Situació
Fragment del recinte murat de l’antiga comanda fet amb un parament de pedres regulars i ben disposades.
E. Pablo
Santa Magdalena és un petit veïnat que ocupa part del tossal on en època medieval hi havia hagut la comanda templera de Palau del Vallès, de la qual resten uns panys de paret i la capella, que en conserva el nom. És a migdia de Palau-solità, dins el terme de Palau-solità i Plegamans, en una petita elevació del terreny a la riba dreta de la riera de Caldes. Actualment l’església forma part de les dependències d’una casa de pagès i és destinada a diversos usos.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG311032.
Hi podem accedir en vehicle a través de dos itineraris. El primer comença a l’església de Santa Maria de Palau-solità, al carrer de la Sagrera i continua per l’anomenat camí de Santa Magdalena. Un cop travessat el torrent de Sentmenat cal fer 700 m pel camí que segueix la riba dreta de la riera de Caldes, on hi ha un trencall. A partir d’aquí, a uns 300 m vers ponent, trobarem l’església enrunada dalt la carena. El segon itinerari comença al punt quilomètric 6,850 de la carretera de Sabadell a Granollers, zurran del pont que creua la riera de Caldes. Cal seguir el camí de la riba del riu que ens durà, després d’un recorregut de 700 m, a la mateixa cruïlla de l’itinerari anterior. (LlFL)
Història
La comanda templera de Palau-solità fou constituïda entre els anys 1150 i 1160. El primer comanador conegut fou Bérenguer de Santvicenç (1159-1163), el qual dirigia també la casa templera de Barcelona. Així, el 1221 el comandor encara rebia les compres de béns fetes a Barcelona. Aviat adquirí una gran importància ja que tenia béns dispersos per diversos indrets, des d’Osona fins al Montjuïc de Barcelona, passant pel Montseny, Sant Boi de Llobregat i l’Hospitalet.
Aquests béns eren sovint fruit de donacions de fidels. Així, el 1176 Riambau del Montseny i la seva muller li cediren dos masos que tenien a la parròquia de Santa Maria de Palautordera, juntament amb diversos drets per a fer edificacions a les terres del Montseny.
Al segle XIII el rei Jaume I posà sota la seva protecció aquesta comanda de Palau-solità. El 1317, que es va suprimir l’orde dels templers, aquesta comanda passà als hospitalers, que la incorporaren al Gran Priorat de Catalunya. (EPF)
La capella no surt citada amb el titular actual fins el 1581, bé que en podria haver tingut abans un altre, sant Joan (capella citada el 1079) o el Sant Sepulcre (citada des del 1138), totes dintre el terme de Palau-solità, ara desaparegudes. Creiem probable, per l’origen de l’orde templer, la darrera advocació, puix que hi ha un document de l’any 1138 que hi dona peu: és el testament de Bernat Guillem de Santa Coloma, en el qual disposa d’ésser enterrat al cementiri de l’església del Sant Sepulcre de Palau (“in ciminterio ecclesie Sancti Sepulcri de Palaciolo”); fa diverses deixes a moltes esglésies veïnes: a Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Barberà, Santiga, Santa Perpètua i Polinyà els dona un morabatí i a Santa Coloma dos; a l’orde del Temple, a més del cos perquè sigui enterrat al seu cementiri, li llega el seu millor cavall i les seves armes; al seu fill Guillem li deixa la casa on habita, anomenada de Santa Coloma (ben segur el castell de Barberà), el castell de Mura i altres béns. Tot fa creure que aquest Sant Sepulcre de Palau és l’església de la comanda de Palau-solità, ja que altrament és difícil de situar en algun altre lloc de la rodalia. (RVR)
Comanadors de la casa templera de Palau del Vallès i de la casa de Barcelona
Vegeu a continuació la llista de comanadors de la casa templera de Palau del Vallès i de la casa de Barcelona, segons J. Miret i Sans a Les cases dels templers i hospitalers en Catalunya (Barcelona 1910, pàg. 517):
| Berenguer de Santvicenç | 1159 - 1163 |
| Guillem de Solsona | 1175 - 1176 |
| Guerau de Caerci | ...1179... |
| Guillem de Cerdanyola | 1181 - 1196 |
| Ramon de Travesseres | ...1200 |
| Ramon Batalla | 1202 - 1211 |
| Guiu | ...1212... |
| Ramon d’Arlet | 1213 - 1214 |
| Gaucelm | 1217 - 1221 |
| Guerau | ...1224 |
| Ferrer | 1225 - 1227 |
| Guillem Dezmer | 1230 |
| Guillem de Cervera | 1231 |
| Guerau | 1236 |
| Guillem Acharia | 1236 |
| Guillem de Montsió | 1237 |
| Pere de Sant Feliu | 1237 |
| Guillem de Montsó | 1238 |
| Pere Gil | 1239 - 1249 |
| Ponç d’Oluja | 1250 - 1254 |
| Pere Gil | 1255 - 1258 |
| Sanç de Tena | 1258 |
| Pere Sastre | 1260 |
| Pere Penyoret | 1262 |
| Arnau Garner | 1263 - 1266 |
| Ramon de Barberà | 1270 - 1275 |
| Romeu Burauet | 1286 - 1292 |
Casa templera
La casa templera del Vallès forma un recinte emmurallat de forma rectangular determinat per tres panys de muralla, dels quals els de migdia i ponent són els més ben conservats. El de ponent, amb una llargada de 57,70 m, uns 4,5 m d’alçada i uns 0,90 m de gruix de mitjana, és el que, excepte l’obertura de dues entrades modernes, presenta un estat més original. El de migdia, també amb una llargada semblant, té adossades, per la part de fora del recinte, diverses construccions modernes que l’emmascaren; amb tot i això és possible de veure, entre aquestes, l’alçada aproximada de 7 m que assoleix aquest llenç de muralla. El pany de tramuntana ha estat rebaixat i només en queda a la vista un tros de poca alçada, a la part de fora. Del pany de llevant, igual que l’absis de la capella, va desaparèixer amb un esllavissament del marge que dona sobre la riera de Caldes.
