Economia i societat el Rosselló

Les celleres: un sistema peculiar d’agrupament de població medieval

Mapa de les celleres documentades a la diòcesid’Elna (segles XI-XII).

A. Catafau

El poble sembla avui dia el marc inevitable de la vida rural a la plana rossellonesa, però també als cantons de muntanyes o d’altes valls, on les caseries i les masies disseminades, tot i que són més nombroses que a la plana, mai no treuen als pobles el seu paper essencial en l’estructura del poblament.

Encara unes dècades enrere, aquests pobles sorgien bruscament en el revolt de la carretera, del camí. Aquests eren boteruts, amb les cases fetes d’obra sòlida amb parets de còdols arrodonits, amb sostres amples i amb portes pesants. Avui dia cal un esforç de voluntat per a retrobar l’antic poble i el seu aspecte massís al cor del conglomerat informe que constitueixen les àrees concentrades de les perifèries anàrquiques: parcel·laments, zones industrials, artesanals o comercials.

L’aplegament dels pobles ha tingut en la part nord de Catalunya un caràcter gairebé hegemònic, tan fort com al sud dels Pirineus. Una de les raons, almenys per a un gran nombre de casos, és el paper atractiu i protector que va tenir l’església en el moment de la formació del poble medieval, pels volts de l’any 1000. Aquest paper particular de l’església distingeix també aquesta regió de les del Llenguadoc, on el pol d’atracció per a la formació d’un poble ha estat sovint el castell del senyor local.

Abans del final del segle X és difícil de conèixer amb precisió les estructures de l’hàbitat col·lectiu. El sol terme de villa tradueix diverses realitats o conceptes, sovint contradictoris, des del final de l’antiguitat tardana: explotació agrícola, gran domini o edificació del senyor, lloc de poblament o límits territorials de la seva jurisdicció. Els vici, rars a casa nostra, són centres d’hàbitat també d’origen antic. A la plana rossellonesa, als contraforts de l’Albera o dels Aspres, segons sembla arran de les prospeccions arqueològiques recents, cal suposar, a l’època visigòtica i fins i tot carolíngia, un hàbitat força dispers en masies petites o grans i nombrosos nuclis de caseries d’estructura descurada.

La concentració de l’hàbitat és, doncs, un fenomen que data de l’època central de l’edat mitjana, en què es constitueixen, de manera complementària, la xarxa de les parròquies rurals i la dels pobles. Aquests processos no sabrien anar separats de l’evolució general de la regió durant aquest període, els trets principals del qual són el creixement agrari i demogràfic, la mutació feudal i les primeres temptatives de resistència de les comunitats pageses. Convé destacar el paper important de l’Església i del clergat local, tant en les assemblees de pau i treva com en el de la consolidació de la xarxa parroquial.

En les relacions que s’estableixen en aquest moment entre els tres ordes de la societat feudal es van teixint els fils de l’hàbitat concentrat —voluntari o forçat— dels homes al peu de la seva església.

El marc econòmic i social: la mutació feudal

La morfologia de l’hàbitat és una conseqüència directa de les mutacions econòmiques i socials que han tingut lloc a Catalunya pels volts de l’any 1000. Tal com ho han demostrat P. Bonnassie i J.M. Salrach, és, en efecte, en les darreres dècades del segle X i les primeres de l’XI quan hom assisteix conjuntament al desenvolupament econòmic dels comtats i a l’emergència d’una franja cada vegada més àmplia de milites que subsisteixen dels drets que reben sobre territoris que els han estat atorgats en feu, conseqüència del fraccionament del poder en múltiples xarxes de fidelitats personals.

Aquests homes d’armes, amb necessitats elevades —pensem en els cavalls i en la seva alimentació, en tot l’equipament, en els criats—, exerceixen sobre aquells que han d’obeir una pressióconstant. S’apropien els antics drets públics de protecció i de justícia i afegeixen a aquest ban esdevingut privat, un reguitzell de noves exaccions, els mals usos. Aquestes noves obligacions s’exerceixen per la força i per la violència, en la competició constant entre petits i grans senyors locals, els inermes dels quals, clergues i pagesos, fan sovint les despeses.

Les assemblees de pau i treva

Sembla que els clergues foren els iniciadors dels primers aplegaments de pau, assemblees populars celebrades en prats, acompanyades amb processons o veneració de relíquies. Els bisbes d’Elna tingueren un paper important en la difusió del moviment de pau a Catalunya, en particular el bisbe Frèdol, present a la primera assemblea del Puy.

La reunió més antiga d’aquest tipus coneguda a Catalunya és la de Toluges, al Rosselló, el 1027, que fa al·lusió a una altra d’anterior, que data dels anys 1018-20.

En el context de violència que hem vist néixer, per definir millor i consolidar les proteccions de les quals gaudeixen els clergues i els pagesos respecte dels homes d’armes, els textos de les assemblees recorden el dret d’asil lligat a l’església, i a l’espai que l’envolta. Aquest espai, habitualment de trenta passes, fa la funció de cementiri al voltant de l’església; es tracta d’un perímetre, consagrat i inviolable, que ja va ser definit en un concili de Toledo del segle VII.

Sembla que els pagesos i els clergues hagin tornat a posar en vigor aquestes disposicions conciliars en les darreres dècades del segle X. En efecte, tal com ho estipulen els cànons del 1027, les construccions laiques que havien aparegut al voltant de les esglésies es beneficien d’aquesta protecció: “neque aliquis auderet ecclesiam vel domos in circuitu positas a XXX passibus violare aut assalire”.

Els primers signes d’agrupament de poblament al voltant de l’església al Rosselló

Veurem en un volum posterior com el procés d’agrupament s’ha desenvolupat al Conflent i al Vallespir, ja que aquí el nostre estudi es limita només al Rosselló.

La materialització de l’espai de protecció en la morfologia de l’hàbitat era ja visible el 1027. Els primers senyals d’aquest aplegament poden ser datats —gràcies a uns quants indicis conservats en una documentació insuficient—, al darrer quart del segle X.

A Brullà, al sud-oest d’Elna, en una donació a la catedral d’Elna, una dona i el seu fill anomenen unes cases, uns patis, uns horts, “cum ipsos sacrarios qui sunt prope sancto Johanni”; esment molt precoç, ja que data del 976, quan el terme emprat fa referència al caràcter sagrat de l’espai que limita amb l’església i amb unes construccions que hi han estat fetes. És aquest caràcter sagrat el que preval en la denominació de sacraria, en català sagrera, que designa el conjunt d’aquestes construccions, edificacions agrícoles destinades a reserves de collites i a rebost. És el que explica que el mot sacrarium, neutre, sigui emprat aquí amb una forma masculina per al plural sacrarios, per tal d’evitar la confusió amb la sacraria, sagrera, que designa un conjunt més vast.

Així, la funció d’habitació, la casa, és diferent de la del dipòsit dels productes de la terra. Aquests són concentrats molt a prop de l’església de Sant Joan, per tal de protegir-los de les rapinyes o de les sostraccions abusives, contagiant-los el caràcter sagrat d’aquest espai. És probable que les cases fossin situades no gaire lluny d’allà, a poca distància de l’església, potser més aviat prop dels horts i els patis.

Els donants semblen formar part, si no de l’aristocràcia, si més no d’un sector benestant de la població, tal com ho testimonien els béns donats en set llocs diferents del Rosselló. Des dels primers signes d’aquest agrupament, hom veu que la pagesia massa pobra no pot ser la principal representant d’aquest fenomen.

Hom pot constatar que els cellers constitueixen una unitat separada del terròs en una donació del 996 a Villa Nova, al peu de l’Albera, actualment Montesquiu, on més tard trobarem una cellera, equivalent rossellonès del terme sagrera.

Aquest moviment de dissociació i d’agrupació de les edificacions de reserves o magatzems al voltant de l’església, en llocs diferents i protegits, també es pot percebre en les actes de consagració de les esglésies rosselloneses.

La creació de sagreres o celleres segons les actes de consagració

Al Vallespir trobem les consagracions més antigues d’esglésies i d’espais protegits dels voltants, i els estudiarem en una altra ocasió. Al Rosselló, la consagració més antiga d’aquest tipus data del 1025 i concerneix l’antiga església de Sant Joan de Perpinyà, adossada al mur nord de l’actual catedral.

El bisbe d’Elna la va consagrar amb un cementiri al seu voltant, “cum cimiterio in girum ecclesiae ad corpora mortuorum sepelienda”. El cementiri era utilitzat tant per als morts com pels vius, que hi amagaven els seus béns, les seves cases o s’hi reunien amb motiu de certes activitats (el mercat, per exemple). Sovint, d’altra banda, les autoritats religioses es veien obligades a recordar la destinació primera d’aquest lloc de sepultura.

