El comtat de Rosselló als segles IX i XIV

Els vescomtes de Rosselló als segles IX i X

Des de la fi del segle VIII i durant el segle IX els vescomtes són delegats permanents, nomenats pels comtes en virtut de llur delegació reial, per a exercir funcions judicials i militars. Al Rosselló, únicament són mencionats els següents:

Adelfons, vescomte, se’l troba participant com a jutge, el 2 d’abril del 832, amb el veguer Sperandeu, en un plet celebrat a Elna i presidit per Berenguer, aleshores comte de Tolosa i de Rosselló, en què foren precisats els límits de la cel·la de Sant Pere de Riuferrer, pertanyent al monestir de Santa Maria de Vallespir.

Witizà o Guitiza, qualificat de vicedominus, presidint com a missus del comte Sunyer I un plet celebrat els dies 6 i 7 de febrer del 843, dins l’església del monestir de Sant Esteve d’Aguzà, al Rosselló (Sant Esteve del Monestir), a causa de la propietat del lloc de Baó, discutida entre Ravella, vídua de Protasi, i el comte Sunyer, que la reivindicava com a pertanyent al benefici comtal.

Richelm, vescomte, que presidí, el 5 de juny del 858, un plet mantingut dins l’església de Sant Pere d’Elna, a causa d’una terra del territori de Tresmals, prop d’Elna, aprisiada per un tal Ricimir i el seu fill Witigis, la qual el comte Sunyer havia confiscat injustament a aquest darrer per donar-la en benefici a un tal Tructeri, i que fou restituïda pels jutges a Ricimir, fill de Witigis.

Del segle X no ha pervingut cap menció de vescomtes fins al temps del comte de Rosselló, Peralada i Empúries, Gausfred I. El 4 d’agost del 968 Auruco, vescomte de Rosselló, participava amb Adalbert, vescomte d’Empúries, en un plet celebrat a Sant Pere de Rodes, en presència del comte Gausfred i del seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, a causa del dret de pesca a l’estany de Castelló, que fou confirmat a Sant Pere i al seu abat Hildesind. En documents posteriors (977 i 988) s’observa que aquell vescomte Auruç, anomenat també Oruç, Orucio, Oruc i Orzone, residia al castell del Soler, a la riba dreta de la Tet, prop de Perpinyà. El 977 el lloc del Soler és qualificat de “ipso Solario de Orzone” i el 988, de “ipso Soler de Oruc vicecomite”.

Els vescomtes de Rosselló, dits de Tatzó, als segles XI i XII

Els vescomtes de Rosselló i de Tatzó.

PP/AFE

A partir del primer quart del segle XI, el títol de vescomte de Rosselló va passar als senyors del castell de Tatzó d’Avall i, des d’aquell moment, esdevingué hereditari dins aquesta família, fins a la fi del període comtal.

El primer vescomte mencionat al segle XI és Guillem-Adalbert, designat com un dels marmessors del comte Guislabert I (10 d’agost de 1013). El nom del seu pare, Adalbert, fa sospitar que podria ser un fill de 1” Adalbert vescomte d’Empúries” que participava, el 968, amb el vescomte de Rosselló Oruç, en el plet de Sant Pere de Rodes. El 14 d’agost de 1030, participava, en presència del comte Gausfred I, en un plet celebrat dins l’església de Santa Maria de Toluges i, encara, el 12 de juliol de l’any 1036 subscrivia l’acta per la qual el comte Hug d’Empúries abandonava les seves pretensions sobre l’alou i l’església de Sant Quirc de Cànoes, donats pel bisbe d’Elna Sunyer a Santa Maria de la Grassa. És esmentat una vegada més, en una carta del 24 d’agost de 1052, amb el títol de vicecomes de Tatzo, com a possessor d’un alou al territori de Vilanova de la Ribera.

Udalgar, el seu successor, subscrivia —al costat del vescomte Guillem de Castellnou—, el 2 d’agost de 1082, l’acta de donació de l’alou de Forques al monestir d’Arles.

Ramon-Udalgar, signatari d’actes datades el 10 de maig de 1087 i el primer d’octubre de 1100, s’intitula vicecomes de Tatzo en una altra acta del 21 de juliol de 1102, per la qual abandonava, amb el seu germà Hug, a favor de la Grassa, l’església de Sant Quirc de Cànoes, mitjançant una indemnització de 15 lliures d’argent, 40 sous de moneda rossellonesa i un cavall; aquesta acta és subscrita pel comte de Rosselló Guislabert II, els vescomtes Arnau-Guillem de Fenollet, Guillem-Udalgar de Castellnou i altres.

Hug I, el seu germà, el succeirà poc temps després. S’intitula vicecomes en el seu testament del 17 de setembre de 1106, pel qual instituïa hereva universal la seva filla Jordana, oferta en casament ”a un dels fills de Bernat Deusde”, un dels seus marmessors.

Bernat-Berenguer de Llupià, espòs de Jordana (sense que es pugui assegurar que era fill de Bernat Deusde), s’intitula vescomte de Tatzó en una carta del 1121. Intervenia, el 1128, dins una transacció entre Ramon-Berenguer III de Barcelona i Ponç-Hug d’Empúries. Subscrivia, el 13 de maig de 1139, l’acta per la qual Gausfred III del Rosselló confirmava la donació de Sant Andreu de Sureda al monestir de la Grassa, feta el 1109 per la seva mare, la comtessa Agnès. Dins els anys 1140-1145, un greu conflicte armat l’oposà al comte Gausfred a causa del castell de Pujols (entre Tatzó i Argelers), a la fi del qual, el 26 d’octubre de 1145, amb el seu fill Hug i en presència de Berenguer de Cotlliure i altres cavallers, hagué de restituir el castell al comte “tal com el posseïa el dia que la guerra s’havia aixecat entre ells”; al seu torn, el comte Gausfred III li perdonà “tot el dany que li havien causat en aquella ocasió”.

Sembla que Bernat-Berenguer estigué obligat aleshores a abandonar el càrrec vescomtal, car des de l’endemà, 27 d’octubre, el seu fill Hug II s’intitulava vescomte de Tatzó i prestava el jurament d’homenatge i fidelitat al comte Gausfred.

El 18 de juny de 1156, Ramon, vescomte de Tatzó, fill de la difunta Beatriu, prestava al seu torn, probablement a la mort del seu pare, el jurament de fidelitat al comte Gausfred III, que renovarà, després de la mort d’aquest (1164) a les mans del comte Girard II, el 1166. És probablement el mateix “Ramon de Tatzó”que signava, el 13 de novembre de 1171, una transacció entre el comte Girard II i Grimau d’Ortafà, i era ell encara qui es trobava, a l’abril del 1176, a Arles de Provença, al costat del seu nou sobirà Alfons I. De fet, l’acta d’homenatge del 1166 és el darrer document on hi ha esment del títol de vescomte de Tatzó, el qual sembla haver caigut després en desús.

Notem, però, que en una donació feta a l’abadia de Vallmanya (al vescomtat de Besiers) per la comtessa Trencavella i el seu fill Giralt, el 1147, aquest signava S. Geraldi vicecomitis de Rossellon.

Convinença entre Hug II, comte d’Empúries, i Guislabert II, comte de Rosselló, sobre els comtats de Rosselló, Peralada i Empúries (29 de maig de 1085)

"Hec est conveniencia quod ego, Ugo, comes, facio tibi, Guilaberto, comité. Convenio, namque, tibi, quod de ista hora in antea ve) deinceps non tollam tibi vel auferam aut auferre vel tollere faciam de ipsum honorem quod hodie habes et tenes aut homines tenent per te pro qualicum que modo, id est, de comitatu Impuritano cum suis pertinenciis et de comitatu Petralatensis cum suis pertinenciis et de comitatu Rossilionense cum suis pertinenciis. Simili modo convenio tibi de episcopatu Elenensis cum suis pertinenciis et de abbacia Sancti Petri Rodas cum suis pertinenciis et de abbacia Sancti Andree cum suis pertinenciis et de abbacia Sancti Genesii cum suis pertinenciis. Iterum namque, convenio tibi simili modo de castro Salsanis cum suis pertinenciis et de honore castri Vultraria cum suis pertinenciis et de honore castri Sancti Christofori cum suis pertinenciis et de vicecomitatu Tacidone cum suis pertinenciis et de vicecomitatu Impuritano cum suis pertinenciis et de castro Funullarias, quod tu ibi habere debes, cum suis pertinenciis et de castro Rochamaura cum suis pertinenciis et de vicecomitatu Petralatensis cum suis pertinenciis et de castro Rochabertini cum suis pertinenciiset de castro Karmazono cum suis pertinenciis et de aliis cunctis honoribus cum illorum pertinenciis. Insuper namque, convenio tibi quod, si est homo aut homines, femina aut feminas, qui tibi tulerint aut auferre voluerint aut tibi tulerint de iam dicta omnia partem aut totum vel mínimum, adiutor siam tibi, sine tuo engan, per quantas (que) vices tu michi comonueris per te aut per tuis, et non me vetabo de iam dictum adiutorium audire et ocurrere ad te, sine tuo engan, per quantas (que) vices tu michi comonueris per te aut per huis. Et si aliquis de meis hominibus, aut de tuis et meis, tibi forsfacturam fecerit aut malum, et tu non potueris per te ipsum directum adquirere antequam guerram ei vel eis facias, ego faciam tibi directum de illi vel illis, sicut facere debuerint, infra XL dies quod tu michi monueris per te ipsum aut per tuis; et si non potero facere, ego adiuvem tibi, sine tuo engan, usquequo directum tibi faciant sine engan. Si ego, predictus Ugo, comes, de me ipso in aliquo transgressus fuero contra te, Guilaberto, comite prescripto, ego faciam tibi directum ad Collum de Espiïs infra XL dies, quod tu michi comonueris per te aut per tuis, in collaudacione et in iudicio de nostris bonis hominibus; et a comonir non me vetare a te nec ad tuis. Et si ego iam dictus Ugoni de iam dicta conveniencia vel adiutorio me extraxero et, sicut superius scriptum est, tibi, Guilaberto, comite prescripto, non attendero vel facero in iam dictum constitutum locum infra iam dictum terminum, incurrant ipsas pignoras, quod ego tibi mitto, in tua potestate, sicut resonat in ipsam scripturam pignoracionis quod ego tibi feci. De iusticias, autem, vel emendas vel composiciones, qui nobis exierint de iam dictos comitatos, quando ambo fuerimus in ipsum placitum, dividamus per medium, exceptus de nostras dominicaturas, et ita flat inter nos ómnibus diebus nostris. De placitis, autem, ubi non erimus ambo, ipsum habeat totam composicionem qui ibi fuerit ad iusticiam faciendam, ita ut, si ego, predictus Ugoni, habuero placitum in comitatu Impuritano vel Petralatense, exceptus de meas dominicaturas, ego tibi mandem per meum nuncium, ut occurras ad iam dictum placitum talem terminum ut bene possis occurrere; et si veneris, habeamus simul iam dictam iusticiam per medium, et si venire nolueris, ego, Ugoni predictus, habeam solus. Et simili modo fiat de placitis quod tibi, predictus Guilabertus, exierint in comitatu Rossilionense, quod tu michi mandaveris et ego venero, et, sin on venero, simili modo fiat michi, sicut de te, predictus Guilabertus, superius est scriptum. Et si ego, predictus Ugo, de iam dicta convencione contra te, predicto Guilaberto, comitè, in aliquo fuero transgressus et tibi emendare distulero infra aim dictum terminum in iam dictum constitutum locum, simili modo incurrant iam dictas meas pignora, transactum iam dictum terminum, in potestate predicto Guilaberto, comite, sicut resoin ipsam scripturam pignoracionis, quod ego tibi feci atque firmavi, sicut superius scriptum est per iam dictas conveniencias vel adiutorios. Iterum namque, convenio tibi ego, iam dictus Ugo, comes, tibi iam dicto Guilaberto, comite, ut ipsum castrum Rechosindo non tollam vel auferam, vel auferre vel tollere faciam eum tibi nec destruam; et si homo est vel femina qui faciat, ego adiuvem tibi, sine tuo engan, per quantas (que) vices commonueris michi per te aut per tuis; et a comonir non me vetere, et ita tibi teneam et attendam, sine tuo engan. Et ego, predictus Ugo, convenio tibi, predicto Guilaberto, de abbacia Sancti Stephani et de castro Caniano et decastro Torredella, si habuero. Et de predicta omnia ego, iam dictus Ugo, comes, non tollamnec auferam tibi, predictus Guilabertus, comes, nisi ipsa pignora, quod mihi miseris, si dimiseris eam mihi incurrere. Iterum namque, convenio tibi ego, predictus Ugo, comes, tibi, iam dicto Guilaberto, comite, quod si tu volueris staticam facere cum tua mesnada in civitate Impurias, omnes census et usaticos, quod comes habere debet de eadem civitate sive de maris sive de stagnis sive de ceteris rebus, tu habeas et teneas eos quando ibi persteteris.

