La casa d’Urgell
Pany de mur i torre de l’angle nord-oest de les antigues muralles del castell de Balaguer o Castell Formós, d’origen andalusí, que esdevingué la residència principal dels comtes d’Urgell des del segle XII al segle XV.
F. Baltà
La presència de la casa comtal d’Urgell a les terres de la Noguera, i la relació que hi manté, poden remuntar-se a l’època de Guifré, en tant que la dotació de Santa Maria de Ripoll (888-890?) preveia la cessió de l’església de Santa Maria, situada a la Marca, al territori de Ponts, prop del Segre. Versemblantment, Guifré degué organitzar el repoblament d’aquest espai més septentrional, malgrat que no degué tenir continuïtat a causa de la proximitat de les fortaleses musulmanes de Balaguer i Lleida.
No fou fins als temps d’Ermengol I, el de Còrdova (993-1010), en iniciar-se la casa privativa d’Urgell, que l’interès per les terres del S del comtat començaren a posar-se de manifest de nou. L’atac al valiat de Lleida, el 1004, i el fet que caigués presoner dels musulmans a Albesa aquell mateix any i en aquella mateixa empresa, denoten les pretensions del comte en la seva expansió cap al S. Morí en l’expedició catalana contra Còrdova, el 1010.
El seu hereu, Ermengol II el Pelegrí (1010-1038), regnà al llarg de dos períodes ben diferenciats. El primer, de regència, pel seu oncle Ramon Borrell de Barcelona, fins l’any 1018; amb l’ajut d’aquest es conqueriren i repoblaren les terres del Segre Mitjà (Montmagastre, Alòs, Rubió, Malagastre, Vernet, Artesa), que el comte d’Urgell tindria en feu pel de Barcelona (1011). A partir de l’any 1018, l’actuació d’Ermengol II quedà ofuscada per la gran activitat d’Arnau Mir de Tost i la reconquesta de la vall d’Àger, i per l’activitat militar del bisbe Ermengol en l’àmbit SE del país (Guissona-Almenara). Amb tot, Ermengol II emprengué una tasca de repoblament de les terres situades entre la Noguera i el Segre: Santa Linya, Os de Balaguer, etc., llocs que quedarien gairebé al costat mateix de la Marca.
La nissaga comtal continua amb Ermengol III, anomenat el de Barbastre (1038-65). Fidel aliat del seu parent i coetani Ramon Berenguer I de Barcelona (1022-76), amb ell signà pactes contra el comte de Cerdanya. Arran de la campanya contra el sobirà musulmà de Saragossa, aconseguí els enclavaments de Pilzà, Purroi, Estopinyà i Canyelles, a la Ribagorça, incorporats al comtat i al bisbat urgellencs. Cobrà paries de Balaguer, Lleida, Montsó i Fraga. Coincidint amb aquest regnat, el comte barceloní eixamplà els seus dominis en la línia de Camarasa-Cubells, presos a Yüsuf de Lleida vers el 1050, en un clar intent de tallar les possibilitats d’expansió d’Urgell cap al S. La darrera activitat bèl·lica d’Ermengol III fou l’ajut a Sanç Ramires d’Aragó en el setge i la presa de Barbastre, on trobà la mort als 38 anys d’edat, després d’haver-li estat confiat el càrrec de governador d’aquella ciutat. Amb la seva mort es reprèn a Urgell la seqüència de minories, aquest cop sota el control de la comtessa Sança.
L’hereu, Ermengol IV, el de Gerb (1065-92), començà a regnar als dotze anys d’edat, circumstància aprofitada pels comdors urgellencs per a apoderar-se d’atribucions i propietats comtals. Els Ribelles, els Peralta, els Ponts, els Alentorn i els Puigverd es troben entre aquests nous senyors que s’aprofiten de la crisi d’autoritat que viu Urgell a la segona meitat del segle XI, situació de la qual no es reféu fins el 1075, amb el control de l’aristocràcia laica i dels senyors eclesiàstics. Això coincidí amb l’observació dels Usatges de Barcelona, una nova obertura a Europa i el canvi de ritus. L’àmbit d’actuació d’aquest comte foren definitivament les terres del pla (les zones de nova conquesta a l’islam), mentre que es deixaren en mans de la noblesa les terres muntanyenques que configuren la Catalunya Vella. Hom ha pres la data aleatòria del 1076 —quan s’aixecà el Pilar d’Almenara— per assenyalar el moment d’estabilitat interna i l’inici de l’eixamplament de les fronteres. S’utilitzà el sistema de quadres, establiments de camperols a la Marca, amb funcions militars, i s’atorgà el dret a la possessió alodial de les terres, trets que repeteixen l’esquema de la pagesia lliure d’èpoques pretèrites. El 1082, amb la presa de Gerb, es completà la línia de Guissona-Agramunt-la Ràpita, la qual envoltava Balaguer pel N i l’E. Queden referències de la duresa d’aquelles campanyes en alguns escatocols, en què els escrivans al·ludeixen a “ aquells anys quan Linyola fou conquerida pels cristians i foren fets presoners els pagans ”, “ en aquells temps en què els pèrfids sarraïns senyorejaven Balaguer ”, etc. Fins l’any de la seva mort, els Banū Hūd de Saragossa i Lleida pagaren paries a Ermengol IV pels castells de Castelló de Farfanya i Albesa, els més propers de la frontera.
