Domne (571-586)
Les escasses notícies històriques que es coneixen d’aquest primer bisbe són extretes de fonts hispàniques. El seu nom és conegut a través de la crònica de l’abat Joan de Bíclarum, el qual dóna referència de la seva existència l’any 571. Segons l’historiador Argaiz, Domne encara era al capdavant del bisbat el 586.
Benenat (589)
És consignat en les actes del III concili de Toledo celebrat al maig del 589 i el concili provincial de Narbona realitzat pel novembre del mateix any.
Acutul (633-638)
Hom coneix la seva existència a través de la subscripció que féu en les actes del IV concili de Toledo i més tard en el VI, celebrats respectivament els anys 633 i 638.
Vitaric (656)
D’aquest bisbe, tan sols se’n té referència per la seva signatura en les actes del X concili de Toledo, celebrat el mes de desembre de l’any 656.
Clar (683)
Va ser representat al XIII concili de Toledo, celebrat pel novembre del 683, per un tal Veremund, abat d’un probable monestir rossellonès, per ara totalment desconegut.
Venedari (783)
La primera menció documental d’aquest bisbe data de l’any 783. Posteriorment, l’any 792 n’hi ha una notícia indirecta, quan en un concili celebrat a Narbona l’any esmentat, l’arquebisbe Daniel reivindicà amb èxit la possessió del pagus de Rasés per a la seva diòcesi, sobre Venedari.
Ramne (825?)
Fou el successor de Venedari i és conegut únicament per una noticia posterior, de l’any 875, quan era bisbe d’Elna Odesind.
Salomó (832-840?)
Hom sap d’ell que en les lluites entre l’emperador Lotari i el seu pare Lluís el Piadós, es posà a favor del primer, juntamentamb l’arquebisbe de Narbona. El 834 obtingué de l’emperador un precepte d’immunitat per a l’església d’Elna. Segons alguns estudiosos, aquest bisbe fou el successor de Venedari i no Ramne.)
Odesind (860-885)
Assistí l’any 860 al concili de Thusi a la diòcesi de Toul i posteriorment el 878 anà al de Troyes. L’any 885 consagrà l’arquebisbe Teodard de Narbona.
Riculf (1885-915)
Era el germà més jove del comte Miró. Restà al capdavant de la diòcesi, tot i el canvi de la dinastia comtal, fins a la seva mort, el 915.
Elmerad (916-920)
Germà del comte Benció i del seu successor Gausbert d’Empúries i Rosselló, consagrà de nou l’església catedral de Santa Eulàlia, restaurada pel seu predecessor a partir de l’any 898, però que, segons l’acta de consagració, era “ja quasi vetusta i havia quedat un llarg temps inconsagrada”. Elmerad, oferint una taula d’argent i altres rics presents, recalcà que la consagració tenia lloc “el dia aniversari de la seva ordenació dins l’església que ara li és confiada”, i sembla que amb això al·ludia a la seva ordinació com a bisbe: en aquest cas, hauria estat elegit des del primer de setembre del 915, uns dos mesosabans de la mort de Riculf. El decés prematur del bisbe Elmerad, el 920, no féu sinó confirmar el control de la casa d’Empúries-Rosselló sobre el bisbat d’Elna.
Guadall (920-947)
Germà d’Elmerad, elegit immediatament. Fins a la seva mort, el 947, sembla haver administrat molt convenientment l’església d’Elna, enriquint-la amb nombroses donacions. El 29 de gener del 947, en la seva donació a la catedral de l’alou de Vallventosa, prop Corbera, declarava no poder signar a causa de la seva malaltia.
Riculf II (947-967)
Elegit en un concili a Narbona, sense la intervenció de la casa comtal. El comte de Rosselló d’aquells moments, el jove Gausfred I, fill de Gausbert i nebot del bisbe Guadall, hagué d’acceptar-lo.
