Els mercats
Els mercats en algunes de les viles més importants o situades prop de les vies de comunicació (com Peralada) es devien celebrar des d’època molt reculada. Les notícies que es tenen, però, no són gaire antigues.
L’any 1102 el comte Ramon Berenguer III acordà amb Ramon Auger de Monells el trasllat de l’antic mercat d’Anyells (un veïnat prop de Corçà) a la vila de Monells. El vell mercat d’Anyells, per la situació de l’indret, s’endevina lligat amb els camins, ja que es troba en una antiga cruïlla de vies d’origen romà o anterior: el “camí d’Empúries” i les seves branques que recorrien les viles del Baix Empordà i enllaçaven amb Empúries i Girona.
El mercat de Monells, també vora aquest camí, tingué molta puixança. L’any 1234 Jaume I disposà que la mitgera de Monells servís de patró per a la mesura de grans de tot el bisbat de Girona; al llarg del temps el mercat aconseguí diferents privilegis.
Aquest mercat de Monells, en terres empordaneses, dins el comtat de Girona, devia començar a decaure quan Jaume I, l’any 1322, concedí la celebració del mercat dels divendres a la vila de la Bisbal.
A Bàscara, l’altra vila episcopal de l’Empordà, al comtat de Besalú i vora la via francesa o “via mercadera”, el bisbe Ramon Guisall aconseguí la concessió reial per a celebrar el mercat, cada dimecres, l’any 1187. El rei Alfons prohibí que se’n fes cap altre des de Besalú fins a Torroella de Montgrí i des de Girona fins a Peralada.
L’important mercat de Castelló d’Empúries, durant segles, es degué establir al cap d’algun temps d’esdevenir capital del comtat; hom no sap res al respecte sobre Empúries, en temps anteriors. L’afer de la competència entre els mercats de Peralada i Castelló féu esclatar, l’any 1128, la guerra entre el comte Ponç II d’Empúries i el vescomte Berenguer Renard de Peralada, potser el seu oncle. El comte instituí un altre mercat a Castelló el mateix dia que el de Peralada i prohibí als seus vassalls que acudissin a aquest darrer. Cal suposar que el mercat de Peralada, per l’antiguitat i l’emplaçament de la vila en un nus d’antics camins, era d’origen molt vell.
Després de l’extinció de la primera dinastia comtal, en accedir al comtat l’infant Pere —comte Pere I d’Empúries— l’any 1325, començà tot seguit a afavorir els habitants de Castelló i fer obres de millora i embelliment a la població. Instituí dos mercats setmanals i amplià la fira que es feia per Rams.
El conreu i les pastures. La pesca. Els molins i les fargues
Per la relativament escassa documentació dels segles IX i X conservada, hom pot observar que el territori en aquesta primera etapa tenia zones boscoses importants i altres de garrigar i ermes, però que les pastures i els conreus també s’estenien pràcticament per totes les contrades.
En la documentació relativa a la zona muntanyosa —que hom coneix gràcies als monestirs més importants— hi ha referències constants als espais de bosc: la Selva o Mata de Sant Romà, la Matella de Gomesindo (any 974), en el terme de Sant Pere de Rodes. Però l’al·lusió a les pastures, els horts i els conreus, sobretot de vinya, també existeix. La Vinya Vella de Sant Pere Apòstol, vers Miralles (926); el Coll de la Vinya Vella (974), en un altre indret. En aquests texts del 974 és significatiu de la coexistència entre la boscúria i el conreu de la vinya el fet que en els límits del monestir, al vessant occidental de la serra, hi ha: “la selva, sota el castell de Verdera” i, a continuació, “les vinyes de la villa Palau” (Palau-saverdera).
La vinya sol ésser anomenada concretament, i es demostra que s’estenia també per la plana, fins i tot prop d’estanys (vinyes a Vilamacolum, documentades el 913) i també, a la muntanya, arribava a vegades fins al cimal de les carenes (vinyes al coll d’Espills, citades el 959). Són molt nombrosos els terrenys plantats de vinya que hom troba entre les propietats de Guigo l’any 982.
