La divisió de la comarca en diferents diòcesis
Mapa de les esglésies de la Conca de Barberà anteriors al 1300.
J. Salvadò
Com és ben sabut, l’organització eclesiàstica acompanyà la reconquesta d’aquesta banda del territori català. El procés, però, que tingué la recuperació cristiana de la Conca de Barberà, d’una banda, i el retard de la restauració de l’antiga seu metropolitana de Tarragona, de l’altra, determinaren que les esglésies que s’anaren bastint a mesura que avançà la reconquesta i s’hi consolidà l’assentament dels nous habitants, s’adscrivissin a les diòcesis d’on eren originaris els colonitzadors, bé que amb la restauració i la posterior organització de la primada algunes de les esglésies hagueren de canviar d’adscripció.
El fet més important que provocà a la comarca l’adscripció d’un temple a una determinada diòcesi fou el retard efectiu de la restauració del bisbat de Tarragona, tot i els intents prou coneguts de Cesari, de Santa Cecília de Montserrat, i els més seriosos del comte Borrell —qui el 970 aconseguí en el viatge que feu a Roma la restauració de la seu metropolitana i el seu trasllat a Vic en la persona del bisbe Atò, a través d’una butlla de Joan XIII que unia l’antic bisbat de Tarragona al de Vic; l’intent fracassà, però, l’any següent arran de l’assassinat d’aquest prelat—.
El primer intent civil de definir un territori específic a la nova circumscripció eclesiàstica data de l’any 1050, en temps de Ramon Berenguer I, el qual, preocupat per la restauració civil i eclesiàstica d’aquest sector, arribà a un pacte amb el vescomte Berenguer de Narbona. El document que l’enregistra, al mateix temps que establia els límits del comtat, fixava també els del nou bisbat, que per la seva banda septentrional incloïen bona part de l’actual comarca de la Conca de Barberà; així, segons l’esmentada escriptura anava “per la banda de cerç, des del Gaià fins al castell de Cabra i Prenafeta i l’Illa fins al Pla de Barberà”. Fou important aquesta primera fitació diocesana, perquè, quan el 1146 el papa Eugeni III enviava el pal·li a l’arquebisbe Bernat Tort, li confirmava també el territori de la diòcesi “segons l’havia delimitat el comte Ramon Berenguer”.
D’altra banda, abans de la restauració de la diòcesi de Tarragona, els bisbats implicats en l’annexió del territori que l’expansió dels seus comtats implicava, maldaren perquè fos reconeguda l’adscripció a la seva seu de les noves zones d’ocupació. Així, el 978 el bisbe Froià de Vic aconseguí de Benet VII que entre els límits de la seva diòcesi s’hi inclogués la zona que anava des de l’actual comarca de l’Anoia i el Bages fins “als confins d’Hispània”, territori que havia d’integrar, doncs, la Conca de Barberà. Força anys més tard, quan el 1038 es consagrà la nova catedral de Vic, entre els límits assignats a la diòcesi s’indicà que abastaven les terres situades entre Queralt i el Segre, de manera que també s’hi incloïa la Conca de Barberà. El bisbat de Barcelona, que també considerava part de la frontera com a zona d’expansió del comtat barceloní, pretenia drets damunt la Conca de Barberà, com ho palesa el fet que quan l’any 1058 es consagrà la nova catedral romànica fossin fixats com a límits ponentins de la diòcesi les ciutats de Tortosa i de Balaguer.
Fou, però, principalment el bisbat de Vic el que amb més intensitat lluità per la restauració de la seu metropolitana; el seu bisbe, Berenguer Sunifred de Lluçà, aconseguí que el papa Urbà II li concedís el pal·li el 1089 amb la promesa de restaurar la ciutat de Tarragona. L’any següent aquest prelat intentava la conquesta de la ciutat i el papa efectivament li lliurava el pal·li al juliol del 1091, de manera que passava a ésser el primer arquebisbe de la província eclesiàstica tarraconense restaurada, tot i que la recuperació de la ciutat no reeixí.
Aquesta preocupació de la diòcesi vigatana en la restauració de la metropolitana, i la participació dels Gurb-Queralt i de Sal la de Sant Benet —procedents d’Osona— en la reconquesta de la banda més oriental de la Conca de Barberà, i el fet també que la zona més septentrional de la comarca fos integrada dins els límits del comtat de Manresa, determinà que al llarg del segle XI i la primera meitat de la centúria següent diverses esglésies del territori comprès en la rodalia de Santa Coloma de Queralt i el sector septentrional de la comarca depenguessin eclesiàsticament del bisbat de Vic. La llista de parròquies d’aquesta demarcació eclesiàstica elaborada a mitjan segle XII, en tot cas abans del 1154, recull l’existència de les esglésies de Queralt, Santa Coloma, Montargull, Aguiló, Biure i les Piles de Gaià, al sector de Santa Coloma de Queralt, i de Llorac, Albió, Vallfogona, Segura, Conesa i Forès, al sector de Comalats; aquestes esglésies eren compreses en un sentit ampli dins de la vall del Riucorb, límit que seguia el bisbat coincidint amb els del comtat de Manresa, fins a arribar a les Garrigues per Arbeca, l’Espluga Calba i Tarrés.
