Castell i vila medieval de Vallclara

Situació

Restes d’una de les construccions que formaven el castell, de la qual foren arrencats els carreus exteriors.

ECSA - J.J. Menchón

El castell és situat al cim d’un serrat rocós, a l’oest de la població. El poble és a la part alta de la vall solcada pel riu de Milans.

Mapa: 33-16(417). Situació: 31TCF313827.

Hem de seguir la carretera local TV-7004 que va de Vimbodí cap a Vallclara i Vilanova de Prades. El castell és a la part occidental del poble i resta envoltat d’habitatges moderns. (JBM)

Història

La primera referència documental del lloc de Vallclara és de l’any 1152, que el comte Ramon Berenguer IV confirmà als homes de Tàrrega la donació del lloc de Vinaixa perquè el poblessin. Entre els límits del terme de Vinaixa hom esmenta Vallem Claram. El llinatge dels Vallclara, tal vegada senyors o castlans del castell, és conegut des de l’any 1195, que un Guerau de Vallclara, amb el seu germà Bernat de Conesa, autoritzaren una ampliació del dret de recollir aigua pels molins de la Guàrdia dels Prats. El 1234 apareix un altre Guerau de Vallclara com a marmessor del testament de Ramon de Guardiolada, fill de Ramon de Cervera. El 1260 Guerau de Vallclara fou beneficiat amb una tercera part de la lleuda corresponent al mercat setmanal de la vila de Conesa. El 1264 és documentat un Arnau de Vallclara com un dels castlans de Conesa.

El 1220 el castell i lloc de Vallclara fou cedit per Pere Sassala al monestir de Poblet. Aquesta comunitat gaudí d’aquesta propietat al llarg de tot el segle XIII i l’inici del segle XIV sense entrebancs, fins que el 1349 Berenguer de Jorba reclamà uns certs drets sobre aquest lloc. Aquesta reclamació fou seguida d’uns incidents violents per part dels homes de Berenguer de Jorba els quals incendiaren la granja de Riudabella, que pertanyia al monestir. Arran d’aquest fet intervingué el rei Pere III i ordenà al veguer de Montblanc que retingués el terme i castell de Vallclara sota el seu poder. Finalment, Berenguer de Jorba vengué els seus drets sobre Vallclara al monestir de Poblet pel preu de 80 000 sous. Per la seva part, Ramon de Sanaüja reclamà també drets sobre Vallclara, però foren desestimats pel rei Pere III. (EPF)

Castell

Una part dels murs que formaven l’ampli recinte d’aquest castell, ple d’esbarzers, avui dia difícil de precisar.

ECSA - J. Bolòs

Les restes del castell són força escasses. Prop de la població, sota unes roques, hi ha una paret que té una llargada d’uns 10 m i una alçada d’uns 4 m. Els carreus que hi havia a la cara actualment visible, l’exterior, han estat arrencats. Aquesta és potser la resta més antiga de les conservades en aquest sector del castell. Al nord-est d’aquest mur hi ha una àrea que formava un recinte ampli. Al voltant d’aquest espai clos, actualment ple d’esbarzers, hom veu alguns fragments de mur, molts dels quals posteriors a l’època que ara ens interessa. A la banda oriental del clos hi ha un portal, fet segurament en època gòtica.

A un centenar de metres d’aquest lloc, a l’extrem occidental del serrat on s’alça el castell, hi ha les restes d’una construcció que pot ésser una torre de guaita. L’edifici tenia una planta quadrangular. El costat sud-est té, a l’interior, una longitud de 3 m. El gruix dels murs és de 170 cm. Es conserven en una alçada de 2 m. La part baixa d’aquest edifici era coberta amb una volta, que actualment resta mig tombada. El mur era fet amb uns carreus grossos (25 cm × 50 cm), ben escairats i units amb un bon morter.

En principi es pot pensar que aquesta possible torre i el mur més antic del castell foren fets cap al segle XII o XIII. De fet, però, cal tenir present que les restes actuals segurament són una petita part de les que existien a l’inici d’aquest mateix segle. A. Palau, l’any 1932, encara fa esment no sols de panys de mur sinó també d’una torre de l’homenatge i de les diverses grans torres que hi havia al llarg del recinte del castell, amb uns murs que “mesuraven més de deu pams de gruix”. (JBM)

Nucli urbà

L’organització urbanística del poble de Vallclara, situat sota el castell, és interessant i segurament té l’origen igualment en l’època que estudiem en aquesta obra. Tot i que la població no sigui construïda al voltant del castell, com trobem en pobles d’altres contrades, un dels centres d’atracció de la vila medieval era la fortificació. L’altre centre focal d’aquest lloc de poblament fou l’església; el poble, però, tampoc no s’arredossà al seu entorn, com s’esdevé en altres indrets. Un tercer element, fonamental en l’organització urbanística de Vallclara, és el carrer principal. Vallclara és bàsicament un poble-carrer, com, per exemple, la població veïna de Vilanova de Prades (que segons els documents fou bastida el tercer quart del segle XII).

En aquest cas de Vallclara, la vila, situada a l’est del castell, s’organitza bàsicament al llarg d’un carrer principal que va de l’església cap al castell. Al sud d’aquest eix principal hi ha el carrer del Corraló i els carrers de la Placeta i de la Font, que és possible que ja sortissin fora de les muralles. L’existència d’aquestes muralles resta encara reflectida en l’anomenat carrer de la Muralla, situat a l’extrem est de la població. Abans d’arribar-hi, al Carrer Major, prop de l’església, encara hi ha restes de l’arrencada de l’arc del portal que tancava la vila per aquesta banda oposada a la del castell; el mur del portal tenia un gruix de 130 cm. A la banda oposada del poble, vers l’oest, el conjunt de cases que hi ha prop del castell ja reben el nom de raval de Vilanova de Prades, fet que demostra que en època medieval aquest sector ja restava fora de la vila closa. (JBM)

Bibliografia

  • Palau, 1932, pàgs. 154-155
  • Fort i Cogul, 1972, pàg. 272
  • Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 395-396
  • Altisent, 1974, pàg. 238; 1993, vol. I, doc. 149, pàgs. 133-134.