El marc històric del romànic del Barcelonès

De la prehistòria a la fi de l’època romana

Vista aèria de la ciutat de Barcelona, amb el nucli antic, la Rambla i els ravals.

ECSA - J. Todó

Gràcies a les excavacions recents dutes a terme a Montjuïc, es pot demostrar que hi hagué activitat humana al Barcelonès durant el període paleolític. Tanmateix, és des de la meitat del primer mil·leni aC que els indicis esdevenen prou abundants perquè es puguin fer algunes observacions entorn dels tipus d’establiments, i no solament proporcionar una simple llista de troballes. Podem identificar un bon nombre de poblats amb diversos períodes i fases d’ocupació, que van des del segle VI aC fins al període posterior a la conquesta romana. En la majoria de casos ocupaven cims de la Serralada Litoral; jaciments com els de puig d’Olorda, la penya del Moro, el turó de la Rovira i puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) figuren entre els més coneguts. Molt recentment s’ha provat que hi havia un poblat ibèric al vessant meridional de Montjuïc entre els segles VI i II aC, amb la qual cosa es posa fi a una llarga controvèrsia al voltant de la seva possible existència. Aquests poblats pertanyien a un conjunt de tribus conegudes amb el nom de laietanes, que també ocupaven les comarques adjacents. Cap d’ells no destaca per sobre dels altres, i la majoria ocupaven extensions relativament petites.

A més d’aquests establiments als cims de les muntanyes, també podem assenyalar alguns vestigis d’ocupació per l’home al pla, que es produïren d’una manera més plena en el període posterior a la conquesta romana (218 aC). Com a conseqüència de la invasió dels cimbres i els teutons, podria semblar que la influència romana directa féu un pas endavant amb la fundació d’un primer nucli urbà a Bètulo (Badalona). Gràcies a l’estudi monogràfic del doctor Guitart, ha quedat clar a hores d’ara que les defenses de la futura ciutat s’erigiren al voltant de l’any 100 aC. L’establiment adquirí aviat una certa vitalitat, com s’estudiarà més endavant.

Columnes del temple d’August, conservades in situ al carrer del Paradís, en el punt més elevat de l’antiga colònia romana.

ECSA - M. Catalán

Al cap d’un segle d’aquest establiment inicial a Bètulo, fou fundada una colònia romana sobre una petita elevació de la costa situada entre les desembocadures dels rius Besòs i Llobregat, i s’anomenà Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, els orígens de l’actual Bàrcino. Sembla evident que cal descartar les teories anteriors que defensen que abans hi hagué un establiment romà de caràcter urbà, hereu del poblat ibèric de Montjuïc. A hores d’ara hom sosté que la inscripció de C.Coelius, trobada al cementiri del sud-oest, l’any 1903, havia estat una part d’un monument honorífic situat estratègicament, més que no pas una de les defenses a les quals es refereix. Per tant, no hi ha cap raó per no acceptar que la colònia augustiana fou fundada entre els anys 15 i 7 aC; l’època més probable es devia situar vers l’any 8 o 7 aC, a fi de proveir de terres els ex-combatents de les guerres cantàbriques.

Les muralles esmentades a la inscripció de C. Coelius encerclaven un terreny de 10, 4 ha, que era fonamentalment rectangular, si bé tenia els angles truncats com a conseqüència de les condicions naturals de l’emplaçament, al qual amb freqüència es dóna el nom equivocat de Mons Taber. Quatre portes conduïen als carrers principals, el traçat dels quals encara es pot distingir avui dia. La distribució de la resta de carrers, però, ha donat peu a unes discrepàncies considerables, com també ho han fet la posició i les dimensions del fòrum. A un costat d’aquest últim s’aixecava el temple, al punt més alt de la ciutat, mentre que al vessant de migjorn hi havia els banys que construí L. Minicius Natalis al primer terç del segle II dC. La major part dels indicis de vida urbana procedeixen d’aquests banys i d’una zona excavada sota el Museu d’Història de la Ciutat, la plaça del Rei, la sala del Tinell i el carrer dels Comtes de Barcelona, tot i que les excavacions de menys importància i les troballes esporàdiques que s’han fet en el transcurs dels darrers cent anys completen el conjunt.

Dos fragments de mosaics romans; l’un (a la dreta) va aparèixer en les excavacions d’unes termes a Badalona (foto: Arxiu ECSA), i l’altre, al subsòl de l’església de Sant Miquel, antigament situada al costat de la Casa de la Ciutat de Barcelona.

Museu Arqueològic de Barcelona

Dos fragments de mosaics romans; l’un (a la dreta) va aparèixer en les excavacions d’unes termes a Badalona (foto: Arxiu ECSA), i l’altre, al subsòl de l’església de Sant Miquel, antigament situada al costat de la Casa de la Ciutat de Barcelona.

Museu Arqueològic de Barcelona

En general, els indicis corresponents al segle I dC són molt limitats, tant si procedeixen de les excavacions com si són en forma d’inscripcions i escultures. Sembla que fou al començament del segle II que la ciutat començà realment a prosperar, i fins a cert punt sobrepujà Bètulo i la substituí en importància. El conjunt de les inscripcions aporta molta informació sobre les activitats polítiques i accions benèfiques que duien a terme personatges com Cecilius Optatus, L. Licinius Secundus i membres del gens Pedania. Una gran proporció de les inscripcions i escultures són d’origen funerari, i arran de les excavacions dutes a terme a la plaça de la vila de Madrid, l’any 1954, es trobaren les restes d’un petit cementiri que pot ésser datat dels segles II al III. De tota manera, també hi ha vestigis de vil·les a l’exterior de les muralles, especialment vers el nord-oest. En aquesta mateixa zona els dos aqüeductes de la ciutat entraven dins els límits urbans: l’un, probablement el principal, prenia l’aigua del Besòs prop de Montcada, mentre que el segon, que potser era utilitzat en la construcció dels banys, recollia l’aigua de les fonts de Collserola.

