Castell o torre de Sant Cristau (Montesquiu d’Albera)

Situació

Vista aèria del cim del puig de Sant Cristau, amb l’església de Sant Cristau i el basament de la torre del castell.

ECSA - Jamin

Les restes del castell de Sant Cristau, amb la seva torre —el vestigi més notable de la fortalesa—, i la capella del mateix nom són situades a l’extrem oriental del puig de Sant Cristau, que s’aixeca a 1 015 m d’altitud sobre el nivell del mar a migdia del poble de Montesquiu.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29’ 29,4” N - Long. 2° 53’ 30” E.

L’accés és difícil. Per a pujar fins al puig de Sant Cristau cal prendre un sender que parteix dels Banys del Voló. També s’hi arriba des de Montesquiu. (PP)

Història

El castrum Sancti Christofori, amb les seves pertinences, és esmentat per primera vegada en el conveni signat segurament l’any 1075 entre els comtes, i cosins, Guislabert II de Rosselló i Ponç I d’Empúries-Peralada, sobre les seves possessions i jurisdiccions. En la renovació definitiva d’aquest conveni, establerta l’any 1085 entre el mateix Guislabert i el comte Hug II, fill i successor de Ponç, s’hi anomena altre cop el castri Sancti Christophori.

La propera capella (preromànica) de Sant Cristau (afèresi de Cristòfol), potser des de l’inici lligada a la fortalesa, donà nom al castell.

D’altres referències al castellum de Sant Cristau són dels anys 1092-95, de 1105, de 1109 i altres dins el segle XII. En aquest moment el castell era una possessió dels Montesquiu o Santcristau, que presten homenatge al comte de Rosselló per aquesta fortalesa. Al segle XIV l’antic castell, reduït a una simple guàrdia, passà a denominar-se torre de Sant Cristau o de Sant Cristau d’Albera. Així apareix en la documentació a partir del 1340. (JBH-BBG-ECV-MDPC)

Castell

Planta del conjunt format per la torre del castell i l’església de Sant Cristau.

L. Bayrou

L’única resta notable dels elements de l’antiga fortificació pertany a la torre, que és emplaçada a l’extrem de tramuntana del planell que hi ha al cim del puig de Sant Cristau, al sector més enlairat. En part es dreça damunt d’un terraplè artificial, sobre el cingle, vers el NE. Era una torre cilíndrica de 6,5 m de diàmetre (exterior) i un mur de gruix variable, entre 1,20 i 1,40 m. No sobresurt gaire del terreny, però en canvi a l’interior es manté en una alçada de certa consideració, ja que correspon al soterrani destinat a cisterna. Hi resta part de la volta circular. Aquesta volta arrenca d’una banqueta molt acusada (d’uns 12 cm). S’hi veuen les empremtes deixades per l’encanyissat emprat en construir-la. Una ferma capa d’emblanquinat de morter i picadís ceràmic recobreix el mur i bona part de la volta.

L’aparell del mur de la torre és fet amb lloses de pissarra trencades, de mides generalment reduïdes, que s’han lligat amb morter. En alguns punts hi ha filades de lloses inclinades en un sol sentit.

Hom sol considerar que aquesta torre, com altres situades al cim de turons destacats de l’Albera, de guàrdia i defensa, data del final del segle XIII, igualment que les de la Maçana i de Madaloc. Sense pretendre desmentir aquesta apreciació, entenem que l’aparell d’aspecte arcaic permet tenir en compte la possibilitat que la torre de Sant Cristau sigui força més antiga. Potser ja formava part del castell existent al segle XI.

De la resta del primitiu castell es veuen només vestigis insignificants. Vers llevant i ponent de la torre s’observen els fonaments d’uns grossos murs que amb prou feines sobresurten del terreny. Ambdós són a uns 2 m de distància de la torre; podrien ser testimonis d’un recinte murat que l’encerclés. Al sector de llevant, el planell del cim del puig ha estat ampliat per mitjà d’un terraplè que és sostingut per una paret de contenció, probablement molt antiga, de pedra seca i curosament elaborada. (JBH-BBG-ECV-MDPC)

Bibliografia

  • Marca, 1688, col. 1176
  • Alart, 1880, doc. 56, pàg. 83
  • Monsalvatje, 1917, vol. 25, pàg. 76
  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 698, pàgs. 213-215, doc. 726, pàg. 236, i doc. 728, pàg. 238
  • Ponsich, 1980b, pàgs. 24 i 37
  • Castellví, 1982-83, pàgs. 279-282.