Gaucelm (812-832)
Fou també comte d’Empúries (816-32) i marquès de Gòtia (829-32). Fill de Guillem I de Tolosa i germà de Bernat de Septimània. El 812, com a comte de Rosselló, rebé un diploma de Carlemany a favor dels hispani refugiats, i un altre de Lluís el Piadós, del 816, relatiu al mateix objecte, el qual li’n donà un altre el 823, en què concedia la immunitat al monestir rossellonès de Sant Andreu de Sureda. El 830 caigué en desgràcia de l’emperador pel fet d’haver intervingut en la conspiració del seu germà Bernat, i fou destituït del comtat d’Empúries i del de Rosselló. Retornat a la gràcia reial (834), fou pres defensant Chalonsur-Saóne contra les forces de Lotari, i fou decapitat.
Berenguer de Tolosa (832-835)
Comte i duc de Tolosa, fou nomenat comte de Rosselló després de la destitució de Gaucelm.
Bernat de Septimània (835-843)
Comte de Tolosa, Narbona i Barcelona i germà del comte Gaucelm. Sembla que acabà recollint els càrrecs d’aquest darrer a partir del 835 i els retingué fins l’any 843. Aquesta opinió, però, no és compartida per alguns autors, que consideren que el successor de Berenguer de Tolosa, vers el 835, fou Sunyer I.
Sunyer I (843-848)
Fou comte de Rosselló i Empúries. Era probablement fill del comte Bel·ló de Carcassona i per tant membre de la futura dinastia d’Empúries-Rosselló. El comte Sunyer és documentat exercint les funcions comtals del Rosselló al febrer del 843. Amb motiu de la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, fou desposseït del càrrec i potser fins i tot mort l’any 848. Fou pare del comte Sunyer II d’Empúries.
Aleran (850-852)
Comte de Narbona des del 848 i de Barcelona, Empúries i Rosselló des del 850. Antic comte de Troyes, d’origen franc, fou col·locat per Carles el Calb al capdavant de la Marca Hispànica. Morí el 852 en una ràtzia musulmana sobre Barcelona.
Odalric (852-857)
Franc de procedència oriental, fou designat per Carles el Calb comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, Rosselló, Narbona i d’altres comtats septimans. El 852 obtingué del sobirà dos preceptes per a fidels seus de la Marca. Després d’assistir a una assemblea reial a Quierzy (857), sospitós de traïció, fou destituït.
Unifred o Humfrid (857-863)
Sembla que era germà d’Odalric. Fou comte també de Barcelona, potser de Girona, d’Empúries, de Narbona i d’altres comtats. L’any 858 ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands i contra la invasió de Lluís el Germànic. En absència seva governà el Rosselló el vescomte Riquelm. Pel juny del 859 aconseguí de Carles el Calb tres preceptes per als habitants de Septimània i Catalunya, un dels quals fou atorgat a Gomesind, de la família vescomtal de Narbona-Rosselló. A causa de la revolta del 862 contra Carles el Calb, fou destituït. Posteriorment prengué Tolosa, però més tard es veié obligat a fugir cap a Itàlia.
Bernat de Gòtia (863-878)
Marquès i comte de Narbona, Barcelona, Rosselló i de Bourges i Autun. Fou el darrer dels marquesos de Gòtia, d’origen franc, que regí el comtat de Rosselló. En el concili de Troyes de l’any 878 fou desposseït dels seus honors. A partir d’aquest moment el comtat de Rosselló fou adjudicat a Miró de Conflent, germà de Guifré el Pelós, i fill, per tant, de Sunifred d’Urgell-Cerdanya.
Miró I el Vell (878-896)
Comte a Conflent (870?-896) i de Rosselló (878-896). Fill del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i d’Ermessenda i germà de Guifré I el Pelós. Tot i que a la mort del comte Salomó (869-870) de Cerdanya-Urgell, Guifré I obtingué el govern d’aquests comtats, al Conflent, Miró exercí el poder de forma autònoma. A partir del 876 inicià, ajudat pel seu germà Guifré I i altres nobles, una guerra pertinaç contra Bernat de Gòtia, marquès de Septimània, tot saquejant elscomtats de Rosselló i Narbona. A causa d’aquest fet fou reprès pel papa Joan VIII, però tanmateix conservà la totalitat del comtat de Rosselló. Miró protegí el monestir d’Eixalada i, a la seva desaparició per un aiguat (878), el nou cenobi de Cuixà. Es casà amb Quíxol, de qui tingué una filla, Godlana, que es casà amb el comte Benció I d’Empúries. A la mort de Miró, al començament del 896, el comtat de Rosselló passà, en part reduït a la zona costanera, però amb la ciutat episcopal d’Elna, al seu gendre Benció. El seu nebot, el comte de Cerdanya Miró II el Jove —a la mort (897) del seu pare Guifré I el Pelós—, el succeí al Vallespir, l’alt Rosselló, el Conflent, el Capcir i, probablement, la Fenolleda.