Acta est, autem, iam dicta conveniencia IIII kalendas iunii anno XXV regnante Philippo, rege. Sig+num, gracia Dei comes, Ugo, qui hanc convenienciam fieri iussi et firmavi et hos testes firmare rogavi. Sig+num Arnallus Gausfredi. Sig+num Berengarius fratres. Sig+num Berengarius de Quoquolibero. Sig+num Raimundus Gausberti. Sig+num Adalbertus Miro. Sig+num Gitardus Miro. Sig+num Grimallus Adalberti. Sig+num Bernardus Bernardi de Bandeolis.

Petrus, presbiter, qui hanc scripturam conveniencie scripsi et subscripsi die et anno quo supra."

O: ADPO, B4.

A: ACA, Liber feudorum maior, 71b-c (incomplet).

B: ACA, Liber feudorum Ceriíanie, doc. 166, fol 46b-6a.

a: Marca: Marca hispànica sive limes hispanicus, 1688, ap. CCXCVII, cols. 1176-1177.

b: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, II, doc. 698, pàgs. 211-213.


Traducció

"Aquesta és la convinença que jo, Hug, comte, faig amb tu, Guislabert, comte. Convine en efecte amb tu que d’aquesta hora en avant i seguidament no te toldré ni prendré ni et faré prendre ni toldre res de l’honor que avui tens o que homes tenen per tu de qualsevol mode, a saber: del comtat d’Empúries amb les seves pertinences, del comtat de Peralada amb les seves pertinences i del comtat de Rosselló amb les seves pertinences. Convine amb tu d’igual manera pel bisbat d’Elna amb les seves pertinences, per l’abadia de Sant Pere de Rodes amb les seves pertinences, per l’abadia de Sant Andreu amb les seves pertinences, i per l’abadia de Sant Genis, amb les seves pertinences. I encara convine amb tu d’igual manera pel castell de Salses amb les seves pertinences, per l’honor del castell d’Oltrera amb les seves pertinences, per l’honor del castell de Sant Cristau amb les seves pertinences, pel vescomtat de Tatzó amb les seves pertinences, pel vescomtat d’Empúries amb les seves pertinences, pel castell de Fonolleres que hi deus tenir, amb les seves pertinences, pel castell de Rocamaura amb les seves pertinences, pel vescomtat de Peralada amb les seves pertinences, pel castell de Rocabertí amb les seves pertinences, pel castell de Quermançó amb les seves pertinences i per totes altres honors amb llurs pertinences. A més convine amb tu que, si eren home o homes, dona o dones que et toldrien o et volien prendre la totalitat o una part, per mínima que sigui, de totes les esmentades honors, adjutor te’n seré, sense engany, per totes les vegades que tu me’n requeriràs per tu o pels teus, i no refusaré a escoltar la demanda d’ajuda ni a acudir a tu, sense engany, per totes les vegades que me’n requeriràs per tu o pels teus. I si algú dels meus homes, o dels teus i meus, et feia cap forfetura o mal, i que no poguessis per tu mateix restablir el teu dret abans de fer guerra a ell o a ells, jo et faré dret per ell o ells, com ho he de fer, dins el terme de XL dies després que tu me’n requeriràs, per tu mateix o pels teus. I si no ho puc fer, jo t’ajudaré, sense engany, fins que et facin dret, sense engany.

Si jo susdit Hug, comte, fos per mi mateix transgressor en alguna cosa contra tu, Guislabert, comte susdit, et faré dret al Coll d’Espills dins el terme de XL dies, després que tu me n’hauràs requerit per tu o pels teus, en l’arbitratge i judici dels nostres bons homes. I no refusaré el requeriment de tu o dels teus. I si jo, susdit Hug, em sostreia a dita convinença o ajuda i, tal com és escrit a sobre, no feia res o no venia a tu, susdit Guislabert, comte, al susdit lloc constituït dintre el terme susdit, les penyores que jo et lliuro caurien al teu poder, tal com es diu dins l’escriptura de pignoració que jo t’he fet. Quant a les justícies, esmenes o composicions, que ens pertocarien del susdits comtats, quan hauríem estat ensems en aquell plet, les dividiríem per la meitat, excepte les de les nostres senyories. I que així es faci entre nosaltres, per tots els nostres dies.

Quant als plets, on no serem ensems, tindrà tota la composició el qui hi haurà estat per fer justícia, de tal manera que si jo, susdit Hug, hauré tingut plet dins el comtat d’Empúries o de Peralada, a excepció de les meves senyories, et manaria pel meu missatger d’acudir al susdit plet dins tal terme que hi poguessis acudir; i, si venies, tindríem ensems la susdita justícia per meitat, i si no volies venir, jo, susdit Hug, la tindré sol. I que es faci de la mateixa manera pels plets que et pertocarien a tu Guislabert, dintre el comtat de Rosselló, que tu m’ho hagis manat i que jo no vingués, i si no venia, que sigui fet per mi com aquí sobre és escrit per tu Guislabert. I si jo, susdit Hug, transgredeixo en alguna cosa contra tu susdit comte Guislabertla susdita convinença i ajornava d’esmenar a favor teu dintre el susdit terme, al susdit lloc constituït, de la mateixa manera caurien les meves susdites penyores passat el susdit terme, al teu poder, susdit Guislabert, comte, tal com és estipulat dins l’escriptura de pignoració que jo t’he fet i firmat, com és escrit aquí sobre per les susdites convinences i ajudes.

A més, convine amb tu, jo susdit Hug, comte, amb tu susdit Guislabert, comte, que no et toldré o prendré ni et faré prendre o toldre ni et destruiré el castell de Recasens. I si fos home dona qui ho fes, t’ajudaré jo, sense engany, per quantes vegades tu me’n requereixis, per tu o pels teus. I no refusaré respondre al commonitori, i així ho tindré i atendré, sense engany. jo, susdit Hug, convine amb tu, susdit Guislabert, per l’abadia de Sant Esteve, pel castell de Canya i pel castell de Torroella, si per cas el tindria. I de totes les coses susdites, jo susdit Hug, comte, no et toldré ni et prendré res, susdit Guislabert, comte, sinó la penyora que m’hauràs lliurat, si m’hauria d’escaure. A més, convine amb tu, jo susdit Hug, comte, amb tu susdit Guislabert, comte, que si voldries fer estatge amb la teva mainada dins la ciutat d’Empúries, tu hauràs i tindràs, tant com hi estaràs, tots els censos i usatges que el comte deu haver de la mateixa ciutat, sigui de mar, sigui d’estanys, sigui d’altres coses.

Ha estat feta la susdita convinença el IIII de les calendes de juny, any XXV del regne de Felip, rei.

Signatura d’Hug, per la gràcia de Déu comte, que he ordenat de fer aquesta convinença, l’he firmada i he demanat de firmar a aquests testimonis. Signatura d’Arnau Gausfred. Signatura de Berenguer, germans(*). Signatura de Berenguer de Cotlliure. Signatura de Ramon Gausbert. Signatura d’Adalbert Miró. Signatura de Guitard Miró. Signatura de Grimau Adalbert. Signatures de Bernat Bernat de Banyuls (?).

Pere, prevere, que he escrit aquesta escriptura de convinença i l’he suscrita, el dia i l’any esmentats."

Traducció: Pere Ponsich

Jurament de fidelitat de Ramon Udalgar, vescomte de Tatzó, al comte Guislabert II de Rosselló (1082-1087)

Ramon Udalgar, vescomte de Tatzó, reconeix tenir en feu del comte Guislabert 11 el castell de Tatzó d’Avall amb la seva cellera (sagrera) i li presta el jurament de fidelitat.

"Iuro ego Raimundus, vicecomes de Tacidone, filius qui fui Ermengardis, femine, tibi Guilaberto comiti, castrum de Tacidone cum ipsa celera, quod de ista hora in antea fidelis ero tibi de vita tua et de omnibus membris tuis sine omni enganno; et de tuo honore quem habes et tenes et habere debes et quam in antea acaptabis meo consilio ero tibi adiutor et valedors sine enganno. Et de castro de Tacidone dabo tibi poder, iratus et paccatus quociens tu interrogabis me inde poder per te vel per tuum nuncium, quamdiu illud tenuero ego vel alius homo (per) me. Et de ipsa celera mal non escha a tu ni als teus et, si o fadia, infra XXX dies fuisset redret, et in ipsa celera non habeat tors ni vals sine tuo mandamento de Guilaberto iam dicto. Et non abscondam neque negabo me videre te sive tuum nuncium quociens tu interrogabisme per te vel tuum nuncium poder de predicto castro et ex predicta celera de Tacidone. Et de ipso placito, quod ego Raimundus feci tibi de honore de Pugols, bene tibi laudo et firmo, quia ego non te tolrei ni non te.n tolrei, ne eu ne hom per mi ni no.l te ranchurarei ni no.l te demandarei, sed quantum per tuos gradientes animós. Et sicut superior scriptum est et melius legi et intellegi potest, t o atendrei et o tenre sine forisfacto et cum forisfacto, sine enganno. Per Deum et hec sancta."

[O]: Perdut.

A: ACA, Liber feudorum maior, fol. 75b-c.

B: ACA, Liber feudorum Ceritaniae, doc. 209, fol. 55a-b.

a: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, II, doc. 741, pàgs. 247-248.


Traducció

"Juro, jo Ramon, vescomte de Tatzó. fill qui fou de dona Ermengarda. a tu Guislabert, comte, pel castell de Tatzó amb la seva cellera, que d’aquesta hora en avant et seré fidel, de la teva vida i de tots els teus membres, sense cap engany; i del teu honor, que tens i has de tenir i que d’ara endavant adquiriràs amb el meu consell, et seré adjutor i valedor sense engany. I del castell de Tatzó et donaré poder, irat o apagat, cada vegada que tu em demanaràs el poder, per tu o pel teu nunci, tant de temps com el tindré, jo o un altre home per mi… I d’aquesta cellera mal no ha d’eixir a tu ni als teus i, si ho fes. que dins XXX dies es faci reparació; i en aquesta cellera no hi ha d’haver torres ni valls, sense el teu manament, de tu Guislabert susdit. I no m’amagaré ni negaré de veure’t a tu o el teu nunci. cada vegada que em demanaràs el poder del susdit castell i de la susdita cellera de Tatzó. I, del plet que jo, Ramon, t’he fet de l’honor de Pujols, bé aprovo i firmo que jo no te’l toldré ni te’n toldré, ni jo ni cap home per mi, ni te’l reclamaré, ni te’l demandaré, sinó quan tu vulguis. I com ha estat escrit a sobre i es pot millor llegir i comprendre, t’ho atendré i ho tindré sense forfet i amb forfet, sense engany. Per Déu i aquestes santes (relíquies)."