Els altres conreus solen ésser esmentats genèricament —terres de conreu—, només a vegades són esmentats alguns tipus d’arbres (per exemple oliveres a Cabanes, l’any 926, figueres al terme de Bàscara, el 894, i a Mont-ras, el 988). Se sol precisar el tipus d’espai o peça de conreu, molt sovint amb paraules ja arromançades: chintanales, condamina, explets, fersegenales, quadrons, campus, fexia, etc.
Dos exemples trets de documents que ja han estat esmentats repetidament poden illustrar perfectament sobre la varietat de la vegetació i el paisatge, i del fet que aquesta diversitat es donava arreu, en espais de pla i de muntanya.
A Vilamacolum, a la plana de l’Alt Empordà, en una zona d’estanys i closes, els habitants del lloc, en vendre el terme l’any 913, constaten que hi ha “domis, casis, casalibus, petris, curtis, ortis, pomiferis seu impomiferis, vineis, terris cuitis et incultis, stagnis, piscatorris, molendinis, pratis, pascuis, silvis, garricis…”
En un dels alous que el comte Gausfred donà a Sant Pere de Rodes l’any 974, adjacent a la vall de Llançà, en terres de l’extrem oriental de l’Albera, hom diu “terram eremam cum cultas terras […] pascuis, silvis, atque garricis, arboribus tam pomiferis quam impomiferis seu glandiferis, pratis et pascuis, mansibus et vallibus, collibus et rupibus, loca montuosa et planitiosa, fontes…”; quan es refereix a la serra de Rodes encara s’hi afegeixen piscatoriis, molendinariis.
Aquesta situació en els indrets més poblats devia venir ja de temps anteriors, si bé en aquests moments els conreus devien avançar notablement, de manera especial a la plana i als alous monàstics. A les muntanyes menys habitades és on hi ha testimonis de l’acció de rompuda i colonització dels monjos, concretament en els diplomes a favor de Santa Maria d’Arles del Tec en fer referència al territori de Sant Pere d’Albanyà i les seves cel·les: “…alio villare quod ipsi monachi dederunt ad laborandum Unisclo et Dominico […]; ipso villare quod ipsi monachi Edo, Trasulphus traxerunt de eremi vastitate et ipsos vinnales ædificaverunt…” També hi ha al·lusió a l’activitat ramadera. Amb relació a la cel·la de Casamor hom alludeix a l’activitat ramadera: “ipsos curtiles ubi armenta eorum pascant” (anys 878 i 881). L’esment de corts i corrals és molt abundant en tot aquest període i més tard.
En un territori eminentment marítim, del qual ja s’ha assenyalat la importància de la navegació en parlar dels comtes d’Empúries, la pesca era una de les principals fonts de riquesa. N’és una prova la cura que tingueren les grans abadies amb terme costaner de procurar-se els drets de pesca de la seva zona. Hom ho veu en els preceptes i les donacions a Sant Pere de Rodes del darrer quart del segle X, i a Sant Quirc de Colera més endavant. A Santa Maria de Roses, l’any 976, el comte li concedí, a més dels drets de pesca “omnes decimas atque naufragationes” i la maneda o rendes comtals d’una part del litoral.
Sobre el tipus de pesca més important en pot donar una idea la notícia de la concessió feta pel comte Hug III l’any 1154 a Guillem de Sant Mori de rebre i cobrar les llagostes de mar de la parròquia d’Empúries i els caps dels dofins que Guillem d’Oltrera i el seu fill Ponç li havien donat, des del diumenge de carnestoltes fins al diumenge de Rams, amb la facultat de poder executar o empenyorar els amos de les embarcacions si no ho pagaven. (Cal observar que el període de l’any esmentat no és pas el més bo per a la pesca).
Aquest mateix comte, l’any 1160, concedí al monestir de Sant Pere de Rodes el dret de tenir un vaixell a l’estany de Castelló i en tot el mar del comtat per a pescar sense pagar cap impost, fins i tot en el cas que els seus successors prohibissin la pesca.
Un altre tipus de pesca era la del corall, que ha estat, fins a època ben recent, una de les riqueses del litoral empordanès.
Un aspecte del castell de Pals, les primeres construccions del qual, d’època visigòtica, foren erigides a l’emplaçament actual, al cim d’un dels pujols que emergeixen de la plana.