Sunyer I (968-977)
Fill del comte Gausfred I. Tot seguit de la seva elecció va llençar l’excomunicació sobre “els invasors de la Santa Mare Església, qui es diuen cristians i no ho són, i són la sinagoga de Satanàs i arrasen tant la substànciade les santes esglésies com llops crudelíssims, no temoregen a lliurar llur cos i llur ànima al diable, presoners que són dels seus filats”. Aquells invasors, dels quals el bisbe cita el cabdill, Volverad, levita, que “han gosat invadir les parròquies pertanyen a la seu o diòcesi de Santa Eulàlia, que són dins el comtat de Vallespir i el comtat de Conflent”. A més, l’excomunió és llençada sobre totes les parròquies envaïdes, essent sols excepcióde l’anatema —però sota condició d’abstenir-sede totes relacions amb els excomunícats— elcomte Òliba, el seu germà Miró, levita, i els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Vallespir. Malgrat aquesta clàusula molt diplomàtica, queda ben evident que l’atac als drets de l’església d’Elna, dintre els dominis del comte Òli ba Cabreta, implicava el consentiment, almenys tàcit, d’aquest i de la seva família. Durant el govern de Sunyer I, el comte Òliba Cabreta obtingué del papa que el monestir d’Arles de Vallespir fos sostret de la jurisdicció ordinària del bisbe d’Elna, amb les parròquies que li estaven subjectes. El 28 de setembre de 974 Sunyer I presidí la consagració de l’església nova de Sant Miquel de Cuixà, al costat dels bisbes de Girona, Osona, Urgell, Tolosa, Coserans i Carcassona.
Hildesind (979-991)
Abat de Sant Pere de Rodes i fill de Tasi, fundador i gran benefactor d’aquell monestir del comtat de Peralada, fou elegit a la mort de Sunyer I.
Berenguer I (993-1003)
L’elecció d’aquest bisbe, el fill més jove del comte Òliba Cabreta, marcà una victòria del clan de Cerdanya-Besalú. Berenguer morí el 19 de febrer de 1003, en una batalla contra els sarraïns a Albesa, prop de Balaguer.
Frèdol (1003-1007)
El govern d’aquest prelat planteja nombrosos interrogants, ja que un bisbe d’Elna de nom Frèdol apareix en tres documents del 994, 995 i 996, anys d’episcopat de Berenguer I. Sembla, doncs, que Berenguer I havia tingut un competidor en la persona d’aquell Frèdol, el qual hauria normalment succeït després de la seva mort. El fet que les escriptures conegudes de Berenguer i Frèdol no concerneixen sinó, pel primer, als dominis de la casa de Cerdanya-Besalú, i pel segon, a territoris exteriors d’aquells dominis, acaba de donar molta probabilitat a la hipòtesi de la competència entre dues famílies nobiliàries. Cal afegir que Frèdol, que signava com a testimoni el 995 en una carta d’Ermessenda, vescomtessa de Narbona, i encara en una altra del 1004, feta a iniciativa d’Ermengol, arquebisbe de Narbona, era probablement emparentat amb aquella família. Vers el 1005, l’arquebisbe Ermengol, dins el seu testament, li llegà un anap d’Esclavònia.
Òliba (1009-1014)
Antic canonge de la catedral de Barcelona, era membre de la familia dels Besora, nobles del comtat d’Osona.
Berenguer II (1014-1030)
De la noble família dels Gurb, al comtat d’Osona, fou elegit durant la minoria de Gausfred II. Era amic íntim del gran abat i bisbe Òliba de Cerdanya, la influència del qual es fa sentir visiblement. L’acció pacificadora conjunta dels dos bisbes culminà aviat amb la fecunda iniciativa de la Treva de Déu, proclamada per primera vegada a l’Occident cristià vers 1020-22 irenovada el 16 de maig de 1027, en el sínode diocesà de Toluges, presidit per Òliba, en absència de Berenguer, aleshores en peregrinació.
Sunyer II (1031)
Elegit el 1031, amb ell el clan rossellonès recuperà el bisbat, per poc temps, perquè aquest germà del comte Gausfred II morí el mateix any.