Benció (v. 900?-916)
Fill del comte d’Empúries-Peralada, Sunyer II, no es té cap notícia de les circumstàncies del seu accés a una part de la successió de Miró I el Vell. La comtessa Godlana, la seva esposa, és esmentada sola en un document del 909, i que fos filla del comte Miró es dedueix del fet que, el 4 de març de l’any 916, el comte Benció donava a l’església d’Elna el vilar de Palol d’Amunt, prop d’Elna, “el qual li venia de la seva esposa la comtessa Godlana, ara finada”, vilar que el comte Miró havia comprat el 883 a un tal Qualafons (a qui Anna, néta de Berà I de Rasès, Conflent i Barcelona l’havia venut). El comte Ben ció s’havia preocupat de restaurar l’església catedral de Santa Eulàlia d’Elna, però ja era mort quan el bisbe Elmerad, germà seu, la consagrà, l’I de setembre de 916, assistit de Guiu, bisbe de Girona i d’Erifons, bisbe de Venasca (Provenga), aleshores refugiat a Narbona i delegat pel metropolità, l’arquebisbe de Narbona Agió.
Gausbert (916-931)
Comte de Rosselló, Peralada i Empúries. La mort prematura de Benció sense fills permeté al seu germà Gausbert, comte d’Empúries i Peralada, d’unir els tres comtats sota la seva autoritat. Assistia, l’I de setembre de 916, ala consagració de la seu d’Elna, amb ocasió de la qual el seu germà el bisbe Elmerad oferí, entre altres ofrenes, “una taula d’argent d’un meravellós treball, destinada a ser emplaçada al davant de l’altar sacrosant”. El 926, el comte Gausbert reedificà l’església arruïnada de Sant Martí d’Empúries contigüa al castell comtal, la qual cosa recorda una bella inscripció on és qualificatd”‘heroi triomfant” (ovans aeros), sense que hom sàpiga a quina gesta fa referència. El 10 d’abril de l’any 931, juntament amb el seu germà Guadall, bisbe d’Elna, donava a la catedral l’alou de Vilaseca, al Rosselló, “per l’amor de Déu, el remei de llurs ànimes i pel remei de l’ànima del comte Sunyer i de la seva esposa Ermengarda, del comte Benció i del bisbe Elmerad, difunts, del vescomte Franco i de la seva esposa Ersinda i del vescomte Odó” (germà i successor de Franco, vescomte de Narbona). El comte Gausbert havia tingut de la seva esposa Trudgarda almenys tres fills: Gausfred, que el succeí, Sunyer, clergue, i Gausbert;aquests darrers, sembla, morts bastant joves.
Gausfred I (931-991)
Comte de Rosselló, Peralada i Empúries. Hereu dels tres comtats marítims, Gausfred I els governà durant seixanta anys. Pels documents conservats, sovint d’arxius eclesiàstics, hom en coneix sobretot les importants donacions que féu al monestir peraladenc de Sant Pere de Rodes, esdevingut al seu temps una abadia independent (944, 956, 969, 974); al de Sant Quirc de Colera, al vessant meridional de l’Albera (966, 967); a l’església catedral d’Elna; a Santa Maria de Roses (976); a la catedral de Girona (980). El 977 assistí a la consagració de l’església abacial de Santa Maria de Ripoll, juntament amb Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, Besalú i Ripoll, i el comte de Barcelona Borrell. Això testimonieja les bones relacions que tenia amb ells, almenys en aquell moment. Els dos preceptes que rebé del rei Lotari, el 9 de juliol de l’any 981, l’un pel seu monestir de Sant Genís de Fontanes, l’altre per ell mateix (donació dels territoris erms de Cotlliure i Banyuls de la Marenda fins a Perafita), manifesten els lligams i, fins i tot, l’amistat que hi havia amb el sobirà, que el qualificava de ”nostre amic caríssim” i el condecorava amb el títol de duc. Així, doncs, no és estrany que, després del canvi definitiu de dinastia en benefici d’Hug Capet, el Rosselló guardés encara (el 20 de desembre del 987) la fidelitat legitimista a la família carolíngia, reconeixent l’infeliç Carles de Lorena. No és establert que Gausfred I hagi estat el primer comte de Rosselló i Empúries a encunyar moneda. El seu testament data del 20 de febrer del 989, però vivia encara a l’inici del 991. El 28 de febrer d’aquest mateix any, els seus marmessors, entre els quals la seva nora, la comtessa Guisla, esposa del comte Hug I d’Empúries-Peralada, lliu raren els seus darrers llegats a l’església d’Elna:les esglésies i els territoris de Cabanes (al comtat de Peralada) i l’església de Sant Quirc de Pià al Rosselló. De la seva esposa, la comtessa Ava —eixida probablement dels comtes de Macon, emparentats amb els vescomtes de Narbona— el comte Gausfred I tingué almenys tres fills: Guislabert, el qual el succeí al comtat de Rosselló, Hug, que heretà el d’Empúries-Peralada, i Sunyer, que fou bisbe d’Elna (968-977). Els comtes Gausbert i Gausfred I foren perfectament capaços d’equilibrar la puixança de les cases de Cerdanya-Besalú i de Barcelona-Girona. Les coses anaren altrament després de la divisió ordenada per Gausfred I, consagrant la separació del Rosselló i dels comtats d’Empúries-Peralada.