Traducció: Pere Ponsich

Testament sacramental del comte Gausfred III (8 de maig de 1164)

"Ultime voluntatis cuiusdam viri defuncti Gaufredi, Rossilionensis comitis, verbis tantum edite, cuius ordo coram A[rtallo], Elenensi episcopo, et Petro, abbate Sancti Andree, et Mirone, iudice, infra VI menses legaliter actus est.

Nos, Poncius de Cauco Libero et Bernardus de Villalonga et Guillelmus de Solario et Vincencius de Palacio et Raimundus de Terraz, presbiteri, et Arnaldus Radulfi et Iohannes Rotberti testes et iuratores sumus. Testificamus, namque, iurando per Deum vivum et verum et súper altare sancti Petri, quod est constructum in ecclesia Beati Iohannis, que est in villa Perpiniani in comitatu Rossilionis, supra cuius sacro altari has condiciones manibus nostris iurando contangimus, quia vidimus et audivimus et presentes adfuimus et mandati ab ipso conditore extitimus, quando iam dictus comes, gravi detentus egritudine qua obiit, in suis verbis dimisit Guirardo, filio suo, totum suum honorem et totum suum comitatum et totum suum senioraticum ubicumque haberet et habere deberet illum, sicut melius habebat et habere debebat, sine enganno. Hoc ita ordinavit in sua plena memoria et in suo sensu et in sua firma loquela VI kalendas marcii, feria III, anno Domini MCLXIII, et eodem die et eodem anno discessit ab hoc seculo non mutata sua voluntate nobis scientibus. Hanc, igitur, ipsius testatoris ultimam voluntatem nos iam dicti testes sic vidimus et audivimus coram iam dicto episcopo et abbate et iudice et al (1)iis testibus in prescripto altari veram esse iurando corroboramus.

Late condiciones VIII idus madii anno Domini MCLXIIII, regnante Lodoico, rege. Sig+num Poncii de Cauco Libero. Sig+num Bernardi de Villalonga. Sig+num Guillelmi de Solario. Sig+num Vincencii de Palacio. Sig+num Raimundi de Terradz. Sig+num Arnalli, Radulfi. Sig+num Iohannis Rotberti. Nos sumus rei testes et iuratores. + Artaldi, Elenensis episcopi. + Petrus, abbas Sancti Andree. Factum est hoc sacramentale in presencia Guillelmi, vicecomitis de Castro Novo, et Poncii de Rocha et Berengarii de Orle et Bernardi de Castro Rossilione et Geraldi de lla et Poncii de Banulls et Bernardi de Lupiano et Petri de Sancta Maria et Martini Iacobi et Petri Sancii et Raimundi Casal et Petri Boni Mancipii et Petri Arberti et Iohannis Arberti et Guillelmi de Albi et Stephani Sabater et Bernardi de Redes. + Mironis, iudicis.

Nicholaus, levita, qui hoc scripsit rogatus atque iusus sub die et anno quo supra."

[O]: Perdut.

A: ACA, Liber feudorum maior, folis 79c-80a.

B: ACA, Liber feudorum Ceritaniae, doc. 257, folis 59d-60a.

a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, 1688, col. 1339.

b: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, II, doc. 788, pàgs. 271-272.


Traducció

"Última voluntat de cert baró difunt, Gausfred, comte de Rosselló, enunciada sols verbalment, l’ordenament de la qual ha estat fet legalment, dins el terme de sis mesos, davant A(rtau), bisbe d’Elna, Pere, abat de Sant Andreu, i Miró, jutge.

Nós, Ponç de Cotlliure, Bernat de Vilallonga, Guillem del Soler, Vicenç de Palau, Ramon de Terrats, preveres, Arnau Radulf i Joan Robert som testimonis i juradors.

Testifiquem, en efecte, jurant pel Déu vivent i ver i sobre l’altar de sant Pere, el qual és dins l’església de Sant Joan, a la vila de Perpinyà, al comtat de Rosselló, sobre el qual altar sagrat, tocant-lo amb les nostres mans, hem jurat aquestes disposicions, que hem vist i oït i vam estar presents per manament del mateix testador, quan el susdit comte, detingut per la greu malaltia de la qual morí, deixà, de paraula, a Girard, fill seu, tot el seu honor i tot el seu comtat, i tot el seu senyoratge en qualque lloc que ho tingués o ho hagués de tenir, com millor ho havia i devia posseir, sense engany. Ho ordenà així en la seva plena memòria, seny i ferma elocució, el VI de les calendes de març, fèria III, any del Senyor MCLXIII, i el mateix dia i el mateix any partí d’aquest segle sense canviar la seva voluntat que nosaltres coneixem. Així doncs, nosaltres els esmentats testimonis hem vist i escoltat aquesta darrera voluntat del testador davant de l’esmentat bisbe, abat i jutge i d’altres testimonis en el predit altar i ho corroborem jurant que és veritat.

Condicions establertes el VIII dels idus de maig, de l’any del Senyor de MCLXIIII, regnant Lluís, rei.

Signatura de Ponç de Cotlliure. Signatura de Bernat de Vilallonga. Signatura de Guillem del Soler. Signatura de Vicenç de Palau. Signatura de Ramon de Terrats. Signatura d’Arnau Radulf. Signatura de Joan Robert. Som nosaltres testimonis i juradors d’aquest testament.+ Artau, bisbe d’Elna. + Pere, abat de Sant Andreu.

Fet aquest sacramental en presència de Guillem, vescomte de Castellnou, de Ponç de la Roca, de Berenguer d’Orla, de Bernat de Castellrosselló, de Gerard d’Illa, de Ponç de Banyuls, de Bernat de Llupià, de Pere de Santa Maria, de Martí Jaume, de Pere Sanç, de Ramon Casal, de Pere Bonmassip, de Pere Albert i Joan Arbert, de Guillem d’Albi, d’Esteve Sabater i de Bernat de Redes. + Miró, jutge.

Nicolau, levita, que ho ha escrit a petició i per manament el dia i any esmentats."

(Traducció: Pere Ponsich)

Lletra d’excomunió del comte de Rosselló Gausfred III i de la seva esposa adúltera (1154-1159)

El papa Adrià IV, confirmant una disposició del seu predecessor Eugeni III, excomunica el comte de Rosselló Gausfred III i la seva esposa adúltera, i exclou els fills bastards de tota successió paterna.

"Adrianus, episcopus, servus servorum Dei, venerabilibus B[erengario], Narbonensi archiepiscopo et apostolice sedis legato, et A[rtallo], Helenensi episcopo. et universis baronibus per Helenensem episcopatum constitutis, salutem et apostolicam benediccionem. Que a predecessoribus nostris racionabiliter sunt statuta, nullius temeritate volumus perturban, sed inconcussa ea mandamus et illesa ab omnibus servari. Predecessor, autem, noster, felicis memorie, papa Eugenius, comitem Ga[usfredum] et eam, quam tenet, adulteram, excommunicacionis vinculo innodavit pro eo, videlicet, quod, legitima uxore dimissa, non est veritus adulteram sibi matrimonio copulare. Et quia, ut nobis dicitur, pertinaciter adhuc in sua iniquitate perdurat, eandem sentenciam ratam habentes, mandamus eam ab omnibus inviolabiliter observan, statuentes ut eidem comiti nunquam sit liberum, legitima eciam uxore defuncta, eam sibi matrimonio copulare, quam non est dubium manifesto adulterio polluisse. Filios. autem, quos ex adultera in adulterio procreavit, qui spurii a iure censentur, decernimus perpetuo paterna hereditate carere nec eis liceat ullo tempore aliquid hereditatis ipsius comitis iure successionis petere vel habere. Si, vero, ab eis hoc fuerit aliquando attemptatum, excomunicacionis vinculo se noverint innodandos."

[O]: Perdut.

A: ACA, Líber feudorum maior, foli 80a-b.

B: ACA, Líber feudorum Ceritaniae, doc. 258, fol. 50a.

a: KEHR: Papsturkunden in Spanien, 1926, I Katalanien, pàgs. 368-369.

b: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, II, doc. 789, pàg. 272.


Traducció

"Adrià, bisbe, servidor dels servidors de Déu, als venerables B[erenguer], arquebisbe de Narbona i llegat de la seu apostòlica, i a Artau, bisbe d’Elna, i a tots els barons establerts al bisbat d’Elna, salut i benedicció apostòlica.

Les coses que han estat raonablement estatuïdes pels nostres predecessors, no volem que siguin pertorbades per la temeritat de ningú, mes manem que siguin observades per tots com a inconcusses i il·leses. El nostre predecessor, de feliç memòria, el papa Eugeni, lligà en efecte, pel vincle de l’excomunicació, el comte Ga[usfred] i la dona adúltera que té, perquè en veritat, havent expel·lit l’esposa legítima, no ha temut d’unir-se en matrimoni a una adúltera. I perquè, com ens és dit, perdura encara obstinadament dins la seva iniquitat, havent ratificat la mateixa sentència, manem que sigui observada per tols inviolablement, estatuint que mai sigui lliure el mateix comte, per bé que l’esposa legítima sigui difunta, d’unir-se en matrimoni a la que, sens cap dubte, ha pol·luït per un adulteri manifest. Quant als fills que ha procreat de l’adúltera en adulteri, que de dret són considerats com a bastards, declarem que seran a perpetuïtat exclosos de l’heretat paterna i que no els serà permès, en cap temps, de demanar o haver res de l’heretatge del comte per dret de successió. I, si mai ho temptaven, que sàpiguen que seran lligats pel vincle de l’excomunicació."

(Traducció: Pere Ponsich)

El Rosselló sota la dinastia dels comtes-reis de Catalunya-Aragó

Alfons I (II d’Aragó) (1172-1196)

El 17 de juliol de 1172 Alfons arribà a Perpinyà —en conèixer la nova del testament del comte Girard II (4 de juliol)—, intitulantse “rei d’Aragó, comte de Barcelona, marquès de Provença i comte de Rosselló”, i confirmà “tots els bons costums i tots els bons usatges que tenien els homes i les dones de la vila de Perpinyà, en el temps dels difunts comtes Girard, Gausfred i de llurs antecessors”. El mateix dia rebia el jurament d’homenatge i de fidelitat de tots els caps de família de la vila, en nombre de 145, i d’una vintena de cavallers.

Desitjós de guanyar-se els perpinyanencs, el rei Alfons no cessà mai d’afavorir-los mitjançant la confirmació de llurs antics privilegis o per la concessió de nous: reconeixement de llurs franqueses en matèria de subsidi (acomodationem) (12 de maig de 1173); nou privilegi en matèria d’empara (14 de maig següent);concessió del dret exclusiu de construir cases, botigues o taules al mercat de Perpinyà (28 de desembre de 1174); privilegi de no poder ésser citats per la justícia fora de la vila (1176), etc.