El sòl actual de l’interior del recinte és molt més elevat que el sòl de l’exterior, excepte en el mur de tramuntana, on són quasi a la mateixa alçada.
De les dependències que havien de formar part de la casa templera no queden restes clarament identificables com a tals, només les construccions que hi ha a cada costat de la capella deixen entreveure trossos de murs amb aparell de factura medieval, però en general són de construcció més moderna.
L’aparell dels murs és fet amb pedra de paredar de mida mitjana i disposada en filades horitzontals força regulars. L’interior del mur és ple de reble i morter de calç, cosa que li dona una duresa especial. Hom ha treballat la pedra a cop de maceta, trencant només les cares, per tal d’aconseguir un bon assentament de les pedres i un parament més o menys llis.
Els paraments d’aquesta muralla donen un aire auster, sense ornaments ni elements innecessaris que destorbin la funcionalitat característica d’aquests convents templers rurals.
La tipologia d’aquesta estructura entra de ple en la línia dels convents templers rurals sorgits al llarg del segle XII. Ara tot es troba molt degradat i els murs s’han aprofitat per a coberts o edificacions auxiliars tardanes. (JMaM)
Església
Capella de l’antiga comanda, dedicada a santa Magdalena, vista des de la façana ponentina on s’alça un campanar d’espadanya.
J. M. Masagué
Santa Magdalena és un edifici petit i senzill d’una sola nau amb absis que és situat dins el recinte del convent que l’orde del Temple tenia a Palau. La nau, de planta rectangular (8,70 m de llargada per 5 m d’amplada), és coberta per una volta de canó seguit generada per un arc un xic apuntat. L’absis és també, segons es pot deduir de les restes que encara es conserven in situ, de planta rectangular; es troba quasi completament enrunat a causa d’un esllavissament de terres que va sofrir, ja fa molt de temps, el marge sobre el qual era situat. Hom va partir la nau, amb un mur d’obra i un entresolat, per tal de poder aprofitar una part, que encara oferia garanties d’estabilitat, com a magatzem agrícola.
L’absis és més estret que la nau i hi va a parar directament, formant un simple reclau de transició. En aquest punt i a causa de l’ampla esquerda oberta en el costat de tramuntana, provocada per l’esllavissada, és possible observar la manera com estava unida la nau amb l’absis; se’n treu la conclusió que no hi havia tal unió, almenys en aquest costat, i que aquests dos cossos van ser construïts en diferent moment, primer l’absis i després la nau.
Rebia la llum per una finestra situada en el mur de migdia, ara tapiada, que era rectangular i d’una sola esqueixada. Probablement, l’absis, ara desaparegut, també tenia alguna finestra. Hi ha una finestra circular en el mur de ponent, sobre la porta d’accés, que és una obra molt posterior. La porta d’accés, situada en el mur de ponent, té un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària, de mida mitjana, força ben carejades, moltes ara desaparegudes o sostretes.
Els murs exteriors són llisos sense cap ornament, i es troben amagats per edificacions posteriors.
Sobre la testera de la façana de ponent s’alça un petit campanar de paret, d’un sol ull, desplaçat del seu eix.
L’aparell dels murs d’aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mida força gran i disposada en filades horitzontals no gaire uniformes. A la façana de ponent la mida de les pedres es redueix i les filades es fan més uniformes.
Aquest edifici, en part, sembla anterior a l’ús que en va fer l’orde del Temple al segle XII; potser reconstruïren un edifici anterior del qual quedava l’absis i part del mur de migdia. Aquest mur, per les característiques de l’aparell, i també de la finestra, es podria datar com una obra del segle XI o anterior; de l’absis no podem saber res, tot i que sembla, per la seva disposició respecte al mur de tramuntana de la nau, anterior a aquesta. La nau i el mur de ponent es podrien correspondre amb la data en què s’estableix la comanda a Palau, entre el 1140 i el 1160. (JMaM)
Bibliografia
- Els castells catalans II, 1969, pàgs. 93-96
- Fuguet, 1990, pàg. 10
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 184
- Busquets, 1970, pàgs. 54-57 i 197
- Miret i Sans, 1910, pàg. 162
- Payola, 6, 1982, pàg. 186
- Pladevall, 1988, pàg. 140