Berenguer III (1031-1053)
Probablement aquest bisbe era germà del seu predecessor, Sunyer II, i del comte Gausfred II, i en qualsevol cas era certament un membre de la família comtal rossellonesa. Això es dedueix de la darrera acta on apareix aquest bisbe, el 4 de desembre de 1053, en la qual Berenguer es declarà davant de l’arquebisbe de Narbona i molts altres prelats i comtes “destructor” principal de la seva església i donà la vila de Salelles a la catedral i al capítol d’Elna com a indemnització pel mal comès.
Artau I (1054-1061)
No se sap si Berenguer III fou, després, deposat. El seu successor, Artau, apareix des del 1054 i cal deduir del seu nom, hereditari dins la casa de Castellnou, que pertanyia a aquell clan, vassall de la casa de Besalú. Però han restat pocs testimoniatges sobre els vuit anys que fou cap de la seu d’Elna. Sols apareix en les actes de consagració de les catedrals de Magalona (1054), de Barcelona (1058) i de l’església de Sant Quintí dels Banys d’Arles (1061). El 1059, en el concili d’Arles de Provença, el vescomte de Narbona Berenguer I acusava públicament l’arquebisbe Guifré, el seu cosí germà, d’haver venut a Artau elbisbat d’Elna, entre altres, i afegia, per descartar tota ambigüitat: “Que si no em creieu, interrogueu el bisbe de Lodeva, i el d’Elna. Aquests us en donaran el testimoniatge, els quals han estat ordenats per ell”.
Sunyer III (1062 - ?)
Fill cabaler, molt probablement, del comte de Rosselló Gausfred II i germà del futur Guislabert II. Marcà una nova influènciade la família comtal rossellonesa, que es prolongà després de la seva desaparició prematura en l’eleccció com a bisbe, des del 1064, del seu cosí Ramon d’Empúries, fill del comte Hug d’Empúries.
Ramon I (1064-1087)
Sembla haver estat un personatge d’envergadura que, durant els vint-i-tresanys del seu episcopat, s’enfrontà amb dos problemes principals, carregats de dificultats i de perills: d’una banda, la introducció tant dins la seva diòcesi com dins la província eclesiàstica de Narbona de la reforma gregoriana; de l’altra, la lluita contra les usurpacions de la casa de Castellnou, encarnació de l’esperit feudal i tradicionalment sostingut. Contra els Castellnou i especialment contra l’ardiaca Udalgar, hom el veu des del seu adveniment reaccionar amb vigor llençant l’interdicte sobre totes les esglésies de la diòcesi. Un document del cartulari d’Elna, datat del 1064, malauradament fragmentari, explica com aquest ardiaca, administrant els béns de la mensa capitular des del temps del bisbe Berenguer se’ls havia merament i simplement apropiats, amb l’ajuda del seu germà, el vescomte Jasbert I. Ramon d’Empúries restablí la mensa canonical, que enriquí de noves donacions, a costa de la mensa episcopal i de la qual partí equitativament les rendes entre els vint-i-quatre canonges. Però havia calgut certament transigir, ja que Guillem Jasbert, fill fadristern del vescomte Jasbert, succeí, des del 1064, al càrrec envejat d’ardiaca d’Elna, que havia tan indignament exercit el seu difunt oncle Udalgar i que, de fet, havia esdevingut i romania quasi hereditari dins la casa de Castellnou. Ramon d’Empúries va mantenir molt bones relacions amb les dinasties comtals, sota la protecció de la Treva de Déu, solemnement renovada i considerablement estesa en les seves disposicions al concili mixt de Toluges (1064-66), per primera vegada en presència i sota la garantia conjunta dels quatre comtes de Rosselló, d’Empúries, de Besalú, de Cerdanya i fins i tot del vescomte Jasbertde Castellnou. En testimoniatge d’aquesta harmonia general, hom nota la presència del bisbe, el 14 d’octubre de 1066, en la consagració de l’església abacial de Sant Miquel de Fluvià, a l’Empordà, dependència del monestir de Cuixà, encompanyia de Berenguer Guifré, bisbe de Gironai germà del comte Ramon de Cerdanya, dels bisbes de Vic, d’Urgell i de Guifred de Cerdanya, arquebisbe de Narbona. Ramon d’Empúries fou un ferm propagador de la reforma gregoriana, ambocasió de