F. Baltà
La importància que ja tenia la pesca del corall en temps medievals es pot entreveure en algunes notícies minses. L’any 1062 els comtes Ramon Berenguer I i Almodis signaren un conveni amb Dalmau Bernat de Peratallada sobre el castell de Begur. Per una de les clàusules els comtes es reservaven la tercera part del corall i dels peixos que s’extraguessin del mar des del terme del castell de Pals fins a Vall-llobrega.
El comte Ponç II en definir al monestir de Santa Maria de Roses les lleudes del mar (1137-1154) digué: “…dimitto omnes ipsas leudas navium, tan magnarum quam màximarum quam minimarum quan eciam maiorum que postmodum nominari possint, excepto usatico piscium et corallium…”
Un altre document de contingut interessant és la donació feta pel comte Hug II d’Empúries al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1116: “…malos usaticos, et forcias scilicet in mari et in terra, de corallo et de omnes porcos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis usque ad Portum Frexani, et de collo Tedi usque in Roca Morena et usque in locum quem vocant Machavos et de omni honore Sancti Petri, ut homines prælibati Sancti Petri occidant porcos et habeant caput et pedes et testina quæ vulgo dicunt bullada, aliud autem quod remaneat habeant in infirmariam Sancti Petri jam dicti et non faciant homines ibi foveas omnino nec pennas, alia vero quod eumque possint occidant… Insuper addidit jamdictus comes in hac cartula, ut homines Sancti Petri qui voluerint corallum habere de Caput Crucis usque in Caucoliberi, habeant licentiam trahendi vel coligendi. Et hoc quod superius et inferius scriptum est firmavit et conlaudavit prædictus comes et accepit ab abbate et monachis Sancti Petri unum sarracenum optimum.”
El text, doncs, no solament dóna notícia de la pesca de corall a la costa de tramuntana de l’Empordà, sinó també de la importància de la cacera del porc senglar als boscs de la serra de Rodes amb els seus arbres glandiferis, on devia proliferar. I, a més, de la normal existència d’esclaus sarraïns.
Si la pesca a la mar era important per a la vida dels habitants d’aquestes terres, ho era també molt la pesca en els nombrosos estanys de la plana. També n’hi ha notícia per la documentació de Sant Pere de Rodes, sobretot. Aquesta abadia obtingué la possessió d’una gran quantitat d’estanys —Castelló, Fortià, Camallera, Bellcaire, Sant Pere Pescador, etc.— o els drets de pescar-hi.
Devia ésser especialment cobejada la pesca a l’estany de Castelló per les grans dimensions d’aquesta albufera. El monestir esmentat ja obtingué la donació dels drets de pesca d’aquest estany tot just en accedir a la independència de Banyoles. L’any 945 el comte Gausfred, a més d’altres dominis, cedí el dret de pesca a l’estany amb la possessió de tres illes, Uduagro, Foniliaria i Savarto. L’abat Hildesind veié confirmats aquests dominis per un precepte reial de l’any 953. Així i tot, l’any 968 calgué reunir una assemblea al monestir per fer justícia en haver estat usurpats aquests drets sobre l’estany per un personatge de nom Adalbert i els seus seguidors. La solemnitat i la representació a l’acte mostren la importància que hom li donà. Fou presidit pel comte Gausfred, en presència del seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, Arnulf, bisbe de Girona, Aurucó, vescomte de Rosselló, Adalbert vescomte d’Empúries i molts altres notables religiosos i civils. Naturalment, l’usurpador fou condemnat a restituir aquests drets.
L’any 1008 els comtes Hug I d’Empúries i Guislabert I de Rosselló donaren a Sant Pere de Rodes un alou i el dret de pesca d’un altre dels estanys més grans del territori, el de Bellcaire. En el text de donació es distingeix entre peixos i anguiles: “…de ipsa piscatione, id sunt pisces et anguilas.”
Aquesta mateixa donació forneix indicis sobre una de les altres riqueses del territori, que té relació amb el mar. És la donació d’un alou al terme de Castelló, els límits del qual són, entre d’altres, l’“estany major” i les salinas.