A la plana de la rodalia és probable que durant els segles I i II dC sorgís un conjunt de centres de població rurals semblants a aquells que poden ésser identificats al voltant de Bètulo; algunes d’aquestes vil·les tenien el mateix emplaçament que els jaciments ibèrics tardans, mentre que d’altres eren de nova construcció. Tanmateix, a causa del desenvolupament urbà posterior, són menys conegudes, sobretot a la part central del pla de Barcelona, i només els darrers anys hom ha dut a terme excavacions fidedignes realitzades a gran escala, com per exemple les de Can Batllori i Can Cortada. La xarxa de camins pot ésser reconstruïda en part gràcies als indicis existents a les fonts medievals antigues de l’ús de la paraula antiqua per a designar els camins. L’itinerari principal entrava al pla pel pas de Montcada a la vall del Besòs, i el seu traçat restà perpetuat pel carrer del Portal Nou, carrer dels Carders, carrer dels Corders i carrer de la Bòria als ravals medievals; i a l’altra banda de la ciutat romana, pels carrers de la Boqueria i de l’Hospital. Aquest primer tram s’ajuntava, en algun indret indeterminat, amb el camí principal que seguia la costa i travessava Bètulo. Des de l’indret conegut amb el nom dels “Inforcats” a l’edat mitjana, prop de l’actual plaça d’Espanya, hi havia almenys dos camins, i probablement tres, en direcció al Llobregat i el pont de Martorell. La Travessera creuava el pla de Barcelona sense entrar a la ciutat, i queda provada l’existència d’aquest camí pels carrers moderns que tenen aquest nom i per les referències als carrers antics prop de Monterols i les Corts durant els segles X al XIII. Aquest camí el travessava un altre que començava a la porta nord-oest i remuntava les muntanyes fins a Octavianum (Sant Cugat del Vallès).

Gran part de la importància de Bàrcino consistia no tant en el seu paper de ciutat ni en les terres dels seus encontorns sinó en la facilitat amb què des d’aquesta es podia tenir accés cap a l’interior per les valls del Llobregat i del Besòs. En comparació, Bètulo era més limitada. Les troballes fetes a la desembocadura del Llobregat demostren que una bona part de la línia de la costa, que en aquells temps entrava força més terra endins que avui dia, era utilitzada per a arrecerar els vaixells, i és possible que hi hagués un port més permanent al peu de Montjuïc, prop del poblat ibèric, encara que més endavant mantindrem que aquest podia haver estat d’origen medieval. Com en el cas de Bètulo, la producció de vi sembla haver estat el pilar principal de l’economia local.

Sarcòfag paleocristià del segle IV ornat d’estrígils, amb una orant central i dues escenes del Nou Testament, procedent de l’hostal del Sable i conservat en l’actualitat al Museu Arqueològic de Barcelona.

Museu Arqueològic de Barcelona

Bàrcino arribà al seu moment més àlgid probablement cap al final del segle II i el començament del III, amb una població urbana d’uns 4 000 h, aproximadament. En el decurs del segle III, però, es devien produir una sèrie de canvis. Si bé normalment és minimitzada la influència que tingueren les invasions bàrbares al voltant de l’any 260, és segur que hi hagué un període de crisi econòmica general. A les zones rurals es produí una reducció del nombre dels jaciments ocupats, i la història de les zones urbanes fou semblant en molts aspectes.

En el cas de Bètulo, tot i que es conserven tres inscripcions imperials de mitjan segle III, sembla que en aquell moment algunes parts de la ciutat ja feia molt temps que havien entrat en una fase de lenta decadència, i que un bon nombre d’indrets dins la zona urbana foren abandonats abans de l’arribada dels pobles bàrbars. L’ocupació durant l’època del romà tardà es produí amb poca intensitat, car fou construït un molí a l’interior d’un dels banys i s’han trobat sepultures almenys a dos indrets habitats anteriorment. De manera semblant, l’estudi de les ceràmiques romanes tardanes demostra que eren importades en molt poca quantitat a la ciutat a partir del segle II. Totes les funcions urbanes havien passat clarament a Barcelona, on les defenses s’enfortiren amb l’augment del gruix de les muralles fins al doble d’abans, afegint-hi prop de 75 torres rectangulars i fent reformes a les portes de la ciutat. Per desgràcia, l’època exacta d’aquesta empresa no pot establir-se amb seguretat. Si bé en general hom accepta que tingué lloc a les dècades anterior o posterior a l’any 300, recentment s’han fet afirmacions que indiquen una data posterior. A banda d’aquest procés, foren abandonades les vil·les suburbanes i saquejats els cementiris, tot cercant materials de construcció adequats; de tota manera, a part d’aquests canvis i d’altres alteracions topogràfiques de menys importància, la vida urbana continuà, i no hi ha indicis, o bé n’hi ha molt pocs, de la destrucció a mans dels bàrbars que hom imagina que hi hagué. Al barri del nord-est hom féu reformes als edificis i alguns foren abandonats; d’altra banda, és probable que fossin reduïdes les dimensions dels banys. Prop d’aquí, es troba un edifici amb un luxós mosaic del segle IV, que representava una escena de circ, mentre que altres emplaçaments propers semblen haver estat abandonats, amb la qual cosa començà un procés que havia de durar set-cents anys. La impressió general que hom es fa és que les condicions empitjoraren lleugerament, que hi hagué un cert grau d’empobriment i un retorn a un estil de vida funcional, més que no pas distingit. Malgrat això, totes les monedes trobades indiquen l’existència d’una economia activa, i el comerç a llarga distància es dedueix de les referències que fa Ausoni a les ostres i al garum de Barcelona i a les importacions continuades de ceràmica i altres productes del nord d’Àfrica.

Tot i així, hi ha pocs aspectes que facin creure que Barcelona era un centre urbà de gran importància; la primacia política continuà en mans de Tàrraco durant tot el segle IV. Bàrcino era una ciutat petita, però entre els factors positius que l’afavorien hi havia el reforçament addicional de les defenses, la decadència dels seus veïns urbans més propers i la unitat administrativa de les terres dels encontorns que depenien d’aquesta, a la qual cosa calia afegir la seva situació excel·lent des del punt de vista de les comunicacions. De tota manera, fins al començament del segle V amb prou feines hom pot detectar amb claredat alguna alteració del sistema establert a l’època antiga.

El caos que hi hagué a Occident durant la primera dècada del segle V no deixà d’afectar Barcelona. L’usurpador Màxim, amb el suport de Geronci, utilitzà la ciutat com a base militar i seca entre els anys 409 i 411, tot i que Tarragona n’era encara la capital. Després d’això, la facció visigòtica, conduïda per Ataülf, utilitzà Barcelona com a ciutat base, mentre intentaven arribar a un acord amb la facció imperial. Les tendències pro-romanes d’Ataülf no aconseguiren guanyar l’aprovació de l’exèrcit got, i el cabdill trobà la mort a la ciutat. El seu successor no tingué millor sort, i fins que no foren raslladats a Aquitània, l’any 418, no hi tornà a haver un cert grau d’estabilitat. El buit fou omplert amb el retorn de Màxim del seu exili entre els vàndals (418-422). Novament un usurpador escollí Barcelona com a base quan l’any 444 Sebastià, que havia estat “comes et magister utriusque militiae”, s’aixecà en armes contra Aeci, que l’havia destituït deu anys abans. La fi de la Tarraconense romana era, malgrat tot, propera: la conquesta per part de les forces d’Euric tingué lloc probablement ei 472 o el 471, quan foren enviades per subjugar Tarragona i les altres ciutats costaneres.