conèixer algunes dificultats dins la seva diòcesi, especialment en el moment de la introducció de l’orde dels canonges augustinians, servidors ardents de la reforma, que naturalment tendien a sostreure llurs priorats fundats de nou a l’autoritat episcopal, generalment feudalitzada i poc entusiasta de les innovacions romanes. La fundació del priorat augustinià de Serrabona, el 5 de març de 1082, testimonieja perfectament aquestes menes de dificultats, al mateix temps que l’esperit conciliador del bisbe Ramon d’Empúries. Paral·lelament a aquell comportament, en suma favorable als partidaris locals de la reforma gregoriana, Ramon d’Empúries hagué d’enfrontar-se a la vegada, fins a la fi del seu episcopat, a les ambicions de ls vescomtes de Castellnou i dela seva família, sempre tan poc disposats a renunciar a llurs prerrogatives seculars, com al’oposició latent, sempre a punt de renéixer i dedegeneraren conflicte obert, entre les cases comtals de Cerdanya i de Rosselló. Ramon d’Empúries sembla que recollí, a la fi de la seva vida, els fruits de la seva moderació i del seu esperit d’equitat, conservant en definitiva bones rela cions, tant amb la casa de Cerdanya com amb la de Castellnou. Entre els elements positius de Ramon d’Empúries (†1087) no es pot tampoc oblidar que no s’acontentà de restablir l’església d’Elna amb els seus drets i rèdits, sinó que perseguí enèrgicament la seva reconstrucció, començada un quart de segle abans, i presidí, el 1069, l’erecció del nou altar.
Artau II (1087-1096)
L’elecció d’Artau com a successor de Ramon d’Empúries significà el retorn de la influència dels Castellnou, com hom pot deduir del nom d’aquest bisbe, hereditari dins la seva casa. Dalmau, arquebisbe de Narbona, gran defensor de la reforma gregoriana, condemnà de seguida la seva elecció, com a tacada de simonía, i refusà de consagrar-lo. Fins el 1089 almenys, Artau II signà les seves actes intitulantse “elegit de l’església d’Elna” (electi Elnensis ecclesiae). Nogensmenys, el 1088 havia anat a Roma per jurar davant el papa Urbà II que era innocent de tota simonia, però el metropolità de Narbona refusà encara de reconèixer-lo, fins que el papa hagués ordenat al cardenal llegat Renier de dirigir una investigació sobre el fet. El 1091, ha via pres plenament i canònicament possessió del seu càrrec, que ocupà fins a la seva mort, el 1096. Sembla, d’altra ban da, haver administrat la diocèsi correctament, essent, en de finitiva, més bensituat que qualsevol per a limitar les pretensions dels Castellnou i, fins i tot, per a obtenir concessions.
Ermengol (1097-1109)
Els seus orígens familiars es desconeixen (potser de la família dels Vernet al Rosselló). Es mostrà en tota la seva actuació partidari resolt de la reforma gergoriana. El 6 d’agost de 1101, subscrigué, al monestir de Cuixà, una carta per la qual el comte de Cerdanya Guillem Jordà restituïa al monestir les esglésies de Catllà (Conflent), de Rigolisa i de Tartera (Cerdanya), les quals havien estat infeudades per l’abat Oliba al cavaller Sunyer Arnau a títol vitalici, però que els seus descendents havien guardat, amb l’acord tàcit de l’avi i del pare del comte. Evidentment, aquesta acta és molt significativa de l’evolució de les idees en matèria d’ínfeudació de béns eclesiàstics, sota l’impuls de la reforma gregoriana. Sempre dins el mateix esperit, el 15 de març de 1103, el bisbe concedí a Guillem Bernat de Pià —parent seu, probablement— una al berga al territori de Juegues, dependent de la mensa episcopal, en canvi de l’església de la Torre d’Elna, que aquell havia tingut en feu de Santa Eulàlia d’Elna. El 1105, Ermengol partí cap a Terra Santa, seguint les petges dels comtes de Rosselló i de Cerdanya. En tornà el 1109 i féu en aquella ocasió, com ho havia fet en la seva partida, moltes donacions al capítol d’Elna. El 26 de setembrede 1109, pel seu consell la comtessa Agnès de Rosselló sotmeté al monestir de la Grassa l’abadia de Sant Andreu de Sureda, amb vista a la sevareforma.