Guislabert I (991-1013)
Guislabert I sembla haver estat el primer a transferir la residència comtal de Castellrosselló, on era establerta des de la reconquesta carolíngia —excepte potser en l’època de Miró I el Vell— a Perpinyà, el territori de la qual, possessió dels descendents de Berà I, havia estat adquirit, peça a peça, pel seu avi i pel seu pare. El 15 de març de 1001 assistí a un acte d’intercanvi entre Sentill, abat d’Arles, i Berenguer, bisbe d’Elna (fill del comte de Cerdanya difunt, Òliba Cabreta), en presència del comte Guifré de Cerdanya, pel qual el bisbe cedia al monestir les esglé sies i parròquies de Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví, en canvi d’alous d’Arles situats a Montescot, Vilanova de Raó i Finestret (Conflent). El 3 de novembre de 1007, juntament ambel seu germà Hug I d’Empúries, féu una donacióa Sant Pere de Rodes. En la seva acta d’execució testamentària (10 d’agost de 1013) els seusmarmessors. Oliba (de Besora), bisbe d’Elna, la comtessa Ermengarda, esposa seva, els vescomtes Guillem (de Castellnou) i Guillem Adalbert (de Tatzó), Gausbert i Sunyer (fills del difunt?), lliuraren a l’església d’Elna algunes vinyes al territori de Pià. El comte Guislabert I tingué dues esposessuccessives: la comtessa Beliarda, mare, almenysdel primogènit i successor Gausfred II, i la comtessa Ermengarda —que no s’ha de confondre amb la comtessa Ermengarda de Cerdanya, vídua del comte Oliba Cabreta, finada el 996—. La comtessa Ermengarda de Rosselló és també la que, el 1007, donava un alou seu del territori de Llupià, al Rosselló, a Esclua, abat de Sant Martí de Canigó. Sembla que Guislabert I tingué tres fills més, Gausbert, Sunyer i Berenguer, els dos darrers esdevinguts successivament bisbes d’Elna.
Gausfred II (1013-v 1074)
Gausfred II era probablement bastant jove quan va succeir el seu pare. El 16 de maig de 1025, assistí a Perpinyà, promoguda a residència comtal, a la consagració de l’església de Sant Joan pel bisbe d’Elna Berenguer de Gurb. Aquesta església, dita avui Sant Joan el Vell, edificada pels “bons hòmens” de Perpinyà, tenia sols una nau i era l’única parròquia de la vila. El 1030, intervingué en una venda de terres al comtat de Peralada, consentida per Sant Pere de Rodes, conjuntament amb el seu oncle Hug I d’Empúries, la comtessa Guisla, llur fill Ponç i el seu germà Sunyer. El 30 d’agost del mateix any intervenia també en una enquesta judicial sobre el testament verbal d’un prevere anomenat Pere a favor de l’església d’Elna. El 1046, amb la seva esposa la comtessa Adelaida, en companyia dels comtes Guillem I de Besalú i Ramon de Cerdanya, assistí a la consagració de l’església abacial d’Arles. En una data no precisada, rebé, amb la comtessa i el seu fill Guislabert, el jurament d’homenatge de Ponç, fill d’Ermessenda, pel castell d’Oltrera; i encara, de Ramon Berenguer de Canet, penyores i garanties per una porció de Torrelles i pel castell de Canet. Per bé que els conflictes feudals hagin deixat po ques restes de documentació, foren freqüents i endèmics. Segons un document sense data de l’Arxiu dels Ducs de Medinaceli, secció comtes d’Empúries, recentment revelat, Gausfred II i Guislabert, el seu fill primogènit, estigueren enconflicte armat entre els anys 1050 i 1060 amb el comte d’Empúries, Ponç I (cosí germà de Gausfred), i una colla dels seus vassalls comuns, entre altres Ramon Berenguer I de Canet, el vescomte Guillem Adalbert de Tatzó, etc. El 1064, l’elecció a la seu d’Elna de Ramon d’Empúries, germà de Ponç I, marcà el retorn d’una bona entesa de les dues branques de la dinastia. La influència benèfica d’aquest bisbe devia estar segurament en la renovació de la Treva de Déu pel concili celebrat a Toluges vint anys després de la mort del’abat Oliba, vers l’any 1066. Gausfred II hi assistí amb el seu fill Guislabert, de temps associat al govern del comtat, amb Ponç I d’Empúries, el seucosí germà. Guillem II de Besalú, Ramon de Cerdanya, el vescomte Gausbert de Castellnou i molts altres nobles. El 1069, el comte Gausfred II i la comtessa Adelaida contribuïren a l’erecció d’un nou i sumptuós altar de marbre dins la seu d’Elna, cerimònia que commemora una bella inscripció, feliçment conservada. Gausfred II morí vers el 1074, després d’haver governat el Rosselló durant una seixantena d’anys, exactament com el seu avi Gausfred I. De la seva esposa Adelaida, n’havia tingut quatre fills i una filla: Guislabert, el seu successor; Sunyer, que fou bisbe d’Elna; Arnau Gausfred i Berenguer i Garsenda, la qual esposà Guillem Bernat de Montesquiu.
