Situació
Façana meridional del castell, el sector més ben conservat amb l’esvoranc de l’antiga porta.
ECSA - J. Bolos
Castell situat a l’extrem de la plana que hi ha a la part alta del poble. Es troba en una zona de carena, entre la rasa de Segura i el riu Seniol, que aflueixen al Riu Corb.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG555008.
Segura és al costat de la carretera local T-243 que va de Conesa a Albió o Vallfogona de Riucorb. El castell és al nord, al capdamunt de la població. (JBM)
Història
La primera referència documental del castell de Segura es troba en el testament de Berenguer Sendred —castlà també del castell de Conesa— atorgat l’any 1123, en el qual el testador llegà la castlania de Segura al seu fill Arnau. La senyoria superior, però, devia estar en poder dels Cervera, atès que el 1172 el castell era senyorejat per Ramon de Cervera, el qual en testar el deixà al seu fill, Guillem de Guardiolada. L’any 1245, en morir Guillem de Guardiolada, el castell de Segura passà en usdefruit a la seva muller, Marquesa, i posteriorment a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós. L’any 1251, en morir l’esmentada Mateua, la seva mare i la seva germana posaren un plet al marit de Mateua perquè pretenia retenir les possessions de la seva muller. Aquest plet fou resolt el 1251 pel rei Jaume i a favor de Marquesa i el convent d’Alguaire, on Gueraua de Guardiolada —germana de Mateua— era la priora. Aquesta, per tal de resoldre la qüestió, decidí de donar el castell de Segura a Hug de Cervelló amb la condició, però, que si la família Cervelló no tenia descendència, aquesta fortalesa seria retornada al convent. El 1252 una altra sentència confirmava els drets de les esmentades dones sobre la propietat de Segura, la qual havia estat reclamada per Guillem d’Aguiló, nebot de Guillem de Guardiolada. Tanmateix, pocs anys més tard, el 1261, Marquesa i la seva filla Gueraua, priora d’Alguaire, van cedir els seus drets a l’orde de l’Hospital; aquesta cessió fou ratificada i ampliada l’any 1266.
El 1380 el gran prior de l’Hospital, Guillem de Guimerà, comprà a la corona la jurisdicció civil i criminal del lloc i castell de Segura. Posteriorment, segons el cens del 1763, consta com una de les propietats del capítol de Tortosa, el qual mantingué la senyoria fins al segle XIX. (EPF)
Castell
D’acord amb el que se n’ha conservat, sembla que el castell de Segura tenia una planta trapezoidal. Actualment, les parets més ben conservades d’aquest castell són la meridional i la del nord-oest. La paret oest està ben ensorrada. La façana oriental en bona part tampoc no és visible. A l’interior de l’espai delimitat per aquests tres murs veiem diverses parets transversals força malmeses i moltes pedres amuntegades.
La longitud de la façana sud devia ser d’uns 18 m. A uns 6 m de l’angle SE hi ha una porta, amb una amplada d’1,5 m. D’aquest portal només es conserven els muntants, fets amb grans carreus, i una de les dovelles de l’arc de mig punt que el coronava. A l’interior, aquest accés al castell era acabat amb un arc rebaixat, que s’ha conservat. El gruix d’aquest mur és de 100 cm i la seva alçada actual és només d’uns 3 m. Cal assenyalar que al llarg d’aquesta façana meridional hi ha dos canvis d’orientació, de manera que el seu tram més occidental arriba a tenir una orientació SE-NW. Així mateix, si ens fixem en l’aparell constructiu, ens adonem que els carreus més ben col·locats i més ben arrenglerats es troben en el tram de mur que hi ha a l’est de la porta d’accés al castell. La resta de la paret ha sofert moltes més reparacions al llarg del temps.
La paret occidental té una longitud d’uns 12 m. La façana nord (de fet SW-NE) tenia una longitud total d’uns 23,5 m, dels quals només es conserven els 19 m més occidentals. Té també un gruix de 100 cm i assoleix una alçada d’uns 7 m. Els carreus, units amb morter de calç, són escalabornats, de formes diverses (13 cm d’alt × 33 cm de llarg o bé 20 cm × 17 cm), ben arrenglerats en filades. Als caires els carreus són més grossos i ben treballats.
En principi podem datar aquest castell cap al segle XII, bé que va sofrir nombroses modificacions posteriorment. (JBM)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàgs. 200, 279, 295 i 307
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 352-354
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 441, pàgs. 330-331.