L’any 1240 el comte Ponç féu una donació, que posa en relleu la importància de la sal com a explotació comtal, al monestir de Roses, al qual concedí vint somades salis pulcre del saler de Joan Salner, a Montells, i en rebia la promesa de celebrar-li un ofici d’aniversari, perpetu: “quem salem predictus abbas et conventus semper habeant etaccipiant in predicto salinario ex dono nostro sine omni contradictu.”
En parlar dels enfrontaments de les cases de Barcelona i d’Empúries, durant els anys finals de la darrera, hom ha vist com en el memorial de greuges dirigit per Jaume II al comte Ponç V, hi era consignada la puja del preu de la sal de Castelló (al principi del segle XIV). Les salines han deixat els topònims del Salatar —ja documentat l’any 976— i el rec dels Salins. Devien estar situades a l’entorn de l’antic grau de la Muga, entre Roses i el lloc que ha estat batejat modernament amb el nom espantós d’Empuriabrava.
A l’Empordà hi devia haver molins hidràulics des d’època baixromana i degueren continuar expandint-se en temps visigots, que és quan realment pren un gran increment el sistema. La documentació alt-medieval recull la seva existència al llarg de tots els rius i a les rieres de muntanya. Els noms dels llocs de Monells, Molins (citats ja el segle X) i Molinars en són altres records.
Els molins i molinars o monars apareixen en un nombre molt elevat de documents. Hom ja ha vist que al segle X són esmentats en plural entre els elements que configuren el terme de Sant Pere de Rodes. Curiosament també hi havia molendinis al terme de Vilamacolum, on no s’encertaria a situar-los si hom no sabés, pels límits, que aleshores el terme segurament arribava a la riba del Fluvià. Al document de Sant Pere de Rodes hi ha un altre esment concret del molí de Balascó, la possessió del qual fou novament confirmada pel comte l’any 1009.
L’any 893, quan Reveli hagué de restituir les possessions del vilar Abderrama, a Bàscara, al bisbe de Girona, es fa observar l’existència de “domos, curtes, ortos, terras et vineis, mulinares, linares et ipso molino quod ego ibidem teneo, qui est in flumine Fluviano…” Així, doncs, a més del molí, hi havia els molins linares que evidencien un altre tipus d’estructura de transformació.
Força temps després, en l’acta de consagració de Sant Miquel de Fluvià figura que alguns molins del riu Fluvià servien de límit a l’alou del monestir, la qual cosa sembla demostrar la seva antiguitat: “…et descendit usque ad ipsum molendinum qui fuit de quandam Leagarda […] usque in ipsa Roqueta que est in ipsa spelunca de ipso molino de Cabanna…”
A la dotació de Santa Maria de Roses del 976 són esmentades estructures de recollida de l’aigua: “…et molendinariis cum capud aquis et regos.”
També devien ésser molt antigues les fargues del sector pirinenc, nord-occidental, de l’Alt Empordà. Sembla que n’hi ha un esment indirecte en el topònim ipsas Fabricas que apareix com un dels límits de l’alou de Sant Pere d’Albanyà, en l’acta de consagració d’aquesta església de l’any 957. Ha perdurat en el Molí de les Fàbregues, que és al curs alt de la Muga, al nord d’Albanyà. En el mateix territori hi perviu també el topònim Ferrerós, documentat ja el 878 i el 881, que deu tenir l’origen en la manipulació del ferro. Es pot esmentar també la villa Furrios que indicaria un altre tipus d’activitat de transformació (forns de terrissa o de calç?), que se situa dins l’alou del monestir de Sant Martí de les Escaules i és documentada l’any 844. Joan Badia i Homs
Les vies de comunicació
Mapa de les vies de comunicació medievals de l’Empordà.
Grup GESEART
La xarxa viària medieval de l’Empordà es nodria, sobretot, de la que s’havia teixit en època romana i de les rutes ramaderes i dels camins de bast pre-romans que en el decurs del temps i en períodes difícils de precisar s’havien anat arranjant.
La xarxa utilitzada i conservada en època visigòtica principalment per interès militar devia ésser completada als segles IX i X i, creuant el territori empordanès, unia els mercats de l’un costat i l’altre dels Pirineus.