A Perpinyà, sembla que aquest espai protegit hagi estat ocupat per les construccions laiques, ja que el 1116, en el moment de la fundació d’un hospital per als pobres prop de l’església de Sant Joan, esdevinguda col·legiata, hom constata que l’entorn de l’església ja es trobava densament edificat.

L’hospital dóna “¿ra muro celleriae ubi est sita ecclesia sancti Johannis” d’una banda, i de l’altra, a la riba de la Tet. Aquest nou edifici no es troba, doncs, emplaçat a l’interior del primer nucli de construccions que envolten l’església, que porta el nom de cellaria i que ja és defensat per un mur, una primera muralla. Els tres elements de la cellera, un espai sagrat, la posició central de l’església i una bancada o armadura de fusta, es troben ja reunits al principi del segle XII. És precisament el cimiterium del 1025 el que es troba allà, al lloc anomenat cellaria; hom pot imaginar, doncs, que aquesta cellera tenia d’altres funcions a més de ser utilitzada com a magatzem de collites.

Altres esglésies del Rosselló han estat consagrades amb un perímetre protegit. A Salses, per exemple, el 1114, el bisbe acorda a l’església de Sant Esteve trenta passes “in circuitu ecclesiae” per aenterrar els morts. A Montesquiu, la Villa Nova on acabem de veure uns cellers separats esmentats al final del segle X, la consagració atribueix a l’església de Sant Serni, el 1123, aquest mateix espai de trenta passes per a la sepultura dels morts, en franc alou. El 1266 es ven una casa a la cellera del poble fortificat, “intus cellaria castri de Monte Esquivo”. L’evolució és fàcilment discernible, de les cellaria a les consagracions, després a la denominació de cellera i finalment a la fortificació del conjunt més vast del poble sencer.

La més explícita d’aquestes consagracions és la que concerneix Espirà de l’Aglí, el 1130. L’església de Santa Maria hi rep una sacraria de trenta passes. És una de les rares vegades al Rosselló en què trobem aquest terme de sacraria, potser utilitzat aquí en raó del caràcter sagrat de la circumstància. La continuació del text precisa que la sagrera sigui habitada i que tots els qui hi visquin deguin a l’església una servitud especial: “omnes habitatores qui modo habitant infra jamdictam sacrariam… per censum sacrariae donnent annuatim unam candelam dineralem praedictae ecclesiae”.

Aquest document permet de constatar que el procés que ha començat amb l’agrupament dels cellers, en un espai protegit confirmat per la consagració de les esglésies, ja havia portat al principi del segle XII a la constitució de llocs d’hàbitat concentrat, sovint situats sota dependència del clergat local, esdevingut senyor eclesiàstic.

Aquest fenomen es troba molt generalitzat a la plana del Rosselló, ja que, sobre un total actual de 96 pobles, als segles XII i XIII es parla de cellera en el cas de 27 pobles, més 14 en què els indicis són prou forts per a suposar-hi l’existència d’una cellera, tot i que de moment no s’han trobat documents que ho ratifiquin. Gairebé la meitat dels pobles actuals haurien tingut com a origen, doncs, aquest agrupament poblacional al voltant de l’església.

Les celleres del Rosselló: primers esments i datació

Segons el pla actual, o l’establert al segle XIX per al primer cadastre, molts pobles de la plana del Rosselló, dels Aspres o de l’Albera semblen poder remuntar a un primer nucli de població del tipus de la cellera. És particularment colpidor en el cas de Baixàs, Illa, Bulaternera, Llauro i també Bages.

En alguns indrets el topònim de cellera s’ha conservat fins al snostres dies, com a Tuïr, o bé a Sant Pere de la Cellera, al municipi d’Argelers. Tanmateix, és segur que aquest topònim és molt menys estès al Rosselló que el de sagrera ho és a la part sud de Catalunya. En canvi, la menció de cellera és freqüent a partir de la segona meitat del segle XI, i esdevé molt corrent del final del segle XII al final del segle XIII.

Pla de l’antiga cellera de Torrelles, segons un plànol d’un cadastre del segle passat.

A. Catafau

Els esments més antics daten de 1070-1100 —Torrelles, Tatzó d’Avall— i, després, de principi del segle XII —Forques, Perpinyà—. Això no obstant, en la majoria de casos, el terme només apareix molt més tard, quan la situació d’aquests nuclis originals ja data d’un o dos segles. Entre les raons d’aquesta aparició tardana del mot cellera en la documentació hom pot invocar primer l’escassetat de les fonts per al segle XI, ja que els documents no esdevingueren veritablement abundants fins a la segona meitat del segle XII. Un cert nombre d’esments anteriors segurament han desaparegut.

Però hom constata també que el terme és emprat per a precisar la localització d’una casa o d’un celler en el qual apareix un barri molt específic, per oposició als altres barris del poble. És a dir, tan sols el retrobem després de la constitució dels barris, entre els segles XII i XIII. Finalment, sovint s’observen aquestes mencions de cellers o de cases situades a la cellera en ocasió d’actes de reconeixement de drets senyorials, els capbreus, o en cartularis d’institucions religioses, quan els béns tinguts en aquesta part del poble han passat sota el control dels senyors laics (de vegades el rei) o eclesiàstics. En aquest moment, les prestacions de jurament, o declaracions de fidelitat degudes, són freqüentment esmentades en la documentació. En canvi, quan aquests béns encara eren a mans essencialment de propietaris d’alous, en els primers temps de la constitució de les celleres, no hi havia l’oportunitat de veure’ls aparèixer sinó més rarament, solament en les actes privades.

Tanmateix, és cert que el seu origen és més antic, al voltant dels segles X-XI, tal com hem vist gràcies a alguns rars exemples rossellonesos, completats per la més rica documentació sobre les primeres sagreres de Catalunya.

Les celleres del Rosselló: morfologia i evolució

Vista aèria del nucli antic de Millars, on s’aprecia perfectament el traçat de la primitiva cellera.

ECSA - Jamin

A què s’assembla una cellera? Què hi trobem? Com es transforma per esdevenir el nucli d’un gran poble? Aquest espai consagrat és delimitat de manera molt precisa —pels textos conciliars, els sínodes de pau i les actes de consagració— a un perímetre de trenta passes al voltant de l’església; aquestes passes s’anomenen passus ecclesiasticus: un peu a terra, la cama estesa tan lluny com es pugui cap endavant, l’altre peu també a terra, és a dir, ben bé un metre. Poques vegades hom ha pogut definir a Catalunya una sagrera de dotze, quinze o seixanta passes de radi; al Rosselló, és possible que la d’Elna, seu episcopal, hagi estat de seixanta passes.

Aquesta mesura és estrictament respectada? Segons es pot comprovar pel pla cadastral del segle XIX i fins i tot sovint segons el traçat actual, sembla correspondre força exactament a les celleres del Rosselló. Apareixen diverses dificultats quan hom vol avaluar-ne precisament les dimensions. Primer, l’església ha pogut ser reconstruïda i emplaçada fora del primer cercle, com sembla que ha passat a Llupià, o, més sovint, ha pogut ser engrandida, i es troba actualment descentrada, com a Pesillà de la Ribera. D’altra banda, un segon cercle de cases ha pogut adossar-se posteriorment al que era el primer mur de la cellera: aquest límit desapareix en el pla i el cercle es troba sensiblement eixamplat. És necessària, doncs, la prudència més gran per a la interpretació dels cadastres i dels vestigis actuals.

En cas de particularitats del relleu, les dimensions de la cellera han pogut adaptar-se a la topografia. Per exemple, al Voló, si les trenta passes són més o menys respectades en direcció nord, oest i sud, el turó on se situa l’església és limitat a l’est pel llit del Tec. El pendent abrupte ha impedit el desenvolupament regular de la cellera en aquesta direcció, però aquesta protecció natural evident ha estat una de les raons de la instal·lació de l’església allà després del primer nucli de poble.

La cellera, en aquest espai de les trenta passes, presenta una morfologia força homogènia, tenint en compte les particularitats locals i les evolucions. Les parcel·les hi són, encara al segle XIX, de menor superfície que als altres barris, compreses sovint entre els 25 i els 50 m2. Als cellers dels primers temps de vegades s’afegia un tros de terra no edificat, que podia servir de corral; n’hi ha a la Roca de l’Albera i a Pesillà de la Ribera; després, aquests patis o horts han estat ocupats més tard per edificacions sòlides.