El seu successor, Ermengol V, el de Mollerussa (1092-1102), passà bona part de la seva vida en terres de Castella, on es casà amb María Ansúrez, filla i pubilla del senyor de Valladolid.
La primera meitat del segle XII quedà pràcticament ocupada pel llarg regnat d’Ermengol VI, el de Castella (1102-1154). Durant el primer període del seu govern, regí el comtat d’Urgell l’avi Pedro Ansúrez, qui arribà fins i tot a batre moneda amb el seu nom i com a comte urgellenc. Aquest personatge, ajudat pel vescomte Guerau Ponç II, i amb la col·laboració de Ramon Berenguer III de Barcelona, conquerí definitivament la ciutat de Balaguer (1105). Vers el 1115, Ermengol VI arribà a la majoria d’edat, retornà a terres catalanes i es casà amb Arsenda de Cabrera. La primera activitat militar al país permeté la conquesta d’Os, Llorenç, Castelló de Farfanya i Algerri. Més tard, amb el comte barceloní, Ramon Berenguer IV, conqueriren Albesa (1145), amb la sèquia homònima i les fèrtils terres de llarga tradició d’explotacions intensives; l’indret assenyalaria l’expansió màxima d’Urgell vers el SW. La mateixa col·laboració amb la casa de Barcelona es mantingué per a la conquesta i el domini de la ciutat de Lleida (1149), de la qual Ermengol fou consenyor i en la qual els urgellesos foren els principals repobladors i beneficiaris, a més d’altres indrets. La trajectòria castellana del comte ocupà també la segona etapa de la seva vida: l’ajut a Alfons VII en la campanya contra Almeria (1147) i la seva mort a Castella el 1154. Amb ell s’acabà qualsevol possibilitat d’expansió territorial d’Urgell. L’expansió pel S del comtat d’Osona i la presa de Lleida deixaven en mans de Barcelona el que hauria estat la zona d’expansió natural d’Urgell, Segre avall.
Els fets anteriors expliquen que el fill i successor, Ermengol VII, el de Requena (1154-84), sia per cercar un futur més prometedor en terres llunyanes, sia per la tradició familiar, se sentís més atret pels regnes peninsulars occidentals que no pel vell comtat urgellenc. Bon vassall de Ferran II de Lleó, en fou majordom reial, tinent de molts castells, cofundador de l’orde militar de Sant Jaume i principal repoblador de Ciudad Rodrigo i Ledesma, a l’Extremadura castellana. A més, dirigí els exèrcits lleonesos en la presa d’Alcántara (1167). El govern dels seus territoris catalans fou més obra de la seva muller, Dolça de Foix, que seva. A ella es deu l’impuls per a fundar la canònica premostratenca de Bellpuig de les Avellanes (1166) i el monestir de les Franqueses (1186) i l’enfortiment dels grans municipis comtals, que reben ara concessions similars a les atorgades per a Lleida: Agramunt (1163) i Balaguer (1174), amb un ampli reconeixment de les llibertats civils, la plena propietat, exempcions de mals usos, defensa de l’activitat comercial, a més de normes de caràcter penal i processal adreçades als fins anteriors. Agramunt, cruïlla de camins del baix Urgell, es convertí en el centre econòmic del comtat, on es baté la moneda privativa d’Urgell.
Amb l’hereu, Ermengol VIII, el de Sant Hilari (1184-1209), començà l’etapa de decadència dinàstica. Potser preveient el futur, Ermengol VIII reuní la primera assemblea de pau i treva del comtat, a les esglésies de Sant Miquel de Castelló de Farfanya i de Santa Maria d’Agramunt (maig del 1187), sota la presència del bisbe Arnau de Preixens, dels nobles i el clericat del comtat. Tot i això, els vescomtes d’Àger, de la família Cabrera, acostumats a l’absència dels sobirans, s’envalentiren i s’enfrontaren sovint amb el comte. D’antuvi es negaren a retre homenatge pels castells d’Os i d’Àger. Entre el 1206 i el 1209 es poden situar les grans turbulències per a la successió del comtat. Ermengol decidí salvaguardar els drets de la pubilla, Aurembiaix, i els Cabrera aspiraven a succeir-lo atesa l’absència d’un hereu masculí. La revolta nobiliària i l’enfrontament afectà sobremanera el triangle Balaguer-Agramunt-Linyola. Ni la intervenció del rei Pere I el Catòlic fou eficaç ni els ajuts a la comtessa vídua, Elvira de Subirats, per part de Guillem de Cervera, no tingueren èxit. D’aquesta manera el govern del comtat quedava pràcticament en mans dels Cabrera d’Àger, fins i tot els consellers de Jaume I ho reconegueren així en les corts de Montsó del 1217. En morir la comtessa vídua, jurídicament Aurembiaix quedava com a única titular legal i legítima. D’ací que Jaume I i Guerau Ponç IV signessin el tractat de Terrer (1222), en virtut del qual es consentia la sobirania dels Cabrera mentre no fos reivindicada per Aurembiaix.
Guerau I de Cabrera (1213-29), comte d’Urgell (i IV vescomte d’Àger), governà durant quinze anys sense contradiccions i participà activament en les lluites nobiliàries i bandositats durant la minoria d’edat de Jaume I.