Així, el comerç transpirinenc es feia a través dels ports de l’Albera i menava al nord, principalment a Elna, Narbona, Provença i el nord d’Itàlia, bé que fins a la meitat del segle XI no devien ésser gaire nombrosos els homini mercatores que s’hi devien aventurar.
Al segle XIII es devia completar la xarxa amb l’adequació temporal del pas de la Maçana per tal de permetre l’entrada de l’exèrcit invasor de Felip III l’Ardit.
Intentar de ressenyar exhaustivament aquesta xarxa portaria a resseguir un percentatge molt elevat de camins actuals que tenen les seves arrels en aquelles èpoques allunyades i que, malgrat tot, han perdurat amb variants minces.
No cal insistir en el fet que l’artèria, de lluny la més important, era constituïda per la Via Domitia i la Via Augusta romanes, coincidents en llargs trams, aquesta darrera precisament anomenada la via mercadera, l’any 921, vora el coll d’Orriols, punt on un encreuament conduïa transversalment per Llampaies, Saus i Ventalló vers Empúries. Més enllà la via era anomenada strata francigena, l’any 1175, al coll de Vilafreser. El seu pas dels Pirineus pel coll de Panissars i el Pertús per prosseguir vers les Cluses és ben conegut, i el trajecte que hi havia des de Bàscara per Sant Pau de la Calçada, l’Aigüeta i el Camí de la Calçada fins a Pont de Molins, l’Estrada-Agullana i la Jonquera no necessita cap comentari.
D’aquesta antiga via sortien diversos ramals d’una certa importància, al mateix temps que n’hi havia de secundaris que amb treballs han perdurat. Un dels ramals duia de l’Aigüeta a Vilabertran i Peralada, lloc d’una importància inqüestionable en època medieval, i passava l’Albera pel coll d’Espils, després dit coll de Banyuls, l’antiga via marítima d’època romana. Un altre deixava la via a migjorn de l’Aigüeta i per Vilatenim i Palol de Vila-sacra duia a Vilanova de la Muga. De Vilatenim, per Vila-sacra, hom arribava també a Castelló d’Empúries.
De la Via Augusta, a l’altura de Figueres, sortia l’antiga via Iuncaria-Empúries, la qual, pel Far i els límits termenals de Fortià, Riumors i Vilamacolum, passava el Fluvià a ponent de l’Armentera i arribava a Viladamat abans de dirigir-se vers Empúries per Cinclaus. El Fluvià també era travessat fàcilment a gual a ponent de Saldet, i el camí degué passar per l’eix Montiró-Pelacalç fins a Viladamat, amb la possible variant per la Mare de Déu de l’Om, on confluïen els camins de Iuncaria-Figueres vers l’Armentera i el d’Orriols a Ventalló i l’Arbre-sec. De Vila-sacra, per Fortià, Riumors, la Guàrdia i Vilamacolum, hom podia arribar també a l’Armentera; i, en sentit contrari, pel Far i Vilatenim s’arribava a Vilabertran i Cabanes. De la Via Augusta sortia un altre ramal a l’altura de Sant Pau de la Calçada i, per enmig dels desapareguts estanys de Baseia i Siurana, continuava per la Brava, Canyà i Sant Tomàs de Fluvià (el “Camí Ral”); i travessant el riu a Palol, arribava, per Vilarobau, a Ventalló, Viladamat i Empúries.
Encara un altre ramal d’aquesta antiga via es dirigia per Vilamorell vers Tonyà, on l’any 976 era anomenada strada francisca, i continuava per Estanyet vers Sant Miquel de Fluvià i Saus, on enllaçava amb l’eix Ventalló-Orriols. Vora Saus s’han conservat els topònims Camí Ral i Estrada.
D’aquesta via se separava un ramal a l’altura de Sant Mori, el qual, després de travessar l’eix que hem esmentat, es dirigia vers Valldavià, Vilopriu i Colomers.
Un eix important que enllaçava, i en alguns trams coincidia, amb molts dels camins esmentats era la via de Girona a Roses pel pont de Sant Miquel de Fluvià i per Castelló d’Empúries. De Roses seguia vers Cadaqués per l’Alzeda i la cruïlla de Sant Tomàs. Perdurà fins a temps moderns.