Però, quan el rei donà part a l’assemblea dels ciutadans del seu projecte de canviar el lloc de la vila i de traslladar els habitants al puig dels Leprosos, fora de les muralles del costat de llevant, el poble esclatà en queixes i protestes ben comprensibles. Aleshores el rei renuncià al seu projecte, mitjançant el compromís que tots els habitants, sense excepció ni excusa, contribuirien a la construcció de les noves muralles i a l’excavació dels valls (17 de març de 1176).

Dins la mateixa intenció d’enfortiment de les defenses, autoritzava senyors laics o eclesiàstics a fortificar llocs de llurs jurisdiccions: Pere de Domanova, a la vall de Mosset (desembre del 1175); l’abat de Sant Martí de Canigó, a Marquixanes (1172); el de Cuixà, “pertot on voldria” (28 de març de 1181); Galceran d’Urtx, a Naüja; Ponç de Lillet, a Ro, Cerdanya (desembre del 1183); l’abat de Camprodon, a Pi de Conflent. Fundà una nova població a Salses, a la frontera nord del Rosselló, i en confià el comandament al fidel Ramon de Santllorenç, senyor de Sant Llorenç de la Salanca i de Sant Hipòlit (juny del 1192).

És mostra de la seva preferència pel Rosselló-el fet que hagués redactat el seu testament a Perpinyà, la seva vila predilecta (desembre del 1194), i que hi hagués mort, el 24 d’abril de 1196, a l’edat de 45 anys, deixant el record d’un sobirà conscienciós i actiu i havent donat l’exemple de virtuts privades, que li valgueren el sobrenom d’Alfons el Cast.

Testament de Girard II, comte de Rosselló (4 de juliol de 1172)

"In Dei nomine. Notum sit cunctis, presentibus atque futuris, quod ego, Guinardus, comes Rossilionensis, futuri timens discussionem iudicii et [h]eres esse supiens regni celestis, in meo bono sensu et plena memoria condo meum testamentum tocius averis et honoris mei testesque presentes subsistere et confirmare illud precipio.

In primis, dono domino Deo et Beate Marie Fontis Frigidi me ipsum per vitam et per mortem, ita quod, si vivens seculum reli(n)quero, ibi ad religionem veniam ibique monachus pauperque miles Christi Ihesu efficiar. Si, autem, citra mare mortuus fuero, ibidem corpus meum ad sepeliendum relinquo. Relinquo monasterio Fontis Frigidi MC morabitinos bonos, quos donent predicto monasterio templarii pro mea laboracione quam relinquo eis in Pugols.

Relinquo predictis templariis pro amore Dei et salute(m) anime mee meum chastrum de Palaz cum omnibus terminis suis, cum ingressibus et egressibus suis et cum omni iure suo, sicut ego possideo et possidere videor, sicut melius potest scribi et intelligi. Similiter, relinquo templariis furnos Pirpiniani et ut in predicta villa furnos vel furni fieri non possint sine licencia eorum. Relinquo eciam eis ipsas eminas de Pirpiniano et molinos qui sunt iuxta portal qui exiit ad Mal[le]olas. — Relinquo [H]Jospitali de Iherusalem meum chastrum de Malpas cum omnibus terminis suis et cum omni iure suo, cum ingressibus et egressibus suis, sicut ego possideo et possidere videor, tan eremis quam condirectis, sicut melius potest scribi vel intelligi. Relinquo Guillelmo de Chastro Novo ipsum honorem quem ibi clamabat in predicto castro et teneat illum per predictos hospitalarios. Relinquo eciam eis campum de Stagno, qui est inadiacencia Sancti Iohannis Pirpiniani, de quo eieci aquam, et molinos, quem Bernardus Sancius habet in pignore, pro M solidis, qui sunt subtus domum leprosorum. — Relinquo monasterio Sancti Genesii albergam, quam in eo habeo et ut in valle Sancti Petri in propio honore habeat proprium custodem qui diligenter custodiat, ne baiulus meus de colligendis expletis aliquod dampnum faciat predicto monasterio. — Relinquo monasterio Sancti Andree boscum, quem habeo in adiacencia et in decimali Sancti Martini de Ripa, cum omnibus terminis suis, cum ingressibus et egressibus suis et cum omni iure suo, et albergam quam habeo in predicto monasterio per me et per omnes successores meos. Relinquo, eciam, predicto monasterio omne pignus quod Bernardus de Rocha habet per me in villa[m] de Cabanas et in villa Sancti Martini de Ripa, et ipsius abbas monasterii tradat eam de pignore. — Relinquo ecclesie Sancti Iohannis Pirpiniani agrarium illorum hortorum, qui sunt a canonica iusta gradum qui vadit ad molendina nova, excepto illo quem dedi leprosis. Relinquo. eciam, predicte ecclesie Pirpiniani Sancti Iohannis condaminas quas habeo in adiacencia eius. — Relinquo leprosis Pirpiniani agrarium de orto Iohannis Roberti. — Relinquo Guillelmo Sancti Laurencii et Petro Sancti Ipoliti albergas quas michi faciebant. — Relinquo populo Pirpiniani, presentiet futuro, viduaticum quem in eis recipiebam. Hominibus de Albera omnes meas novas defensas relinquo; illud, quod supra miserani in gidonatico, relinquo, excepto legitimo usatico.

Relinquo Beatrici, consobrine mee, meum castrum de Mesova per alodium. — [Concedo]Berengario d. Orle unum locum in villa Pirpiniani ubi possit [h]edificare duos mansos ante furnos ad recognicionem Poncii de Tacidone et Raimundi de Redorta et Guillelmi Sancti Laurencii. — Ecclesie et pro populo de Polestres, pro malefacto quod eis feci, restituo II mille solidos Melgurienses bonos et mitibiles ut dividant inter se iuste concilio proborum hominum.

Hominibus de Cereto aut [h]eredibus aut propinquis eorum relinquo, pro malefacto quodeis feci, mille solidos Melgurienses bonos et mitibiles ut dividant inter se iuste consilio proborum hominum. — Hominibus de Candel, quibus abstuli suum avere, restituo C solidos Melgurienses. Heredibus Poncii de Bani[u]ls et ceteris hominibus de predicte ville restituo CCC solidos Melguriensis, quibus malum feci. Petro Martino, feneratori, pro dampno, quod ei intulit quidam latro, restituo CL solidos Melgurienses. Canonicis Sánete Marie de Campo restituto CC solidos Melgurienses pro malefacto quod eis feci. Restituo hominibus de villa Mulaca, pro malefacto quod eis feci, mille solidos Melgurienses ut dividant inter se iuste. Hominibus de Canomals restituo pro malefacto CCC solidos Melgurienses. Pro parte latrocinii Poncii de Nauga restituo mille solidos Melgurienses, quam ego habui, ex quibus induantur C pauperes tunicis novis; si quid residuum fuerit de illis mille solidis, in cibos pauperum itidem expendatur. Hominibus Maurelianis restituo, pro malefacto quod eis feci, D solidos Melgurienses. Hominibus de Volo restituo CC solidos Melgurienses. Hominibus de Garriz restituo CC solidos Melgurienses. Hominibus de Paretz Tortas restituo CC solidos Melgurienses. Hominibus de Dompnova restituo, pro malefacto quod eis feci, mille solidos Melguriensis. Hominibus de Rogis, pro malefacto quod eis feci, restituo C solidos Biterrensis. Restitucionem istam, que scripta est in hoc testamento, faciant templarii et hospitalarii de medietate expletorum illius elemosine quam eis facio, medium per medium, exceptis illis MC morabitinos, quos soli templarii debent persolvere monasterio Fontis Frigidi. Istam restitucionem predictam faciant templarii et hospitalari ad recognicionem abbatis Fontis Frigidi ad persolvenda debita mea, que sunt III milia D solidi. Relinquo ad recognicionem manumissorum meorum omnia expleta que habere debeo in Alber(i)e et in Pugols, excepto laboracionem quam dono templariis et tabernam Pirpiniani et gidonaticum vetulum et expleta que exierint de condominas Pirpiniani, quas reliqui ecclesie Sancti Iohannis Pirpiniani. Omnia alia expleta que habere debeo in villa Pirpiniani, excepto illo quam dedi templariis et hos pitalariiset leprosis et ecclesie Sancti Iohannis, tandiu teneant, donec omnia debita sint persoluta. Quod si post hec clamor venerit pro debitis vel dampnis secundum recognicionem suam, tamdiu prefati manumissores predicta expleta Alber(i)e et Pugols et Pirpiniani teneant, donec omnia, sicut iusticia et racio dictaverit, sint persoluta.

Omnem meum alium honorem, videlicet, comitatum Rossilionensem et quicquid ad ius illius pertinet in Petralatensi et Empuriensi comitatu, sicut habeo vel habere debeo et sicut in antiquis cartis inter me et comitem Impuriensium scriptum est, exceptis khis qui in hoc testamento expresse reliqui monasterii, templariis et hospitalaris et ecclesiis et omnibus meis, totum integriter dono domino meo regi Aragonensium et successoribus eius, si obiero sine infante de legitimo coniugio, tali conveniencia et tali inspecta relacione, ut ipsa, que in hoc testamento pro salute anime mee religiosis et venerabilis locis reliqui, manuteneat, et predicta religiosa et venerabilia loca ea, que illis reliqui, in pace et quiete absque diminucione seu vexacione in perpetuum tenere ac possidere faciat. Rogo, eciam, dominum meum regem per illam fidem et per illum amorem, quem illi demonstro in hoc testamento quando meum honorem, qui ad ius illius non pertinebat, illi dono, ut Berengarium de Orle, meum parentem et meum karissimum amicum, et Poncium de Tacidone et Guillelmum Sancti Laurencii et Raimundum Sancti Laurencii et omnes meos amicos diligat et defendat ab omnibus hominibus et honoret et omnia que illius sunt. Si quis contra hoc testamentum venire temptaverit, agere non valeat, sed in duplo componat.

Factum hoc testamentum IIII nonas iulii anno Dominice incarnacionis MCLXXII, regnante Ledoico, rege. Sig+num Guinardi, comitis, qui hoc testamentum scribere iussit, firmavit testibus firmarique rogavit. Testes huius testamenti sunt: Vitalis, abbas Fontis Frigidi, et Petrus, abbas Sancti Andree. et Raimundus de Caneto et Raimundus Catalanus et Berengarius de Orle et Poncius de Tacidone et Raimundus de Redorta et Guillelmum Sancti Laurencii, qui hoc testamentum testificant.

Arnaldus, levita et monachus Sancti Andree, qui hoc testamentum scripsit sub die et anno quo supra."

[O]: Perdut.

A: ACA, Liber feudorum maior, fols. 81a-82b.

B: ACA, Liber feudorum Ceritaniae, doc. 261, fols. 60b-61b.

a: Henry: Histoire du Roussillon, París, 1835, 1, pàgs. 504-508.

b: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, II, doc. 792, pàgs. 274-277.


Traducció

"En nom de Déu. Sigui conegut de tots, presents i futurs, que jo, Guinard, comte de Rosselló, tement la prova del judici futur i desitjant heretar el regne celestial, estant en el meu bon seny i plena memòria, estableixo el meu testament de tot el meu haver i honor i prescric als testimonis presents d’assistir-lo i confirmar-lo.