L’altre canvi important, produït al final del segle IV i al segle V, tret del fet que la província se separà de l’Imperi, fou la difusió del cristianisme, com queda palès per la notable quantitat de testimonis arqueològics i documentals que veurem més endavant.

Badalona i el sector llevantí de la costa

Els condicionaments geogràfics

Des de l’època romana republicana la zona compresa entre el Besòs, el mar, el turó de Montgat i la Serralada Pre-litoral formava una unitat ben delimitada que constituïa, aproximadament, el territorium de la ciutat romana de Bètulo, com abans s’ha indicat. Això confereix a aquesta àrea unes característiques unitàries, donades en part per raons geogràfiques, però també polítiques i econòmiques, que feren que durant molts segles els problemes que afectaren el que ara anomenem el Barcelonès nord estiguessin estretament vinculats.

Per comprendre, doncs, la situació d’aquests municipis en època romànica caldrà anar a les seves arrels romanes i estudiar-los en conjunt, perquè, malgrat les considerables diferències que hi hagué en la seva evolució, el punt de partida i les influències bàsiques foren comuns.

Cal tenir present la funció que, durant l’època que estudiarem, tingueren els accidents geogràfics de la zona. En primer lloc, el mar, que hem de veure com una barrera gairebé insalvable, no solament per la inexistència durant molt de temps d’una marineria pròpia, sinó pel perill que d’allí provenia (atacs normands, pirateria berber, etc.). Això es veia reforçat per una àmplia franja de terrenys pantanosos, ran de la costa, que obligaren la població a mantenir-se allunyada.

En segon lloc, el Besòs, que té una absoluta inestabilitat quant al seu cabal. Desemboca al mar, dintre el terme de Sant Adrià, a través d’un petit delta que feia que el llit del riu fos molt variable. D’aquesta manera, la part occidental del territori és insalubre, inestable i sotmesa a les imprevisibles, perilloses i fortíssimes rierades conegudes en el llenguatge autòcton amb el nom de “besosades”. A les vores del riu hi havia extenses vernedes plenes de salvatgines. A més, els vianants calia que el travessessin de peus a l’aigua, aprofitant els guals i les passeres, o a coll-i-be de persones especialitzades en aquesta tasca (passadors).

La Serralada Pre-litoral no és alta, però sí prou dreta per dificultar els camins. Tanmateix, la comunicació amb el Vallès (a través del qual es pot accedir a les comarques més septentrionals) és relativament fàcil pels colls de la Conreria de Montalegre i de la Vallensana, i, sobretot, seguint la vora del riu. El pas cap al Maresme no és gaire difícil, malgrat la barrera muntanyosa que avança ben bé fins al rompent de les onades al turó de Montgat. La situació era, doncs, absolutament diferent de l’actual.

Encara que el nom d’alguns dels barris o zones en què es dividia aquest territori ha perdurat des dels segles XI-XII fins ara, cal fer atenció perquè, des de fa uns vint anys, aquests noms s’apliquen a sectors que no es corresponen exactament amb els de la denominació tradicional.

Els precedents romans, base del món romànic

La zona de què tractem, molt ben estudiada pel que fa al període de la romanització, ens és mal coneguda a mesura que anem avançant en l’època baix-imperial i té un buit gairebé total de dades des del segle VI al IX. Però, malgrat això, una reflexió sobre l’estat d’aquest territori durant el període romànic ens porta inevitablement al convenciment que la situació sòcio-econòmica que hi trobem és conseqüència directa de l’evolució de les característiques del territorium de la Bètulo romana.

Escultura romana de marbre del segle I dC, anomenada la Venus de Badalona, que es conserva al museu d’aquesta ciutat.

Museu de Badalona - A. Cartagena

En principi, el nucli urbà de Bètulo complia funcions polítiques, administratives, militars, religioses i, sobretot, comercials, per a tota la seva activa zona rural, poblada de vil·les agrícoles. Tant la ciutat com aquestes vil·les buscaren les situacions més adequades i, per tant, es trobaven allunyades dels terrenys al·luvials de Sant Adrià i les zones inundables de Santa Coloma. El terme de Badalona i la part més apta de Santa Coloma eren, però, considerablement poblats d’hàbitats rurals.

Seguint els estudis de M. Prevosti, podem dir que les vil·les romanes de la zona eren finques de tipus mitjà-petit, tingudes en règim de propietat pels seus mateixos habitants. Els propietaris d’algunes de les hisendes més riques (que en cap cas no passaven d’una discreta mitjania) podien viure a ciutat. El conreu més important era la vinya, complementada amb altres cultius per a l’autoabastament.

Però aquesta situació, habitual en les petites ciutats romanes d’aquesta part de la Mediterrània, es veié trasbalsada a Bètulo des del final del segle I. La crisi de Bètulo, coneguda però difícil d’explicar, pot relacionar-se amb la proximitat de Barcelona, que va néixer com a centre administratiu dels ciutadans de la regió per normalitzar la complicada situació jurídica de Laietània.

Tanmateix, hom ha d’entendre aquesta crisi en el sentit d’un canvi, que comportà un abandonament de les cases dels poderosos, les quals foren ocupades ràpidament pels tallers industrials o artesanals.

Amb la crisi comercial del segle III, l’agricultura prengué al comerç la seva funció preponderant. Aleshores, moltes ciutats es refugiaren en el seu paper de centre administratiu de l’Imperi, però fou injustificable en el cas de Badalona, tan pròxima a una Barcelona que havia capitalitzat aquesta funció i que la reforçà amb la construcció de la seva impressionant muralla. La crisi del segle III confirmà definitivament la decadència badalonina del segle II.

La crisi general comportà la ruralització. Els amos de les vil·les grans retornaren al camp i els petits propietaris començaren a caure dins la seva òrbita.

Els habitants de les ciutats que es dedicaven a les activitats artesanals passaren a formar part de l’àmbit dels propietaris rurals, i les ciutats restaren empobrides en benefici de l’àrea rural del seu territori. Ens trobem, doncs, davant una reordenació total de la població; una emigració de la ciutat al camp i una concentració de la població rural a les vil·les grans. La tendència a la desaparició de la ciutat, general a tot l’Imperi d’Occident, es pot aplicar rigorosament a Bètulo.

Així com el fenomen general d’aquesta crisi urbana baix imperial és perfectament aplicable a Badalona, hem d’anar molt més en compte a l’hora de parlar de la tendència de la concentració de les vil·les. Sens dubte, algunes vil·les importants adquiriren un aire residencial, però sembla que, a més d’aquestes vil·les grans, que tendiren a absorbir la població, se seguiren mantenint altres cases menys importants. Les diferències inicials entre les unes i les altres no eren prou notables per a afavorir un latifundisme absolut.

Resumint, i en termes molt generals, podem dir que passem d’un nucli comercial gran a nuclis petits. El poblament d’unitats familiars rurals disperses tendeix a disminuir.