Una de les vies més importants era la que unia Empúries amb Girona. Aquesta via, que datava d’època romana, seguia un llarg itinerari a fi de posar en contacte amb els principals mercats petits nuclis dispersos del Baix Empordà i de les Gavarres. Era anomenada el camí d’Empúries i des d’aquesta ciutat, pel Palau, seguia, tot vorejant-lo, l’antic estany de Bellcaire per Sobrestany i l’Ovelleria, d’on enfilant els vessants inferiors del massís del Montgrí just a frec dels aiguamolls, pel Coll de Purtos, arribava a Ullà. D’Ullà, pel costat del monestir de Santa Maria, després d’haver travessat el que, amb el temps, havia d’ésser el nou llit del Ter, i, continuant pel pont de la Roqueta de Serra de Daró, feia cap a Ullastret.
D’Ullastret continuava vers Canapost i els Clots de Sant Julià, lloc que tenia unes pedreres importants. D’allí un ramal duia, a través de les pedreres, vers Peratallada; un altre es dirigia vers Sant Climent de Peralta, i el tercer, el camí d’Empúries, continuava vers Vulpellac, la Bisbal i Cruïlles. És prou conegut el document de l’any 991 que fa esment del camí de Cruïlles a la Bisbal: “…Strata qui discurrit de Crucilias per fossas usque ad Sanctam Mariam…”
De Cruïlles un ramal es dirigia per Corçà vers Sant Iscle i Serra de Daró, vorejant el Rissec, mentre el camí d’Empúries continuava per Monells, Millacs, Madremanya i pel pont de Sant Martí Vell, ja fora els límits de l’Empordà. De Millars sortia un segon camí que es dirigia a Corçà i, per Rupià, Foixà i Sidillà, enllaçava amb Colomers. De Cruïlles, per Sant Sadurní i Santa Pellaia, hom arribava a la rodalia de Caçà de la Selva, tot travessant les Gavarres.
Un camí més dreturer, per l’actual carretera, menava des de la Bisbal per Sant Pol, Sant Nazari i la Ganga vers la vall de Calonge. Igualment, pel passadís de Palafrugell i Mont-ras, hom arribava, per Vall-llobrega i Vila-romà o Sant Joan de Palamós, vers la Vall d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, on també hom podia accedir per Calonge (camí vigilat per la torre de guaita de Mont-ras, dita de Can Colom).
Un altre pas d’origen molt remot, actualment oblidat, és a la part més oriental de l’Albera, als vessants del puig de Querroig, damunt Portbou. Pel puig del Mas a Banyuls de la Marenda i pel coll de Cervera vora el Pic Joan, el coll de la Farella i els vessants de ponent del puig de Querroig, mena a la font de Taravaus, d’on, pel coll de l’Ossetera, el Mas Tarragona, Molinars, el coll del Llop i el Mas Guanter, arriba a Vilamaniscle. És un antic camí de bast.
D’aquesta ruta un ramal baixava pel coll de la Farella vers Portbou, i pel coll de l’Ossetera en baixava un altre, que a la vegada es bifurcava i arribava a Molinars pel coll de Portbou.
Així mateix el camí que conduïa al coll del Llop es bifurcava al vessant oriental del puig d’Esquers, i un ramal duia al poblat medieval de Sant Miquel de Colera i, pel coll de Colera, baixava vers Sant Martí de Vallmala, tot unint-se al camí que anava a Vilamaniscle.
De Molinars, seguint la riera homònima, sortia un camí vers Colera, que, per la vall de Barbet i la de Grifeu, duia a Llançà per l’oratori de Sant Genís.
De Llançà, a més del camí que duia a Sant Pere de Rodes, sortien tres camins principals: l’un que per Madres duia a Valleta i tenia un brancal que anava vers Sant Genís del Terrer i Sant Silvestre de Valleta i el coll de Vilamaniscle, lloc aquest darrer d’on un camí menava per la muntanya vers la Mare de Déu del Camp, de Garriguella; l’altre que per la vall de Valleta, sota Roca Miralles, conduïa, pel coll de Canyelles i el poblat medieval del mateix nom, vers Vilajuïga i Quermançó; de Canyelles un ramal pujava vers Santa Creu i Sant Pere de Rodes. I el tercer camí duia, pel coll del Perer, vers la vall de Santa Creu i la Selva de Mar.