La reorganització del bisbat de Tarragona en temps de l’arquebisbe Bernat Tort implicà que aquest es dirigís al papa Anastasi IV tot reclamant algunes esglésies que depenien dels bisbats de Barcelona i de Vic, aconseguint que el pontífex atorgués una butlla, datada del 25 de març de 1154, en la qual delimitava —d’acord amb les concessions dels comtes de Barcelona i les confirmacions dels seus predecessors— el territori diocesà. Pel que fa a aquest sector eclesiàstic, el papa adscrivia al bisbat de Tarragona les esglésies de Santa Perpètua, Montclar i Barberà, i la de Forès, que pertanyia al bisbat de Vic. Al mateix temps, per tal de donar més força a la seva decisió, el pontífex escrivia un breu apostòlic al bisbe de Vic perquè, d’acord amb les reclamacions del prelat tarragoní, retornés a aquesta seu les esglésies de Santa Coloma de Queralt, de Queralt, de Llorac, de Savellà i d’altres, que de dret pertanyien a la diòcesi tarragonina. Amb tot, la diòcesi vigatana no feu cas del breu pontifici i continuà ocupant aquest sector oriental de la Conca de Barberà, integrat a l’època medieval primer en el deganat de la Segarra, després en el deganat de la Segarra i les Selves i més tard en el deganat d’Igualada, fins a la reorganització diocesana de Catalunya del 1957, any en què aquest sector oriental de la Conca de Barberà passà definitivament a la diòcesi de Tarragona.
Panoràmica de l’impressionant conjunt del monestir de Poblet, que tingué un paper destacat en la colonització de la comarca i en l’expansió de l’orde del Cister a Catalunya.
F. Bedmar
Si ens atenem a les butlles papals que hem referit i a la llista de les parròquies de la diòcesi vigatana de mitjan segle XII, en aquesta època l’organització eclesiàstica de la Conca de Barberà comptava només amb les següents esglésies: Queralt, Aguiló, Santa Coloma, Montargull, Llorac, Albió, Vallfogona, Segura, Conesa, Forès, Biure i les Piles de Gaià, pertanyents a la diòcesi de Vic, i Santa Perpètua, Montclar i Barberà, pertanyents ja inicialment al bisbat de Tarragona. És evident, però, que aquesta relació no reflecteix la totalitat de les esglésies que al voltant del 1154 s’haurien ja bastit a la zona. Per exemple, no s’esmenten les de l’Espluga de Francolí ni les del Tallat i Passanant, que el mes de setembre del 1150 foren concedides per Ramon de Cervera al capellà Pere de Pinòs. A la vista d’aquests fets hem de concloure, en conseqüència, que, atès que les esglésies de les quals es feia concessió a l’esmentat clergue eren pròpies dels senyors, aquestes encara no havien estat transferides al corresponent ordinari. D’altra banda, també d’altres devien ésser sufragànies d’una principal: així, el 1181 hom arribava a un acord entre el monestir de Poblet i l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls, amb la intervenció del cardenal legat Enric, sobre els delmes i les primícies de les de Barberà, Vimbodí, Pira, Anguera, Montornès i Pinatell, de totes les quals, per bé que existents, només es tenia referenciada la primera.
Església parroquial de Santa Maria, restaurada fa pocs anys, que presideix el petit poble de Senan, fronterer amb les comarques de les Garrigues i l’Urgell.
ECSA - E. Pablo
El papa Luci III, el 19 de desembre de 1185, confirmava les possessions del capítol augustinià de Tarragona. En la relació d’esglésies assignades n’apareixen de noves que encara no havien estat enregistrades abans. Així, a més de les ja conegudes de Forès —que era assignada a l’ardiaca—, s’esmenten per primera vegada les de la Guàrdia dels Prats, Prenafeta i Vilanova de Prades. Finalment, quan el 1194 el papa Celestí III confirmava a l’arquebisbe Ramon de Castellterçol i al prepòsit i capítol de Tarragona els béns d’aquesta institució eclesiàstica, hom feia referència a Vilaverd i a les esglésies de Vilanova de Prades, Vimbodí, l’Espluga de Francolí, Montblanc i les seves sufragànies, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats, Barberà, Pira, Anguera, Montbriò, Sarral, Rocafort de Queralt, Forès, Belltall, Conesa, Santa Coloma de Queralt, Santa Perpètua, Montclar i les Piles. Al costat d’algunes de conegudes, és sorprenent la rapidesa en la construcció de temples a les noves poblacions: és el cas per exemple de Sarral, que per iniciativa del rei Alfons I s’havia fundat pocs anys abans, a la darreria del 1180, i cinc anys després ja s’havia bastit l’església. En altres poblacions de la zona, per contra, hom troba el cas invers, com a Senan —situat als vessants més occidentals de la serra del Tallat—, que tot i que el 1159 consta repoblat, l’any 1170 encara no s’havia edificat l’església, atès que els senyors eminents concedien, en aquesta darrera data, el lloc a Montserrat, facultant aquest priorat perquè hi pogués bastir l’església.