En reclamar Aurembiaix els seus drets davant del rei, a Lleida (1 agost de 1228), reconegué tenir el comtat en feu pel monarca i donar-li potestat dels seus castells cada vegada que aquest li ho demanés. Aquests castells eren: Agramunt, Linyola, Menàrguens, Balaguer, Albesa, Oliana, Calassanç, Albelda i Ponts. La nova situació enrarí de nou el clima del país. La burgesia urbana i la ruralia pagesa donaren suport a la comtessa, mentre que els grans barons i els castlans, vinculats per jurament, donaren suport a Guerau. Fou necessària una guerra de més d’un any i mig per a recuperar, plaça a plaça, els drets de la comtessa. El mateix any 1228 se signà al castell d’Agramunt el famós contracte de concubinatge entre el rei i Aurembiaix, que permetia una sortida a la successió comtal i un major control d’Urgell per part de Jaume I. La mort de la comtessa, el 1230, significà l’estroncament definitiu de la primera nissaga comtal. Ponç I de Cabrera (1231-43), amb el suport d’Arnau de Castellbò, Bernat de Foix, els Cardona i Arnau Roger de Pallars, aconseguí els drets del comtat, al·legant l’herència de la seva àvia Marquesa d’Urgell. Després d’altres quatre anys i mig de guerres i enfrontaments, que arruïnaren el país i la pagesia, Ponç I s’avingué a reconèixer-se feudatari i a lliurar a la corona les ciutats de Lleida i Balaguer. Només la darrera li fou retornada pel rei el 1242.
Traspassat Ponç I, el succeí son fill Ermengol IX (1243) per breu temps, el just per confirmar a la ciutat de Balaguer els seus privilegis i costums. D’aquesta manera, el fill segon, Àlvar, heretà el comtat i vescomtat (1243-67). Educat a Castella, en arribar a Catalunya, als catorze anys, fou esposat amb Constança de Montcada (1253), neboda de Jaume I, la qual més endavant rebutjà. En canvi, cercà la unió matrimonial amb Cecília de Foix (1256). Aquest segon enllaç havia de posar fi a la tradicional enemistat entre els Foix i els Urgell per qüestions de fronteres al N del comtat; així, se cediren al’s primers els drets que la casa d’Urgell podia tenir d’Oliana en amunt. Tanmateix, l’ocupació reial dels castells d’Agramunt, Balaguer, Oliana i Linyola, com a represàlia pel segon matrimoni del comte, provocà una aliança nobiliària a favor d’Àlvar (1259-60) i en contra de Jaume I. La problemàtica jurídica oberta per la bigàmia comtal féu intervenir en aquest afer Ramon de Penyafort i els bisbes d’Osca, Comenge i Oloró. Després d’una llarga etapa d’indecisions, a la fi Àlvar determinà fugir cap al país de Foix amb Cecília, on morí als 28 anys. A la seva mort, Jaume I s’emparà dels seus castells, pagà una part dels creditors i assumí, fins el 1274, el títol comtal d’Urgell.
Ermengol X (1271-1314), fill i hereu d’Àlvar, participà en les rebel·lions de la noblesa catalana contra Pere II el Gran, encapçalades pels Foix. Reprimida aquesta, pel conveni d’Agramunt (1268) li fou retornat el comtat en canvi d’una sèrie de deures i de reconèixer-se vassall del monarca. Una nova revolta, juntament amb el comte de Pallars i el vescomte de Cardona, acabà amb el setge de Balaguer (1280), on la noblesa s’havia fet forta amb el suport de la burgesia d’aquella ciutat i d’Agramunt. El canvi de tarannà del rei i les circumstàncies internacionals convertiren Ermengol X en aliat fidel de Pere II el Gran, amb qui compartí l’expedició a Barbaria i Sicília (1282), el repte de Bordeus, la defensa de l’Empordà contra la invasió francesa i la futura col·laboració amb Alfons el Franc en la conquesta de Menorca (1287). Ermengol X morí sense descendència el 1314, a Camporrells. Amb ell s’estroncà la segona dinastia urgellenca. Atorgà la paeria a Balaguer i hi fundà el convent de predicadors, potser les actuacions més rellevants del seu llarg govern. Deixà hereva la seva reneboda, Teresa d’Entença, amb la condició que es casés amb el fill segon de Jaume II, Alfons.
En assumir aquest la dignitat reial, amb el sobrenom d’el Benigne, per renúncia del seu germà primogènit, cedí la dignitat comtal al seu segon fill, Jaume (1328-47) (el germà gran fou el futur Pere el Cerimoniós). Les intrigues de la seva madrastra, Elionor de Castella, retallaren part del comtat (Alòs, Ivars, Meià, Fontllonga, Camarasa, Cubells, Montgai, etc.) a favor del germanastre Ferran. La seva vida fou un cúmul de tensions amb el germà i rei Pere, fins al punt que finançà i ajudà els unionistes aragonesos. Casat amb Cecília de Comenge, la seva obra de govern fou rellevant per a la ciutat de Balaguer, la qual dotà de nombrosos privilegis per tal de desenvolupar-hi els mercats i les fires i afavorirhi el comerç. Hi fundà el convent de clarisses d’Almatà. La seva mort ha estat sempre envoltada de sospites a causa de la malvolença manifesta del Cerimoniós.