Els primers indicis de cristianització a la zona són dubtosos. És versemblant considerar un senyal cristià el peix gravat amb punxó sobre un fragment de terrissa trobat a la vil·la romana de Can Peixau i les marques de “P” i “X” que decoren algunes tègules sepulcrals trobades a les escales de la parròquia de Santa Maria i que Cuyàs atribueix al segle IV. Precisament Can Peixau i Santa Maria són dos jaciments romans importants que en època romànica hauran esdevingut dos dels punts bàsics del territori.

Cal atribuir indiscutiblement a un enterrament cristià un fragment de sarcòfag trobat el 1919 a la bòvila d’en Lleal, precisament a la zona de Can Peixau. Els autors que han estudiat aquesta peça la situen pels volts de l’any 320. Per les seves característiques, el sepulcre de marbre havia de pertànyer a un propietari cristià amb un considerable nivell de riquesa, encara que no arribés al dels propietaris dels magnífics sepulcres paleocristians de Tarragona, la qual cosa lliga perfectament amb la situació que suara exposàvem.

És precisament a partir d’aquests moments d’oficialització del cristianisme que en tota la comarca apareixen indicis clars del nou culte, encara en convivència, però, durant molt de temps, amb ritus pagans, i això ens porta a pensar en una base cristiana existent de temps i consolidada, que no devia passar de cercles reduïts i clandestins. Hem de situar la generalització del cristianisme al segle IV.

Malgrat la poca fiabilitat de les datacions que tenim, hem d’atribuir a aquest segle IV i als següents les nombroses sepultures que envaeixen l’interior de la ciutat i de les seves vil·les. És un fenomen similar al que podem trobar a Barcelona (necròpoli de la plaça del Rei i de Santa Maria del Mar), a Empúries, etc. La generalització del cristianisme ens porta a un altre tema interessant: el de l’erecció de temples. Aquí trobem dos fenòmens diferents: la construcció d’un temple cristià al centre de la ciutat, com a símbol de la implantació oficial del cristianisme, i la pervivència dels antics llocs de culte clandestí de les vil·les, que foren transformats (o construïts de nou quan no existien), ara que tenir capella és socialment ben vist i serveix, fins i tot, per a eludir impostos.

De l’existència d’un temple paleocristià al centre urbà, no n’hi ha cap notícia, ni un sol vestigi. I tanmateix cal suposar aquesta existència.

L’església de Santa Maria de Badalona es coneix, situada al mateix lloc, des de l’alta edat mitjana. Es troba al mig de l’antic fòrum romà i, al seu interior es poden veure els vestigis d’un important edifici del segle I que pertany, probablement, a les construccions de culte pagà de la ciutat, potser al pòdium del temple. Aquests vestigis es troben ubicats al mateix lloc on hi hagué el presbiteri del temple romànic.

Creiem, doncs, que és lícit pensar que, com passa en altres llocs, amb l’oficialització del cristianisme es lliuraren els edificis de culte pagà a la comunitat cristiana. Bètulo es trobava tan mancada de població urbana que amb el petit edifici del temple en tingué prou, i no li calgué recórrer a la basílica perquè el culte cristià, que és comunitari, reunia aquí una comunitat molt reduïda.

Capitell bizantí reaprofitat com a pica baptismal a la desapareguda església de Sant Miquel, actualment al Museu Arqueològic de Barcelona i pica beneitera dels segles VI-VII conservada a l’església dels Sants Just i Pastor.

MAB, ECSA - M. Catalán

A més, si pensem que des d’aquests moments fins als volts de l’any 1000, les comunitats ciutadanes estigueren representades, d’alguna manera, per l’Església —institució que assumí els símbols de les anteriors, entre les quals el fòrum que tenia un paper més destacat—, això ens explicaria que un nucli urbà tan depauperat com havia de ser en aquells moments el de Badalona reeixís a mantenir el centre principal del culte enfront de les vil·les riques i poblades.

Quant a les capelles de les vil·les, la manca d’informació és similar. Cal fer constar, però, que les cases senyorials del període alt-medieval amb capella es troben pràcticament totes construïdes sobre vil·les romanes, amb pervivència important en època baix imperial. El problema és que aquestes cases senyorials, o no han estat excavades sistemàticament, o ho han estat fa molt de temps amb mètodes no estratigràfics.

Potser d’aquestes cases la més interessant és Can Peixau. És evident que al segle XI aquesta vil·la era un dels nuclis fonamentals de Badalona, la qual cosa ens indueix a imaginar també una continuïtat des de temps romans, si tenim en compte els casos similars de Can Sant-romà (dins el terme de Tiana, però vinculat sempre a Badalona) i Cal Comte, de Pomar.

Aquesta continuïtat, hem de suposar-la malgrat la manca gairebé absoluta de restes materials dels segles VII al IX, ja que, en efecte, manquen els materials arqueològics a partir dels segles V-VI.

Del forn de ceràmica fina que Cuyàs va trobar a Llefià, no en podem dir res per manca de restes materials.

El pas del domini visigòtic al musulmà, produït aquí cap al 720, canvià només els dominadors però no la situació ni les estructures socials. La conquesta dels francs, que va arribar a Barcelona el 801, tampoc no degué variar gaire cosa més que els governants.

Els propietaris, doncs, els mateixos d’abans o els conquistadors que els havien suplantat, seguiren efectuant funcions de representants del poder davant el grup de pagesos que en depenia. Però a aquestes funcions hi haurien d’afegir ara la dels companys de guerra del comte. Efectivament, durant tot el segle IX, la zona quedà molt pròxima a la frontera, i els atacs musulmans hi sovintejaren i possiblement l’afectaren en més d’una ocasió. Però malgrat aquesta doble funció administrativa i militar dels propietaris rics, la població no restà sotmesa als senyors, ni sota els musulmans, ni sota els francs. La seva senyoria no passava de ser una simple administració política. (JRo)

El domini visigòtic

Pica beneitera dels segles VI-VII conservada a l’església dels Sants Just i Pastor.

ECSA - M. Catalán

Hom coneix ben poc dels primers anys de domini visigòtic, tot i que després de la batalla de Vouillé (507) i del final del regne de Tolosa, Gesaleic, fill il·legítim d’Alaric II, fou elegit monarca. La pressió dels burgundis l’obligà a retrocedir fins més enllà dels Pirineus i novament fou escollida Barcelona com a base per a la resistència. Després de l’assassinat de Golaric i del comte Veila al palau de Barcelona, fugi per trobar-se amb els vàndals, segons consta a la crònica de Saragossa, i més tard amb els francs, a fi d’aplegar forces contra els ostrogots, que donaven suport al fill d’Alaric II, Amalaric. Tornà a la zona, però fou derrotat a dotze milles de Barcelona, potser en un indret de la vall del Llobregat més endavant conegut com del Duodecimo.