Evidentment, restaria incomplert l’estudi de l’organització religiosa del sector de la Conca de Barberà pertanyent a l’arquebisbat de Tarragona si no féssim menció del monestir de Santa Maria de Poblet, a Vimbodí, fundat vers 1150-1151 a iniciativa del comte Ramon Berenguer IV i a càrrec dels monjos del monestir llenguadocià de Fontfreda. De l’empremta del Cister a la Conca i dels orígens de Poblet —lligat al moment de repoblació definitiva de la comarca, després de la conquesta de Lleida i Tortosa—, se’n parla extensament, al costat dels monestirs de Santes Creus i Vallbona, en el marc històric del Camp de Tarragona, al qual ens remetem.
Vegeu: Esglésies de la Conca de Barberà anteriors al 1300
La incidència dels ordes militars a la Conca de Barbèra
La introducció dels grans ordes internacionals en els comtats catalans —fundats al començament del segle XII a Terra Santa— i la voluntat d’integrar-los en el procés recuperador del territori de la Catalunya Nova, determinà que ben aviat dos d’aquests ordes, el del Temple i el de l’Hospital, fossin objecte de concessions en aquesta banda del comtat de Barcelona.
La primera donació al Temple a la comarca és representada per la del castell de Barberà, concedida l’any 1132 pel comte Ermengol VI d’Urgell i confirmada l’any següent per Ramon Berenguer IV. La importància d’aquesta concessió defineix ben clarament la filosofia dels màxims responsables polítics del país respecte d’aquest orde, que es presentava als seus ulls com un element que havia de contribuir eficaçment a la potenciació de la reconquesta i a la fixació de l’avantguarda cristiana a la banda occidental del comtat de Barcelona. Aquest mateix criteri havia palesat poc abans Ramon Berenguer III, quan pocs dies abans de morir, tot professant a l’orde, li havia concedit el 14 de juliol de 1131 el castell fronterer de Granyena amb la intenció d’afavorir l’establiment dels frares cavallers en els seus dominis per tal que actuessin de força decisiva per a la fixació de les posicions avançades de la frontera.
La donació del castell de Barberà al Temple esdevenia la segona que hom feia a l’orde en territori fronterer. La seva elecció no havia estat feta a l’atzar, sinó que responia a una programació ben concreta de Ramon Berenguer IV. Les dificultats del manteniment de les posicions cristianes en aquest sector del pla de la Conca motivaren que els comtes de Barcelona sol·licitessin la col·laboració dels d’Urgell, que a la segona meitat del segle XI havien aconseguit la repoblació d’un sector important de la banda sud del seu territori, amb la concessió per part de Ramon Berenguer I a Ermengol IV d’Urgell del castell de Barberà en feu i que després confirmà el seu fill Ramon Berenguer II. Els intents del comte d’Urgell per tal d’aconseguir la repoblació de Barberà —que havia encomanat al seu vassall Arnau Pere de Ponts— havien fracassat davant les envestides sarraïnes del 1086 —on degué perdre la vida l’esmentat cavaller—. Les successives temptatives d’aquest comte —que l’any següent concedia el castell de Forès i el lloc de Barberà a l’església d’Urgell— i també les actuacions dels hereus d’Arnau Pere foren desbaratades per les escomeses dels almoràvits dels anys 1107-1108 i 1114-1115, anorreant els esforços esmerçats; tot i que, pel que sembla, Bernat Pere, anomenat també Vidià i germà d’Arnau Pere de Ponts, aconseguí temporalment repoblar Barberà i el lloc veí de Pira, com també reconstruir el castell de Prenafeta. Mort Vidià el 1119, els seus honors a la Conca passaren al seu fill Pere de Puigverd, que, a causa de la minoria d’edat i dels problemes generats en els seus dominis al comtat d’Urgell, no pogué preocupar-se, almenys en aquesta època, dels esmentats honors que tenia a la Conca. Probablement per aquest motiu i davant la inactivitat de Pere de Puigverd a Barberà, Ramon Berenguer IV i Ermengol VI decidiren donar al Temple el castell de Barberà per tal d’assegurar-ne la fortificació eficaç, vital per a la recuperació definitiva, atesa la seva situació estratègica i la colonització de tota la comarca.