L’hereu, Pere I (1348-1408), es distingí per ser un dels nobles més fidels a Pere el Cerimoniós i a son fill Joan I, i en qui confiaren moltes de les seves campanyes i accions de govern. Reféu la malmesa economia del comtat, intentà en va la recuperació del marquesat de Camarasa, bastí l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya, el portal de Sant Miquel de Balaguer i la casa forta de la comtessa, i ordenà la construcció de Santa Maria Major de Balaguer. Atorgà nous privilegis (1387, 1394) a Balaguer i Agramunt, amb gràcies de caràcter penal i processal. Del seu matrimoni amb Margarida de Montferrat nasqué l’hereu, Jaume.
Jaume II, el Dissortat (1408-13), fou el darrer comte privatiu d’Urgell. Casat amb Isabel d’Aragó, germana de Martí I (1405), rebé una de les educacions més exquisides del seu temps. Martí I li atorgà càrrecs de confiança, com la lloctinença del regne i la governació general, cosa que representava la versemblant successió a la corona. Amb la mort sense testament de Martí l’Humà, el compromís de Casp elegí rei l’infant castellà Ferran d’Antequera. La disconformitat amb la sentència, les intrigues de la mare, Margarida de Montferrat, i el suport d’un ampli bàndol nobiliari l’induïren a rebel·lar-se contra la decisió dels compromissaris. Assetjat i reduït a Balaguer, es rendí el 31 d’octubre de 1413; desposseït de tots els seus béns i honors, vilipendiada i ultratjada la seva familia, morí presoner al castell de Xàtiva l’1 de juny de 1433. El comtat d’Urgell quedà per sempre més unit a la corona. Tan sols, com a substitutiu, Alfons el Magnànim creà el títol de “Senyor de Balaguer” inherent a l’hereu de la corona; el primer obtentor fou Joan de Navarra, germà del Magnànim i futur Joan II d’Aragó.
La noblesa
Per sota de la casa d’Urgell i de la casa vescomtal d’Àger es movia —entorn d’elles— l’alta aristocràcia urgellenca. Aquest grup formava la cort comtal i tenia feus pels comtes urgellencs i barcelonins. Ermengol IV s’hi refereix en diverses ocasions al darrer terç del segle XI, qualificant-los de “optimates”, “primates”, “proceres”, etc. Bé que són abundosos a l’Alt Urgell, tampoc no es pot dir que siguin irrellevants al sector més meridional del comtat. Els trobem freqüentment signant escriptures comtals, acompanyant els comtes en les diverses empreses bèl·liques, rebent importants lots de territoris, castells i fortaleses, a més de monopolis, d’ençà de les grans conquestes de la segona meitat del segle XI. El seu nombre és reduït i els llinatges s’identifiquen gràcies al castell del qual són originaris, tot i que amb el temps n’acumulen diversos. Alhora s’observa com alguns d’aquests llinatges desapareixen o es fusionen amb altres, sobretot al llarg del segle XII. La seva fidelitat als comtes arribà fins al punt d’acompanyar-los en empreses bèl·liques o personals fora del país; així, no és rar veure aquesta noblesa catalana en terres lleoneses, durant el regnat de Ferran II, quan Ermengol VII es convertí en el majordom reial d’aquest monarca.
Conjunt de Ribelles, amb la torre del castell, ara campanar de l’església de Santa Maria, bressol d’un dels llinatges de comdors més notables de la comarca.
F. Baltà
Entre el grup més rellevant d’aquests comdors cal esmentar els Ribelles. El 1064, un Ramon de Ribelles féu costat a Ermengol III en la conquesta d’alguns indrets del pla, i un Gombau de Ribelles era braç dret d’Ermengol IV en la seva campanya per la ribera del Sió i el baix Urgell. En el futur, membres d’aquesta nissaga arribaren a obtenir terres pel comte d’Urgell a Lleida i el seu territori i estigueren vinculats intensament amb els grans ordes religioso-militars de Sant Joan de Jersualem i del Temple. Se’ls pot trobar en gairebé totes les cartes de poblament atorgades pels comtes i, fins i tot, en la proclamació de la pau i treva del comtat. Però potser se’ls relaciona més pels seus drets sobre els castells d’Artesa, Montsonís, Foradada i Montclar, a més de l’originari de Ribelles.
No menys importants foren els Ponts (Mir, Pere Mir, Pere Arnau), consignats des del 1024. Els successors, Arnau Pere, Guillem i Arnau de Ponts, acompanyaren les grans empreses d’ Ermengol IV i Ermengol VI.
Guitard Guillem de Meià, posseïdor de diversos castells dins els confins d’Urgell, és el membre més representatiu de la nissaga establerta a la conca de Meià a partir del segle XI; qualificat de “gran monarca” i de “senyor de Meià”, mantingué una relació fidel i estreta amb els vescomtes del baix Urgell i els comtes llurs. Descendent seu fou Ermengol Guitard, canonge de la catedral de Barcelona. La resta de la família mantingué tothora una relació incontestable amb la casa de Cabrera.
Els Seró controlaren des dels seus orígens, a mitjan segle XI, els castells d’Oliola, Puigverd i Tudela, a més dels de Biosca, Vernet i Montgai. Un dels seus membres, Ramon de Seró, mantingué una relació molt intensa amb Ermengol IV i les seves campanyes bèl·liques pel S del país urgellenc.