Primer, em dono a mi mateix al Senyor Déu i a Santa Maria de Fontfre da, tant en vida com en mort, de tal manera que si en vida vull abandonar el segle, entri allà en la vida religiosa i esdevingui monjo i pobre cavaller de Crist Jesús. Si, però, moria mar enllà, deixo el meu cos per ser sepultat al mateix lloc. Deixo al monestir de Fontfre da MC bons morabatins, que donaran al susdit monestir els templers, per la meva terra conreada que els deixo a Pujols. Deixo als susdits templers, per l’amor de Déu i la salvació de la meva ànima, el meu castell de Palau amb tots els seus termes, amb les seves rendes i productes i tot el seu dret, tal com jo ho posseeixi i posseeixo, tal com es pot millor escriure i comprendre. Igualment, deixo als templers els forns de Perpinyà, i que no es puguin fer forns en dita vila sense llur llicència. Els deixo encara les èmines de Perpinyà i els molins que són tocant al portal que va a Malloles.

Deixo a l’hospital de Jerusalem el meu castell de Malpàs amb tots els seus termes i tot el seu dret, amb les seves rendes i productes, tal com jo ho posseeixo i he de posseir, tant erms com conreus, com millor es pot escriure o comprendre. Deixo a Guillem de Castellnou l’honor que em reclamava dins el susdit castell, i que el tingui pels susdits hospitalers. Els deixo encara el Camp de l’Estany, que és dins el terme de Sant Joan de Perpinyà, del qual he tret l’aigua, i els molins que Bernat Sanç té en penyora, per M sous, els quals són sota la casa dels leprosos.

Deixo al monestir de Sant Genís l’alberga que hi tinc, i que dins la vall de Sant Pere tingui un vigilant per custodiar diligentment el seu propi honor, a fi que el meu batlle no faci cap dany al dit monestir al moment de recollir els esplets.

Deixo al monestir de Sant Andreu el bosc que tinc dins el terme i el delmari de Sant Martí de la Riba, amb tots els seus termes, rendes i productes i tot el seu dret, i l’alberga que tinc dins el susdit monestir, per mi i tots els meus successors. Deixo encara al susdit monestir tota la penyora que Bernat de la Roca té per mi dins la vila de Cabanes i la vila de Sant Martí de la Riba, i que l’abat del monestir redimeixi aquesta penyora.

Deixo a l’església de Sant Joan de Perpinyà l’agrer dels horts que són a la canònica, prop del grau que va als molins nous, excepte el que he donat als leprosos. Deixo encara a la susdita església de Sant Joan de Perpinyà les Coromines que tinc dins el seu terme.

Deixo als leprosos de Perpinyà l’agrer de l’hort de Joan Robert.

Deixo a Guillem de Sant Llorenç i a Pere de Sant Hipòlit les albergues que em feien.

Deixo al poble de Perpinyà, present i futur, el dret de viduatge que rebia d’ell.

Als homes de l’Albera deixo totes les meves noves fortificacions; el que havia anteriorment posat en guiatge, hi renuncio, excepte l’usatge legítim.

Deixo a Beatriu, la meva neboda, el meu castell de Mesa, en alou.

Concedeixo a Berenguer d’Orla un lloc dins la vila de Perpinyà on pugui edificar dues cases davant dels forns, amb el coneixement de Ponç de Tatzó, de Ramon de Redorta i de Guillemde Sant Llorenç.

A l’església i al poble de Pollestres, pel malfet que li he causat, restitueixo II mil sous de Malgona, bons i partibles, a fi que se’ls reparteixin entre ells justament segons el consell delsprohoms.

Als homes de Ceret o a llurs hereus o parents pròxims, pel malfet que els he causat, mil sous de Malgona, bons i comptants, a fi que se’ls reparteixin entre ells justament segons elconsell del sprohoms.

Als homes de Candells, als quals he pres llurs béns, restitueixo C sous de Malgona. Alshereters de Ponç de Banyuls i als altres homes de la susdita vila als quals he fet mal, restitueixo CC sous de Malgona. A Pere Martí, usurer, pel dany que li causà un lladre, restitueixo CL sous de Malgona. Als canonges de Santa Maria del Camp restitueixo CC sous de Malgona pel dany que els he causat. Restitueixo als homes de Vilamulaca, pel malfet que els he causat, mil sous de Malgona, a fi que se’ls parteixin entre ells justament. Als homes de Canomals restitueixo, pel malfet. CCC sous de Malgona. De la part del robatori fet a Ponç de Naüja, restitueixo mil sous de Malgona que jo vaig percebre, amb els quals es vesteixi a cent pobres amb túniques noves; si restava quelcom d’aquests mil sous, que sigui esmerçat en nodriment dels pobres.

Als homes de Morellàs, restitueixo, pel malfet que els he causat, D sous de Malgona. Als homes del Voló, restitueixo CC sous de Malgona. Als homes de Garrius, restitueixo CC sous de Malgona. Als homes de Parestortes, restitueixo CC sous de Malgona. Als homes de Casanova, restitueixo, pel malfet que els he causat, mil sous de Malgona. Als homes de Rogis, pel malfet que els he causal, restitueixo C sous de Besiers. Els templers i els hospitalers facin les restitucions que he manat en aquest testament, amb la meitat dels esplets de l’almoina que els faig, meitat per meitat, excepte els MC morabatins que únicament els templers han de pagar al monestir de Fontfre da. Aquesta restitució, la faran els Templers i els Hospitalers, amb el reconeixement de l’abat de Fontfre da, per pagar els meus deutes, que pugen III mil D sous. Deixo a reconeixença dels meus marmessors tots els esplets que he de tenir a l’Alberai a Pujols, excepte la terra de conreu que dono als templers, la taverna de Perpinyà, el guiatge vell i els esplets que sortiran de les Coromines de Perpinyà, que he deixats a l’església de Sant Joan de Perpinyà. Tots els altres esplets que tinc dins la vila de Perpinyà, excepte el que he donat als templers, als hospitalers, als leprosos i a l’església de Sant Joan, ho tinguin tan aviat com siguin pagats fins els meus deutes. Si, després d’això, hi hagués una reclamció per deutes danys els marmessors tinguin els susdits esplets de l’Albera, de Pujols i de Perpinyà, fins que a coneixença seva s’hagin pagat d’acord a justícia i raó.

Tot el meu altre domini, a saber, el comtat de Rosselló i tot el que pertany al seu dret en el territori de Peralada i el comtat d’ Empúries, tal com ho tinc i he de tenir i com consta en els antics documents establerts entre jo i el comte d’Empúries —excepte el que he deixat expressament dins aquest testament als monestirs, templers, hospitalers, esglésies i a tots els meus, tot integralment ho dono al senyor meu el rei d’Aragó i als seus successors, si moro sense infant nat de legítim matrimoni, amb la condició que, les coses que dins aquest testament he deixades per a la salvació de la meva ànima a llocs religiosos i venerables, les mantingui i faci tenir i posseir a perpetuïtat als susdits llocs religiosos i venerables, en pau, quietud i sense cap disminució ni vexació. Prego encara al meu senyor rei, per la fe i l’amor que li demostro dins aquest testament quan li dono el meu honor, el qual no pertanyia al seu dret, que estimi defensi contra tots els homes Berenguer d’Orla, parent i caríssim amic meu, Ponç de Tatzó, Guillem de Sant Llorenç i Ramon de Sant Llorenç i tots els meus amics, juntament amb tots els seus béns.

Si algú intentés anar contra aquest testament, que la seva acció no valgui i que pagui el dob le com a composició.

Fet aquest testament el IIII de les nones de juliol, any de l’encarnació del Senyor MCLXXII, regnant Lluís, rei.

Signatura de Guinard, comte, qui ha manat d’escriure aquest testament, ha firmat i demanat als testimonis que el signessin. Els testimonis d’aquest testament són; Vidal, abat de Fontfre da, Pere, abat de Sant Andreu, Ramon de Canet, Ramon Català, Berenguer d’Orla, Ponç de Tatzó, Ramon de Redorta i Guillem de Sant Llorenç, que aquest testament testifiquen.

Arnau, levita i monjo de Sant Andreu, que ha escrit aquest testament el dia i any esmentats."

(Traducció: Pere Ponsich)

Pere I (II d’Aragó) (1196-1213)

Nascut el 1177, en accedir al tron només tenia 19 anys, i el testament paternal l’havia posat sota la tutela de la seva mare, Sança de Castella, fins a l’edat de 20 anys. Nogensmenys, ell confirmà a Saragossa, el dia mateix de l’enterrament del seu pare (16 de maig de 1196) els furs d’Aragó. El mes de gener del 1197 anà al Rosselló amb els seus consellers i confirmà els privilegis dels monestirs i de les viles, entre les quals hi havia la de Tuïr.

Sojornant a Perpinyà fins a la fi de febrer, volgué, abans de partir, atorgar a la capital del Rosselló una carta comunal, en la qual instituïa el consolat (23 de febrer de 1197). En virtut d’aquell document, els ciutadans eren habilitats des d’aleshores per a nomenar cinc cònsols, els quals serien elegits el primer de març següent, per una durada d’un any, però reelegibles segons la seva voluntat i la del poble. Foren elegits Ermengau Gros, Esteve de Vila-rasa, Bernat de Solatge, Vidal de Narbona i Jaume Andreu. Contràriament al que es practicà més tard, no hi ha cap indicació que aquella primera elecció s’hagués fet amb la base dels tres “braços” de la població, major, mitjà i menor. El privilegi anomenat de “mà armada” (dret de mobilitzar la host de la vila contra els culpables de danys causats als ciutadans) era el corol·lari lògic de l’erecció en “comuna”.

Amb aquesta carta, Perpinyà esdevenia la primera vila erigida en “comuna” (o municipi) dels Països Catalans (Montpeller ho faria el 1203 i Barcelona, sota Jaume I, el 1249). La finalitat d’aquella memorable iniciativa, que els beneficiaris no havien sol·licitat, era probablement d’assegurar-se millor de la fidelitat i la lleialtat d’una vila d’annexió recent enllà dels Pirineus.

L’any 1204 veié el matrimoni de Pere I amb Maria de Montpeller, filla i hereva de Guillem VIII, senyor de Montpeller, i de la princesa bizantina Eudòxia Comnè, la qual portava com a dot la senyoria de la vila de Montpeller i de les seves dependències i rebé del rei, a títol vitalici, com a dotació propter nuptias, “tot el comtat de Rosselló, de Salses a la Clusa”.

El 24 d’agost de 1207, Pere I atorgà a la vila de Cotlliure una carta de privilegis i llibertats veritablement excepcionals, destinada a afavorir les seves activitats comercials, tant per terra com per mar. (Cotlliure era el port més important del Rosselló i el seu castell la residència predilecta de la reina Maria.)

Cal destacar encara del rei Pere unes cartes de privilegis i supressió de “mals usos” a favor de Vilafranca de Conflent (13 de setembre de 1207); de Salses (21 de febrer de 1213); de Sant Llorenç de la Salanca (22 de febrer de 1213). La seva brillant participació, amb la flor de la noblesa del Rosselló, Catalunya i Aragó, en la gran victòria de la batalla de Las Navas de Tolosa contra els almohades (16 de juliol de 1212) li havia fet guanyar la simpatia del papa Innocenci III, i el sobrenom del Catòlic. Això no obstant, la ironia del destí volgué que, poc temps després, es veiés obligat a intervenir contra Simó de Montfort i els seus croats per socórrer el seu cunyat el comte de Tolosa Ramon VI i els seus propis vassalls de la França meridional, els comtes de Foix, de Comenges, els vescomtes de Besiers i Carcassona i els de Bearn. El 10 de setembre de 1213 havia de trobar la mort —no tenia sinó 36 anys—a la batalla de Muret, víctima d’una croada contra els heretges albigesos, que ell mateix havia perseguit dins els seus propis estats. Quant a la reina Maria, deixada pel seu marit des del naixement de llur fill i desposseïda de Montpeller i del Rosselló, no veié la fi tràgica del rei. Poc després anà a Roma, on morí i fou sepultada a la basílica de Sant Pere de Roma.