Les intencions d’ambdós comtes per implicar en aquesta època els templers en la reconquesta catalana toparen amb la negativa de l’orde, ja que aquest no tenia prevista la seva actuació contra l’islam fora dels límits que inicialment s’havien fixat i que se cenyien a Terra Santa. Tot i les gestions de Ramon Berenguer IV, acompanyades de promeses d’importants privilegis, per tal d’atreure l’establiment de l’orde en els seus comtats, el comte no aconseguí el seu propòsit, que, d’altra banda, es complicà a partir del 1137 amb el seu casament amb Peronella d’Aragò arran del problema que s’havia generat amb motiu del testament d’Alfons el Bataller, el qual havia concedit els seus dominis als tres ordes militars: el del Temple, el de l’Hospital i el del Sant Sepulcre. Només després d’haver solucionat Ramon Berenguer IV, a través de negociacions diplomàtiques amb la Santa Seu i amb els ordes afectats, l’herència del rei d’Aragò, i d’haver-se donat un canvi de criteri per part dels templers, que assumiren com a missió específica també la seva actuació a la Península Ibèrica, hom pogué comptar amb la col·laboració del Temple en la reconquesta i la colonització del país.
Malgrat que el castell de Barberà havia representat la segona donació oficial al Temple en els comtats catalans, l’establiment definitiu dels frares en aquest lloc i la consegüent fundació d’una comanda foren retardats a causa principalment dels problemes jurisdiccionals amb què es trobaren en el moment que intentaren prendre possessió, perquè l’anterior feudatari, Pere de Puigverd, per tal de neutralitzar les possibles actuacions dels templers havia iniciat una important activitat colonitzadora a Barberà, Pira i Prenafeta. Això provocà, doncs, que els frares s’adrecessin a Ramon Berenguer IV per tal que solucionés el problema, que fou arranjat a través d’un judici solemne a Lleida l’any 1157, que si bé va reconèixer tota una sèrie de drets en favor del comte i que eren els que passaven a l’orde, d’altra banda en confirmà també en favor de Pere de Puigverd, el qual continuà posseint el castell de Barberà.
Tot i que hom té documentades les actuacions dels templers a Barberà al començament de l’any 1157 i que després del judici de Lleida del final d’aquest mateix any els contactes amb aquest lloc sovintejaren, no fou fins el 1172 que hom hi organitzà una comanda per tal d’atendre les terres i els drets que tenien en aquell lloc.
A redòs de Barberà, els templers organitzaren un important domini territorial que s’estengué per tota la comarca i que fins i tot la ultrapassà. A la Conca de Barberà, a més d’un important domini a la població on hi havia establert el seu convent, els templers posseïen terres i drets a Ollers, on el 1174 Bernat de Santacoloma i la seva muller Sança els donaven el castell amb tots els seus termes i habitants; a Cardona, on el 1175 Pere Arnau els feia donació del mas de Maria Cordera; a la Sala de Comalats, on l’any 1177 Berenguer de Gàver els concedia els drets que hi tenia; al terme del castell de Queralt, on el 1179 obtenien de Sança vídua d’Arnau Hostem un honor en la partida dels Olmells; a Conesa, on el 1180 Berenguer de Montpaò els donava els diversos drets que tenia en algunes terres i masies del lloc; a Forès, on el mateix any el castlà Berenguer de Tudela donava als templers la meitat del delme que posseïa en el lloc i el seu terme; aquest mateix any recuperaven d’Arnau de Verdú i Pere de Santesteve el feu d’Ollers, que aquests darrers tenien per Bernat de Santacoloma; a la Riba, on per donació de Ferrer de Llindars havien aconseguit el 1171 un molí; a Pira, on l’esmentat Ferrer, juntament amb la seva esposa Ermessèn, cedia el 1186 a l’orde la senyoria que tenia a la partida de Foratmicò i que confirmà després Geralda, dona de Pere de Puigverd, senyor de Pira, i diversos drets sobre molins al riu Anguera, entre la població i Miralpeix, adquirits entre el 1186 i el 1188 a Cocard Guillem d’Otgers i el 1199 a Boneta de Breners. El 1186 adquiriren el mas d’Alegret de Talavera a Segura i aquest mateix any un mas a Òdena per donació d’Arnau de Pinòs, confirmat pel seu germà Ramon de Pinòs.
Les dues adquisicions més importants que realitzaren els templers per tal d’arrodonir la seva propietat al costat de la casa de Barberà se cenyiren a Pira i el castell de Valldossera. Per a la compra de Pira a Guillem de Montclús el 1248, s’hi destinà el producte de la venda de la sots-preceptoria del Rourell, que s’hagué d’alienar per poder dur a terme l’operació. El castell de Valldossera, situat dins el terme de l’antic castell de Montclar, fou comprat per l’orde el 1246 a Gueraua i al seus fills Guillem i Huguet de Cervelló. Al cap d’uns anys, el 1269, la casa de Barberà aconseguiria en aquest mateix sector l’adquisició del castell de Montbriò de la Marca, per compra a Saura de Ponts.