Udalgar de Castellnou (1130-1148)
Era, doncs, lògic que un ardiaca d’Elna, Udalgar de Castellnou, fill del vescomte Guillem III i germà del vescomte Jasbert II, succeís el bisbe Pere Bernat. Udalgar es mostrà d’altra banda un bisbe eximi al cap de la seu d’Elna, que dirigí magistralment. Un dels seus primers actes concerneix Espirà de l’Aglí i prova al mateix temps la seva energia i la sevaadhesió de fet a l’esperit de la reforma gregoriana. Des de la fi del segle XI, aquella església constituïa un problema pendent entre l’abadia de Cuixà i la d’Arles, que hi tenia pretensions, malgrat que fos en possessió de Cuixà. Des del seu adveniment, Udalgar prengué l’afer en les seves mans. El 19 de juny de 1130 consagrà l’església de Santa Maria d’Espirà, edificada pels senyors de Parestortes els darrers anys del segle precedent, sense preocupar-se dels drets de Sant Miquel de Cuixà. Per acabar amb les protestes d’aquell monestir, el 9 de novembre de 1134 el bisbe, amb el consentiment del capítol, cedí a Sant Miquel de Cuixà i al seu abat Gregori l’església de Sant Vicenç de Rià (al Conflent i veïna de Cuixà), en canvi de la d’Espirà. D’ara endavantla via estava lliure i, el dia de Nadal de 1136, Udalgar començà a erigir—conforme a les intencions no respectades dels primitius donadors a Arles i, després, a Cuixà— l’església de Santa Maria d’Espirà en priorat de canonges augustinians. Ell mateix elegí com a primer prior Pere Arnau, canongei sagristà d’Elna, però decretà que, en l’esdevenidor, els seus successors fossin elegits, quan fospossible, entre els canonges d’Espirà, a la vegada per llurs germans i pel bisbe i el capítol d’Elna. Fou pel seu consell que Gausfred III, comte de Rosselló, ratificà, el 1139, la donació de Sant Andreu de Sureda a la Grassa, feta trenta anys abansper la seva mare, la comtessa Agnès. Enriquí notablement la mensa episcopal d’Elna d’importants donacions i consagrà les esglésies de Santa Maria de Costoja (1142), Santa Maria del Vilar (1142) i Sant Martí de Cornellà de la Ribera (1145). El 1140 féu redactar i confeccionar el cartulari d’Elna, reunint el conjunt de les cartes des del segle IX. El 25 de març del mateix any, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, com a successor dels comtes de Besalú i de Cerdanya, jurava fidelitat i protecció a l’església d’Elna.
Artau III (1148-1170)
Va succeir Udalgar, després de la seva mort. Ardiaca d’Elna era membre de la família dels Castellnou. Artau rebé de Ramon Berenguer IV, el 7 d’octubre de 1149, el mateix jurament de fidelitat i protecció que el seu predecessor. Consagrà moltes esglésies: Sant Vicenç de Baó (1149), Sant Esteve de Vila-rasa (1150), Santa Maria de Serrabona (1151), Santa Maria d’Arles (1157), Sant Esteve d’Arles, SantMartí de Cortsaví i Santa Cecília de Cos (1158), Sant Llorenç de Cerdans i Sant Pere de Riuferrer (1159), Sant Llorenç del Mont, d’Argelers (1164). El 1156, amb l’acord del capítol i d’Arnau de la Torre d’Elna, havia autoritzat els habitants d’Elnaa fortificar “la vila alta i la vila baixa” i renuncià afavor d’ells, el 1157, a percebre el dret d’intestia. Sota el seu episcopat, el Rosselló fou torbat per l’escàndol consegüent a la repudiació pel comte Gausfred III de la seva esposa Ermergarda de Besiers, fet que generà una guerra civil entre Gausfred i el seu fill Girard, els anys 1150-51.