Nunó Sanç, senyor dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (1213-1242)

Vers 1208-1209, Pere I havia desposseït la reina Maria del Rosselló a favor del comte Sanç, el seu oncle, germà del rei Alfons I, el qual havia administrat el comtat almenys des del setembre del 1209. Però, ja àl començament de l’any 1213, el Rosselló i també la Cerdanya havien passat sota l’autoritat directa de Nunó Sanç, fill del comte Sanç, en virtut de convinences fins ara desconegudes, a les quals al·ludeix el testament de Nunó, tot atribuint la concessió per acta al rei Pere I.

A la mort del rei, el comte Sanç fou nomenat procurador o regent del reialme d’Aragó, mentre que el seu fill exercia, a partir d’aleshores, les funcions sobiranes al Rosselló, al Conflent i a la Cerdanya, com a vassall, és clar, del rei infant Jaume. Sanç havia de conservar la seva funció durant la minoria d’aquest, fins el 1218, i morí el 1224. Quant a Nunó, és probable que el període enterbolit que seguí la desaparició de Pere I li permetés d’assegurar millor el seu senyoratge sobre els comtats i, potser, d’estendre les prerrogatives. De fet, tot el temps que visqué actuà sobiranament, sense el menor control de Jaume I. De tota manera, després de la fi prematura de Pere I, deixant com a hereu un fill de cinc anys i mig —a més a les mans de Simó de Montfort—, el destí del regne d’Aragó i dels estats catalans reposava essencialment a les espatlles dels seus parents mes pròxims, el comte Sanç i el comte Nunó, el seu besoncle i el cosí germà del seu pare.

Naturalment, la primera preocupació dels catalans i dels aragonesos fou de recuperar el seu rei, que Montfort, que el detenia des del 1210 per la imprudència del rei Pere, es refusava a lliurar. El 1214 un exèrcit catalano-aragonès, comandat per Nunó, Guillem de Montcada i Guillem de Cardona, saquejà els seus dominis fronterers fins a Besiers. Calgué finalment una intervenció comminatòria del papa Innocenci III per a obtenir l’alliberament del rei orfe, que tingué lloc a Narbona. Jaume, aleshores de l’edat de sis anys i tres mesos, fou conduït al castell de Montsó, on havia de romandre dos anys i mig, sota la custòdia de Guillem de Montrodon, mestre del Temple a l’Aragó, el qual també tingué cura de la seva educació. Durant la minoria del rei, Nunó Sanç hagué de governar els comtats enmig de trastorns endèmics i de guerres privades entre senyors, a les quals volgué posar fi tot publicant, el 2 d’octubre del 1217, constitucions de pau i treva per deu anys, que féu jurar a tots els barons de Rosselló i de Cerdanya. No obstant això, es veié confrontat a una guerra, entre els anys 1222 i 1226, capitanejada pel vescomte de Bearn, Ramon de Montcada, el qual prengué per força el castell d’Avalri (a la fi del 1222), amenaçà Perpinyà i desbaratà l’host de la vila.

La influència de la reina de França, Blanca de Castella, esposa de Lluís VIII i mare del jove Lluís IX (aleshores de l’edat de 12 anys) i de la seva germana Elionor, esposa de Jaume I, totes due sparentes de Nunó, explica probablement la seva aliança amb la corona de França, la qual va intervenir directament dins el conflicte amb els llenguadocians a partir del 1224. El 1226 retia l’homenatge al rei Lluís VIII i, després de la seva mort, a Lluís IX pel vescomtat de Fenolledès i pel Perapertusès (el 1209, els Fenollet n’havien fet homenatge al vescomte de Narbona). Tres anys després, el tractat de París (12 d’abril de 1229), conclòs entre el comte de Tolosa, Ramon VII, i el rei Lluís IX, decidia, entre altres coses, la cessió, per part del vescomte Pere de Fenollet, del castell i vescomtat de Fenollet a Nunó Sanç (1 de juny de 1229), i aquell conservaria només els drets i els béns patrimonials que tenia al Rosselló, el Conflent, el Vallespir i el Capcir.

El mateix any (setembre-desembre), Nunó Sanç participà brillantment, amb dos-cents cavallers, cent donzells i un miler d’homes de peu rossellonesos, en la conquesta de l’illa de Mallorca, després de la qual rebé del repartiment de les terres, 874 “cavalleries” o feus de cavallers. Nombrosos foren els rossellonesos que, des d’aleshores, s’establiren definitivament a Mallorca. El 1238 participà encara en la conquesta del regne musulmà de València, però Pere de Fenollet, aprofitant la seva absència, s’apoderà una vegada més del Fenolledès. La reacció de Nunó, descoratjat, fou la venda del castell de Perapertusa i del Perapertusès al rei de França, l’any 1239, per 20 000 sous melgoresos. Èl 1240 el vescomte de Carcassona i Besiers desposseït, Ramon Trencavel, ajudat per Pere de Fenollet, Oliver de Termes, Ramon-Hug de Serrallonga i la major part dels cavallers del Llenguadoc i del Rosselló, reeixiren a reocupar el Rasés i el Carcassès i, fins i tot, el ”burg”, o vila baixa, de Carcassona (8 de setembre). Però no pogueren prendre la ciutat de Carcassona i, un cop reduïts, s’hagueren de refugiar a les terres catalanes o aragoneses.

Han pervingut de Nunó Sanç algunes cartes de franqueses o d’afranquiment de mals usos (per a Tuïr, 1216; Vinçà, 1218; Clairà, 1233; Vilafranca de Conflent, 1236). El 17 de desembre de 1241 dictava a Perpinyà el seu testament, però, segons l’historiador Bover, hauria viscut encara fins el 19 de gener de l’any 1242.

Jaume I (1242-1276)

Des del 1242, el fracàs de la lliga del comte de Tolosa i del comte de Foix amb el rei d’Anglaterra Enric III —vençut a Taillebourg (20 de juliol) i a Saintes (24 de juliol)— havia portat el cop de gràcia a la resistència llenguadociana i consolidat la presència de l’administració reial francesa a les fronteres del Rosselló (Pau de Lorris, 19-24 de gener de 1243, firmada pel comte de Tolosa Ramon VII, Amalric I, vescomte de Narbona, i de llurs aliats).

Tractat de Corbeil

El 14 de març de 1258 el rei Jaume I havia fet procuració a Arnau, bisbe de Barcelona, Guillem, prior de Cornellà de Conflent, i Guillem de Rocafort, el seu lloctinent a Montpeller, per negociar la pau, amb poder de concloure el casament de la seva filla Elisabet amb Felip, fill del rei de França. Fou amb aquests plenipotenciaris que foren redactats els articles del tractat de Corbeil (2 de maig de 1258), ratificat a Barcelona el 16 juliol, tractat d’importància capital, particularment per al destí del Rosselló.

El rei de França renunciava definitivament, per ell i els seus successors, a tota pretensió sobre “els comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empordà, Cerdanya, Conflent, Girona, Osona”. El rei d’Aragó renunciava nominalment, al seu torn, a tots els drets o pretensions sobre “Carcassona i el Carcassès, Rédes i el Rasès, Laurac i el Lauraguès, Termes i el Termenès, Besiers, el Menerbès, Agde, Albi i l’Albigès, Rodès, Càors, Narbona, els castells de Puigllorenç, Querbús, Castellfisel, terra de Saut, Fenollet, Perapertusa, Millau, Gaval dà, Grezes i el vescomtat de Grezes, Nimes, Tolosa i el comtat de Tolosa i Sant Gèli i tota la terra i la jurisdicció del difunt Ramon, comte de Tolosa”.

El rei Jaume I es preocupà des d’aleshores de reforçar la seguretat de la frontera rossellonesa; creà una nova població sobre el planell d’Òpol, al nord-oest de Salses, antic oppidum esdevingut desert, el qual fou potser l’antic assentament de Sordonia o oppidum Sordonum, ocupat pel rei Vamba el 672. Per un document datat a Perpinyà el 15 de maig de 1246, cridà els homes dels pobles veïns, Òpol, Perellós i de tots altres llocs, perquè anessin a construir, fortificar i poblar “el Puig antany anomenat Caslart de Oped i que ara és dit Salvaterra”. Per aquest motiu els atorgava l’exempció de tots els tributs de quèstia, alberga, bovatge, fogatge, host, cavalcada, lleuda, peatge i totes altres imposicions o serveis sobre llurs béns o mercaderies i els prometia que sempre quedarien sota la senyoria “del senyor o comte de Rosselló” —car tal era el sol títol en virtut del qual actuava—. A més, els nous habitants fruirien des d’aleshores dels costums de Perpinyà.

Amb la mateixa finalitat autoritzà, el 12 de maig de 1250, Arnau de Montescot, senyor d’Oms i de Calmella, a construir un castell dins aquesta darrera localitat, que posseïa en franc alou, amb la sola condició que no fes cap damnatge al rei ni als seus vassalls. Bernat Hug de Serrallonga, Ponç Hug d’Empúries i Ponç de Vernet foren testimonis d’aquesta carta. D’altra banda, el 1254 manà accelerar la construcció de les noves muralles de Perpinyà, que havien d’englobar els barris nous (Puig Sant Jaume, etc.).

El clima de les relacions amb la corona de França s’havia refredat. Com es podia esperar, els drets de senyoria adquirits a partir del segle XI pels comtes de Barcelona i llurs successors sobre molts feus Ilenguadocians i el record —per bé que fos llunyà— de l’antiga sobirania dels reis francs sobre el Rosselló i àdhuc sobre els comtats de l’antiga Marca Hispànica, començaven a plantejar problemes, des del moment que l’administració reial francesa s’exercia directament sobre els antics dominis dels comtes de Tolosa i dels vescomtes de Besiers i Carcassona. Després de la mort de Ramon VII el 1249, el comtat de Tolosa i les seves dependències havien passat a la seva filla Joana, esposa d’Alfons III de Poitiers, germà del rei de França Lluís IX.

Al començament de maig del 1255, Pierre d’Auteuil, senescal de Carcassona, per manament reial, havia iniciat el setge del “niu d’àligues” de Querbús, als confins del Perapertusès i del Fenolledès, ocupat per alguns rebels capitanejats per Jaspert de Barberà. El castell capitulà al juliol, però Jaspert i la guarnició es pogueren retirar al Rosselló. I encara el 1257 el senescal Pierre d’Auteuil advertia el rei de França d’una “incursió feta pels infants d’Aragó [Pere i Jaume] i els seus homes” en algunes zones del Llenguadoc.

Una clàusula important era la promesa del rei Lluís IX que el seu fill Felip “prendria com a esposa Elisabet, filla del rei d Aragó, quan hauria complert l’edat de dotze anys”. Ni l’un ni l’altra no havien arribat a la pubertat, i la boda no se celebrà fins quatre anys després.