Bastant lluny del centre rector de la comanda, la casa de Barberà posseïa el domini de Vensillò (actualment municipi dels Alamús, al Segrià), que fou repoblat pels templers el 1161. Desconeixem per quins motius aquesta possessió estigué assignada a la casa de Barberà. Les actuacions de l’esmentada casa són documentades ja el 1178, solucionant un conflicte de límits amb el senyor de Margalef, Guillem de Cervera. Al començament del segle XIII, hom troba novament intervenint el responsable de la casa de Barberà en la potenciació del repoblament d’aquest indret.
En el seu procés d’expansió territorial la comanda de Barberà forjà un important patrimoni a l’Espluga de Francolí, a Vallfogona de Riucorb, a la pròpia comarca, i al Rourell, al Camp de Tarragona. Els béns i els drets que posseí en aquests tres llocs determinaren que s’hi creessin subcomandes que depengueren administrativament del preceptor de Barberà, bé que en algun moment sembla que gaudiren d’una certa autonomia, que si bé no fou econòmica sí que ho fou de govern.
L’Espluga Sobirana, domini dels templers
La vila de l’Espluga de Francolí va néixer de la fusiò de dues senyories, una de les quals, l’Espluga Sobirana, era domini dels templers.
ECSA - J. Vidal
La penetració dominical dels templers a l’Espluga de Francolí es realitzà arran del testament de Simò de Palau, fill d’Eliarda de Torroja i de Ramon de Palau. Aquesta senyora havia heretat l’Espluga Sobirana per donació testamentària del seu germà Hug de Torroja el 1218. Li havia pervingut, doncs, la part que inicialment havia posseït Ponç de Cervera. Els templers, però, no en pogueren gaudir tot seguit a la mort del dit Simò de Palau —amb tota probabilitat abans del mes de juny del 1247— perquè la seva vídua Gueraua d’Anglesola —vescomtessa de Bas—, per raó del seu esponsalici, tenia dret a retenir el castell de l’Espluga, a més d’altres situats als Comalats i el dels Omells de na Gaia. Després de diverses negociacions, els frares aconseguiren arribar a un acord definitiu amb l’esmentada Gueraua el 1255, mitjançant el pagament de 1 000 morabatins i una pensió anual per a tota la vida de 2 000 sous barcelonesos. Part d’aquests diners foren assumits pels habitants de l’Espluga Sobirana, que aconseguiren dels templers per la seva col·laboració l’exempció perpètua de la quèstia. L’establiment dels templers a l’Espluga de Francolí els enfrontà ben aviat amb el monestir de Poblet, que des del segle XII havia aconseguit drets en aquest lloc per donació dels seus primers senyors, els germans Ponç i Ramon de Cervera, i que maldà per eixamplar el seu domini al lloc veí de l’Espluga, on, entre d’altres drets, posseïa diversos molins, el forniment de l’aigua per als quals provocà les primeres desavinences amb els templers. Aquests, el 1269, permeteren que els espluguins destruïssin la sèquia que portava l’aigua als esmentats molins que Poblet tenia a l’Espluga de Francolí Jussana, provocant la intervenció del monarca Jaume I, qui delegà en el seu batlle i veguer de Montblanc perquè arrangés l’afer. Aquest oficial manà als espluguins refer la conducció de l’aigua i respectar els drets del monestir. A partir d’aquesta data, l’actitud dels templers envers els monjos de Poblet es caracteritzà per la seva intransigència: unes vegades prohibint als seus homes de l’Espluga de moldre als molins de Poblet i d’altres dictant disposicions desfavorables al monestir veí. Tot i que les intervencions del veguer de Montblanc donaven la major part dels casos la raó als cistercencs, els templers no deixaren de discutir la prepotència amb què Poblet havia actuat sempre a l’Espluga de Francolí.
Els interessos del monestir cistercenc i el suport que gairebé totes les seves pretensions rebien de la monarquia, i les dificultats amb què es trobà l’orde per tal de possessionar-se de l’Espluga —com les desavinences que constantment tingueren amb els feudataris, primer amb Huguet de Cervelló, i després amb el seu successor, Guillem d’Almenara, casat amb la vídua del primer, el qual des del 1284 fins a la seva mort reivindicà els drets del feudatari als templers— i les recuperacions dels feus de cavaller que hi havia en el terme des de l’inici de la seva colonització i que representaven una minva del domini jurisdiccional del lloc, determinaren que al final del 1271 l’orde decidís vendre els seus drets a l’Espluga al monestir de Poblet, el delirós veí que cobejava aquell lloc, on ja de temps havia iniciat la seva penetració dominical. L’operació s’hauria dut a terme si no hi haguessin intervingut els espluguins, que preferien la senyoria dels templers a la dels cistercencs. Amb tot, Poblet maldaria per aconseguir la senyoria de l’Espluga, com ho palesa el fet que tot seguit a la detenció dels templers catalans, el procurador del monestir es presentés a València, al començament del 1308, quan encara no hi havia cap decisió sobre les persones ni els béns de l’orde, sol·licitant al rei el domini de la part que els templers tenien a la vila. El monarca no accedí a les peticions pobletanes i l’Espluga Sobirana, a més de les propietats i els drets que hi posseïen els templers, després de la dissolució de l’orde, anà a parar al final del 1317 a l’Hospital, que vegé sensiblement augmentat el seu patrimoni en aquest lloc.