Guillem Jordà (1171-1186)
Iniciador del claustre d’Elna, féu construir la galeria meridional, dins la qual hom veu la seva estàtua jacent i el seu epitafi. Morí el 16 d’agost de 1186.
Guillem de Ceret (1187-1198)
Féu donació de l’església de Santa Maria Magdalena de Combret (parròquia de Santa Justa de Prats de Molló) al monestir de Santa Maria d’Arles. L’11 de febrer de 1196, Pere I, rei d’Aragó, prestà l’acostumat jurament de fidelitat i protecció a la seva església. El 6 de maig de 1197 arbitrava un litigi entre Robert, abat d’Arles, i Ermessenda, senyora de Cortsaví. Morí el 5 de desembre de 1198.
Artau IV (v 1199-1201)
Membre probable de la família de Castellnou, assistí, el 5 de novembre de 1200, a la consagració de l’església de Santa Maria i Santa Creu de Montpeller. Morí el 1201 i fou sepultat el 5 de setembre del mateix any, segons el seu epitafi, al claustre d’Elna.
Guillem d’Ortafà (1201-1209)
Era ja ardiaca d’Elna el 1195. El 19 d’abril de 1202 féu donació al monestir de Santa Maria de Fontfreda de l’església de Sant Salvador de Canomals (Bompàs). El 1205 va obtenir del rei Pere l la rehabilitació de la jurisdicció civil i criminal sobre el territori d’Elna, ja concedida pels reis dels francs, Lluís el Piados i Carles el Simple. Subscriví el 24 d’agost de 1208 l a carta de privilegis atorgada a la vila de Cotlliure pel rei Pere I i, el 19 de setembre, una altra carta de privilegis atorgada pel mateix rei a Perpinyà. El 22 de juny del mateix any, havia cedit a l’hospital de Sant Joan de Jerusalem l’església parroquial de Cotlliure, amb la reserva dels drets episcopals. Morí el 13 d’abril de 1209, per bé que el seu epitafi, al claustre d’Elna, porti la data MCCVII, per un error de l’escultor.
Ramon II de Vilallonga (1211-1216)
Havia estat abat de Poblet. El 27 d’abril de 1212 consagrà l’església de Sant Vicenç d’Eus, al Conflent. El 29 d’abril de 1213 assistí aun concili a Narbona, presidit per l’arquebisbe Arnau i subscriví el mateix any la confirmació dels privilegis de la canònica de Sant Joan de Perpinyà. Morí el 1216.
Gualter (1217-1221)
Era de l’orde dominicà. Pel seu consell, Nunyó Sanç, senyor de Rosselló, Conflent, Cerdanya i Vallespir, promulgà, el 2 d’octubre de l’any 1217, unes constitucions de Pau i Treva per a la salvaguarda i la protecció de les esglésies i del poble per un terme de deu anys.)
Arnau de Serrallonga (1223-1224)
Oncle de Bernat Hug de Serrallonga, era abat de Poblet quan fou elegit. El 30 de març de 1223, Guillem Jordà del Soler li cedí els seus drets sobre el castell del Soler.
Ramon III (1225-1229)
El 7 d’abril de 1226, obtingué de l’ardiaca Guillem Jordà la cessió definitiva del castell del Soler. El 1229 féu una transacció amb Guerau, prior de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí.