La naturalesa de les nostres fonts determina que el següent incident que apareix documentat tingui relació amb un afer semblant. Amalaric, sota la regència de l’ostrogot Teodoric, retingué el tron i després maridà una filla del rei franc Clovis, però la maltractà a causa de la fe catòlica que ella demostrava tenir, segons la relació que Gregori de Tours en fa, i això provocà la intervenció del parent de la noia, Guidelbert. La relació de la mort d’Amalaric varia d’una font a l’altra, i l’únic factor que totes tenen en comú és que fugi de Narbona a Barcelona, on fou assassinat. Si hem de creure Gregori, que n’ofereix l’explicació més completa, la reina hagué d’anar a oficiar culte a una església catòlica, que no era contigua al palau visigòtic de Barcelona, i aquesta pot haver estat l’església a la porta de la qual Amalaric fou atacat. Amb tota probabilitat, doncs, la basílica del començament del cristianisme fou la que utilitzaren els arians d’aquest període, mentre que els catòlics se servien d’una altra església, potser la dels Sants Just i Pastor.

Piscina en forma de creu de l’antic baptisteri d’època visigòtica descobert al subsòl de la catedral actual.

ECSA - AFM, J. Calafell i R. Feliu

En els anys que seguiren la caiguda d’Amalaric (531), i fins a la invasió de la Península Ibèrica per part dels bizantins (552), Barcelona fou la residència principal del rei visigòtic i de la seva cort, i és potser en aquest període, o en les dècades immediatament anterior i posterior, que hom pot situar un bon nombre de canvis topogràfics d’importància. A la zona de l’actual plaça del Rei hi havia una important àrea porticada que segurament cal datar d’aquest període. Propera a aquesta, a la plaça de Sant Iu i estenent-se per sota del que és ara l’Arxiu de la Corona d’Aragó, s’aixecà una construcció tripartida ben singular que féu ús d’un bon nombre d’inscripcions a l’època compresa entre els segles II i III, la qual cosa podria indicar que el fòrum havia entrat en una fase de decadència i que el centre d’atenció de la ciutat ja es desviava vers aquest barri.

En altres indrets de la ciutat sembla que continuà el moviment cap a la ruralització, però cal no oblidar que els nostres testimonis provenen d’un nombre molt reduït de jaciments. En el cas de les excavacions dutes a terme a Sant Miquel, tot i que l’edifici dels banys encara era dret, les zones adjacents eren cobertes amb els característics dipòsits de terra negra trobats en jaciments contemporanis arreu d’Europa, i dels quals normalment hom creu que representen que hi hagué una activitat agrícola. En aquest cas, la delimitació de l’època és determinada per la troballa d’un tremissis d’or dels anys 574-579, procedent d’un dels nivells inferior d’aquest dipòsit. A més, apareixen sepultures en altres indrets de la zona de dins les muralles, la qual cosa també demostra la decadència de les tradicions urbanes romanes. L’exemple principal és el cementiri de la plaça del Rei, per damunt de la zona porticada, que pot ésser datat dels darrers anys del segle VI o bé, amb més probabilitat, del segle VII.

Poc després, la ciutat entrà en una època d’obscuritat. Continuà essent utilitzada com a centre administratiu, tal com ho demostra el singular document conegut com De fisco Barcinonensis (592). D’això podria derivar-se que Barcelona era el centre d’una regió econòmica que incloïa les diòcesis de Tarragona, Égara, Girona i Empúries. Té un cert interès el fet que les emissions més grans de la seca visigòtica a Barcelona també pertanyien al regnat de Recared, i el mateix es pot dir de Tarragona. El pare de Recared també havia encunyat moneda a Barcelona, i hom coneix l’existència d’altres partides, seguides d’una interrupció de les emissions fins el temps d’Ègica i Vítiza.

Hi ha documentades poques referències a la vida eclesiàstica del segle VI, tret dels noms dels bisbes. Els fets de què parla el De fisco demostren que el bisbe tenia una funció que anava molt més enllà del que era purament eclesiàstic, i que amb freqüència actuava en favor dels habitants. Si el bisbe Quirze de Barcelona fou o no l’autor d’un himne a Santa Eulàlia continua essent un punt controvertit, i encara ho és més la pretesa construcció d’un monestir dedicat a l’esmentada santa. La importància de les esglésies situades fora de les muralles de la ciutat, tant els sepulcres dels màrtirs com els monestirs d’altres ciutats, per exemple el de Saragossa, fa creure que n’hi devia haver hagut a Barcelona, tot i que no és possible determinar-ne cap exemple avui dia. És cert que el bisbe Quirze mantenia correspondència amb el bisbe de Saragossa, i que un bisbe posterior, Idali, escriví a Julià de Toledo, sorprès per l’ús que feia dels serveis d’un jueu al qual havia encarregat que li dugués l’obra titulada Prognosticon.

És una qüestió discutible si això és indicatiu o no de l’existència d’una comunitat jueva a Barcelona en aquesta època, però la presència de jueus en altres ciutats significa que fóra sorprenent que Barcelona n’hagués estat una excepció. Aquest exemple de l’ús d’un missatger jueu, juntament amb un altre cas semblant al segle IX, fan pensar que la comunitat jueva complia una funció comercial. Tot i que les importacions d’oli i ceràmica del nord d’Àfrica acabaren al final del segle VI, hi ha altres indicacions de l’existència d’un contacte continuat amb el món bizantí. Aquest, però, es donà probablement a un nivell molt més baix, i la ciutat començà a assumir la funció de plaça fortificada, que havia d’ésser d’una importància vital als segles posteriors. Així es manifestà durant la revolta de Pau contra Vamba l’any 673, moment en què per primera vegada en un segle i mig, les muralles foren defensades contra l’atac. Durant les dècades següents les activitats d’aquesta mena hagueren de repetir-se amb molta freqüència.

L’ocupació àrab

Anvers (a l'esquerra) i revers (a la dreta) d’un dinar d’or andalusí encunyat l’any 724-725, que fou descobert en les excavacions del palatium de la plaça de Sant lu, I que avui dia es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.