Una de les dificultats més grans amb què es trobaren els templers en la seva senyoria de l’Espluga de Francolí estigué representada pels feudataris, que al llarg de la segona meitat del segle XIII no pararen de reivindicar els seus drets, cosa que comportà constants disputes amb el Temple. El feu de l’Espluga havia estat concedit en el moment que Ramon de Cervera iniciava la colonització del lloc el mes de gener del 1150, a Pere de Queralt, qui el posseí amb tots els drets inherents fins al seu ingrés a Poblet el 1167, passant al seu nebot Gombau d’Oluja i posteriorment als Timor. En temps del feudatari Arnau de Timor i del senyor Guillem de Guardiolada s’aconseguí, el 1208, després de diverses desavinences i litigis, un acord que definí i concretà minuciosament els drets dels feudataris. El 1229, però, l’esmentat Arnau de Timor venia el feu de l’Espluga a Guillem de Guardiolada, amb la qual cosa retornava als senyors de l’Espluga Jussana.
El 1245, Marquesa, vídua de Guillem de Guardiolada, i la seva filla Gueraua ingressaven com a fraresses a l’orde de l’Hospital, fundant, així mateix, la casa femenina de Cervera, que posteriorment seria traslladada a Alguaire. La vídua, per tal de fer front a les despeses que la nova fundació implicava, donà els llocs de l’Espluga i Comalats, que tenia pel seu marit, a l’orde de l’Hospital. Aquesta decisió motivà que diverses persones, creient-se amb dret a l’herència de Guillem de Guardiolada, entre els quals cal esmentar el seu gendre Galceran de Pinòs, casat amb Mateua, filla de Guillem i Marquesa, reivindiquessin la possessió dels esmentats castells. Per tal de fer front a les reclamacions i les demandes que l’herència de Guillem de Guardiolada motivava, pel febrer del 1254, les dues dones concediren el feu de l’Espluga, juntament amb Conesa i Rocallaura, al seu nebot i cosí, respectivament, Huguet de Cervelló. Aquest noble defensà amb eficàcia els drets de les dues dones a l’Espluga enfront, principalment, dels senyors eminents, que a partir del 1255 era ja de fet i de dret l’orde del Temple. Tot i que Huguet prestà l’homenatge al mestre provincial per la possessió del feu de l’Espluga, ben aviat les reivindicacions que presentà el feudatari l’enfrontaren amb els templers, que veieren sovint qüestionades les seves actuacions davant la intransigent actitud del feudatari i que provocaren una llarga sèrie de litigis entre el 1257 i el 1274, les solucions dels quals representaren sempre una minva del drets que percebien els frares en favor del feudatari reivindicador. Després d’un temps de tranquil·litat, coincidint amb la mort del dit Huguet l’any 1274 i la possessió del feu per part de la seva vídua Gueraua, el segon matrimoni d’aquesta amb Guillem d’Almenara tornà a posar sobre la taula les reivindicacions del feudatari, que exigiren l’any 1284 la intervenció de l’infant Alfons, com a lloctinent del rei Pere, i que s’arribés a cercar per dues vegades —el 1284 i el 1285— l’arbitratge de prohoms per dirimir les seves reclamacions. La desaparició, però, de Guillem d’Almenara i l’assumpció del feu per part de Guillem de Cervelló, fill d’Huguet, motivà que els Cervelló alienessin l’any 1289, per set anys, el feu de l’Espluga als senyors eminents, els templers.
Amb la dissolució de l’orde del Temple i l’assignació dels seus béns a l’Hospital al Principat de Catalunya, els drets i les propietats que havien estat dels templers a l’Espluga de Francolí s’integraren a la comanda que els hospitalers ja posseïen en aquest lloc.
La sots-comanda templera de Vallfogona de Riucorb
Restes molt malmeses, en part reaprofitades com a habitatges, del castell de Vallfogona de Riucorb, que fou el centre de la sots-comanda templera de Vallfogona.
ECSA - M. Catalán
La creació d’una sots-comanda a Vallfogona fou determinada per l’existència d’un important domini territorial que els templers aconseguiren crear durant els vint darrers anys del segle XII, gràcies principalment a les donacions de diversos cavallers afincats en aquest territori, especialment els Oluja i els Su, els primers senyors de Vallfogona i els segons amb drets a Montargull i Albió. Això determinà que el 1212 hom hi disposés ja d’un preceptor propi, si bé no sempre disposà d’aquest responsable específic.