D’altra banda, els cellers han estat substituïts per habitatges, però conservant a la planta baixa un lloc per a desar el material o un rebost, de vegades un soterrani, tal com es pot constatar encara avui a Tuïr, al carrer de la Cellera. Aquestes minúscules construccions estan disposades a banda i banda d’un carreró d’uns dos metres d’ample, que fa el contorn de l’església. Aquest carrer estret és una constant de la cellera, de vegades cul-de-sac, de vegadestravessant en arc de cercle el barri perifèric de l’església. Alguns cellers toquen, així, el mur de l’església, com ara a Torrelles, i d’altres, com a Millars, són al costat del cementiri, que ocupa sovint un tros d’aquest espai exigu.

El carreró de la cellera, que probablement és el primer carrer veritable del poble, s’obre sovint cap enfora per un passatge més ample que, a l’exterior de la cellera, es transforma sovint en placeta. Aquesta plaça, esmentada el 1301 al Voló, i visible en un altre lloc, a Tuïr, o a Torrelles, marca un estadi ulterior del creixement del poble, i aplega diferents barris. Allà es troben, a Perpinyà des del segle XII, els taulells dels carnissers, el mercat, el forn, etc., oficis i activitats al voltant de les quals es teixeix la convivència.

A Torrelles, el 1070, no hi ha dubte que una porta tanca el carrer de la cellera a la nit. En efecte, hom diu a propòsit d’un celler que a la façana hi ha el golfo de la porta que tanca el sacrarium que envolta l’església, és a dir, la sagrera o cellera. La comunitat del poble és prou organitzada per a haver instal·lat aquest sistema defensiu, tal vegada lligat a una funció de porter o guardià.

Aquests pobletans, propietaris de cellers, eren segurament al principi pagesos propietaris d’alous, encara nombrosos al final del segle X i el principi del segle XI a Catalunya, amenaçats per les violències feudals dels temps. Però des del principi alguns no són veritablement pobres, tal com havíem vist a Brullà.

L’estructura del poble esdevenia més complexa i la cellera ocupava un barri específic. A Forques, el 1106-1108, l’organització d’una explotació agrícola, d’un terròs, reflecteix aquesta complexitat. A un mateix terròs corresponen tres tipus d’implantacions: els camps i les vinyes situats a la rodalia, a l’exterior del sector habitat; una casa, situada en l’espai habitat, però al costat dels prats, dels horts; i finalment un celler, dins la cellaria, a tocar d’altres cellers. El poble i el seu terrer són organitzats en una sèrie de zones concèntriques encaixades: la cellera, molt densament edificada al cor d’un espai pobletà molt més discontinu, al seu torn envoltat d’espais conreats o incultes. A cada terròs corresponen diverses porcions en aquestes diferents zones.

Al tombant dels segles XI i XII, els establiments religiosos, en particular els monestirs que posseeixen béns en un poble o del squals són els senyors de vegades, són propietaris de cellers o de cases dins la mateixa cellera. A Pesillà de la Ribera, l’abadia de Santa Maria de la Grassa posseeix una casa a la cellera, a la qual hi ha adossats uns cellers, i a Llupià una part de la cellera és donada a la comanda templera del Masdéu al segle XII, mentre que una part ja pertany a Sant Pere de Rodes, i el priorat de Santa Maria del Camp també hi té béns. A Forques, el 1108, el monestir d’Arles té a la cellera un ostal dominicum, casa o hospici, que resta propietat seva, mentre que permuta cases de la cellera per terres.

Els senyors eclesiàstics semblen haver-se interessat molt particularment pel control de les celleres. Molts són els documents on hom els reconeix el dret a rebre un cens simbòlic, però que marca el reconeixement de la seva protecció sobre aquest espai sagrat. El bisbe d’Elna, en la primera meitat del segle XII, ha de donar el seu acord, i per a això percep uns drets, a propòsit d’un intercanvi de terres, una de les quals es troba dins la cellera. En d’altres bandes els senyors eclesiàstics o laics perceben una o dues gallines, un ciri o, menys freqüentment, algunes monedes.

Cap a l’"incastellamento" de les celleres

Els senyors laics desitgen l’espai de protecció de la cellera per establir-hi les seves fortificacions, torres o castells. Des del 1064-1066, en el moment de la confirmació de la pau i la treva a Perpinyà, el comte Gausfred de Rosselló i el bisbe Pere d’Elna es preocupen d’aquestes esglésies on s’han construït castells i on lladres i saquejadors (fures et rapaces) es reuneixen i porten el fruit de les rapinyes. La idea de salvaguarda i d’asil lligada a aquests llocs és tan forta que, fins i tot en aquest cas, només el bisbe es troba en el dret de rebre les queixes sobre aquestes malifetes, d’actuar contra aquests bandits o d’aixecar la protecció de què gaudeixen en virtut del dret d’asil. Aquesta clàusula concerneix les esglésies fortificades, però també, per descomptat, les fortificacions emplaçades en l’espai que envolta l’església.

Des del principi del segle XII, la mateixa cellera pot haver estat fortificada força succintament, amb un mur, com a Perpinyà, o protegida amb fossats, encara a Perpinyà, o a Malloles al segle XIII. Aquestes primeres defenses encara són perceptibles de vegades als plànols del segle XIX: a Torrelles les construccions que constitueixen l’antiga cellera són envoltades al sud per una estreta banda de terra de dos metres d’ample que bé podria ser l’emplaçament d’un antic fossat.

Més tard, en la segona meitat del segle XII, es multipliquen les peticions d’autorització per a fortificar els pobles, peticions adreçades per les comunitats dels pobles (la Roca) o els senyors laics o eclesiàstics (abats de la Grassa), i acordades pel rei d’Aragó. Des d’aleshores, les fortificacions són molt més elaborades, fetes de murs, muralles, també torres, de vegades altes, coronades amb merlets. Els accessos són controlats per portes fortificades. Al Voló, a l’entrada de la cellera, es construí un portal.

Les autoritzacions per a fortificar confirmen potser un estat de fet anterior, dels primers murs al voltant de la cellera, o marquen una etapa nova del creixement del poble, fins i tot del seu enriquiment. Hom parla llavors de forcia, forcia communis, fortitudo, isobretot de castrum. L’espai fortificat s’estén més enllà dels límits de l’antiga cellera, de vegades per cercles successius, com a Illa, Baixàs o Tuïr, tal com apareix clarament als plans.

Així, doncs, la cellera sembla haver tingut un paper de fixador d’hàbitat agrupat al Rosselló. El fenomen de l’encastellament, de l’incastellamento, s’ha desenvolupat poc al Rosselló al voltant d’un castell. Aquest agrupament ha tingut lloc a partir del nucli de la cellaria, a la qual s’ha afegit després una casa fortificada laica, centre d’un poder senyorial constrenyidor. El poble ja fortificat en el seu conjunt ha esdevingut aquest castrum dels segles XII i XIII.

L’aparició de molts dels nostres pobles actuals es troba, doncs, en la confluència de la història econòmica, social i institucional, de les noves formes de solidaritat de poble i de les temptatives de resistència als desordres feudals, recolzats en la funció protectora de les esglésies. A la qüestió sovint plantejada dels orígens del poble i del perquè de l’agrupament hom pot aportar una resposta parcial, però significativa. Esperem haver contribuït, així, a reprendre el fil de la continuació històrica entre l’alta edat mitjana i el seu hàbitat dispers i els pobles poderosament fortificats dels segles XIII i XIV, descrivint el procés d’una gènesi remarcable. (AC)

Les fortificacions urbanes medievals a la comarca

Jaume I el Conqueridor (1242-1276), d’acord amb el seu testament, creava, contràriament al que hom solia fer en aquell temps, un nou regne, el de Mallorca, que confià al seu fill petit, el futur Jaume II, i que comprenia les Balears (tret de Menorca, que encara era sota domini musulmà), la senyoria de Montpeller juntament amb les seves dependències: la baronia d’Omelàs, el vescomtat de Carladès, els comtats de Rosselló, de Cerdanya, de Conflent, de Vallespir i el port de Cotlliure. La capital n’era Perpinyà. Una guerra que semblava no tenir fi posà en perill els dos regnes d’Aragó i Mallorca. El 1344 aquest últim desaparegué en favor de la Corona d’Aragó.

Durant aquest breu període de seixanta-vuit anys, el paisatge militar del Rosselló canviarà totalment. És en aquest moment que hom construeix la majoria de les muralles de les viles. La raó principal és de protegir la població rere les muralles, dels atacs dels enemics, etc. Si bé, entre els anys 1240 i 1250, Jaumé I el Conqueridor havia autoritzat construir nombroses fortificacions, aquestes no foren útils fins a l’època dels descendents d’aquest sobirà. Això explica, també, que, tant a la plana com a la muntanya, nombroses poblacions que no eren prou capaces de protegir-se darrere “unes muralles de pedra i calç” fossin abandonades per llurs habitants. A més, aquestes fortificacions no demostraren llur utilitat fins molt més endavant, al segle XVI, per exemple, o fins i tot a l’època de les guerres de Lluís XIII.

