Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Barcelonès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
El Barcelonès és la comarca més petita de Catalunya, que amb 155 km2 d’extensió representa el 0, 5% del territori català, tot i que aplega la major part de la seva població. Situada al sector central de la costa del Principat de Catalunya, limita a l’E amb la Mediterrània, al NE amb el Maresme, al N amb el Vallès Oriental, al NW amb el Vallès Occidental i a l’W i S amb el Baix Llobregat. L’àmbit geogràfic de la comarca té un caràcter més administratiu que no pas natural; el mar, el riu Llobregat i la serra de Collserola delimiten bona part del territori comarcal; és, però, al SW de la comarca on els problemes territorials han estat més reivindicats. Després de les darreres segregacions dels municipis d’Esplugues de Llobregat i de Sant Just Desvern, que pertanyen al Baix Llobregat, els termes municipals que en l’actualitat formen part del Barcelonès són: Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
A grans trets i des del punt de vista morfològic, hom pot diferenciar dues unitats fisiogràfiques ben definides: la serralada i el pla.
La serralada de Collserola, de relleus predominantment suaus, constitueix un horst enlairat entre els 300 i 500 m d’altitud amb el Tibidabo com a cim culminant (512 m). Amb una orientació NE-SW paral·lela a la costa, presenta un considerable pendent vers el pla de Barcelona. Es tracta d’un rocam paleozoic força replegat de pissarres del Silurià amb basament granític i calcari del Devonià. També s’hi troben roques filonianes, com igualment les pròpies del metamorfisme que afectà la zona (aplites, pòrfirs, esquists, cornianes, etc.). El vessant marítim de Collserola té continuació cap a la plana litoral mitjançant una sèrie de relleus secundaris anomenats els serrats de la Rovira (turó del Carmel 267 m, turó de la Peira 261 m, turó d’en Falcó 249 m.); aquests relleus divideixen el pla en tres valls principals: Horta, Vallcarca i Sarrià. La plana, de formació entre miocena i quaternària, és constituïda per dipòsits sedimentaris de peu de vessant i per les aportacions fluvials de rius i torrenteres. Aquests sediments, conjuntament amb els del corrent litoral, han configurat la línia de costa definida per la falla de ran de mar, on destaquen els turons del mont Tàber i Montjuïc.
La comarca del Barcelonès, malgrat la seva poca extensió i sobretot el seu règim pluviomètric, és recorreguda per un bon nombre de cursos, encara que la major part romanen eixuts bona part de l’any. S’ha de tenir en compte, però, que la intensa urbanització que ha sofert la comarca des de temps històrics ha modificat notablement la hidrología natural. En la xarxa actual destaquen els rius Llobregat i Besòs. L’únic curs amb aigua permanent és el Llobregat, que des del Pre-pirineu penetra cap a les terres del Barcelonès per l’estret de Martorell i desguassa directament a la Mediterrània, tot servint de límit natural amb la comarca del Baix Llobregat. El seu cabal, que en arribar al Prat de Llobregat és d’uns 16 m3/seg serveix per a proveir d’aigua la ciutat i les indústries que l’envolten. Tant el riu Llobregat com el Besòs es caracteritzen per tenir un règim irregular i llurs deltes experimenten una regressió en disminuir el cabal d’aigua abocada al mar.
El Besòs té un cabal molt menys important que el del riu Llobregat, i ambdós han estat objecte d’importants captacions que han arribat a modificar notablement llur darrera fisonomia.
D’altra banda, entre aquests dos rius es desenvolupa al pla una xarxa de torrenteres prou complexa, originada als contraforts de Collserola. La morfologia del terreny permet diferenciar tres subconques encapçalades per les rieres col·lectores d’Horta al NE, Sant Gervasi i Vallcarca al sector central i la riera Blanca i el torrent Gornal al SW. Altres torrenteres de menor entitat són el torrent de l’Olla, d’En Vidalet, del Pujolet, de Sant Genis, etc.; la major part d’aquesta xarxa secundària ha estat objecte de canalitzacions no sempre ben resoltes.
Respecte a la climatologia de la comarca, la seva ubicació entre la serra i el mar fa que el Barcelonès gaudeixi d’un clima mediterrani marítim temperat força benigne en estar protegit per les masses d’aire provinents del NE i N, i per l’efecte regulador de les brises marines. Malgrat la relativa uniformitat climàtica, és ben cert que podem distingir un microclima concret a l’àrea urbana, que en condicions específiques pot superar fins a 5°C les temperatures de la perifèria, on l’efecte de filla de calor” és molt més feble i on, a més a més, penetren els vents de l’interior tot seguint els canals fluvials. La pluviositat oscil·la entre els 500 i 600 mm l’any, i la tardor és el període que registra una més gran precipitació, seguida de la primavera. L’hivern no és gaire plujós i l’estiu es presenta força eixut, a causa de la poca precipitació i l’elevada evaporació, tot i que la humitat continua essent força alta. A la serra i a les àrees pròximes al Llobregat i al Besòs, la humitat relativa és encara superior a la del pla. Quant a la temperatura, hi ha també una certa diferència entre les dues zones abans esmentades; així, a la ciutat, la temperatura mitjana és d’uns 16°C, mentre que a la serra davalla 2,5°C respecte a l’anterior. Les oscil·lacions tèrmiques, tant diürnes com anuals, són rellevants, fet que corrobora la suavitat del clima de la comarca. Dins d’aquest règim normal, es presenten de tant en tant manifestacions extremes com pluges excepcionals, nevades extraordinàries, anys secs, etc. Aquestes anomalies representen esdeveniments meteorològics puntuals, tot i que quan es presenten, no deixen de produir efectes negatius força importants.