La Inquisició

Una de les conseqüències del tractat de Corbeil fou la d’incrementar l’activitat de la inquisició tant al Rosselló com a la Cerdanya i al Principat. Aquesta institució, dedicada a “l’eradicació” de l’heretgia, creada per una butlla de Gregori IX d’abril de 1233 —dotze anys després de la mort de sant Domènec—, havia estat introduïda, des del 1235, amb el consentiment del rei. Ja sota Nunó Sanç havien recaigut condemnes a grans personatges i pròcers, com ara Guillem d Aniort, cunyat de Nunó, i d’altra banda veguer de Cerdanya i de Conflent, el qual fou condemnat a presó perpètua, el 2 de març de 1236; Robert de Castellrosselló, condemnat en aquell mateix temps, després d’haver estat indultat pel papa; Ramon de Malloles i la seva esposa, Elna, els béns dels quals foren confiscats el 1244; Pere Guillem de Clairà, condemnat el 1238 i el 1241; Arnau de Mudagons, el cadàver del qual fou exhumat i cremat a la mateixa època per ordra del frare Ferrer, “flagell dels heretges”, originari de Vilallonga de la Salanca. Més sortós fou Jaspert de Barberà, el qual havia tingut un paper essencial en la presa de la ciutat de Mallorca el 1229, i aconseguí gràcies al rei, el 1246, una absolució total, confirmada per Innocenci IV el 1247.

El 1258 Bernat III d’Alió (Lio, a Cerdanya), senyor de So, Evol i del Donasà, espòs d’Esclarmunda de Foix (germana del comte Roger Bernat II) i B. de Sautó, presoners a Vilafranca de Conflent, foren traslladats al convent dels predicadors de Perpinyà, jutjats per l’inquisidor Pere de Tenes, en presència del rei Jaume, dels bisbes de Lleida i de Barcelona i de molts cavallers. Condemnats i lliurats al batlle de Perpinyà, foren cremats “a la plaça de la Canorga”, entre Sant Joan el Vell i l’antic palau comtal, el qual servia encara de residència al sobirà. Això no obstant, el 1264, el comte de Foix, Roger IV, aconseguirà de Jaume I la restitució dels feus de Bernat d’Alió i de la seva tia Esclarmunda.

El 1260 el procés de Ponç IV de Vernet (†1222), iniciat pels inquisidors Pere de Cadireta i Bernat des Bach, s’acabarà el mateix any amb la seva condemna, exhumació i incineració, acompanyada, com sempre, de la confiscació dels béns. Però el rei, a qui Ponç V, fill del condemnat, havia prestat eminents serveis, li restituí seguidament tots els béns, mitjançant 22 000 sous melgoresos, pel pagament dels quals Ponç hagué de vendre al monestir de Fontfre da els seus drets sobre Vingrau i altres drets de Vernet a ciutadans de Perpinyà. EI 1261, probablement disgustat, Ponç de Vernet canvià les seves senyories de Millars, Talteüll i Torrelles per la de Cadaqués, a l’Empordà, amb Ponç-Hug III d’Empúries, el qual les vengué de seguida al rei per 133 000 sous melgoresos. Ponç V morí l’any següent, deixant dues filles i un fill, igualment anomenat Ponç, el qual, el 1271, era monjo al convent de frares menors de Perpinyà.

En el mateix temps, Ot de Parestortes havia estat condemnat, però Jaume I tornaria els béns confiscats al seu fill, Pere Ponç, per una carta del 18 de febrer de 1266, datada al setge de Múrcia.

Al desembre de l’any 1262 l’inquisidor Ponç del Pouget va condemnar el vescomte Pere de Fenollet, ja finat el 1243, féu exhumar i cremar el seu cadàver i en dispersà les cendres al vent, malgrat les protestes de la seva nora Beatriu d’Urtx, tutora dels seus infants Pere, Bernat i Blanca, i per bé que el vescomte hagués mort al Masdéu, amb l’hàbit de templer.

Els jueus de Perpinyà

Pati interior del castell de Perpinyà o Palau dels Reis de Mallorca, amb la façana de les capelles superposades de Santa Maria Magdalena i de la Santa Creu.

R. Manent

El 1243, per manament del rei, fou fundat el Call, o barri reservat a la comunitat jueva, o aljama. El 1251 la reina Violant d’Hongria, la qual havia rebut el Rosselló com a donació esponsalicia i percebia, entre altres, les rendes de Y aljama, féu obligació als jueus de Perpinyà i dels entorns de traslladar-se al Call. El 10 d’octubre de 1269 el rei, per una carta datada a Perpinyà, atorgà un nou privilegi a Y aljama, afranquint “els seus fidels jueus de Perpinyà, per recompensar-los dels molts i graciosos serveis que li han fet i no cessen de retre-li”, de tot pagament de leudes en tots els llocs de les vegueries reials. El 24 de juny de 1275 una darrera carta del rei declarava francs i lliures els terrenys adquirits o per adquirir pels jueus a fi de construir-hi cases, sense que haguessin de pagar censos, o altres drets.

Durant el seu llarg regnat, el rei Jaume atorgà moltes cartes a viles rosselloneses, les quals milloraven la condició jurídica dels habitants. Citem, entre altres: carta d’afranquiment dels “mals usos” als habitants de la vall de Prats, al Vallespir (1242); creació de la població del Puig del Palau, a l’oest de la vila de Prats (1245); carta de privilegis per als drapers de Perpinyà (1249); carta de nous privilegis judicials per als habitants de Perpinyà (1249); carta de prohibició de la importació de vins forasters a Cotlliure (1253);reglamentació viària dels carrers de Cotlliure (1263); constitució en devesa de la selva de Sant Joan de Pladecorts (1266); manament per a la construcció de tres ponts a Vilafranca de Conflent (1263); creació de la important institució de la Procurado Reial per a l’administració dels dominis i drets del rei, la recerca i el recobrament dels feus reials a mans d’un procurador reial (1263-64), etc.

Testament del rei Jaume I

El 21 d’agost de 1262 Jaume I publicava a Barcelona, en presència dels infants i davant una nombrosa assemblea de prelats i de cavallers, el seu testament, que era una acta de repartiment dels seus estats, “volent evitar que algun escàndol, alguna discòrdia, pugui néixer entre els nostres fills caríssims, l’infant Pere i l’infant Jaume, hereus dels nostres béns”. En virtut del testament, el primogènit havia d’heretar tot el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, “del Cinca fins al Cap de Creus (s/c), del coll de Perelló al coll de Panissars i seguint els límits de Catalunya amb el Conflent i la Cerdanya”, i igualment del regne de València. L’infant Jaume tindria, al seu torn, “tot el reialme de Mallorca i Menorca... amb tot el que hem i haurem en l’esdevenidor a Eivissa... Igualment Montpeller, amb els castells i pertinences..., i encara... tot el comtat de Rosselló, Cotlliure, tot el Conflent, el comtat de Cerdanya, el Vallespir”, amb la condició que la moneda barcelonesa hi tindria curs a perpetuïtat i que els costums de Catalunya hi serien observats. I cadascun dels infants fou, des d’aquell moment, encarregat dels seus futurs dominis amb el títol de procuradors i lloctinents generals del rei.

Pocs anys després, hom veu l’infant Jaume, que residia sovint a Perpinyà, actuant en diversos àmbits administratius al Rosselló: venda a la vila de Perpinyà del seu dret de patronat sobre l’Hospital de Sant Joan (1267); carta en què responsabilitza les comunitats sobre el territori de les quals es cometessin crims sense autoria coneguda (1 de juny de 1267); confirmació de privilegis i concessió de nous privilegis a Vilafranca de Conflent (1270); confirmació en feu al vescomte de Castellnou, Guillem VI, de tots els drets civils i criminals, amb mer i mixt imperi dins la major part del territori del vescomtat (1271); confirmació de privilegis i concessió de nous privilegis per als habitants de Millars (1272).

El 12 d’octubre de 1275 fou celebrada a Perpinyà la boda de l’infant Jaume amb Esclarmunda de Foix, germana del comte Roger Bernat III, la qual aportava un dot de 3 000 marcs d’argent fi al pes de Perpinyà i rebia una donació esponsalicia equivalent de 6 000 marcs d’argent que representaven l’empenyorament de Puigcerdà, de la vall de Ribes, de Vilafranca de Conflent, d’Argelers i de Salses, amb tots els drets i les rendes.

El Conqueridor morí a València el 27 juliol de 1276, després d’haver abdicat a favor dels seus dos fills (21 juliol). Deixà el record d’un dels més grans reis que hagin governat no solament a Catalunya i a Aragó, sinó també a la península Ibèrica i Europa.

És interessant de notar que degué el sobrenom de Conqueridor a les seves conquestes de regnes sarraïns (Mallorca i Balears, 1229; València, 1238; Múrcia, 1266). Dins la versió catalana d’un tractat de pau i treva, firmat a València el 14 de febrer 1271, amb el soldà de Tunis, al-Mustansir, hom llegeix, entre altres articles, “que tot Sarrahin de la terra de Miramoli qui venrra a les terres nostres, so es assaber, a Montpesler, Canet, Cochliure, Cadaquers, Roszes, Castelló d’Empúries, ...o a Mallorchas e a Ivissa o en cal que loch de nostra Terra, sia salvs e segur en cors o en aver...”. Això no impedí que la mort el sorprengués en la guerra contra els àrabs, que havia reprès al regne de València.

Jaume II, rei de Mallorca, senyor de Montpeller, comte de Rosselló i de Cerdanya (1276-1311)

Vista aèria de la ciutat de Perpinyà, que s’estén entorn de l’antic castell palau dels reis de Mallorca.

Arxiu ECSA

Associat al govern del Rosselló i de les altres parts del seu futur regne a l’edat de 19 anys, l’infant Jaume en tenia 33 quan va accedir al govern. Sojornant molt sovint a Perpinyà i al Rosselló, pel seu caràcter dolç i pacífic havia adquirit una gran popularitat. Però, de seguida, s’enfrontà a l’hostilitat del seu germà gran, el qual no havia acceptat de bon grat el repartiment dels estats paterns. Pere II començà per neutralitzar el comte de Foix Roger-Bernat, cunyat i aliat del rei Jaume, i arbitrà a favor seu la diferència secular que oposava els comtes de Foix a la mitra d’Urgell a propòsit d’Andorra (Pariatge d’Andorra, de 8 de setembre de 1278). Després, arribat a Perpinyà, imposà al seu germà —contràriament al testament— un jurament de vassallatge per a tots els seus dominis, excepte el feu del bisbe de Montpeller (20 de gener de 1279), i rebé el jurament dels perpinyanesos, reunits al claustre dels Predicadors.

Com a conseqüència de la revolta dels sicilians contra la dominació de Carles d’Anjou, i de la matança dels francesos dita “les Vespres Sicilianes” (1282), després de les quals els revoltats oferiren la corona al rei en Pere, espòs de Constança de Hohenstaufen-Sicilia, el papa Martí V excomunicà el rei d’Aragó i preparà una croada contra ell, de la qual el rei de França, Felip III, acceptà la direcció. Jaume II, ja lligat al rei de França per un tractat secret, provava de guanyar temps, quan el rei d’Aragó, gràcies a un cop de mà abrivat i espectacular, reeixí a ocupar per sorpresa el castell reial de Perpinyà —no era encara acabat—, del qual el rei de Mallorca pogué escapar per un soterrani i refugiar-se al castell de la Roca d’Albera. Pere II, escapant al seu torn dels perpinyanesos partidaris de Jaume, es retirà enllà dels Pirineus, i s’emportà amb ell la reina Esclarmunda, la qual estava embarassada, amb la seva filla Elisabet i els tres infants, Jaume, Sanç i Ferran. Arribat a la Jonquera, accedint als precs del vescomte de Cardona i del comte de Pallars, parents de la reina Esclarmunda, consentí a alliberarla amb la seva filla i es quedà els infants, que tenien respectivament 9, 8 i 7 anys i foren conduïts al castell de Torroella de Montgrí. Traslladats més tard al castell nou de Barcelona, un cavaller carcassonès presoner, fidel de la reina, aconseguiria deslliurar-losi retornar-los a la família de Mallorca.