ECSA - AFM, J. Calafell i R. Feliu

Quan es produí la caiguda del regne visigòtic, inicialment Barcelona formava part de la zona governada per Àkhila. No obstant això, la ciutat quedà sota el domini directe àrab en acabar la segona dècada del segle VIII. La data exacta de la conquesta de Barcelona i de la part costanera de la Tarraconense ha estat tema d’algunes discussions, provocades per la divergència en les afirmacions d’historiadors àrabs posteriors. D’una banda, hom tendeix a situar la conquesta el 713-714, mentre que de l’altra hom prefereix datar-la el 717-718. Seguint el que diu la crònica del segle XII Fath-al-Andalus sembla probable que Musà, després de prendre Saragossa, assolí la costa. Ibn Haldün i al-Maqqarl, que escrivien en una època posterior, sostingueren que conquerí tota la regió fins a arribar a Narbona. Tots aquests esdeveniments han d’ésser situats abans del 714, ja que aquest any tornà a Damasc. Els dos autors que esmentem en segon lloc, però, indiquen que fou el successor d’Ayyüb, potser al-Hurr, qui dugué a terme l’ocupació definitiva de la zona. El Fath-al-Andalus també fa al·lusió a la resistència i la destrucció d’una ciutat amb quatre portes que hi havia vora el mar. Si bé la descripció encaixa amb Barcelona, també podria referir-se a Tarragona que, segons afirma al-Ràzï, fou saquejada de la mateixa manera. Una interpretació alternativa, proposada per J. Vernet, fóra que Àkhila renuncià al tron, però la seva decisió no tingué el suport del poble, de manera que al-Hurr o al-Samh es veieren obligats a fer que els rebels acceptessin la nova situació. Vernet situaria l’assalt de Tarragona en aquesta fase, i els resultats devien afectar de tal manera les altres ciutats que arribaren ràpidament a un acord. Segons aquesta versió, cal rebutjar d’antuvi els indicis d’una possible incursió duta a terme l’any 713-714. D’altra banda, M. Barceló destaca el testimoni aportat per la Crònica del 754 per a la zona de l’est de Saragossa, la qual ens indica que moltes ciutats foren cremades i destruïdes, i que en alguns casos malgrat que hom demanà una treva, més endavant aquesta no fou respectada i els habitants de la ciutat fugiren a les muntanyes, probablement als Pirineus. M. Barceló considera que tot això ha d’ésser situat en la fase inicial del 713-714, que fou completada per les campanyes d’al-Hurr i més tard d’al-Samh, els quals dugueren a terme la penetració final cap a la Septimània.

Anvers (a l'esquerra) i revers (a la dreta) d’un dirhem de plata de l’època d’Abd-al-Rahman I (755-788) trobat en les excavacions del baptisteri de la catedral i conservat actualment al Museu d’Història de la Ciutat.

ECSA - AFM, J. Calafell i R. Feliu

Sigui com vulgui, sembla que l’ocupació definitiva no tingué lloc fins l’època posterior, amb l’establiment de veritables colònies de berbers, que potser arribaven fins a Tarragona, i de guarnicions més reduïdes de ciutats situades més al nord, com ara Barcelona. Aquesta fóra necessàriament la situació que reflecteix la Crònica de Moissac, que esmenta que l’any 725 ‘Anbasa envià a la ciutat hostatges procedents de les seves campanyes al nord dels Pirineus. Pel que fa a la resta del segle VIII, les fonts de què hom disposa són força reduïdes, i tenen relació sobretot amb els anys 774-778 i amb el pacte entre Sulaymàn i Carlemany contra els omeies, dut a terme els anys immediatament anteriors a la conquesta dels francs. El fill de Sulaymàn, Matruh, esdevingué valí de Barcelona, segons sembla amb el suport de la facció francòfila, s’alçà contra Hisàm I, tornà a establir contactes amb els francs i es féu amb el control de Saragossa i Osca, però fou derrotat i decapitat al final de la dècada del 780-790. Paral·lelament a aquests fets, és possible que s’hagués produït una rebel·lió de berbers a Tarragona. En aquesta situació tan inestable, un àrab anomenat Sa’dün al-Ru’ayn esdevingué governador de Barcelona i un cop més tornà a establir contacte amb Carlemany (797) a fi de demanar-li ajut contra Còrdova. Aquest fou el rerefons de la conquesta de l’any 801.

Dissortadament, els indicis que fan referència a la ciutat i a les seves terres adjacents durant aquest període són mínims. La majoria de les troballes arqueològiques de caràcter islàmic pertanyen a un període posterior o són importacions d’una època també posterior. Les dues principals excepcions són un dinar de l’any 106 (724-725), trobat en una de les dependències del palatium de Sant Iu, i un dirhem d"Abd al-Rahmàn I (755-788) procedent d’una de les capes de terra que hi havia sobre el baptisteri, que il·lustra sobre la incorporació de la ciutat a l’àmbit monetari del món islàmic. Del període de domini àrab a Barcelona, però, en realitat no en queda sinó un buit immens; és possible que hi hagués una certa continuïtat de població, tot i que les capes més altes de la societat fugiren fins més enllà dels Pirineus o a les muntanyes. Probablement també continuà la vida eclesiàstica, i si bé en general hom afirma que la basílica fou transformada en una mesquita, com és cert que succeí en altres ciutats, en realitat no hi ha proves intrínseques d’això. La intensitat de la vida urbana només pot ésser suposada, però no és gens probable que hagi estat gaire més gran que la del segle precedent o el posterior. Pel que fa a les zones rurals de la rodalia, una altra vegada hom només pot establir hipòtesis, car tot i que hi ha jaciments del començament de l’edat mitjana que tenen la mateixa localització que alguns del segle VI, no hi ha proves arqueològiques que assegurin que hi hagué una clara continuïtat.

La conquesta dels francs

La conquesta de Barcelona fou anticipada per l’acord de Sa’dün al-Ru’aynï, segons el qual aquest lliurava la ciutat (797). Això, juntament amb altres informacions, com ara l’aparent situació de disturbis a Tarragona i la lluita entre al-Hakam i els seus oncles més al sud, podria haver indicat als carolingis que era el moment oportú per avançar un tros més cap a l’interior d’Hispània des de les places ja conquerides d’Urgell, Girona i Osona. Fins a cert punt, les nombroses fonts es contradiuen entre elles, especialment pel que fa a les dates, de manera que es fa difícil oferir-ne una relació definitiva.

Sembla que la decisió d’emprendre un atac sobre Barcelona es prengué a Tolosa la primavera de l’any 800; hi eren implicats exèrcits de tipus diversos, procedents de diferents parts de l’Imperi, i la preparació fou intensa, fins al punt que sembla que la campanya no començà fins a l’estiu, en una data tardana, la qual cosa no era gens freqüent. Probablement, una columna s’encarregà de tallar tot l’ajut que pogués venir de Còrdova, i, a continuació, la ciutat fou assetjada. Totes les fonts que tenim destaquen les dificultats del setge, en gran part com a conseqüència de la resistència de les muralles del romà tardà. El seu gruix era tal, que no pogueren ésser trencades pels ginys bèl·lics, i, en conseqüència, el setge es perllongà durant l’hivern fins el dissabte de Pasqua de l’any 801, quan la fam i la desesperació feren que els habitants, més que no pas la guarnició, es rendissin i lliuressin al cabdill musulmà, Hamur, que havia assumit el poder quan Sa’dün al-Ru’aynï fou capturat mentre intentava arribar a Al-Andalus a fi d’aconseguir ajut, després d’un aparent canvi d’opinió.