De la Selva de Mar, pel Pont Vell i l’oratori del Port de la Selva, un camí duia, per la Muntanya Negra, vers Cadaqués, i un altre camí, per Sant Baldiri de Tavellera, es dirigia al cap de Creus. Encara un camí anava de la Selva de Mar vers Roses pel coll de Sant Genís i el Mas Fumat, amb un brancal que també hi duia per la torreta.
Des de Roses i per la vall de l’Alzeda hi ha el camí, ja esmentat, que es dirigia cap a Cadaqués pel puig Alt, els vessants de ponent i de migjorn del Pení i la cruïlla de Sant Tomàs anomenada, l’any 1030, “Crudilia de Sancto Thomas”, mentre un altre ramal també arribava a Cadaqués pel coll de la Vinya Vella i la Perafita. De la Perafita, pels Bufadors, hom també arribava a la Selva de Mar.
De Roses hom arribava a Castelló d’Empúries pels Graus, mentre una altra ruta, vorejant els estanys pels vessants inferiors de la serra de Verdera, duia vers Palau Saverdera, Pau, Vilajuïga, Garriguella i Vilamaniscle.
De Palau un camí pujava per la font de Devotes del Mas Ventós vers Santa Creu i Sant Pere de Rodes, on hom també arribava des de Pau per la ruta de la Creu Blanca.
Encara de Palau, a través dels estanys, per Vilaüt, Pedardell i Montmajor, hom enllaçava amb el camí que de Castelló d’Empúries duia, per Sant Joan Sescloses, vers l’Estanyol, Pedret i Marzà i Pau. Aquest camí l’any 1008 era anomenat “strada publica”. De Castelló d’Empúries la ruta es dirigia vers Vilanova de la Muga, el Puig de Millot, Rustià, Peralada i Vallgornera. De Peralada o Castro Tolon, per la Garriga, sortia el camí vell de Peralada a Llançà, el qual s’integrava al camí de Garriguella a Quermançó, poc després de Sant Nazari de Noves. De Peralada hom pujava vers Vilamaniscle per Malaveïna, Ortús, Delfià i el pla d’Elena. Era un camí molt transitat en temps medievals.
Retornant al camí de bast ja esmentat que pel Querroig duia a Molinars per la font de Tavaraus, vora aquesta font aquest es bifurcava en un camí ramader que pels Empedrats es dirigia vers el puig Juliana i la Calma. Aquest camí baixava pel coll de Pallerols i Roques Blanques vers el Mas Mallol, on s’integrava al camí que de Vilamaniscle duia al monestir de Sant Quirc de Colera. Des d’aquest monestir anava vers Pils pel coll de Plaja i en sentit oposat arribava al pont de Rabós pel Mas Roquer.
El pas central de l’Albera és el coll de Banyuls o d’Espills. Hom arribava a aquest coll des de Banyuls de la Marenda per Santa Maria de les Abelles i des de Cotlliure pel Rimbau, Tornavels i la Mata del Pomer; en qualsevol cas hom atenyia Pils, d’on, continuant vers Rabós o Espolla, passava per Corbera.
Per la vall de la Pava i la vall i la carena de la Torre de la Maçana, com també per les Colomates, s’arribava al coll del Pal de la Maçana, d’on, pels Escalons, s’atenyia la Llosa i el poblat medieval de Freixe, continuant vers Corbera. Poc abans de Freixe, un ramal traspassava vers Pils pel coll dels Suros com a drecera vers el coll de Banyuls o vers Sant Quirc de Colera pel coll de Plaja.