Guislabert II (1074-1102)
Poc després del seu adveniment, Guislabert II hagué de lluitar contra el comte de Cerdanya Guillem Ramon. Arribat a Sant Miquel de Cuixà pel Nadal del 1074, n’havia estat expulsat violentament pels homes del comte de Cerdanya. Calgué la intervenció de Ramon d’Empúries, bisbe d’Elna, per a evitar esdeveniments més greus. El comte Guillem Ramon, jutjat responsable d’aquesta invasió sacrílega d’un lloc sant, hagué d’acceptar la sentència del bisbe (27 de juliol de 1075), condemnant-lo a diverses compensacions a favor de l’església d’Elna i de l’abadia de Sant Miquel. El fet és significatiu de l’estat veritable de les relacions entre els comtes que es partien aleshores el país. Era una raó de més per estrènyer els lligams entre les dues cases emparentades de Rosselló i d’Empúries. No ha d’estranyar, doncs, que vers el mateix temps (entre el 1074 i el 1078), una convinença jurada i signada pel comte Ponç I d’Empúries, cosí de Guislabert germà del bisbe d’Elna, segellés l’aliança de les dues dinasties definint llurs drets recíprocs, sempre estretament imbricats malgrat tres quarts de segle de separació, en virtut de la patrimoníalitat de la funció comtal. Deu anys més tard, el 29 de maig de 1085, aquest pacte d’estreta aliança fou íntegrament renovat i jurat pel comte Hug II, fill i successor de Ponç. Aquells documents i alguns altres de contemporanis o posteriors estableixen que els comtes de Rosselló havien conservat drets de senyoria sobre els castells principals d’Empúries i Peralada (Requesens, Rocabertí, Quermançó, Rocamaura, Fonolleres, Torroella de Montgrí), la meitat de l’abadia de Sant Pere de Rodes, i també drets d ‘alberga, censáls i altres rendes dins la ciutat de Castelló d’Empúries i dinsuna seixantena de castells i llocs dels comtats d’Empúries i Peralada. I, recíprocament, els comtes d’Empúries fruïen de drets anàlegs sobre la meitat del bisbat d’Elna, del castell de Salses, a lafrontera nord del Rosselló; sobre el vescomtat de Rosselló i el castell de Tatzó d’Avall; sobre els castells d’Oltrera, de Sant Cristau, els llocs d’Alamanys, Banyuls dels Aspres, Banyuls de la Marenda, Argelers, Vilamulaca, la vila de Perpinyà i les abadies de Sant Andreu de Sureda, de Sant Genís de Fontanes i de Sant Esteve del Monestir. Confortat enfront dels perills exteriors per aquestes sàvies convinences familiars, el comte Guislabert es podia dedicar millor a resoldre els problemes interiors, generats per la societat feudal. El 10 de febrer de 1095 presidí amb el seu fill Girard, sobrenomenat Guinard, un plet per arranjar unes contestacions aixecades entre Artau, bisbe d’Elna, i el vescomte de Castellnou, Guillem Udalgar. El 25 de setembre de 1100, sempre amb el seu fill Guinard —que havia tornat de la pri mera croada, on havia participat brillantment a la presa de Jerusalem— consentí a evacuar a favor d’Ermengol, bisbe d’Elna, la vila de Tanyeres, al nord de Perpinyà, que havia ocupat, malgrat una sentència contrària de Ramon Guillem, “jutge de la regió d’Empordà, Peralada i Rosselló”. El 21 de juliol de 1102, per fi, va assistir a l’acte d’evacuació de l’església de Sant Quirc de Cànoes per Ramon Udalgar, vescomte de Tatzó. En la darrera acta coneguda del comte Guislabert II, instituïa i dotava, conjuntament amb la seva esposa, la comtessa Estefania i llur fill Girard, dit Guinard, una canònica dels canonges augustinians dins l’església Sant Joan de Perpinyà, tocant el palau comtal (15 de setembre de 1102). Degué morir poc temps després. De la seva esposa Estefania —potser eixida de la casa comtal de Provença— havia tingut almenys dos fills: Girard, el primogènit, i Gausfred, el qual sembla que morí abans que el pare. Estefania, quan esposà Guislabert II, abans de la seva ascensió al cap del comtat, ja era vídua del comte de Besalú, Guillem II (†1066), i mare de Bernat II de Besalú, que era el germanastre de Girard I de Rosselló i de Gausfred.