Bernat de Berga (1230-1259)
Havia estat abat de Montaragó (diòcesi d’Osca). El 1230, la Santa Seu lí conferí, a ell i als seus successors, la dignitat de capellà major i prebost del capítol de l’església col·legial de Sant Joan de Perpinyà. El 2 d’abril de 1234 assistí al concili de Besiers, on es promulgaren cànons contra els heretges albigesos. El 2 d’agost de 1235 arbitrà una acta de concordia entre l’abat d’Arles i una part de ls habitants revoltats. El 1236 autoritzà la construcció de l’esglésiade Sant Jaume de l’hospital d’Illa. L’1 de gener de 1240 fundà, juntament amb el capítol d’Elna, unacausa pia per a distribuir anualment cent vestits de llana (de panno de sarzili bru) als pobres, distribuïbles al claustre de la catedral, meitat al vespre de Tots Sants, meitat al vespre de Nadal. Fou un dels executors testamentaris designats en el testament de Nunyó Sanç (17 de desembre de 1240). El 25 de juliol de 1244 concedí indulgències als fidels que contribuïssin a la construcció de l’hospital d’Illa i de la seva església. El 23 d’abril de 1245 consagrà l’església nova de les Santes Justa i Rufina de Prats de Molló. El 17 de maig de 1246 rebé del rei Jaume I d’Aragó el jurament defidelitat i protecció per l’església d’Elna. El mateixany preveia de consagrar l’església nova de Sant Joan (el Vell) de Perpinyà. El 14 de juny de 1254 rebé homenatge de Ponç Hug, comte d’Empúries, fill de Maria. Fou el primer bisbe que fixà la seva residència principal a Perpinyà. Dotà l’hospital de Tatzó d’Amunt, prop d’Elna, de deu llits i d’un servei de sis frares hospitalers, en el seu testament del 18 de febrer de 1259. En el mateix testament, llegava 200 sous a Sant Joan de Perpinyà per a construir un cor en aquella església (ad faciendum in eadem ecclesia chorum). Morí poc després.
Berenguer de Cantallops (1259-1280)
El 3 de setembre de 1262 féu donació a l’església de lacol·legiata de Santa Maria de Cornellà de Conflent de l’església de Sant Pere de la Roca (Vilafranca de Conflent), amb el consentiment de Pere de Sant Pere. El 1280 va fer unes transaccions am bel capítol d’Elna per a apaivagar antics litigis entre els bisbes i el capítol.
Bernat de Sala (1281-1282)
El 20 de març de 1282 s’excusava de no haver pogut assistir a un concili provincial convocat a Narbona el 1281.
Berenguer de Santa Fe (1283-1289)
Era nebot de Bernat de Berga i ardiaca d’Elna. El 13 de juliol de 1287 reduí a quinze el nombre de prebendes canonicals de l’església d’Elna, a causa de la pobresa de la catedral, deguda a les guerres que havien de solat el país. El 5 de novembre del mateix any presidí un acte de convinença entre els parroquians de Sant Quirc de Píà, referent a les primícies de raïms i a les despulles dels difunts, preteses pel capellà i el diaca del lloc.
Ramon de Costa (1289-1310)
Era fill d’Arnau de Costa, cònsol de Perpinyà i de la seva esposa Ausberga. El 1290 féu uns estatuts per a l’església de Sant Joan de Perpinyà. El 6 de novembre de 1296 rebé l’homenatge d’Ermengol de Llupià, pel lloc de Bages, pertanyent al dot de la seva esposa. El 29 de juny de 1298 subscriví el tractat signat al castell d’Argelers entre el rei d’Aragó i el rei de Mallorca. El 1300 féu construir a Perpinyà les noves esglésies parroquials de Santa Maria la Real i de Sant Mateu. El testament del rei Jaume II de Mallorca, atorgat en la cambra reial del castell de Perpinyà, el 6 de febrer de 1305, el nomenava marmessor del seu fill Sanç, hereu universal. Per ordre de Gil, arquebisbe de Narbona, féu instruir, del 19 de gener al 13 d’agost de 1310, la causa dels templers de Rosselló. Morí el 30 d’octubre de 1319 i fou sepultat a la capella que havia fet construir al costat meridional de la catedral, on sub sisteix el seu sarcòfag amb estàtua jacent. (PP)