La construcció de les muralles

Les viles s’estableixen en indrets elevats, en un turó que domina la plana, com en el cas de Banyuls dels Aspres, de vegades al costat d’un curs d’aigua, com a Argelers i a Canet, o fins i tot sobre una veritable acròpoli ocupada en temps antics, com en el cas d’Elna i de la Roca, on els pendents abruptes foren revestits de pedra o de maó i sobre els quals podien construir-se torres. El perímetre fortificat podia tenir una forma més aviat oblonga, com per exemple a Millars, Pontellà o Sant Hipòlit, o bé una forma més geomètrica, quan això és possible, com en el cas de Baó i Forques.

A la plana del Rosselló, els rius i les antigues terrasses forniren còdols, que constituïren el material que es féu servir per a la construcció de les muralles. Hom ha observat alguns exemples de maçoneria mixta, feta de maó i de còdol, o bé únicament de maó (Perpinyà). Les viles pròximes als turons utilitzen la pedra local, més o menys treballada, com a Tuïr o a Bulaternera. La pedra tallada només es fa servir per als llocs de tir, les sageteres o espitlleres, de vegades als merlets, però també en les línies arquitectòniques fortes, per exemple als angles dels murs. Hom pot veure encara restes de panys de parapets a Bulaternera, Illa o Millars. En una època més tardana, cap als segles XVI i XVII, s’hi perforen espitlleres. Les restes de camí de ronda, si n’hi ha, constitueixen l’ampliació de la part superior del mur i és fet algunes vegades amb volades successives (Ribesaltes) i, d’altres, amb arcs muntats sobre permòdols (Illa). Actualment, els carrers materialitzen el traçat dels fossats que hi havia davant les muralles.

Flanqueig, torres i defensa de les portes

Les cortines eren flanquejades per torres, sovint de pla semicircular (Baixàs, Canet, Tuïr, etc.). Presenten diversos pisos d’espitlleres, separats per voltes (Bulaternera) o bé per trespols de fusta. Són una excepció les bestorres de les muralles d’Argelers i les del Voló, que fan servir la base quadrangular. Hom no ha pogut descobrir cap teulada de l’època.

Normalment, les portes eren defensades per dues torres. Castellnou n’ofereix l’exemple més ben conservat. A la vila baixa d’Elna hom pot observar també la porta de Cotlliure, amb una torre occidental visible del tot i una torre oriental que, si bé encara existeix, ha quedat amagada per cases d’habitatges. Podien tenir al capdamunt unes muralles amb merlets, tal com demostren els permòdols situats sobre la porta de Sant Josep de Baixàs, per exemple, o a Bulaternera. Quan la porta ha estat perforada en un ressalt de la muralla, pot ésser que no hi hagi torre, com en el cas de la porta de Balaguer de la vila alta d’Elna. La porta pròpiament dita, molt ben treballada amb pedra tallada o amb marbre, es cobreix amb un arc de mig punt o apuntat, i pot ésser protegida o no per alguna trampa. Sovint, els encaixos de les barres de tancament són encara prou visibles. També hom hi pot observar, de vegades, les restes d’encastaments, o bé els mateixos golfos en els quals s’ajustaven els dos batents de la porta. Les portes sovint contenien una estàtua, generalment la de la Mare de Déu (Clairà, Elna, Pià). Dues d’aquestes estàtues procedents de les portes dels Portalets i Cotlliure a Elna es poden veure a la sala d’història del claustre (segle XIV).

El paper de les eslgésies, els campanars

L’església parroquial, envoltada del cementiri, molt sovint es troba elevada fora del recinte. De tota manera, hom ha pogut trobar exemples en els quals l’església es troba dins el perímetre fortificat, de vegades en el punt culminant de l’enclavament (Baixàs) o fins i tot formant un angle de la muralla (Banyuls dels Aspres, la Roca). Aleshores, l’edifici queda fortificat, com en el cas d’Elna, on participa en la defensa, o bé és envoltat per una veritable muralla, com a Baixàs. A més, el campanar pot ésser considerat realment com una torrassa, que es feia servir de punt de guaita des del qual hom podia vigilar i donar l’alarma. Es tracta, també, d’un senyal tangible de la comunitat, de la parròquia, de tal manera que ha estat conservat o rehabilitat amb cura quan hom reconstruïa l’església en època tardana (segles XVII o XVIII). Argelers, Baixàs, Illa, Millars i Ribesaltes en són els millors exemples.

Els recintes interiors

Vista aèria de Bulaternera, vila fortificada situada en els límits del Rosselló i el Conflent.

ECSA - Jamin

De vegades hi havia una fortificació secundària a l’interior o bé en els marges de la muralla principal. Es tracta, la majoria de les vegades, de graners col·lectius, que originàriament eren simples cledes i que posteriorment foren fortificats, i on cada família de la vila guardava les seves collites (Bulaternera, Millars). De vegades també es tractava de castells, com a Canet o a la Roca, o bé de propietats eclesiàstiques, com ara el castell de Pià, centre episcopal, que fou el nucli inicial al voltant del qual es constituí la vila. (LB -JCa)

Les institucions benèfiques a les ciutats: els hospitals

L’Hospital dels Pobres de Perpinyà, primer a ésser esmentat documentalment, degué la seva creació al comte de Rosselló Arnau Gausfred, l’any 1116. Reconstruït en gran part al segle XV, restaria al mateix emplaçament, al costat de l’antic palau comtal, esdevingut la “canorga” o canònica, fins al segle XIX.

Una casa dels leprosos, fora de les muralles, és esmentada el 1157. És aquesta la que era probablement situada al peu del puig dels Leprosos, a l’emplaçament de la qual fou fundat, el 1244, el convent dels Predicadors. Aleshores, la Casa dels Leprosos fou desplaçada al turó de Sant Llàtzer, a llevant del puig ara anomenat de Sant Jaume, on s’edificà, al segle XV, l’Hospital dels Teixidors, o de Sant Jaume.

A Elna l’any 1052 ja existia una domum sanitatis, de fundació episcopal, “sota l’església, al costat del castrum”, potser distinta de l’Hospital dels Pobres, esmentat més tard.

A Cotlliure, l’Hospital dels Pobres i la Casa dels Leprosos, esmentats al capbreu del 1292, eren també fora de la vila. Al segle XIII, Guillem de Puig d’Orfila havia donat a l’hospital delmes de Malloles i de Toluges. Argelers tenia també un hospital el 1292. El de Canet és esmentat el 1265; el d’Orla, prop de Perpinyà, el 1285. El d’Illa datava de vers el 1217, i la seva església de Sant Jaume fou edificada per dona Maria d’Illa (finada el 1258) i, del 1267 a la seva mort el 1299, en foren hospitaleres dona Ava de Fenollet, vescomtessa de Castellnou, i dona Beatriu, vescomtessa d’Illa. El 18 de febrer de 1259 el bisbe d’Elna, Bernat de Berga, organitzava l’Hospital de Tatzó d’Amunt i feia un llegat al de Lentillà, a prop de Vinçà, etc.

Gairebé totes les comunitats importants, almenys a partir dels segles XIII i XIV, tenien un hospital dels pobres, el qual, com les almoines comunes, era considerat propietat comunal i administrat com a tal. L’Hospital de Perpinyà, fundat pel comte Arnau Gausfred, n’era una excepció, però finalment fou cedit per l’infant Jaume a la vila de Perpinyà, per carta del 12 de març de 1267 (vegeu-ne el document transcrit).

La propietat de la terra: els contractes

La propietat dels predis era relativament dividida a l’entorn dels pobles o dels nuclis d’habitatge dispersos, masos (mansi) i bordes (bordae), d’extensió molt variable.

Molt aviat, les necessitats de la defensa —contra les incursions dels sarraïns o les guerres privades feudals— impulsaren les comunitats pageses i fins i tot els masos aïllats, situats a la costa, a fortificar-se, tal com s’ha exposat en els capítols anteriors.

Els progressos de la vida econòmica dins el període dels quatre o cinc primers segles que seguiren la reconquesta carolíngia es poden mesurar per l’escassetat o la relativa abundància de les monedes. El bescanvi (troc), o permuta (mitjançant bestiar de treball o gèneres diversos), molt freqüent dins les transaccions del segle IX, es manté més o menys fins al XII, on no són rars els pagaments fets part en moneda i part en espècie. Fins al segle XII també es pot pagar amb metalls no monedats: argent o bé or, comptats al pes, en unces o marcs.