A més, no es pot oblidar la importància d’altres famílies de comdors no genuïnes d’aquesta comarca, però presents arreu: els Cervera i els Anglesola. Les seves relacions amb castells i terres com Térmens, Balaguer o Artesa, i Lleida més tard, ultra la seva provada i constant fidelitat a la casa d’Urgell, els convertiren en les més rellevants nissagues nobiliàries de llarga tradició a la Noguera.
L’altre grup de nobles, molt més nombrós, és el que s’identifica amb els castlans, els varvassors, ben definits en els Usatges, i que una carta d’infeudament del bisbe Ot d’Urgell (1117) a favor dels guardians dels seus castells a Balaguer qualifica com a castellani i varvesores. Aquest grup de vassalls, encarregats de guardar les fortaleses comtals o les dels grans nobles (comdors), formen el grup ampli i heterogeni de la baixa noblesa. Procedents en gran part de la categoria inferior dels milites, s’escollien entre els més fidels i els més ben dotats d’aquests: ho era Mir Arnau de Concabella, pel mateix bisbe Ot, a qui confià (1106) els castells de Balaguer i Albesa; ho eren els Bernat Ramon i Guillem de Camarasa (1076), que tenien drets sobre els castells de Camarasa i Cubells pel comte de Barcelona; ho eren els Alentorn, vinculats als castells de Seró, Tudela i Montmagastre, etc.
Se’ls distingeix dels simples milites per la migradesa econòmica d’aquests darrers. Els milites sovint tenien una procedència pagesa, eren descendents de pagesos aloers que establien terres a altres pagesos i participaven, amb el seu cavall i ben guarnits, en les campanyes bèl·liques dels comtes i altres senyors feudals, incorporats en la seva host. Eren nombrosos a la Noguera, per exemple, els Vall-llebrera, propietaris de terres per donació comtal a Bellcaire (1157); els Rubió, els Pradell, Alegret de Montmagastre, eren vassalls respecte al vescomte Guerau Ponç II de Cabrera (1120), etc. Tots plegats, d’una manera o altra, posseïen feus i prestaven serveis als castellans del redós; encara que aquests serveis algunes vegades eren realitzats en indrets ben distants del seu lloc de procedència, si judiquem pel topònim que empren a l’hora de denominar-se.
La pagesia
Els primers establiments pagesos de la comarca, acompanyats de generoses cartes de poblament i franquesa (Santa Linya, 1036; la Régola, 1049; Montesquiu, 1066; Àger, 1094), permeten observar la presència —des de mitjan segle XI— d’un nombrós grup de vilatges d’aprisiadors que, sense cap mena de dubte, són qualificats d’homes francs i lliures en tota la seva plenitud. No havien de fer cap servei ni prestar cap imposició a ningú i tenien sols l’obligació d’habitar i conrear l’àmbit que l’autoritat comtal o vescomtal els atorgava. En alguns casos, els més septentrionals, i a mesura que avança el segle XI (cas d’Àger), sovintegen les referències a exempcions de forcias i toltas, exaccions clarament abusives que podien haver estat vigents en èpoques anteriors o sobre una població que provenia d’indrets llunyans. De fet, les concessions crearen un veritable cinturó a la Marca, on es revifaren les velles llibertats pageses sota la protecció teòrica de comtes i vescomtes, i on encara era ben viu el temor i la inseguretat per l’amenaça viva dels musulmans de Lleida.
La caiguda de la ciutat i les terres de Lleida (1149) en mans cristianes marcaren un canvi substancial en l’evolució de la pagesia. Les noves repoblacions ens presenten un pagès “alodial” amb moltes reserves i carregat d’obligacions fins aleshores inèdites (obligatorietat de residència, de no canviar de senyor, imposicions variades sobre la producció de la terra, limitació de l’espai a conrear, etc.), les quals s’agreujaran amb la tendència dels mateixos comtes (èpoques d’Ermengol VII i Ermengol VIII, sobretot) a alienar les antigues franqueses. En canvi de guanys espirituals i materials, els comtes cedeixen les terres i els pobles francs a Bellpuig de les Avellanes, a Poblet, a la canònica d’Àger o a Gualter.
Així, cedides per donació o per venda als grans barons, les poblacions pageses franques anaren perdent els privilegis. De la mateixa manera que comencen a aparèixer referències als mals usos (encara que sigui per redimir-los), també sovintegen les cessions comtals de drets sobre els homes o els homes mateixos, com a “homes propis” —àdhuc els de ciutats i viles dels sobirans— als ordes religioso-militars o als grans monestirs del segle XII. El pagès deixà d’ésser amo il·limitat de la seva terra, de manera que no la pogué alienar o traspassar sense l’autorització dels nous senyors, els quals tendiren a incrementar en nombre i importància les exaccions imposades des del 1149. En el futur, els contractes d’establiment, amb censos fixos —en espècies, més tard en moneda— i tendents cada vegada més a imposar un cànon d’entrada, es generalitzaren arreu de la comarca. La proliferació dels monopolis banals, sobre molins, trulls i fargues, fou una nova realitat a partir de la segona meitat del segle XII.
Demografia i distribució de l’hàbitat
El mas d’Olivelles, a la Baronia de Rialb, masia bastida aprofitant una casa forta d’època romànica.