Aquests dramàtics esdevenimens tingueren, com a primer resultat, clarificar la situació, i l’aliança franco-mallorquina fou oficial a partir d’aleshores. Arribats al Rosselló al mes de maig, els croats hagueren d’assetjar la ciutat d’Elna, la qual havia expulsat el bisbe i pres el partit del rei d’Aragó. Fou presa per la força el 25 de maig i els habitants perseguits i degollats fins a l’interior de la seu, on s’havien refugiat. Els croats, repel·lits pels almogàvers del rei Pere al coll de Panissars, pogueren travessar l’Albera per sorpresa, passant per la vall de Sant Martí (8-10 de juny), i ocuparen Castelló d’Empúries, el castell de Sant Salvador i tot l’Empordà, mentre que el rei d’Aragó es veia obligat a retirar-se cap a Girona. Assetjada la ciutat, resistí més de dos mesos i, quan els croats la pogueren ocupar (7 setembre), feia tres dies que la flota francesa, la qual assegurava el proveïment, havia estat destruïda per l’almirall Roger de Llúria, el qual s’havia apoderat de Roses. Aleshores l’exèrcit francès fou víctima de febres pestilents i el mateix rei Felip en resultà afectat; llavors el primogènit Felip (futur Felip IV el Bell, nebot de Pere el Gran per la seva mare Elisabet), decidí de manar la retirada. Perseguits pels almogàvers, els croats passaren els colls vers l’altra banda dels Pirineus entre el 30 de setembre i el primer d’octubre. El rei Felip, arribat a Perpinyà el dia 4, expirà l’endemà, mentre que el senescal de Tolosa, havent pogut retirar-se de Girona amb la guarnició francesa, rendia la vila el 10 d’octubre.

La guerra, però, duraria encara més de 7 anys entre els casals de Mallorca i de Catalunya-Aragó, amb diverses hostilitats interrompudes per treves; difícil ocupació de Mallorca a la fi del 1286, d’Eivissa al gener del 1286 pels catalano-aragonesos, manats pel primogènit Alfons; incursió a l’Empordà de Jaume de Mallorca, ajudat de contingents llenguadocians, el 1286; incursió fins al Voló del rei Alfons (maig-juny del 1286); ocupació de Menorca (ocupada per sarraïns tributaris del rei de Mallorca) al gener del 1287; nova temptativa de Jaume de Mallorca a l’Empordà i incursió d’Alfons a la Cerdanya i el Conflent (1288); tercera invasió de l’Empordà per Jaume II i presa de Ribes per Alfons (1289); tractats de pau arbitrals per la cort romana, el 1290 i el 1291; mort prematura d’Alfons el Liberal (18 de juny de 1291) i adveniment del seu germà, Jaume II de Catalunya-Aragó, d’esperit més disposat a la conciliació. L’enèrgica intervenció del nou papa Bonifaci VIII aconseguí un acord, anomenat la Pau d’Anagni (20 de juny de 1295), pel qual hom retornava al statu quo ante. Jaume de Mallorca, però, fou obligat a renovar l’homenatge al rei d’Aragó.

Finalment, Roma impulsà amb èxit la difícil reconciliació dels casals de Catalunya-Aragó i d’Anjou, concretada amb la unió matrimonial de Jaume II d’Aragó i de Blanca d’Anjou, germana de Carles II de Nàpols. Però l’execució de les clàusules principals del tractat va tardar encara tres anys a executar-se. El 30 de gener de 1298 els delegats de les tres corones de França, Mallorca i Catalunya-Aragó s’entrevistaren a Santa Maria de Panissars, sense resultat concret. L’acord final, però, fou firmat al camp d’Argelers (29 i 30 de juny de 1298) i el lliurament oficial de les Balears, firmat a Cotlliure el 9 d’agost, no fou efectiu fins el 8 de gener de 1299.

Mentrestant, el jove primogènit de Mallorca, Jaume, influït pel seu amic caríssim Lluís d’Anjou, germà de la reina Blanca d’Aragó, franciscà i bisbe de Tolosa, havia renunciat al tron, malgrat les instàncies del seu pare, i s’havia fet monjo franciscà, el 1298, al convent de Perpinyà, on moriria vers el 1330.

Al començament de l’any 1300, Jaume II i la reina Esclarmunda desembarcaven a Mallorca. Des d’aleshores, el rei de Mallorca s’aplicaria amb èxit a la reorganització dels seus estats, treballant per realitzar, en una desena d’anys, aquell ideal del “bon govern”, fruit de la pau, conforme a la seva veritable vocació, del qual el pintor Lorenzetti, el seu contemporani, evocaria tan bé els efectes benèfics sobre els murs del palau municipal de Siena.

Entre els actes principals del seu govern al Rosselló, anteriorment al 1300, cal recordar la concessió dels costums de Perpinyà a la vila de Cotlliure (1277); la regular actuació de la procuració reial per a l’inventari dels feus (constitució dels capbreus de Cotlliure, Argelers, Talteüll, Estagell, Sant Llorenç de la Salanca, Millars i Clairà, el 1292 i el 1293).

En política exterior tingué la saviesa de mantenir, malgrat els problemes, relacions de bona col·laboració amb el seu nebot Jaume II d’Aragó, a qui prestà la suma considerable de 160 000 lliures toreneses d’argent —per a les quals aquest havia empenyorat el seu dret de sobirania sobre el regne de Mallorca—, obligació que seria renovada al seu successor, el rei Sanç. Continuà mantenint també l’aliança amb el rei de França, al qual devia, com també al papa, haver pogut conservar la seva corona.

Els castells i les torres

Mapa dels castells i les fortaleses militars del Rosselló anteriors al 1300.

M.Ll. Ramos

Els primers castells documentats són els castells de Cotlliure (Caucoliberi), Oltrera (Vulturaria) i les Cluses (Clausuras), tots tres d’origen segurament romà, que custodiaven les comunicacions frontereres entre la Gàl·lia i Hispània, i foren ocupats pel rei Vamba, vingut a Septimània per reprimir la revolta del duc Pau (672). Un altre castell, anomenat Sordonia, fou ocupat també pel mateix, segons Julià de Tole do: aquest s’ha volgut identificar amb Yoppidum de les Corberes rosselloneses, a la frontera nord de l’antic país dels sordons, dominant el poble d’Òpol, que li deu el seu nom (Oped, 1100; Opidum, 1149; Opou, 1316; Opoul, 1346).

Altres fortaleses són esmentades, al segle IX, amb les denominacions de Roca o Castellar (Castellare), o encara Puig (pòdium, pogium), característiques de llocs antigament fortificats i sovint ja caiguts en desús a l’època romànica; tals foren el castell primitiu de la Roca d’Albera (Roca Frusindi, 854), el puig o castellar d’Oped, que succeïa el de Sordonia (?) citat més amunt (pòdium qui olim vocabatur Caslart de Oped et qui modo dicitur Salvaterra, 1246); el castellar de Sant Martí de la Riba, a Millars (ipso castellare, 898).

Vista aèria del penyal on es drecen les escasses restes del castell d’Oltrera, esmentat des de l’època visigòtica.

ECSA - Jamin

Són esmentats des del segle X els castells de Cameles (941), Castellrosselló (927), Querroig (pòdium Cariorubio, 981), Castellnou (993), un castell Falcó (castello Falcone, 936) a Costuges, del qual no se sap res més. Així mateix, s’esmenten torres de vigilància de colls i vies principals, sovint anomenades també guàrdies (Pogium Spilio, 981), prop del coll de Spils, o de Banyuls; Madaloc (pogium Madalanco, 981), que dominava Portvendres; guardia Curco Curbo (981), que precedia la torre de la Maçana (Argelers): la Torre (del Bisbe) (ipsa Turre, 960), que vigilava la costa; el castell vescomtal del Soler, sobre la riba dreta de la Tet (, Solàrium de Orzone, 976, o Soler de Oruc vicecomite, 988). D’una manera general, els llocs anomenats Guardia, Guardiola, han d’ésser considerats com a testimoniatges d’antigues torres de guaita d’època carolíngia.

Al segle XI són documentats els castells de Pujols (Pugols, v. 1074); de Tatzó d’Avall (castrum de Tacidone cum ipsa celera, v. 1080), castell dels vescomtes de Rosselló; Canet (castellum de Caned, a. 1074); Pena (castellum Penna, 1011); Sant Cristau o Montesquiu (1084); Salses (1074-78); Sant Esteve (1074-1102); Talteüll (castellum Taltevull, 1011); Tesà (castrum de Thezan, 1100). Al Vallespir, trobem els següents: Montdony (castellum Monte donno, 1020); Montferrer (després del 1070); castell de Vallespir (castrum Valle Asperi, després del 1070), a l’emplaçament de la Torre dels Banys (d’Arles); Serrallonga (v. 1070-1088).

Al segle XII són citats els castells de: Malpàs [Bompàs, 1172), Argelers (1136), Cristall (la Bastida, 1194), Forques (1193), Millars (1167), Ortafà (1171), Palau del Vidre (castrum de Palaz, 1172), Prats (de Molló, 1187), Sant Nazari (castrum de Solca (1146), Solza (1156), Sant Joan de Pladecorts (1187), Vilaclara (1188), Vernet (1159), Castellvell (Salses, 1159), Montbram (1143), Peralada (Torrelles de la Salanca, 1136), Ceret (castrum de Cersed, 1111-1112), Cortsaví (castrum de Curte Saviní, 1159), del Masdéu (Mansió Dei), comanda del Temple (1138), Sant Marçal (1198).

Al segle XIII la documentació fa esment dels castells d'Avalri (Montescot, 1222), Corbera, 1241, Salvaterra (Òpol, 1246), Calmella (1250), Brullà (1271), Montner (1240), Oms (1255), Les Fonts (1273), Pià (1249), Tatzó d’Amunt (1277), Sant Hipòlit (1211), Bellpuig (1241), Perella (Prats de Molló, 1245), Llupià (1241), Montoriol d’Amunt (1241), Nefiac (1274), Orla (1271), Puig Oltrer (1203), Garrius (1211), Vila-rasa (1277), Montalbà (1241), Montboló (1285).

Entre les torres de guaita, només una és datada amb certa precisió; és la de la Maçana, al territori d’Argelers (Torre de Perabona, 1293; turris de Petrabona qui est in colle de Massana, 1325; turris vocata de Perabona quam in colle de Massana Jacobus rex Majoricarium construxit pro tuicione terrae suae, 1356).

Moltes de les torres rosselloneses esmentades en els documents del segle XIV tenen probablement un origen anterior, com ara l’anomenat castell de Bellaguarda (1340), anteriorment puig de l’Atalaya (1285); la Torre del Far de Talteüll (1341), anteriorment Losa del Far, 1130; la torre de Madaloc, 1340; la torre de Biarra, 1321; la torre de Sant Cristau, 1340; la torre de la Guardia, a Cotlliure, 1346; una altra torre de la Guardia a Prats de Molló, 1307; la torre de Montalé (o Cos), 1315; torre de Mir, a Prats de Molló (loco vocato les tures, 1331), etc.

El mateix ocorre amb castells com els de Bula de Terrenera (1303). Calce (1312), Vilarnau d’Amunt (1322), Casesnoves (1356), Perellós (1359), Toluges (1312). Gavaldà (1307), Reiners (1307) i Boaçà (1322).

Vegeu: Castells i edificacions militars del Rosselló anteriors al 1300.