La moneda rossellonesa, encunyada pels comtes de Rosselló, fa la seva aparició, almenys, a partir de Gausfred II (1013-1074). Però des del començament del segle X la majoria de les operacions comercials són fetes amb moneda melgoresa, encunyada al comtat de Melguelh (prop de Montpeller), considerada com la més fidedigna, la qual persistirà, malgrat les prohibicions del rei d’Aragó, des del segle XIII fins al XV. La moneda barcelonesa de quatern i de tem, usada al Rosselló i a la Cerdanya des de mitjan segle XII, esdevindrà l’única oficial al segle XIII, sense perjudicis, però, per a les monedes estrangeres, com la “sterling” (usada sobretot pelstemplers al segle XIII), la moneda tolosenca i la moneda tornesa, ofrancesa (segle XIII).

A partir del segle XI són nombroses les transaccions comptades en mancusos d’or i, al segle següent, en morabatins, moneda d’or encunyada pels almoràvits. La moneda masmudina, encunyada pels almohades d’Àfrica, apareixerà a partir del segle XIII, i reflectia, doncs, relacions comercials amb els estats islàmics d’Àfrica, particularment el Marroc.

Un document del 1018, de l’arxiu de Sant Martí de Canigó, dóna aquestes equivalències de valor:

“El sou d’or val vuit sous d’argent. Un sou d’argent pesa 22 grams d’or. Una unça val 18 sous d’argent i mig. La lliura d’or val 11 sous [d’or]. El sou [d’or] val també 4 morabatins; l’unça, 7; la lliura, 84. Cent sous [d’or] valen 400 morabatins i 300 sous valen 1 200 morabatins. Cent unces d’or de València valen 200 morabatins i 3 mancusos; mig as d’or, un morabatí; el mancús, val 7 diners”.

Quant al règim de la propietat, els predis alodials (amb poder de llegar, vendre i canviar i exempts dels censos) eren als primers temps força nombrosos, i provenien, en part, de la lliure propietat anterior als quaranta anys de l’ocupació àrab i, en part, de les aprisions que es van fer en temps dels carolingis.

Els béns tinguts en benefici (concessió teòricament vitalícia, feta per un propietari lliure o pel príncep, el qual posseïa en aquells moments béns del fisc o bé sense amo) foren nombrosos en els primers temps de la reconquesta, per bé que no tardaren gaire (des del segle X) a transformar-se en feus (fevum), o en terres censatàries (subjectes al pagament d’un cens, en espècie o en moneda), anomenades encara “batllies”, que eren tingudes en acapte, primer, i més tard en emfiteusi. És a dir, que les concessions, en origen personals i vitalícies, van esdevenir, des d’aleshores, perpètues, sota l’única condició que respectessin les seves obligacions, per als concessionaris, vassalls o terratinents.

A més dels drets de mutació (lluïsme, foriscapi), aquells predis eren sotmesos a rendes proporcionals a les collites (agrarium), amb percentatges que no cessaren de variar, de la meitat dels fruits al terç (terra tercialis), al quart, al cinquè, al sisè (essent aquests quatre els més freqüents), per a passar més tard al vuitè, al catorzè, al dinovè, al vint-i-tresè i fins i tot al vint-i-cinquè.

El cens pròpiament dit, eixit del cànon del Forum ludicum i del vectigal dels enfiteutes romans, era una renda fixa percebuda sobre el predi, sigui en espècie, sigui en moneda. Prenia diversos noms segons la natura dels conreus o dels béns afectats (bovatge, braçatge, casalatge, cavallatge, etc.). A partir del segle XIII, es tendí en general a convertir les rendes proporcionals en rendes fixes, pagables en moneda (ad certum censum reductio), a data fixa (Nadal, Pasqua, Sant Joan o altres festivitats).

Els vassalls o tinents eren igualment sotmesos a serveis propis del feu o del predi (“parata” o albergues; “trassa” o tragines; joves o obligació de llaurar el camp un cert temps), manteniment de les fortificacions, dels recs d’irrigació, etc. Tot, però, era fixat i precisat d’antuvi.

A vegades, el cens era merament simbòlic (un pollastre, una dotzena d’ous) i, aleshores, l’acapte (acapitum, dret d’entrada) era més elevat. També es podia donar la situació inversa.

La feudalització progressiva de la societat, del segle X al segle XIII, es reflectia, al Rosselló com als altres comtats, en un entrellat de serveis personals, sovint difícilment distingibles dels serveis reals. Tothom esdevingué vassall, “home propi i soliu” (propius et solidus), d’un senyor; sigui per lliure recomanació, sigui per la naixença, en virtut de la perpetuïtat del contracte feudal —les obligacions del qual s’aplicaven als hereus—, sigui com a conseqüència d’un contracte d’arrendament, també jurídicament perpetu, que implicava el vassallatge de l’arrendatari envers l’arrendador, per la terra concreta; sigui pel matrimoni, pel sol fet de l’entrada dins un mas propietat del senyor. I quan un mas o un feu eren cedits a un tercer senyor, ho eren generalment amb els seus homes i les seves dones “propis i solius”.

L’homenatge feudal, que reflectia aquests lligams, era obligat tant pels béns sotmesos a cens o censuáis, com pels feus dels nobles. La cerimònia consistia, per al vassall, a agenollar-se davant el seu senyor, a posar les mans dins les del senyor, i a besar-li, tot seguit, la boca o les mateixes mans (osculum fidelitatis, homagium ore et manibus comendatum). Una conseqüència important de l’homenatge era que el vassall es posava sota la jurisdicció d’un senyor, tant pel que feia a les terres que posseïa com a títol personal.

La perpetuïtat dels contractes censuals i els imperatius del conreu de la terra tenien com a conseqüència l’obligació per part dels arrendataris de residir al lloc d’una manera continuada (statio continua). L’home així lligat al seu foc (affocatus, affogat) disposava, però, de la facultat de rescat (remença personal, mot del qual derivà l’expressió “homes de remença”). Al segle XIII, aquesta obligació començava a ser mal suportada per la majoria dels pagesos i la prosperitat ciutadana atreia cap a les viles els camperols. Moltsse n’anaven mitjançant el pagament d’un cens anual, o bé deixant alguna persona en el seu lloc que els reemplacés.

Els mals usos

Aquest terme suggestiu designà molt aviat algunes obligacions particularment mal suportades. Tal era l’eixorquia, dret percebut pel senyor sobre l’herència dels difunts, al voltant d’un terç del valor total. Els nobles eren sotmesos com els altres a aquest usatge, abolit progressivament, però encara vigent al segle XV.

La cugucia, segons els usatges de Barcelona, atribuïa al marit els béns de la muller infidel i del seu còmplice. En cas de consentiment del marit els seus béns eren també confiscats (i l’aplicació de tal ús donava lloc a abusos en detriment dels pagesos de remença).

L’arsia o arsina consistia en una esmena infligida per negligència en cas d’incendi casual del bé cedit per l’emfiteuta.

L’espoli forçat o ferma d’espoli forçada era un dret de mutació percebut pel senyor sobre l’esponsalici o “espoli” (antiga donatio propter nuptias), constituït pel vassall a favor de la seva muller.

Cal notar que al Rosselló, com a la Cerdanya, els privilegis municipals havien dispensat expressament els mal usos des del segle XII a Perpinyà, i des del segle XIII a Tuïr, Canet, Millars, Cornellà de Conflent, Vilafranca, Prats de Molló, etc.

L’estatut de noblesa fou representat originàriament pel cavaller (miles, cavallerius), és a dir, aquell que podia mantenir un cavall de batalla. Més comunament, es reconeixia com a noble aquell que posseïa un benefici, que més tard es convertiria en feu, i que gaudia, a més, de certes immunitats, com també dels drets d’alta o baixa justícia sobre els habitants d’un territori.

Entre els pagesos (rusticï) hi havia homes lliures, sotmesos a diverses obligacions segons els predis, però que eren diferents dels homes “amansats” (sotmesos a condicions més dures). Aquests no eren assimilables, però, a serfs, i es podien casar sense el permís del senyor i disposar dels seus béns per testament. Quant als serfs o macips (servi, mancipia) pròpiament esclaus semblen haver desaparegut en el curs del segle XI.

La senyoria esdevingué a poc a poc la condició normal de la terra, ja fos tinguda en feu o en cens, llevat que el detentor presentés proves de l’alodialitat o lliure propietat, la qual es mantindria fins a la fi de l’antic règim, per bé que a títol excepcional. Del senyor depenia generalment la justícia, baixa i alta, renda no negligible de la senyoria. Tenia també la propietat de les aigües, els recs d’irrigació, els molins, el monopoli dels forns, i sovint el dret de mesura, a vegades fins i tot el monopoli d’algun producte de la seva terra durant un cert període. El bisbe d’Elna, per exemple, disposava d’aquest dret, al segle XII, per al vi (vet de vin, llat. vectivum, cat. desvet), durant dos mesos.