Girard I (1102-1113)
Girard I, de sobrenom Guinard, havia adquirit una alta reputació cavalleresca per la seva participació en la primera croada. Croat des del 1096, sota les ordres de Ramon de Sant Gil, comte de Tolosa, havia contribuït a la presa d’Antioquia (1098) i de Jerusalem (15 de juliol de 1099), on entrà un dels primers. El 1100 ja havia tornat al Rosselló i s’hi trobava el 1102. Però, uns anys després (posteriorment al 1105), se’n tornà a Terra Santa, responent probablement a la crida de Ramon de Sant Gil. Durant la seva absència, la seva esposa, la comtessa Agnès, tenia la responsabilitat de l’administració del comtat. El 27 de setembre de 1109, aconsellada per Ermengol, bisbe d’Elna, sotmeté el monestir de Sant Andreu de Sureda a l’abadia de la Grassa, tot i especificant que “si, gràcies a la misericòrdia di vina, el seu marit el senyor Girard, tornava del Sant Sepulcre” hauria de confirmar o no aquesta acta d’unió, complerta evidentment dins l’esperit de la reforma gregoriana, aleshores vigent: “car ho faig a fi que aquest lloc, que és destruït (qui destructus esse videtur), sigui restaurat, retornat a la seva integritat i millorat, pel servei de Déu Omnipotent, de la benaurada Maria i de Sant Andreu”. El comte Girard tornà efectivament de la Terra Santa, poc després de la mort del comte Bertran de Tolosa (21 abril de 1112), però fou assassinat l’any següent. Ningú, fins ara, no ha pogut llevar el vel que amaga les circumstàncies i els mòbils d’aquell crim, que recorda estranyament la fi tràgica del seu èmul en la croada, el comte de Cerdanya Guillem Jordà, assassinat a Palestina el 1109. Girard I devia tenir uns 45 anys al moment de la seva mort. Per bé que la comtessa Agnès parlés, el 1109, “dels seus fills i de les seves filles”, sobre els quals demana la benedicció de Déu, no se li coneix sinó un fill, de nom Gausfred, el qual hauria hagut de succeir directament el seu pare. No obstant això, a causa potser de la seva extrema joventut, fou, de fet, el seu besoncle Arnau Gausfred, fill fadristern de Gausfred II, qui prengué el títol de comte i n’exercí un temps la funció, probablement fins a la seva mort.
Arnau Gausfred (1113-d 1121)
Arnau Gausfred havia tingut anteriorment diversos castells, entre altres el d’Argelers, pel qual prestava homenatge, vers el 1074, a son germà Guislabert II, i Requesens (Peralada), tingut, vers el 1102, del seu nebot Girard I. El 1085, signava amb el seu germà petit Berenguer Gausfred el pacte familiar entre Hug d’Empúries i Guislabert II. Ell, molt probablement, fou testimoni, el 17 d’agost de 1095, d’una acta de donació de Bernat II, comte de Besalú (fill del primer matrimoni de la seva cunyada la comtessa Estefania i germanastre dels seus nebots Girard i Gausfred). El 1102, en fi, subscrivia l’acta de fundació de la col·legiata de Sant Joan de Perpinyà feta pel comte Guislabert II, immediatament després de la comtessa Estefania i dels seus nebots Girard i Agnès. Però, del temps durant el qual governà el comtat, sols ha pervingut una carta, molt notable per altra part: la de la fundació de l’hospital dels Pobres de Perpinyà, el dimarts de Pasqua (4 d’abril de 1116). L’acta, l’original de la qual s’ha conservat, és feta a nom d’Arnau Gausfred, que s’intitulà “comte de Rosselló per la gràcia de Déu” i a nom de Pere Arnau, veguer de Perpinyà, el qual era certament el seu fill. Aquest hospital, reconstruït i eixamplat al segle XV, restà al mateix lloc fins el 1809. Després del 1116, cap document ha subsistit que faci menció d’Arnau Gausfred ni del seu fill, el veguer de Perpinyà Pere Arnau, mentre que el jove Gausfred apareix com el seu successor des del maig del 1121.