L’estiu de l’any 1285 el pas de la Maçana fou variat per tal de permetre el pas a l’exèrcit dels croats de Felip l’Ardit. S’arranjà una via directa que per la capçalera del torrent de la Maçana, al fons de la vall, menava a les Colomates, evitant la carena on més tardanament fou bastida la torre de la Maçana. Per tal de poder baixar vers la Llosa fou arranjat un pas pel coll Tarrés. Ja al pla, des de Corbera el camí continuava vers el mas Girerols, des d’on una variant conduïa a Baussitges pel puig Balaguer. Als Girerols el camí es bifurcava vers Espolla i vers Rabós. A Rabós hom arribava pel coll de Belitres, el Sitjar i el pont de Rabós, d’on la ruta continuava vers Delfià.
Detall d’un camí medieval situat a Sant Climent de la Murtra.
E. Carreras
Al camí d’Espolla a Sant Climent Sescebes s’iniciava el camí de muntanya que per Gutina i la Murtra duia vers Requesens. De Sant Climent Sescebes el camí continuava vers Campmany per les Bateries, i a Cantallops i Requesens s’arribava per Vilartolí. També s’arribava a Cantallops per Bell-lloc i Corpeja. Des de Campmany pel Quer Afumat i l’estany del Cardener hom arribava a Cantallops i Canadal. De Cantallops el camí duia, per Canadal, vers la Jonquera, mentre que un ramal enllaçava, després de Cantallops, amb el poblat medieval d’Abellars. De Campmany, per Comanera, hom arribava a l’Estrada-Agullana i a la mateixa Via Augusta.
Són nombrosos els testimonis que, dispersos per tot l’Empordà, mostren restes evidents que confirmen que els camins que, bé que molt resumidament, hem apuntat pertanyen a les èpoques assenyalades.
Una llista indicativa, no pas amb pretensions d’exhaustivitat, de les restes més visibles fóra aquesta:
Camins: Tram tallat a la roca i roderes al coll de Panissars. Prop de l’Estrada, dins el terme d’Agullana, alguns fragments d’empedrat que devien sofrir reparacions durant l’època medieval. Tram empedrat a Canadal. Entre Gutina i la Murtra el camí presenta un tram empedrat. Trams tallats a la roca natural als vessants de Querroig i entre la font de Taravans i el coll de l’Ossetera. Tram empedrat entre el mas Tarragona i Molinars. Trams empedrats a Ortús. Sota el coll del Pal de la Maçana, tram empedrat dit els Escalons. Entre Vilamaniscle i el pla d’Elena i Delfià, trams ben conservats de doble calçada, amb roderes i voreres. Al cantó de migjorn de Sant Miquel de Fluvià, davant Sant Mori, tram tallat a la roca natural que presenta quatre roderes paral·leles i voreres en paret seca. Trams d’empedrat entre Corçà i Rupià, entre Rupià i Foixà i també a Colomers. Entre els Clots de Sant Julià i Peratallada, trams tallats a la roca i roderes. Tram ben conservat vora el mas Roquer. De Palau Saverdera al mas Ventós, camí ben conservat, bé que abandonat, pràcticament en la seva totalitat. Trams tallats a la roca, entre Llançà i Santa Creu de Rodes; important obra de fàbrica, de contenció i empedrat en un sector d’aquest camí, entre el mas de la Granja i el mas de la Pallera. Entre Madres i Valleta un tram conservat. Tram ben conservat amb empedrat entre Sant Climent Sescebes i el puig de les Bateries. Tram de camí ben conservat vora el coll de Belitres i roderes vora el pont de Rabós. Cruïlla de Sant Tomàs del Pení, ben conservada als murs laterals i la calçada. Els dos vessants del camí del coll de Sant Genís, ben conservats. Trajecte de la Torreta, tallat a la roca.
Ponts: Pont Vell del Port de la Selva. Pont de Sant Climent Sescebes. Pont de Vilartolí. Pont de Rabós. Pont d’un sol ull en una riera vora el Fluvià, al cantó de tramuntana de Sant Mori. Pont d’un sol ull al costat de la Creu Viadera, entre Saus i Camallera, vers Valldavià. Pont d’un sol ull vora Serra de Daró, dit de la Roqueta. Pont de Sant Quirc, a Viladamat. Petit pont al camí de la Font de l’Ermedàs, a Sant Feliu de la Garriga. Restes de pont a Rupià, al camí de Corçà vers Sidillà. No totes les obres de fàbrica són medievals, però marquen el traçat de camins d’aquesta època.