Però molts d’aquests monopolis, com els drets de taverna, de bocheria (carnisseria), hostalatge, de venda del glaç, passaren amb el temps a mans de les comunitats d’habitants. La part de les universitats, dins la propietat immobiliària, va esdevenir de mica en mica considerable, i es va estendre als boscos i a les pastures d’alta muntanya, com també al “dret de vana pastura” (recorregut del bestiar sobre les propietats particulars o vacants senyorials o reials), que ja existia i ha perdurat fins als nostres dies. Tot propietari privat o col·lectiu podia convertir en devesa tota la seva terra, o bé una part, segons un costum ja previst en el Forum Iudicum visigòtic.

Entre els treballs d’interès comú que incumbien normalment la comunitat d’habitants (la universitat) figurava en primer lloc el delme de l’església —massa sovint desviat de la seva destinació i infeudat a seglars—, el qual era destinat, en principi, a assegurar l’exercici del culte. Incumbia també la universitat l’hospital dels pobres, dels quals els comtes tenien generalment el patronat. Aquests hospitals tenien sempre una capella dedicada generalment a sant Jaume (Ceret, Millars, Illa, Canet, etc.), i de vegades a sant Julià. El comú estava també encarregat de la construcció i la reparació de les celleres o recintes fortificats, que servien per a la protecció del poble i també, tret d’algunes excepcions, de la remuneració del castellà que comandava la plaça.

A partir del segle XIII començaren a aparèixer les cartes comunes o municipals (dret d’elegir administradors o cònsols), atorgades pel sobirà o pel senyor, inicialment a les ciutats principals (Perpinyà des del 1197; Barcelona, el 1249). Al Rosselló es poden mencionar, entre les primeres, les cartes de Canet (1238), Ceret (1282), Tuïr (1293) i Cotlliure (1294); el moviment s’accentuaria als segles XIV i XV. Anteriorment a les cartes municipals les universitats fruïen d’organismes com el consell de prohoms (boni homilies, “prohomens”), laics o eclesiàstics, que constituïen el consell del senyor o del batlle que el representava. Des del segle IX, figuraven amb els jutges (iudices), especialistes en dret, dins totes les corts comtals. A més, per tal de solucionar problemes puntuals, les comunitats nomenaven uns síndics.

Els comtes reis confiaren l’administració general del Rosselló (incloent-hi el Vallespir i el Conflent, en origen) a un veguer, i, a partir de la segona meitat del segle XIII, a dos veguers: el del Rosselló i Vallespir, d’una banda, i, de l’altra, el del Conflent i el Capcir.

A les corts generals, aparegudes a partir de l’any 1218 (cort de Lleida) —eixides de les antigues corts comtals i de les assemblees de pau i treva, originades, aquestes, a la treva de Déu de Toluges—, eren representades, a més de Perpinyà, les viles rosselloneses d’Argelers, Cotlliure, Prats de Molló, Salses, Tuïr, Vilafranca i el Voló. En quedaven excloses aquelles viles que no eren reials, és a dir, que no depenien feudalment del rei.

L’obra d’assecament dels estanys

L’estany de Sant Nazari és un dels millors testimonis de les superfícies lacustres que caracteritzen una gran part del Rosselló costaner.

ECSA - J.L.Valls

L’obra de repoblament assumida pels emperadors carolingis, el retorn d’un ordre estable i el dinamisme dels aprisiadors i dels monestirs benedictins havien permès, des de la primera meitat del segle IX, els progressos ràpids del conreu de les terres, llarg temps abandonades i reduïdes a l’erm, tant a la plana com a la muntanya.

La plana litoral del Rosselló, que resultà del reompliment d’un golf de l’era terciària, oferí durant molt de temps l’aspecte d’un acontrada pantanosa, el procés natural d’assecament de la qual, afavorit per l’al·luvionament dels rius, fou accelerat per la iniciativa humana, almenys des del segle XII. La toponímia antiga i actual n’és testimoni: noms de pobles com Cabestany (Caput stagni, “cap d’estany”), llocs dits Estanyol, Estaniol, a Parestortes i Malloles; estany Gros i estany Sabadell, a Niïs (estagnum lato, “estany lat”) i a Orla (s XII); “estany d’en Vaquer”, al sud de Perpinyà (s XV); les Palares (del llatí palus, aiguamoll), entre Perpinyà i Toluges; Jonqueroles (s XIII), a Sant Cebrià (antigament villa Salix)\Bajoles, a l’est de Perpinyà; Balneolae (Banyuls dels Aspres i Banyuls de la Marenda), etc. La documentació estableix que el comte Girard II havia assecat un estany, “dins l’adjacència de Sant Joan de Perpinyà” (tercer quart del segle XII). Poc després, els templers realitzaren l’assecament de l’estany de Bages (1182-1271), de l’estany Sabadell de Niïs (1170-1201), de l’estany Ner i de l’estany de Caraig al nord-est de Pontellà (1183-87); l’assecament de l’estany de Cànoes és degut als monjos de la Grassa, mitjançant uns emissaris soterranis (“les coves”). Altres dispositius anàlegs, alguns d’ells d’època romana, existeixen o són revelats per la toponímia a Santa Eugènia, a l’est del Soler (ipsa ripa que dicunt tovori), etc.

Com a complement d’aquesta obra d’assecament i de drenatge cal esmentar l’existència, probablement des d’època visigòtica o anterior, de xarxes (recs) d’irrigació que portaven a les terres de l’aspre les aigües fertilitzants dels rius. Ja el Forum Iudicum (VIII, c. 31) aconsellava, a l’inici del segle VI, d’irrigar d’aquesta manera les terres on faltava la pluja. El rec de Millars a Cornellà de la Ribera, a la riba esquerra de la Tet, és esmentat els anys 898, 915, 988, etc. Altres concessions d’aigua de regatge són documentades al segle XI —a Age (Cerdanya), el 1023—. El rec de Tuïr ja existia al segle XII, i el de Millars, el d’Illa, a Nefiac, i el de Sant Feliu foren creats vers el 1163.

Subsistien encara alguns boscos a les terres baixes, el més important dels quals era el bosc de Bercal, o Bèrcol (Silva Berchale, 844, 878, 915; Bercale silva, 869, 1143; silva Bercalo, 883, 899), boscatge de roures multiseculars, que s’estenia al nord i el nord-oest d’Elna, de Palol d’Amunt, a la riba esquerra del Tec i a Vilanova de Raó, incloent el territori de Cornellà del Bèrcol, tocant a l’oest als de Vilaseca i Montescot i, passat el Tec, fins a Vilaclara.

La major part de les bones terres, però, eren dedicades al conreu dels cereals (ordi, blat, civada per al bestiar, mill i, fins i tot, arròs), del farratge, de les plantes tintòries (rèvola, “gaude”, pastell), del lli, dels arbres fruiters i de les hortalisses; a prop dels habitatges, als camps d’arbres fruiters també hi havia oliveres, perquè l’oli esdevenia aleshores un producte essencial, no solament per al nodriment, sinó també per a l’enllumenat. La cria del bestiar (oví, boví, equí, etc.) aprofitava els extensos pasturatges de les muntanyes del Conflent i del Vallespir. A l’hivern utilitzaven també els prats naturals de la costa rossellonesa. Cabres i porcs abundaven arreu, sobretot a les zones forestals. La vinya s’estenia sobre els marges de les muntanyes i arribava fins a les muntanyes del Conflent i als planells de l’alta Cerdanya.

A la maresma, al llarg dels estanys i de la costa arenosa, hi havia moltes salines, explotades des de l’antiguitat més remota. El 899, el lloc de Solsà i la seva església de Sant Nazari són situats ”entre les salines i l’estany”. El 982, el monestir de Sant Miquel de Cuixà adquirí d’un particular vuit salines “amb els seus forns i les seves basses o abeuradors (abeuratorios) i el seu canal”, situades a Torrelles, al lloc anomenat Stagno major a puio Auriolo’, d’altres li foren donades més tard en el mateix territori, el 987. El 1070, Guitard Gosbert, senyor de Torrelles, donava a Sant Miquel, a més de l’església de Sant Pere de Torrelles amb el seu alou i “el dret de naufragi” (madalexum maris) de Juegues, deu salines a Puig-oriol. El mateix any, Isarn Bernat feia encara una donació important a Cuixà, al qual cedia deu salines, entre d’altres possessions.