Gausfred III (1121-1164)
Gausfred III, que podia tenir uns dotze anys quan el seu pare morí de mort violenta, havia estat nogensmenys promès en casament, per contracte en bona i deguda forma, datat l’11 de maig del 1110—el seu pare era aleshores a Terra Santa—, a Ermengarda, filla de Bernat Ató, vescomte de Besiers, i de la vescomtessa Cecília. El fet que l’única carta coneguda del seu besoncle Arnau Gausfred actuant com a comte el 1116 no sigui signada ni per la comtessa Agnès (en rigor, ella ja podia ser difunta) ni sobretot pel seu fill, que hauria d’haver tingut una quinzena d’anys, juntament amb el títol d’Arnau, anomenat en el document del 1116 “comte per la gràcia de Déu”, deixa entreveure entre ells altres relacions que van més enllà de les que podien normalment existir de tutor a pupil. Sigui com vulgui, i sense que hom sàpiga com aquella situació s’acabà —potser simplement per la mort d’Arnau— el jove Gausfred apareix exercint efectivament la funció comtal a partir del 29 de maig de 1121. I, precisament aquell dia, hom el veu renovar l’important pacte familiar establert amb els comtes d’Empúries pel seu avi Guislabert II, entre el 1074 i el 1086. Aquesta vegada fou jurat pel comte Ponç Hug II, el seu cosí en tercer grau. El pacte no devia ser gaire respectat, uns anys més tard, pel turbulent comte d’Empúries, igualment en conflicte en aquell temps amb l’església de Girona i amb el comte de Barcelona. El 1128, Ponç Hug es veié obligat a constituir-se presoner a Barcelona, on el comte Ramon Berenguer III lí imposà un tractament humiliant, que estipulava, entre altres condicions, el respecte a la convinença amb el comte de Rosselló. Això no obstant, dos anys després, el comte d’Empúries no sols s’havia reconciliat amb Gausfred III, sinó que el reconeixia com a hereu de tots els seus honors, en el cas que morís sense fill legítim (12 de juny de 1130). Però aquest gest de Ponç Hug no compensava gens l’error irreparable comès als primers temps del seu govern de prestar el jurament de fidelitat i l’homenatge pels comtats d’Empúries i de Peralada al comte de Barcelona Ramon Berenguer III, el qual havia tingut l’habilitat de cedir-li alguns territoris limítrofs de Besalú (octubre del 1123). A la mort de Ramon Berenguer III, sobrevinguda el 19 de juliol de 1131, el primogènit Ramon Berenguer IV, fill de Dolça de Provença i hereu del Principat, no tenia més de setze o disset anys. Ponç Hug cregué l’avinentesa favorable per aprendre la seva revenja del tractat humiliant del 1128: un cop assegurat de l’aliança del comte de Rosselló, va rompre la treva amb el comte de Barcelona. Els principals barons rossellonesos van considerar que podien prendre també aquesta mateixa oportunitat per a sostreure a la subjecció al comte de Barcelona. Essent així, Jaspert, vescomte de Castellnou, per bé que fos gendre de Ramon Berenguer III del qual havia esposat la tercera filla, Mafalda, i son germà Artau s’acostaren a Gausfred de Rosselló, del qual eren també cosins per aliança. Per una convinença del 17 de setembre de 1131, li prestaren el jurament de fidelitat i l’homenatge, al mateix temps que llurs vassalls principals: Ramon Ermengol d’Estoer, Bernat Adalbert de Corbera, Pere Guillem “de River” (Cornellà de la Ribera?), Giralt Ponç d’Illa, Bernat Gausbert de Sant Feliu i el seu germà Pere Gausbert. El mateix bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, signà igualment la convinença, per la qual la potent família de Castellnou