Les primeres concessions a l’orde en aquesta contrada foren arran de l’ingrés en l’orde de Berenguer de Montargull l’any 1170 —uns quants anys després arribaria a ser preceptor de la comanda de Barberà—. Els seus germans Ferrer i Arnau, els anys immediatament següents, ampliaren les propietats de l’orde en aquests dos llocs.
El més gran benefactor de l’orde del Temple en aquesta contrada fou, però, Gombau d’Oluja, un dels magnats que des del primer moment de la colonització de mitjan segle XII trobem afincats en aquest territori. Emparentat o bé amic de la noblesa de la comarca, sovint intervingué en els principals esdeveniments de la segona meitat del segle XII a la Conca de Barberà. Senyor de Vallfogona, amplià els seus dominis arran de l’ingrés de Pere de Queralt al monestir de Poblet. Trobà, però, en els templers de Barberà un ajut per a la seva economia, sovint en crisi. Home de profundes conviccions religioses, el 1191 es lliurà com a donat de la casa de Barberà, a la qual concedí, en el cas que no tingués cap fill, el castell i la vila de Vallfogona, donació que confirmà juntament amb la seva dona Ermergarda en lliurar-se ambdós com a frares del Temple, al final del 1196.
A més del castell de Vallfogona, els templers adquiriren en aquesta contrada drets i terres a la Sala per donació dels Gàver, Berenguer i Ramon, ambdós donats de l’orde; a Conesa, per donació principalment dels Montpaò i dels Ivorra; a Albió, per donació dels Montargull i confirmació dels Oluja, i ja al segle XIII, aconseguint la senyoria per donació de Berenguera de Llorac; a la Torre d’Albió, per concessió de Carbonell de Vilagrassa en lliurar-se com a donat del Temple; a Segura, per donació de Ramon de Castellar.
A més de propietats de masos i cavalleries, els templers adquiriren altres drets, com un molí a Vallfogona i un altre a Albió, que feren d’aquesta sots-comanda un domini important de l’orde. Ho palesaria el fet que, mentre els frares estaven sotmesos al procés que després menà l’extinció del Temple, l’oficial reial que tingué cura de l’administració dels béns dels templers en aquesta contrada taxà el valor de la renda provinent de Vallfogona, Albió i la Torre d’Albió en 2 550 sous anuals, per damunt de la de Barberà, que s’elevava a 2 300 sous.
Els dominis primerencs de l’orde de l’Hospital: Llorac i Biure
Poc després de la donació del castell de Barberà als templers, l’orde de l’Hospital adquiria també drets i possessions a la comarca. Els concedents no foren, com en el cas dels templers, els comtes de Barcelona i d’Urgell, sinó els nobles i els cavallers afincats a la contrada, que maldaren per expressar la seva simpatia a l’orde hospitaler. Les primeres donacions documentades fan referència al lloc de Llorac, l’església del qual el 1140 fou donada per Berenguer Bernat de Sentdomí, amb consentiment del bisbe Pere de Vic, a la casa de l’Hospital de Cervera, confirmant, així mateix, les donacions testamentàries que havia fet el seu avi Guifré Bofill.
Una altra possessió primerenca hospitalera en aquesta comarca és representada pels drets que adquirí al lloc de Biure per donació dels Aguiló. El 1151 l’orde de l’Hospital hi posseïa ja una església dedicada a sant Joan, la qual en aquesta data rebé en donació el delme que Guillem d’Aguiló tenia en el terme del lloc. Durant el segle XIII els Aguiló seran els més importants benefactors d’aquesta petita casa de Biure que, juntament amb la de Llorac i l’Ametlla, integrava la comanda de Cervera. Al final del segle XII, els hospitalers disposaren d’un clergue permanent que tenia cura de l’església. El 1217 Guillem d’Aguiló deixà en testament a l’Hospital d’aquest lloc 500 morabatins sobre els seus drets a Biure. El seu fill i hereu, el 1241, lliurà aquesta vila i el castell als hospitalers fins que aquests recuperessin de les rendes dels llocs els esmentats diners, a més d’altres que ell personalment devia a l’orde, tot i que ja n’havia garantit un deute contret amb Pere Constantí. Al cap d’uns quants anys, el 1266, els hospitalers aconseguiren de Guillem d’Aguiló l’adquisició de tots els seus drets per 2 500 sous barcelonesos, i uns anys més tard, el 1277, l’orde recuperava el feu del lloc per compra a Galceran de Puigverd i Elisenda de Cervera.
Ambdós llocs pertanyeren fins a la segona meitat del segle XIII a la comanda de Cervera, passant el 1245 a integrar les possessions de la casa femenina de Cervera per assignació del capítol provincial de l’orde. Quan poc temps després aquesta comunitat es traslladà a Alguaire, ambdues possessions s’adscrigueren a aquesta darrera casa, bé que foren administrades des de Cervera.