V. Roca
Una de les primeres referències a l’ocupació humana de la comarca de la Noguera al segle XI és la dotació de Santa Maria de Gualter [1069 (1079)] feta per Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Llúcia. La descripció detallada dóna un seguit d’esglésies a cavall de la serra d’Almenara i de l’antic pla de Mascançà. Especialment per a la baixa Noguera, les referències a aquestes esglésies i esglesioles fan pensar, per a la segona meitat del segle XI, no solament en un procés de reconquesta ja iniciat, sinó també en una intensa tasca de repoblament i colonització de les terres (cosa que avalen algunes cartes de poblament del darrer terç de segle).
La presencia humana no s’acabà d’estabilitzar fins a mitjan segle XII (caiguda de la Lleida islàmica), de manera que cal pensar que quedaren molts espais abandonats o per ocupar, a causa de la inseguretat del territori. D’aquests espais, però, se’n servà sovint el record antic gràcies a la pervivència de la toponímia islámica (Filella, Afif, Faneca, Albesa, etc.). Així, doncs, hi hagué dificultats de repoblament, però no períodes llargs d’abandó o desèrtics.
Les escasses cartes de poblament, tant de la baixa com de l’alta Noguera, fins a mitjan segle XII, fan pensar que, en aquesta primera etapa, aquests petits nuclis rurals foren ocupats per grups de 5 a 8 famílies (entre 25 i 40 habitants per lloc).
Al llarg del segle XIII, la Noguera fou un dels llocs on foren més freqüents els enfrontaments entre la casa d’Urgell i la de Cabrera pel control del comtat, com també l’enfrontament entre el monarca i els nobles, tant en temps de Jaume I com de Pere el Gran, de manera que el país esdevingué una àrea inestable i insegura. Es destruïren poblacions i calgué repoblar-ne algunes, però al començament del segle XIV hi hagué un creixement demogràfic constatable, fins al punt que algunes viles duplicaren la població.
Els primers fogatges coneguts i fiables són posteriors a les pestes de mitjan segle XIV. En general, d’acord amb les dades d’aquest període, hi havia una de les densitats de població més baixes de tot Catalunya: 1, 7 hab/km2, tot i que no es pot parlar d’uniformitat per a tot l’àmbit de la Noguera. Hi hagué zones on els efectes de les pestes foren més accentuats, zones que corresponien a la baixa Noguera. Els nuclis urbans més notoris, com Balaguer, Castelló de Farfanya, Àger, Camarasa, Albesa i Ponts, gairebé no notaren els efectes de les crisis de la segona meitat del segle XIV, i encara a la darreria del segle XV augmentaren considerablement. Just a les acaballes de la centúria, la ciutat i terme de Balaguer disposava de la cinquena part de la població de tota la comarca, resultat de l’arribada d’emigrants del redós (Bellmunt, Butsènit, Bellcaire, Penelles, Camarasa) i d’indrets més llunyans (les Borges Blanques, Reus, l’Alzina de Pallars, etc.).
El conreu de la terra i la ramaderia
L’economia dels segles XI i XII es basà essencialment en l’explotació agrícola. Els cereals eren la base de l’alimentació i de la producció dels camps: blat, civada i ordi, i, en menor quantitat, sègol i mill, apareixen a tots els indrets, alternant-se versemblantment amb el guaret. El treball del camp es combinava amb l’explotació dels horts, sobretot a les ribes del Segre i de les dues Nogueres. Aquesta explotació intensiva, per a productes de consum immediat, en àrees pròximes a viles i poblacions, fou possible gràcies a la presència d’una àmplia xarxa de sèquies i canalitzacions (sèquies d’Albesa, de Balaguer, de Menàrguens, etc.) d’origen islàmic que, a més d’assegurar els regatges continuats i els conreus, foren motiu de discussions i enfrontaments.
L’olivera i la vinya, si judiquem pels censos pagats, haurien estat força abundants arreu i elements importants per a cobrir les necessitats alimentàries del pagès. És freqüent trobar referències a terres (de cereals?) amb oliveres o confrontades amb oliveres, des d’Alòs fins a Castelló o Albesa. Àdhuc la producció oleícola en la zona Alòs-Castelló hauria estat força rellevant durant tot el segle XII i motiu d’un ampli negoci d’exportació Segre i Ebre avall.
Les plantes industrials, com el lli, són ben conegudes i aprofitades per a la seva elaboració, sobretot a la rodalia de Balaguer i durant tota l’edat mitjana.
A diferència d’altres zones, el bosc no tingué aquí ni l’extensió ni la importància que sovint se li atribueix. Amb tot, les grans clapes de rouredes i alzinars eren abundoses en les àrees més septentrionals d’aquesta contrada.
Les sovintejades i nombroses referències al bestiar fan pensar que l’economia pagesa havia de basar-se en bona part en l’explotació ramadera. A més del bou, usual en les famílies pageses aloeres o benestants, per al tir, el pagès tenia un cert nombre d’ovelles i cabres (entre deu i quinze) i de porcs (en una quantitat similar) que completaven l’economia familiar i la dieta alimentària. Sembla que l’aviram passà a formar part de l’explotació domèstica un xic més tard, o almenys es generalitzà a la darreria del segle XII. Evidentment, en el context de l’explotació ramadera tingueren tota una altra importància les grans cabanyes senyorials i monàstiques. El monestir de Poblet, sobretot, tingué a les terres de la Noguera una de les àrees més grans de pastures d’hivern, i gràcies als seus ramats s’introduí dins la gran xarxa de camins ramaders que, des de la segona meitat del segle XII, s’anaren perfilant arreu del país.