reconeixia també el comte Gausfred com a hereu de tots els seus honors, si morien sense hereus legítims. Aquells acords, que deixen endevinar la permanència d’un sentiment de pertinença rossellone sa, permetien de somniar la reconstrucció de l’antiga unitat del comtat de Rosselló, trencada des de l’inici del segle X. Però Ramon Berenguer IV aviat prengué l’ofensiva i s’assegurà en primer lloc el castell de Rocabertí, feu dels comtes de Rosselló al comtat de Peralada, a fi de tallar la via principal de comunicació entre Ponç Hug i Gausfred. Finalment, el comte d’Empúries féu les paus amb el comte de Barcelona (5 de març de 1138), però hagué de renovar el jurament d’homenatge prestat abans a Ramon Berenguer III i consentir a l’enderrocament dels castells de Quermançó i de Rocabertí. Una clàusula del tractat, feta entre Ponç Hug i el vescomte de Castellnou, prova que a quest no havia fet causa comuna amb el comte d’Empúries. L’11 de maig de 1139, el comte Gausfred, la seva esposa Ermengarda i llur fill Girard, dit Guinard com el seu avi, confirmaren, amb el consell del bisbe Udalgar, la donació del monestir de Sant Andreu de Sureda a la Grassa, feta el 1109 per la comtessa Agnès. (En aquest període l’església abacial de Sant Andreu, restaurada sota la protecció de la Grassa, havia estat consagrada de nou el 1121). El 1145, amb el seu fill Guinard, i al final d’unes hostilitats, compel·lí Bernat Berenguer, vescomte de Tatzó i el seu fill Hug, a renunciar a llur feu del castell de Pujols, prop d’Argelers. El 16 de setembre de 1149, amb l’acord del seu fill, donava a la Milícia del Temple un important territori a ponent de la muralla de Perpinyà, entre Malloles i Vilanova de Raó. La desaparició del nom de la seva esposa dins aquesta acta relativa al patrimoni comtal coincidí amb el moment en què la renyina del comte amb la comtessa havia esdevingut definitiva, fins al punt que ella es retirà a un castell de la seva propietat dins el vescomtat d’Agda. Després d’haver-la repudiada, el comte Gausfred prengué una altra esposa, de la qual es desconeix el nom. L’esdeveniment no trigà gens a ocasionar una guerra acarnissada entre el pare Kel fill, el primer ajudat per Ponç Hug d’Empúries, el segon pel vescomte de Besiers Ramon Trencavell. Per fi, el 10 de juny de 1151, el comte Gausfred hagué de concedir a Guinard la vila de Perpinyà, amb la parròquia veïna de Malloles, com també el feu que tenia pel vescomte de Narbona a Leucata, comprometent-se a més a llegar-li la totalitat del comtat, pel qual Girard es reconeixia el seu home. Aquesta acta fou establerta en presència de Ramon Trencavell, dels vescomtes Udalgar de Fenollet i Gausbert de Castellnou i d’altres “probi homines. Però Gausfred conservà la seva segona esposa, de la qual tingué fills. Successivament, els papes Eugeni III, Adrià IV i Alexandre III excomunicaren el comte i la seva esposa il·legítima, sempre innominada, sense poder-ne obtenir la separació, però especificant cada vegada que eren exclosos a perpetuïtat de la successió comtal els fills “nascuts de l’adulteri”. Després del 1151, el pare i el fill continuaren actuant junts dins l’administració del comtat. Gausfred III, ara privat de la seva capital, és a dir, de la part principal del seu poder i de les seves rendes, va viure encara una dotzena d’anys. Morí el 25 de febrer de 1164, havent passat probablement els seixanta anys, després d’haver designat verbalment el fill d’Ermengarda com a hereu del comtat.