Si bé inicialment els ciutadans havien fet costat a les forces musulmanes i només havien lliurat la ciutat quan no pogueren sofrir més temps les privacions físiques, Carlemany els atorgà una carta de llibertats molt àmplia. El primer comte de Barcelona fou Berà, que dirigí un bon nombre de campanyes, probablement tres, a fi de fer avançar la frontera fins a l’Ebre.

Després de l’any 809, aquest projecte fou abandonat i hom establí la frontera immediatament al sud del Llobregat, de manera que Barcelona esdevingué del tot un bastió fronterer i mantingué aquesta funció durant gairebé dos segles.

Gots i francs, els primers comtes de Barcelona

Tal com hom pot observar, la tensió entre els nouvinguts o gent de l’antiga Gòtia i els nadius continuà latent durant algunes dècades, i fou un factor clau tant pel que fa al nomenament de nous comtes com a les relacions amb els poders de l’Islam. Després del fracàs per aconseguir de fixar la frontera a l’Ebre, s’establí la pau fins l’any 815, en què l’emir al-Hakam I envià un exèrcit a la regió, probablement amb l’objectiu de recuperar Barcelona, però aquest intent fracassà quan les seves forces foren derrotades en una batalla a camp obert. Novament en resultà la pau, que es perllongà fins l’any 820, i probablement aquesta actitud favorable a mantenir el status quo tingué el suport tant del comte Berà com d’una bona part de la població de la ciutat. No obstant això, aquell mateix any fou acusat de traïció i vençut en un duel judicial. Els seus successors foren, primerament, el franc Rampó (800-825?), i més tard Bernat de Septimània (826-844), membre de la facció favorable dels francs i d’una actitud agressiva, en oposició a aquells que volien la pau. Aquesta situació portà a l’aixecament d’Aissó, que potser era la mateixa persona que Aysün, fill de l’anterior valí de Barcelona, Sulaymàn (826-827), que atacà Barcelona amb l’ajut dels omeies durant un període de dos mesos, però sense aconseguir prendre la ciutat, malgrat que els resultats de la revolta foren més permanents en zones com Osona.

Fragment de la muralla romana, reaprofitada en època comtal, recuperat recentment en el sector del carrer de la Palla.

ECSA - M. Catalán

Hi hagué altres atacs els anys 841, 842 i 845-846, en què la zona dels voltants de Barcelona fou saquejada, si bé és impossible precisar l’abast dels danys causats. En aquesta segona època, Bernat de Septimània — que no solament s’havia guanyat l’enemistat dels ciutadans, sinó que també s’havia aixecat contra Carles el Calb, juntament amb Pipí d’Aquitània—, fou capturat i decapitat, i al seu lloc es posà Sunifred de Carcassona (844-848), que havia reeixit a fer retrocedir l’assalt de l’any 841-842. Al mateix temps, es confirmaren les llibertats dels habitants. Sunifred caigué víctima d’una revolta dirigida pel fill de Bernat de Septimània, i com que els seus fills encara eren menors d’edat, i a fi de mantenir la pau entre els pobles rebels, el comtat de Barcelona passà novament a mans d’un franc, Aleran (849-851?), que possiblement morí en un altre assalt musulmà de l’any 850-851, en el qual, segons es diu als Annales Bertiniani, els jueus permeteren que la ciutat fos capturada i saquejada. No obstant això, és remarcable el fet que les forces musulmanes ja no intentaren per més temps de conquerir la ciutat, i el seu objectiu principal, abans de tornar cap al sud, fou d’obtenir tants botins com els fou possible.

El següent comte de Barcelona fou un altre franc, Odalric (852-857), que hagué d’enfrontar-se a un altre atac per part dels Banü Qàsi a la zona propera a Barcelona, concretament a Terrassa (856). Destituït per Carles el Calb, fou succeït per Unifred (858-865), el qual, però, sembla que passava poc temps al seu país, ja que ens trobem amb el vescomte Sunifred que actuà en representació seva. En aquest període cal situar les incursions a la costa per part dels vaixells víkings, i un altre atac musulmà, l’any 861-862, en què s’assetjà Barcelona i fou saquejada la seva rodalia. Bernat de Gòtia (865-878) fou el darrer comte franc de Barcelona: el tron trobava cada cop més difícil controlar aquests individus tan obstinats i, tot i que la zona del voltant no es veié torbada pels atacs musulmans, les lluites interiors entre les diverses faccions pogueren haver estat una alternativa preferible. Quan trontollà l’imperi carolingi, la lleial casa de Carcassona fou requerida perquè proporcionés els comtes successors, no solament a Barcelona, sinó també per a la majoria dels comtats de la Marca.

Primers comtes autòctons de Barcelona

Malgrat la importància dels comtes de Barcelona per a la història de Catalunya, en conjunt hi ha poques relacions entre Guifré el Pelós (870/8-897) i el Barcelonès, excepció feta de la campanya que li costà la vida. Durant el període de pau de les dècades anteriors, Guifré havia colonitzat les comarques centrals de Catalunya, però també els exèrcits de l’Islam havien reforçat les seves posicions, com la de Lleida. En un assalt a Barcelona, Guifré resultà mort, i és possible que els habitants abandonessin la ciutat per poc temps. Així doncs, el segle IX acabà de la mateixa manera que havia començat. En un ambient d’inestabilitat tan notable, no és gaire probable que tingués lloc un gran creixement de la ciutat. A Guifré, el succeí el seu fill, Guifré Borrell (897-911), que fou enterrat a l’església de Sant Pau del Camp, i d’ara endavant el comtat passarà a membres de la mateixa família.

Al segle X hi hagué un canvi fonamental en la relació entre els comtats catalans naixents i els poders d’Al-Andalus. Si hi hagueren altres incursions els anys 911-912 i 913-914, aquestes foren pràcticament les últimes de la seva mena fins que es produí l’atac d’Almansor l’any 985. L’any 935 les forces navals islàmiques dugueren a terme un assalt breu a la ciutat, i els seus habitants es retiraren darrere la seguretat de les muralles, mentre que una expedició semblant de l’any 940 tingué com a resultat la signatura d’un tractat de pau, i per primera vegada hi ha notícies de transaccions comercials entre tots dos bàndols. Mentrestant, l’any 936-937 Sunyer havia dut a terme una incursió a la regió valenciana, durant la qual és probable que s’obligués Tortosa a fer algun tipus de concessió comercial que devia donar lloc a les raficas esmentades en una donació a la catedral de l’any 945. L’augment de l’activitat marítima és indicat també per l’itinerari costaner seguit per Joan de Gorz en representació de l’emperador Otó (931). La inauguració de les relacions de la regió amb Al-Andalus d’una banda, i amb Roma de l’altra, a la meitat del segle X, es coneix molt bé avui dia i continuà amb la tramesa d’algunes ambaixades a Còrdova els anys 950, 966, 971 i 974, i l’única incursió musulmana que es coneix en aquest període és la que dugué a terme l’any 965 a fi de reforçar aquests acords. Al mateix temps, la colonització de les comarques properes continuava a passos de gegant, de manera especial al Vallès i l’Alt Penedès, mentre que els vincles amb la monarquia franca s’afebliren. Fou aquesta comunitat relativament oberta i dinàmica la que Almansor atacà l’any 985.