Fires i mercats
Els nuclis de població importants de la Noguera, com a zona de pas entre l’àrea muntanyenca del comtat i les terres d’intensa explotació agrícola i les noves ciutats, al S, gaudiren d’una intensa activitat econòmica i mercantil. Alguns nuclis eren emplaçats en cruïlles de camins d’E a W i de N a S, o bé a la vora de rius navegables o resseguits de camins rals que asseguraven el trànsit i la protecció per part del sobirà de mercaders i mercaderies. Àger, Albesa, Balaguer, Artesa, Camarasa, Castelló de Farfanya, Os, reunien aquestes característiques físiques, i per això tots aquests. indrets gaudiren en algun o altre moment de concessions formals de mercats o fires.
No hi ha cap mena de dubte que bona part de l’àrea geogràfica de la Noguera depengué durant l’edat mitjana de la forta activitat econòmica, artesanal i d’intercanvis desenvolupats a la vila d’Agramunt (Urgell), la influència de la qual s’estengué a través dels llargs tentacles de la xarxa viària creada en aquest indret de la zona més meridional del comtat, estimulada per ser la seca comtal i tenir un contacte més fàcil amb l’àrea barcelonina (Tàrrega, Cervera). L’existència d’aquest pol d’atracció féu que fossin molt tardans els intents de crear o regular mercats en el sector oriental de la comarca.
La concessió de les tres quartes parts de les rendes del mercat de Camarasa, el 1050, quan Arnau Mir de Tost rebé aquest castell en feu del comte de Barcelona, prova que alguns dels mercats del país tenien una tradició antiquíssima, vinculada al mateix moment de la repoblació.
Balaguer, com a capital del comtat i nucli urbà de llarga tradició, devia mantenir encara amb més raó, després de la conquesta feudal i el primer repoblament, una certa activitat comercial amb les terres del voltant. Segurament també atragué no solament pagesos sinó també artesans i comerciants, els quals no veieren la seva situació jurídica mínimament ajustada a la realitat fins a la carta de poblament d’Ermengol VII (13 de juliol de 1174), on es condemna la violència, es protegeix la propietat privada, es defensa la integritat familiar i s’eximeixen una colla de mals usos. El pas definitiu per a constituir Balaguer com a centre indiscutit de l’activitat comercial d’aquestes terres fou la concessió, per part de Pere el Catòlic (16 de setembre de 1211), de servar i garantir la pau pública i atorgar-los el mercat fix tots els dissabtes de cada setmana i la fira del mes d’agost (coneguda com a fira de Sant Bartomeu), durant vuit dies seguits, amb la protecció i guiatges reials per a tots aquelles que hi anessin i en tornessin. Aquesta concessió fou confirmada per Jaume I (1238) i Alfons el Benigne (1328).
Sobre aquesta base prèvia, i gràcies al fort desenvolupament econòmic de la ciutat de Balaguer al llarg del segle XIII (tot i les revoltes nobiliàries), Ermengol X atorgà (1296) una segona fira, la fira de Sant Martí, coneguda com a “fira de retorn”, de sis dies de durada, de la qual el comte es reserva la meitat de la lleuda. La justificació d’aquesta nova fira reflecteix clarament un nou estat de coses; la mateixa disposició comtal manifesta la seva voluntat d’afermar el creixement i la prosperitat de la ciutat i vol premiar els constants serveis que Balaguer dispensà a la casa d’Urgell.
En la concessió d’un mercat setmanal, el dimecres, per als jueus balaguerins (19 de març de 1387), pot observar-se un pas més en la consolidació de la ciutat com a centre econòmic indiscutible. La concessió del comte Pere tenia en compte privilegis i avantatges similars als dels mercats cristians.
En ple segle XV es multiplicaren les concessions de fires, amb l’atorgament de les de Santa Llúcia (1424), les de Carnestoltes (1510) i les de Sant Pere Màrtir (1552), totes les quals acabaren convertint la ciutat en un mercat actiu tot l’any i pol indiscutit de l’economia de tota la contrada.
El caràcter gairebé monopolista d’aquestes trobades perdurà fins a mitjan segle XIV, quan Àger rebé un privilegi de fira per part de l’infant Jaume d’Aragó (1341), a celebrar per Sant Llorenç i els deu dies següents. El 1405, Martí l’Humà afavorí Artesa de Segre amb un mercat setmanal cada dijous i el pont de pedra per a travessar el Segre, per tal de donar avantatges a la població i els traginers de la rodalia (donà lloc a l’aglomerat de Pont d’Alentorn). Foren concedides a Castelló de Farfanya les fires de Santa Cecília (el 1424), en franca competència amb les de Santa Llúcia de Balaguer. Mai arribaren a ofuscar el desenvolupament i l’atractiu que tingueren les de la capital del comtat, tot i haver estat concedides a nuclis de població que tenien un rerepaís rural (però només rural) prou important i una xarxa de comunicacions que feia explicable les corresponents concessions. Això encara afavorí la presència d’un artesanat qualificat i competitiu, d’una variada gamma de comerciants i mercaders, i el trasllat de l’antic mercat de Balaguer (plaça de Sant Salvador) a un nou espai, ben ampli i comunicat (l’actual Mercadal), entrat ja el segle XIV. (PBRo)
Vies i camins
Mapa dels camins tradicionals del Montsec i el seu entorn, d’origen romà i medieval.