Al final del segle XIII el lloc de Biure devia estar bastant despoblat, ja que, el 1283, trobem el lloctinent del castellà d’Amposta facilitant l’afincament de vuit repobladors perquè s’establissin i construïssin els seus habitatges a la vila i conreessin, així mateix, una part de les terres del terme que els hi eren concedides per part de l’orde.
La comanda hospitalera de l’Espluga de Francolí
A mitjan segle XIII, arran precisament de l’ingrés de Marquesa de Guardiolada o de Cervera i de la seva filla Gueraua a la casa de l’Hospital de Cervera, aquest orde s’introduí a l’Espluga de Francolí, entrant en competència amb el monestir de Poblet i coetàniament amb els templers. El mateix any que l’orde hospitaler donava el patrimoni que integrava la batllia de Cervera a Marquesa per tal que constituís la casa femenina de la Segarra, aquesta dona lliurava al vice-castellà d’Amposta 1 000 morabatins a percebre sobre les rendes dels castells de Guardiolada i Passanant, als quals després de la mort al començament del 1251 de Mateua, filla i germana, respectivament, de les dites monges, s’afegirien els de l’Espluga, Conesa, Segura, Belltall i Rocallaura. Després de diverses sentències judicials que confirmaren la possessió d’aquests castells a l’Hospital, aquest orde s’establí a l’Espluga, on constava ja el 1255 un comanador anomenat fra Bernat Vives. Els hospitalers maldaren per ampliar els seus drets en aquest lloc i obtingueren de les seves monges noves concessions. Així, pel setembre del 1261, Marquesa cedia a l’orde la quarta part que tenia, per raó de la successió de la seva filla Mateua, als castells de l’Espluga Jus sana i Belltall. Al cap de dos mesos, al final del 1261, la seva filla Gueraua donava tots els drets que posseïa al castell i la vila de l’Espluga Sobirana i Jussana, els castells i les viles de Guardiolada, Passanant, Belltall, Rocallaura, Conesa i Segura, i confirmà aquesta cessió el 2 de setembre de 1266, essent ja priora d’Alguaire. La seva mare, el 30 de novembre del mateix any, lliurava totalment els drets que posseïa en els esmentats llocs a l’orde de l’Hospital.
L’establiment de l’orde de l’Hospital a l’Espluga Jussana i la creació d’una nova comanda palesà l’interès que aquest orde tenia en l’administració dels béns que posseïa en aquest lloc. La seva presència topà amb els altres religiosos que ja tenien drets a l’Espluga, els cistercencs i els templers. Amb els primers ben aviat començaren els problemes, fruit més del mal veïnatge i de la incomprensió que de veritables qüestions de fons. Així, el 1278, a la prohibició dels cistercencs al forner de l’Espluga Jussana d’anar a cercar llenya al bosc de Poblet, els hospitalers respongueren amb el trencament de la sèquia que fornia d’aigua els molins que Poblet tenia a l’Espluga. La intervenció del veguer de Montblanc posà pau momentània entre ambdós ordes, per bé que els hospitalers no acceptaren fàcilment la solució donada per l’oficial i continuaren molestant el monestir amb la destrucció de la resclosa que possibilitava la conducció de l’aigua als molins pobletants i la prohibició als habitants de l’Espluga Jussana de moldre, sota pena de confiscació del gra, en els molins que Poblet tenia a la vila, i el manament que cap espluguí acceptés ser moliner del monestir. Aquesta actitud motivà que l’arquebisbe, davant les queixes dels monjos de Poblet, excomuniqués el 1278 el comanador i els altres dos membres de la comunitat hospitalera de l’Espluga, als quals els fou treta la sentència després de prometre respectar els drets dels cistercencs a l’Espluga. Amb tot, els hospitalers mantingueren noves friccions amb els cistercencs per raó de l’Espluga. Així, a l’inici del 1281, una sentència de l’arquebisbe de Tarragona posava fi a les pretensions d’utilització d’una part del bosc de Poblet pels vassalls de l’orde a l’Espluga Jussana.
L’actitud intolerant del monestir havia de provocar abans de l’acabament del segle XIII nous enfrontaments amb els habitants de l’Espluga, que palesen la intensitat de la violència que sovint utilitzaren els espluguins contra els cistercencs. En són un exemple els incidents que s’esdevingueren el 7 de març de 1286, en què diversos vassalls dels hospitalers assaltaren armats i de nit un molí que el monestir tenia a la vila jussana, ataconant gairebé a mort dos servents i dos frares llecs que hi habitaven i colpejant fortament un frare de Santes Creus que s’hi havia refugiat, a més de robar la farina, el blat, el safrà, diners, mantes i borrasses que trobaren dins l’edifici del molí. El pes de la justícia reial caigué després contra el grup de violents espluguins, que purgaren la seva culpa. (JMST)