Naturalment, la pesca a la mar i als estanys assegurava recursos importants per a les poblacions costaneres. El 1085, un tal Bertran donava al monestir de Sant Miquel de Cuixà i a Sant Pere de Torrelles (filial del monestir) el delme de les anguiles de mar (anguillas maresas) de la vila de Bigaranes i un altre delme “de les anguiles de l’interior de les terres” (anguillas pagesas). El 1004, Cuixà havia adquirit d’Ermengol, arquebisbe de Narbona, l’alou de Cauquena, amb tot el seu territori, l’església de Santa Maria, la platja i les seves pesqueries, etc. Les fonts magnesianes de Salses, cèlebres des de l’antiguitat, on abundaven els mújols, foren adquirides al final del segle XI, “amb el molí i les pesqueries (piscacione)’’, pel monestir de la Grassa. (PP)

Els molins medievals i els sistemes de regatge

Mapa dels molins que s’esmenten del segle IX al segle XI en les conques del Tec, la Tet i l’Aglí, i els seus afluents.

S.Caucanàs

L’estudi dels documents escrits permet d’afirmar que, al Rosselló, hi havia molins d’aigua des de la segona meitat del segle IX. En canvi, no se n’ha trobat cap resta arqueològica i fins ara cap troballa no ha permès d’establir la presència d’instal·lacions hidràuliques anteriors al segle IX. Versemblantment, durant el període d’ocupació visigòtica se suposa que es construïren molins a la vora de la Tet, el Tec o l’Aglí, però encara no s’ha trobat cap document que en doni fe.

Hom ha recollit noranta-set actes que fan esment de molins del Rosselló entre els segles IX i XI. Tanmateix, només trenta-cinc documents fan referència a construccions l’existència de les quals no pot posar-se en dubte. Els altres assenyalen la presència de molins d’aigua, però només per mitjà de fórmules estereotipades, de tal manera que és difícil d’esbrinar si reflecteixen la realitat (els molins eren, aleshores, un element entre altres en l’enumeració de les nombroses dependències dels dominis venuts o alienats). Considerant el repartiment geogràfic d’aquests molins entre els segles IX i XI, hom s’adona que no hi ha, al Rosselló, cap zona realment privilegiada per a l’establiment de molins. Les conques de l’Aglí, de la Tet i del Tec semblen haver estat utilitzades indiferentment per a aquest fi. A tot estirar, hom pot distingir tres regions en les quals la implantació de molins sembla més densa que en altres zones: al Conflent, la riba dreta de la Tet, als encontorns de Prada i de Vernet; al Rosselló, la vall de la Tet, des de Millars fins a Perpinyà; finalment, la vall del Tec, entre Sant Joan de Pladecorts i Elna. Les construccions hidràuliques foren, doncs, més importants en aquestes tres zones, tant per llur nombre com pel paper econòmic i social que tingueren.

Mapa de les poblacions amb molins d'aigua a finals dels segle XIII.

S. Caucanàs

La documentació de què disposem, de caire essencialment jurídic (actes de venda, de donacions, d’intercanvis o de llegats), ofereix poca informació sobre la construcció del molí, el seu funcionament i els usos, agrícoles o industrials, que tingué. Al començament, la força motriu de l’aigua serví en exclusiva per a la mòlta dels cereals. Cal esperar el segle XII per trobar, entre el vocabulari normalment utilitzat per a designar els molins, expressions que facin al·lusió directament a un ús industrial. El molí draper o batà sembla que fou el primer a aparèixer: l’esment més antic dataria de mitjan segle XI al Delfinat; se’n coneix l’existència al Conflent des del 1139 (concessió de l’abat de Sant Martí de Canigó del dret de construir un molí draper a Vernet, al Conflent, el 3 de setembre de 1139, Arxiu del Departament dels Pirineus Orientals, H 141 bis, núm. 1062). En canvi, no hi ha testimonis de molins deferro i de serres hidràuliques al Rosselló fins a la primeria del segle XIV, una data força tardana si hom té en compte que els molins de ferro es coneixen a Catalunya des del segle XII i les serres hidràuliques al Jura suís des del 1268 (construcció a Prats de Molló, el 1313, d’una serra hidràulica, i el 1314 d’un molí de ferro, Arxiu del Departament dels Pirineus Orientals, 1 B 22, f. 100 v i 1 B 94, f. 26 v).

Un estudi acurat de la distribució social dels posseïdors de molins entre els segles IX i XI demostra que la iniciativa de fer aquestes instal·lacions no era sols patrimoni dels membres de les famílies comtals i dels grans llinatges aristocràtics, sinó que també provenia de petits propietaris d’alous. Al final del segle XIII, la situació ha evolucionat: els molins d’aigua pertanyen, en llur majoria, als establiments monàstics beneficiaris de nombroses donacions, sobretot a la conca de l’Aglí. De tota manera, hom no pot menysprear la importància dels senyors laics locals, particularment a les vallsde la Tet i del Tec.

L’aigua no solament assegura el funcionament dels molins, sinó que és també utilitzada des de la segona meitat del segle IX per a regar les terres. Els orígens històrics dels treballs hidràulics d’irrigació encara són més obscurs i confusos que els dels molins, de tal manera que s’hi ha especulat molt. Fins ara, se n’han donat quatre possibles hipòtesis per al Rosselló. Les tècniques d’irrigació han estat atribuïdes, successivament, als romans, als visigots, als àrabs o als hispani, però aquestes teories no han estat mai confirmades, atesa la manca gairebé total de fonts en aquest camp.

Fins al segle XII, la irrigació només és practicada als encontorns immediats dels molins, gairebé exclusivament a partir de les preses de derivació. En aquell moment, les terres regades ocupen una superfície relativament reduïda i són consagrades gairebé del tot als conreus d’hortalisses. De tota manera, hom realitzà algunes instal·lacions hidràuliques de major envergadura sota la influència de les abadies de la Grassa i de Sant Miquel de Cuixà, que volien garantir la revalorització de llurs dominis de Pesillà de la Ribera i de Baó. A partir d’aleshores, la irrigació no es considera una manera aprofitable de fer servir les aigües dels molins, sinó que esdevé una finalitat per ella mateixa, un mitjà d’enriquir el conreu de les terres que fins aleshores havien estat ermes. Per tal d’obteni rel dret de nodrir d’aigua els seus dominis de Vilanova de la Ribera i de Baó, el monestir de Sant Miquel de Cuixà no dubta a invertir unes quantitats força considerables, conscient que en seria àmpliament recompensat per la plus-vàlua que l’aigua donaria als terrenys regats. Però fins al segle XIV no es construeix una xarxa densa de regatge al Rosselló; aleshores, es modifica profundament el paisatge agrari sota la doble influència del rei de Mallorca, d’una banda, i de les abadies amb riques possessions i de les comunitats pageses susceptibles de beneficiar-se’n, de l’altra. (SC)

Les vies de comunicació

El Rosselló era travessat, de nord a sud, per la gran Via Domitia, organitzada pel procònsol de la Narbonesa, Domitius Ahaenobarbus, a partir dels anys 121-118 aC, tot seguint el traçat, almenys en part, de l’anterior odos Heracleia dels grecs, comentat per Aristòtil.

Les seves estacions rosselloneses, esmentades pels documents antics (vasos gaditans del segle I-II, coneguts com a vasos de Vicarello; taula de Peutinger —còpia d’un mapa del segle III—; els dos itineraris dits d’Antoni, del final del segle III), eren Salsulis (Salses), Combusta (Mas Manyà, Mas Guiter?), Ruscino (Castellrosselló), Illibere (Elna), ad Stabulum (Tatzó o Santa Eugènia de Tresmals?), ad Centenarium, ad Centuriones (Sant Martí de Fenollar?), in Pyreneo, in Summo Pyrenaeo, o ad Pyreneum (coll de Panissars?). De totes aquestes només estan totalment verificades Salses, Castellrosselló i Elna. De Ruscino a Elna, sembla establert que la Via Domitia coincidia amb l’anomenada molt més tard “via de Carles”, que passava per Salelles, Tesà, immediatament a ponent de la Torre d’Elna (dita Torre del Bisbe), a Santa Eugènia de Tresmals, on passava el Tec per un gual (“in locum quem vocant ad ipso revado de flumine Techo... in ipsa via qui discurrit de Atiliago [la Torre del Bisbe] a Tres Males”, 914). La presència a Panissars dels vestigis d’un potent edifici romà fa que hom vegi en aquest punt el Summum Pyrenaeum dels itineraris. Els dos castells de les Cluses (Clausurae), esmentats el 673 i no mencionats als itineraris antics, serien, doncs, probablement posteriors al segle IV. És notable també que els documents afirmin que ambdós castells, entre els segles VII i X (concili tretzè de Toledo, 694; Chronicon Albendense, 883; acta de consagració de la seu d’Elna, 916; cartes del 844 i 932), marcaven la frontera gal·lo-hispànica, almenys militar, en lloc del Summum Pyreneum geogràfic.