F. Fité
La xarxa viària de la Noguera més ben coneguda d’època romànica és la que resseguia el Montsec. Per això ens centrarem en aquest apartat en l’estudi d’aquests vials que unien la Baixa Noguera amb el Pallars, tot i tenir present també la importància de les rutes en sentit EW, que es vertebraven a través del camí de la Seu d’Urgell a Lleida, seguint el curs del riu Segre.
Malgrat que l’estudi de les rutes de comunicació es remunti a la prehistòria, no hi ha dubte que fou durant els segles XI-XII que es constituí la xarxa viària del Montsec. Aquesta xarxa ha perviscut fins fa poc. Aprofitava antics vials, com la famosa ruta del Segre, o antigues calçades romanes, com la que menava a Isona pel port de Comiols i anava fins a Tremp, o la que anava de Lleida a Àger.
Pel que fa al Montsec, cal tenir en compte que pertany al Prepirineu, una zona de pas entre el pla i la muntanya, la qual cosa ha influït en l’orientació dels camins. Evidentment, el traçat de molts camins és justificat per condicionants històrics, ja que foren imposats en època feudal, quan era important mantenir el control de passos, ponts o ports de muntanya. Sovint, els camins també havien de travessar vilatges o vorejar castells, on calia pagar peatges o portatges. El control de camins també correspongué, per donació senyorial, a monestirs, com fou el cas del desaparegut de Cellers, al congost de Terradets, el d’Alaó al Pas d’Escales (Alta Ribagorça) o el de Santa Maria de Gualter, que mantenia el pont del Segre.
L’antic camí de Lleida a Àger, a les envistes de la vall d’Àger.
ECSA - F. Fité
Potser el camí més important, per les restes conservades, és l’esmentat de Lleida a Àger, passant per Menàrguens, Castelló de Farfanya, Os de Balaguer, Vilamajor i Fontdepou. Entre Fontdepou i Àger es conserven les restes més interessants d’empedrat, apte per als carruatges, que fou un reaprofitament del vell camí romà. Té una amplada que oscil·la entre els dos i els tres metres; l’enllosat s’organitza mitjançant tres filades de lloses de mida més gran, situades a les vores i al centre, i les zones interiors són reomplertes amb carreus inferiors col·locats transversalment, clavats directament a terra; al llarg del recorregut, en els punts de canvi de pendent hi ha practicades clavegueres de canal obert —boteres— i al biaix, que desguassen a les voreres, construïdes igualment amb grans pedres.
Aquest camí que desembocava a Àger podia connectar també, des d’aquest enclavament, amb el camí que conduïa al Pallars pel coll d’Ares, amb el que es dirigia a la Ribagorça pel coll d’Agulló i amb el que anava a la Conca de Tremp pel congost de Terradets. És important fer notar que els vials medievals no eren únics; majorment es tractava de camins de bast que prenien distintes direccions, entre els quals es podia escollir per dirigir-se a un mateix lloc, segons convenia. En el cas del Pallars, s’hi podia accedir per Terradets, pel coll d’Ares, pel pas de l’Hostal Roig, des de la Conca de Meià, per Comiols, des del Segre Mitjà, pel pas d’Osca des de l’Ametlla del Montsec, i més tardanament pel Pas Nou, des de Colobor. Entre aquests camins de bast, destaca pel bon estat del vell empedrat el que es dirigia des de la vila d’Àger fins a l’ermita de Pedra, documentat ja al segle XI, i que continuava fins al Montsec de Gabrieló, on connectava amb el que es dirigia a Mallabecs, Escumo i el Pas d’Osca; també es podia prendre per anar cap al coll d’Ares. En aquest pas de muntanya hi havia un hospital que existí des d’almenys el segle XII, regentat per santjoanistes i construït per acollir-hi pelegrins o caminants.
A l’àrea de Terradets apareixen també restes força interessants del camí que es construí al segle XI, per iniciativa d’Arnau Mir de Tost, que en el seu testament deixà encara diners per a l’acabament del pont que s’hi construïa (1072). Malauradament, les recents obres de la carretera comarcal han destruït molta part de la infrastructura que es conservava, perquè s’aprofità per al paviment de la vella carretera. No entenem com s’ha pogut destruir alegrement sense haver fet abans un estudi arqueològic que fes viable la conservació de més trams dels que s’han conservat. El que resta ens permet comparar-ho amb Tresponts, de la mateixa època. El camí de Bellmunt o de la Ribagorça esmentat és igualment documentat des del segle XI; s’esmenta en l’acta de dotació de l’abadia de Sant Pere d’Àger del 1048, on es precisa l’emplaçament “iuxta viam que ducit viatores ab Ager ad flumen Nogerola et ad kastrum Bellum Montem”, castell sota el qual hi hagué un pont romànic, per tal de poder travessar el riu, ara destruït i negat sota el pantà de Canelles. (FFL)