Bibliografia

  • J. Arturo i Perucho: Notícia de tres noves subscripcions hebraiques en diplomes de l’Arxiu de Santa Anna de Barcelona, “Anuario de Filología”, 4, 1978, pàgs. 157-164
  • F. Baer: Die juden in christtichen Spanien, 2 vols. I Unkunden und Regesten Berlín 1929 i vol. II, 1936 (reimpressió amb nova bibliografia per H. Reinart, 1970; traducció anglesa amb afegits, Filadèlfia 1961)
  • Ph. Banks: The north-western gate of the city of Barcelona in the 11 th. and 12 th. centuries, “Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad”, XVII, Barcelona 1977, pàgs. 117-127
  • Ph. Banks: The topography of city of Barcelona and its urban context in Eastern Catalonia from the thrid to the twelfth centuries, 5 vols. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Nottingham 1980
  • Ph. Banks: Montjuïc, the port and the city: a reconsideration, “El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d’Història del Pla de Barcelona”, Ajuntament de Barcelona 1984, pàgs. 113-128
  • Ph. Banks: The roman inheritance and topographical transitions in early medieval Barcelona, “Bar International Series. Papers in Iberian Archaeology”, núm. 196, Oxford 1984, pàgs. 600-634
  • Ph. Banks: Burgus, suburbium and Villanova: the extramurial growth of Barcelona before A. D. 1200 dins Història Urbana del Pla de Barcelona, vol. 2, Barcelona 1990, pàgs. 107-133
  • C. Batlle: Aportacions a la història d’una revolta popular (Barcelona 1285), “Estudis d’història medieval”, 2, Barcelona 1970, pàgs. 19-29
  • C. Batlle: La burguesía de Barcelona a mediados del siglo XIII, “Jaime I y su época, X Congreso de Historia de la Corona de Aragón”, Saragossa, pàgs. 7-19
  • C. Batlle: L’expansió baix medieval, dins Història de Catalunya, vol. III, Edicions 62, Barcelona 1988
  • J. Baucells: Els monestirs del bisbat de Barcelona durant el pontificat de Ponç de Gualba (1303-1334), “II Col·loqui d’Història de Monaquisme Català” (Sant Joan de les Abadesses 1970), Poblet 1972, pàgs. 65-97
  • J. Baucells: Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors, dins La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, CSIC, Barcelona 1980, pàgs. 17-75
  • B. Blumenkranz: Juifs el chrétiens dans le monde occidental 430-1096 París-La Haye (École practique des Hautes Études, Études juifs, 2), 1960
  • Fr. de Bofarull: Los judíos en el territorio de Barcelona (siglos X al XIII) Barcelona 1911
  • J. Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I. IEC, Barcelona 1908
  • F. Carreras i Candi: Evolució històrica dels juhéus y juheissants barcelonins, EUC, 3, 1909, pàgs. 404 i 498 i 4, 1910, pàgs. 45 i 359
  • F. Carreras i Candi: Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona A. Martín editor, Barcelona, s. d. (edició en fascicles del 1980)
  • F. Carreras i Candi: Lo Montjuich de Barcelona, “Memorias de la BRABLB”, 8, 1901
  • J. M. Cuyàs: Història de Badalona vols. III-IV. Badalona 1977-78
  • A. Duran i Sanpere: Barcelona i la seva historia, 3 vols., ed. Curial, “Documents de Cultura”, 2, Barcelona 1972-75
  • G. Feliu: El Condado de Barcelona en los siglos IX y X: organización territorial y económico-social, “Cuadernos de historia económica de Cataluña”, VII, Barcelona 1973, pàgs. 9-32
  • G. Feliu: L’evolució de les ciutats catalanes a l’alta edat mitjana, “Cuadernos de historia económica de Cataluña”, XX, Barcelona 1979, pàgs. 23-31
  • G. Feliu: La toponímia del Pla de Barcelona al segle X, “El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d’Història del Pla de Barcelona”, Barcelona 1984, pàgs. 101-112
  • F. Fita: Barcelona en 1070. Su castillo del puerto y su aljama de hebreos, BRAH, 43, 1903, pàgs. 363-368
  • F. Fita: G[uillem] Berenguer ex-obispo de Vich. El cementerio judío de Barcelona en 1111. Documentos inéditos, Brah, 17, 1890, pàgs. 190-195
  • G. C. Miles: Bonnom de Barcelone, “Études d’orientalisme dédiées à la mémoire de Lévy-provençal”, París 1962, pàgs. 683-693
  • J. M. Millàs i Vallicrosa: Documents hebraics de jueus catalans, “Memòries de la secció històrico-arqueològica de l’IEC, vol. I, 3, Barcelona 1927
  • J. M. Millàs i Vallicrosa i Fr. Udina Martorell: Dos documentos latino-hebraicos del Archivo del monasterio de San Pedro de las Puellas de Barcelona, “Sefarad” 7, 1947, pàgs. 123-126 i làmina I
  • J. M. Millàs i Vallicrosa: Esbozo histórico sobre los judíos en Barcelona, “Miscellanea Barcinonensia”, 12, 1966, pàgs. 13-20 + 4 làmines
  • J. M. Millàs i Vallicrosa: Propiedades inmuebles rústicas propiedad de los judíos de los alrededores de Barcelona, “Sefarad” 27, 1967, pàgs. 64-69
  • J. Miret i Sans, M. Schwab: Le plus ancient document à présent connu des juifs catalans, Brablb, 8, 1915, pàgs. 229-233
  • J. Miret i Sans - M. Schwab: Documents de juifs barcelonais au Xle siècle, “Revue des Études Juifs”, 69, 1916, pàgs. 569-583
  • J. Miret i Sans: Documents sur les juifs catalans aux XIe, XIIe et XIIIe siècles, “Revue des Études Juifs”, 68, 1914, pàgs. 49-83 i 174-197
  • J. Riera: Literatura en hebreu dels jueus catalans, “Miscellanea Barcinonensia”, 13, núm. 37, Barcelona 1974, pàgs. 33-47
  • J. Riera: Disputa de Barcelona de 1263 entre mestre Mossé de Girona i Fra Pau Cristià, Barcelona 1985