La conjunció de les característiques del clima i la litologia es manifesten en el paisatge vegetal que encara hi resta. Cal remarcar també que el relleu i l’orientació motiven variacions en la composició florística que tot seguit exposarem; hom reconeix, però, que en la comarca del Barcelonès és el factor antròpic el que més ha influït en la successiva degradació de les comunitats vegetals preexistents.
La serra de Collserola té un valor ecològic considerable, ja que gaudeix d’un microclima que permet la implantació de vegetació centreuropea en un sector mediterrani.-Així, mentre que la vegetació potencial de l’àrea correspondria a l’alzinar amb marfull (Quercus ilicis galloprovinciale), avui dia hi ha un predomini de la pineda. El pi blanc (Pinus halepensis) i en menor proporció el pi pinyoner (Pinus pinea), com també els pasturatges sabanoides i les prades seques d’albellatge a les zones més degradades, configuren el paisatge meridional de la serralada. Al vessant obac, aquestes pinedes s’alternen amb alzines (Quercus ilex i Quercus suber), i per sobre dels 400 m també fan acte de presència els roures (Quercus pubescens); el sotabosc és constituït per bruc, marfull, aladern, arítjol, lligabosc, falgueres, etc., on també es troben importants colònies extramediterrànies (Carex pendula, Viola silvestris, Fragaria vesca, etc.). Als fondals i a les riberes es desenvolupen l’om (Ulmus minor), el gatell (Salix atrocinerea) i l’àlber (Populus alba), més exigents a la humitat.
Aquesta vegetació s’aclareix cap al Besòs i el Llobregat, i resten tan sols alguns claps d’alzines i pins aïllats amb mates escampades al sotabosc. Encara més degradat ha estat el paisatge de les planes deltaiques i de les terrasses fluvials, com també el del sector lacustre o litoral, on la vegetació espontània ocupa menys del 5% de la superfície. En aquests indrets, la vegetació d’àlbers (Populus alba), verns (Alnus glutinosa), tamarius (Tamarix sp) o la vegetació associada als aiguamolls i els reguers és actualment representada per alguns joncars, canyissars i, amb més extensió, per la vegetació ruderal, força típica d’indrets alterats per l’home.
L’ocupació humana
La comarca del Barcelonès ha presentat un paisatge progressivament humanitzat com a mínim des del neolític. Les restes dels poblats púnics, ibèrics, etc., han deixat llur empremta als turons més destacats de la contrada. L’acròpoli de Montjuïc i la del Tàber foren els primers centres d’activitat comercial, tot i que nombroses masies aïllades iniciaren l’expansió cap al pla. La invasió romana comportà, també, el primer emmurallament de la ciutat i l’establiment d’una important xarxa de comunicacions. Iniciada ja la Reconquesta, sorgiren les primeres parròquies amb incipients activitats rurals, i començaren a formar-se vertaders nuclis veïnals, que s’annexionaren progressivament a la ciutat i configuraren progressivament la urbanització de gairebé tot el territori comarcal.
L’economia de la zona ha estat sempre dirigida per la ciutat i centrada en ella mateixa. Al començament, l’activitat agrària era important. Aquest sector, però, fou envaït territorialment, tant per l’activitat industrial com per la urbanització, en tenir necessitat d’un sòl cada cop més allunyat del nucli urbà. El sector secundari ha estat força important a la comarca, especialment des del segle XIX, i n’ha destacat la indústria tèxtil i més tard la química, metal·lúrgica i energètica, principalment. Tanmateix, l’activitat del sector terciari, i més especialment el subsector financer i comercial, és la que més destaca al municipi de Barcelona des de mitjan segle, i resta la primacia industrial cap als municipis perifèrics.
Des del punt de vista demogràfic, la situació de la ciutat a partir dels anys seixanta ha fet que els municipis circumdants a Barcelona sovint hagin crescut a un ritme més espectacular que la mateixa ciutat, ja que aquesta aplega al voltant de dues terceres parts de la població comarcal. Les últimes tendències són, però, un cert estancament de la població del Barcelonès, que representa en l’actualitat el 40, 7% (1986) de la població de Catalunya.
Bibliografia
- A. Álvarez, J. L. Briansó, A. Obrador: Tibidabo. Itinerario geológico, Instituto de Ciencias de la Educación, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983
- Anuari Estadístic de Catalunya, Consorci d’Informació i Documentació de Barcelona, Barcelona 1989
- R. Folch: La vegetació dels Països Catalans, Ketres editora, Barcelona 1981
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya, El Barcelonès, vol. 8, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981