Vegeu: Lletra d’excomunió del comte de Rosselló Gausfred III i de la seva esposa adúltera
Girard II (1164-1172)
Ja associat al govern del comtat el 1139, Girard II, dit Guinard com el seu avi, ho havia estat més estretament encara a partir del 1151, fins i tot qualificant-se de comte el 1162. Després del decés del pare, signà una convinença d’aliança amb el vescomte Guillem de Castellnou (12 de març de 1164), rebé l’homenatge de diversos vassalls, entre els quals del vescomte de Rosselló Ramon de Tatzó (24 de gener de 1165), i va obtenir del papa Alexandre III la confirmació de l’exclusió dels seus germans adulterins de la successió paterna (19 d’agost de 1165). Sembla que va administrar sàviament el comtat fins a la seva mort prematura —podia tenir un scinquanta anys— sobrevinguda el mes de juliol del 1172. En el seu testament (4 de juliol de 1172), llegava moltes i fortes indemnitzacions a diverses comunitats del comtat de Rosselló (Pollestres, Ceret, Candell, Banyuls dels Aspres, Vilamulaca, Canomals, el monestir de Santa Maria del Camp, Morellàs, el Voló, Garrius, Parestortes) i dels confins narbonesos, en reparació dels perjudicis (malefacta) que els havia causat —probablement en ocasió del conflicte amb el pare i, potser, d’altres guerres feudals—. No s’oblidà tampoc dels monestirs, elegint per a la seva sepultura Fontfreda i encarregant als templers de pagar a aquesta abadia “mil cent bons morabatins” en canvi de les terres que els deixava a Pujols. Els cavallers del Temple rebien a més la important donació del castell comtal de Palau (Palau del Vidre), amb tot el seu territori i els seus drets; la concessió dels forns i de les hemines (mesures) de Perpinyà, com també dels molins del portal de Malloles. Als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, els donà el castell de Malpàs (Bompàs), amb tot el seu territori i els seus drets, i també el “camp de l’estany” —assecat per ell— dins el terme de Sant Joan de Perpinyà, amb els molins. Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Joan de Perpinyà reberen diversos llegats, com també els seus amics i fidels, Guillem de Sant Llorenç, Pere de Sant Hipòlit, Berenguer d’Orla i Ponç de Tatzó. Deixava encara “als homes d’Albera totes les seves noves deveses (defensas)” i abandonava “al poble de Perpinyà, present i futur, el viduaticum (viduatge)” que hi percebia; a la seva cosina Beatriu, el castell de Mesa, al vescomtat d’Agda, heretat de la seva mare, etc. Sobretot, llegava “tot el seu altre honor, a saber el comtat de Rossellói tots els drets que li pertanyen dintre el comtat de Peralada i Empúries, en tota integritat” no pas, com ho hauria pogut esperar, al seu parent el comte Hug III d’Empúries, sinó “al meu senyor el rei d’Aragó i als seus successors”, afegint aquesta commovedora pregària a favor dels seus amics: “Per aquesta fe i amor que li demostro dins aquest testament, en donar-li el meu honor que no pertanyia al seu dret (qui ad jus illius non pertinebat), li demano d’amar i defensar contra tots homes, i d’honorar Berenguer d’Orla, mon parent i amic caríssim, Ponç de Tatzó, Guillem i Ramon de Sant Llorenç i tots els meus amics”. Els testimonis d’aquell testament, escrit per un monjo de Sant Andreu, eren Vidal, abat de Fontfreda;Pere, abat de Sant Andreu; Ramon de Canet; Ramon Català; Berenguer d’Orla; Ponç de Tatzó; Ramon de Redorta i Guillem de Sant Llorenç. Per aquesta acta, doncs, de la qual no és menester subratllar la importància, el desè i darrer comte de Rosselló de la dinastia sunyeriana feia passar el seu comtat al domini del comte de Barcelona i rei d’Aragó, Alfons I (II d’Aragó), ja amo de les antigues possessions de les dinasties de Besalú i de Cerdanya, eixides aquestes, com ell mateix, del tronc de Guifré. Llegant el Rosselló al seu veí més potent —tot i subratllant que no hi tenia cap dret— responia probablement al desig de la majoria dels rossellonesos, però és cert que evitava sobretot tota temptativa de recuperació de part del seu o dels seus germanastres, eixits del segon casament del seu pare i declarat adulterí per tres papes successius. I és sens dubte per la mateixa raó que eliminava també de la seva successió el seu parent més pròxim, el comte d’Empúries Hug III. Alfons I va anar immediatament a Perpinyài prengué possessió, sense la menor oposició, del comtat de Rosselló, rebent des del mes de juliolel jurament d’homenatge dels homes de la vila. Juraren en nombre de 146 caps de família, els noms dels quals són enumerats i prestaren el jurament per escrit sobre els quatre evangelis, i setze cavallers es declararen formalment homes del rei. Pel que fa als fills del comte Gausfred III i de la seva segona esposa, una veritable conspiració de silenci ha ocultat llurs noms, a l’igual del de la seva mare. Creiem, tanmateix, trobar el del més gran, anomenat del mateix nom que el seu pare, dins un sirventès del trobador Bertran de Born, enemic declarat d’Alfons I, a qui acusa de “no pensar sinó d’engreixar-se i beure a través del Rosselló”. Un segle després, el 1285, un cavaller que hom anomenava “el Bastard de Rosselló”, va atreure l’admiració i l’estima dels francesos—sols les cròniques franceses en parlen— perla seva resistència heroica dins una torre de la ciutat d’Elna. Podria ser el nét del precedent, digne descendent de l’heroi de la primera croada.