Però no és menys cert que dos antics camins travessaven la muntanya d’Albera, a orient de la via de les Cluses-Panissars, tots dos utilitzats pel rei Vamba quan va llançar dos cossos de tropes contra els castells d’Oltrera i de Cotlliure.

Un d’ells, a la sortida d’Elna, es dirigia cap a Tatzó d’Amunt, seguia el límit oriental del territori de Sant Andreu —sector que és designat avui amb el terme carrerassa— en direcció a la vall del riu Maçana i del lloc de la Pava, anomenat antigament Pausa, del veïnat de la Vall de Sant Martí i continuava vers els colls de la Maçana i de la Carbassera. Fou per aquesta via que el rei Vamba atacà, el 673, el castell romà d’Oltrera (Vulturaria), el qual tenia missió de vigilar-la, en la seva unió amb la via Vallis Aspiranae (esmentada el 981), que seguia la vall del Tec. I el mateix passatge fou encara utilitzat, el 1285, per a franquejar l’Albera pels croats de Felip l’Ardit.

El més oriental, coincidint probablement amb l’odon Heracleian dels grecs, i passant per les proximitats de Caucoliberis i de l’Aphrodisium del Portus Veneris, es dirigia cap al coll de Banyuls. Aquesta via, utilitzada per Vamba per a atacar i prendre Cotlliure, seguia el passatge natural que constitueix la vall del riu Ravener fins a l’església pre-romànica de Santa Maria de Torreneules i d’aquí, pel coll dit avui de Vallòria, el “coll dels Lladres” i el territori de les Abelles (antiga ment Espills), passava al coll de Banyuls, vigilat per una torre romana de planta quadrada (antigaturris speculatoria o specula, topònim evolucionat en spedulia, spedolia i finalment Espils, Spils), edificada sobre un turó, anomena tel 981 pogium Spilio (avui puig de les Forques). Durant els segles medievals aquell camí fou la via principal de comunicació entre Perpinyà, Cotlliure. Peralada i Empúries. Un document del 1164 l’anomena “camí públic de Perpinyà al Mal Pertus” (lloc ja esmentat el 981 que designa un indret de difícil accés als voltants del torrent de Vallmalenya i del veïnat del Rimbau), i el capbreu d’Argelers del 1292, “via tremontana”. És per aquell camí que passaria Carlemany en dirigir-se vers Hispània, segons una llegenda tra mesa pels monjos de Sant Andreu de Sureda i pel romanç dels pseudo-Philomena, obra d’un monjo del cenobi de la Grassa del segle XIII, dins l’Ofici litúrgic de Sant Carlemany de Girona (1345), i fins pels cronistes catalans, dels segles XV al XVIII. Aquestes dues vies de l’Albera són actualment objecte de pros peccions arqueològiques acurades.

Els itineraris antics, que corresponien a vies de penetració naturals, foren evidentment emprats als segles medievals, sense que això impedís l’existència de modificacions en èpoques diverses, que podrien correspondre també a itineraris antics, més o menys secundaris.

Si és establert, per exemple, que Sant Martí de Fenollar, entre el Voló i Morellàs era, el 844 (precepte de Carles el Calb per Arles), “in via qui discurrit ad ipsas Clusas”, una carta del cartulari d’Elna del 932 situa la “via qui pergit de Narbona ad ipsa Clusa” al territori de Vilanova de Raó, segurament prop de l’església romànica de Sant Julià; en aquesta església foren reutilitzades dues inscripcions romanes, una de les quals era relativa als “socis de la quadragèsima de les Gàl·lies”, és a dir, al portorium o dret de duana percebut en passar la frontera. Aquesta via “de Narbona a la Clusa” correspondria a un camí més directe en direcció a Panissars, evitant Elna, i probablement també Ruscino, i que devia passar, en aquest cas, per Ribesaltes i Perpinyà.

Dels temps carolingis daten uns itineraris reorganitzats als segles VIII i IX que es poden confondre o no amb vies més antigues, aleshores anomenades “estrades francesques”; tal era la “via publica … que dicitur Francisca” (801) que travessava el territori de Paçà de nord a sud (probablement en direcció al Voló), on s’unia al camí d’Elna i passava pel coll del “Portell” (Portellum).

Una via vallis Aspiranae, esmentada el 981, que s’unia a l’alçada de Cotlliure amb la via d’Elna, seguia el peu de l’Albera, passava al territori d’Oltrera, resseguia el límit meridional del territori de Sant Genis de Fontanes i remuntava la vall del Tec.

D’Elna, la via o estrata Conflentana (“via qui discurrit de vico Elna ad Valle Confluente”, 916; strada Conflentana, 1007) resseguia el límit meridional de Palau d’Amunt, passava a Montescot, Bages, Tuïr, Corbera de les Cabanes i anava en direcció al coll de Ternera.

Una via Fenolledesa (via Funuledesa, 1147; via Fonolledesa, 1154), d’origen romà, s’unia a la de Narbona als Pirineus, a l’altura de Santa Maria de la Garriga, passava l’Aglí, a ponent de Ribesaltes, i remuntava la vall de l’Aglí fins a Ancinyà.

El 1147, la via que va d’Espirà de l’Aglí a Baixàs era coneguda com a via Romerenca, testimoni de l’itinerari dels peregrins de Sant Jaume de Compostel·la, i anava de santuari en santuari, tot travessant el Rosselló, d’una banda, de nord a sud, en direcció a l’Albera Panissars, i, d’altra banda, remuntant la Tet en direcció al Conflent i la Cerdanya. Altres fites d’aquests itineraris són els hospitals les seves esglésies, gairebé sempre dedicades a sant Jaume i, inicialment, fora de les muralles dels pobles (Sant Jaume, a Perpinyà; hospitals de Millars, d’Illa; església de Sant Jaume a Vilafranca, etc.). El venecià Renier, tot anant cap a Cuixà, on es va fer monjo, i seguint les passes de sant Pere Orsèol, dux de Venècia, caminava sobre aquest darrer itinerari el 1035, quan, a l’alçada de Baó, a la riba esquerra de la Tet, fou assaltat pels homes del senyor local.

Els ponts

Pont románic sobre l’Aglí, situat aigües amunt d’Espirá, un dels pocs vestigis de ponts medievals que s’han conservat a la comarca.

ECSA - A. Roura

Alguns ponts existien probablement en època romana, però el règim torrencial dels rius rossellonesos (“parva flumina, ubi accrevere persaeva”, deia P. Mela) els degué fer malbé més d’una vegada i calgué reconstruir-los al llarg del temps. És generalment difícil verificar la reconstrucció d’alguns ponts medievals, anomenats pel poble ponts romans, perquè sovint no n’ha restat documentació.

Entre els principals cal esmentar el dit “pont romà” de l’Aglí, al damunt d’Èspirà (al nord del mas Ferriol), del qual queda una arcada bellíssima, i on avui no arriba cap camí. Sembla que podria correspondre a un camí que venia de Talteüll i Vingrau i, si hom es fia de l’aspecte que presenta l’aparell de carreus de marbre, seria una construcció del mestre d’obres que va reconstruir l’església del priorat d’Espirà, vers l’any 1200. El pont de Ribesaltes (immediatament a l’oest del poble) sembla haver-lo succeït. És esmentat l’any 1282, i una sentència del 1352 precisa que els homes de Ribesaltes, Turà, Vingrau, Salses, Òpol, Perellós, Pena, Baixàs, Parestortes, Talteüll, Espirà de l’Aglí i el mas de la Garriga o el seu prior, el prior de Fontfre da, han de contribuir al seu manteniment anual. Ja el 1402, el pont fet malbé per un aiguat era en curs de reconstrucció. El 1418 Joan Gros, habitant de Turà, és qualificat “ponterius pontis” de Turà i Ribesaltes.

Un pont important era el “pont de la pedra” que franquejava la Tet a Perpinyà, el qual és esmentat per primera vegada el 1195.

El pont del Diable de Ceret, que ha subsistit intacte perquè només té una arcada, feta amb gran mestria i tècnica, és una obra documentada en temps del rei Sanç de Mallorca, raó per la qual ha de ser posterior, doncs, al 1300. Uns 300 m més amunt, però, subsisteix un bell pilar d’un pont segurament anterior, de dues arcades o més, que presenta un aparell de carreus, molt semblant al del pont d’Espirà.

Les ruïnes d’un pont antic sobre la Tet a l’altura de Rodés, porta del Conflent, corresponen a un camí que conduïa cap al Fenolledès i, més enllà, al Perapertusès i al Rasés.

Altres ponts, de tipus romànic, però senzills i rústics, subsisteixen sobre rius secundaris de la comarca. (PP)