L’activitat econòmica del romànic del Maresme

El conreu de la terra

Sant Pere de Riu, del municipi de Tordera, recorda els primers establiments de les comunitats rurals al sector interior de la comarca.

ECSA - J. Todó

El paper dels animals en l’alimentació alt-medieval era d’una importància essencial, similar a la que les activitats silvàtico-pastorals tenien en l’economia de l’època. Conreus primitius, caça i pesca foren, i són encara, recursos bàsics de proveïment, que alternaven amb conreus de camps i horts, rarament en posició dominant. És important subratllar que els recursos de l’economia silvàtico-pastoral eren aprofitats en aquells temps per tots els estrats socials, gràcies a la unió de dos factors determinants: d’una banda, la relació home ambient, població recursos, que permetia, atesa la densitat demogràfica relativament baixa, d’assolir el nivell de supervivència malgrat un sistema productiu basat en l’explotació de les terres ermes, els boscos, els prats i els pantans; d’altra banda, les relacions econòmico-socials de propietat i de producció no impedien ningú d’utilitzar directament aquells espais, lliurement o en canvi d’un pagament d’un cànon o cens. Tant el senyor com el camperol, lliure o dependent, extreien una part considerable de llur sosteniment en aquest sector de l’economia; carn i peix no mancaven a cap taula, cosa que no s’aconseguiria en segles posteriors.

Encara que aquestes consideracions siguin difícilment apreciables des d’un punt de vista quantitatiu, és força encertat pensar que el règim alimentari era, a l’alta edat mitjana, més ric i variat que en èpoques successives, ja que les condicions ambientals, demogràfiques, econòmiques i socials —molt variables— produiran una expansió progressiva de l’agricultura que establirà un tipus d’alimentació basat únicament en el consum de cereals, que abans eren tan sols un aliment més entre d’altres, en molts casos ni el més important. Tot això pesa sobre els estrats inferiors de la població i particularment sobre el camperol, que veié la seva dieta alimentària profundament alterada pels canvis de l’economia i de les relacions de producció i propietat, i progressivament l’exclogueren de l’ús i el gaudi dels recursos silvàtico-pastorals. Pel que fa als senyors, els poderosos, aquests no cessaren mai, ni en època medieval ni en d’altres, de basar l’alimentació en àpats d’origen animal. Però això, que més tard havia d’esdevenir un privilegi, a l’alta edat mitjana no ho era, ni s’entenia com a tal.

Vista de la Vallalta, repartida entre dues parròquies, amb tradicions i característiques rurals que s’han mantingut fins avui.

ECSA - J. Vidal

Les transformacions de l’estructura social no podien ésser concebibles sense l’augment de la producció, que fou la condició indispensable per a la societat de classes. Durant els segles XI i XII, la producció de cereals va créixer per l’expansió de la superfície rompuda, més que no pas per la intensificació dels conreus: fou un increment quantitatiu, no pas qualitatiu, car els rendiments eren més aviat pobres. De manera general, el moviment fou impulsat per l’interès comú de pagesos i senyors, com a conseqüència d’una doble iniciativa. Els camperols proporcionaven la mà d’obra, eren molts, i la gran majoria necessitava trobar un bocí de terra que pogués mantenir-los. Però els senyors, posseïdors dels erms, havien de permetre la seva transformació en terres de conreu. L’espai conreat no pogué ser lliurement engrandit fins que els senyors no descobriren els avantatges de l’explotació agrícola i s’acostumaren a les noves formes de percepció dels drets. No sabem quan ni en quin moment començaren a pensar per primera vegada en termes d’interès, ni quan es deixaren guanyar per la idea del benefici. Ens inclinem a pensar que, en èpoques tan reculades, l’incentiu de la productivitat en termes econòmics era força feble, ja que sempre eren prioritaris els aspectes d’exercici del poder i de control sobre els camperols. No obstant això, l’aplicació d’aquests mecanismes va comportar l’increment dels conreus, afavorit per la creixent demanda d’una població que anava en augment.

La hipòtesi més convincent és que l’activitat dels primers homes que s’instal·laren, tímida durant dos segles, dispersa i discontínua, s’intensificà i es coordinà al voltant de l’any 1050, data que hem considerat més endavant com a definitòria del repoblament, de la reestructuració del comtat, gènesi de les primeres parròquies i organització del territori. Potser en aquests moments inicials els senyors es limitaren a tolerar i autoritzar les primeres artigues, però a continuació, en prengueren la iniciativa i engrandiren la superfície conreada del domini, és a dir, acceleraren el procés que correspongué al canvi d’actitud dels amos de les terres ermes. L’ampliació dels camps es realitzava de manera natural: agafar progressivament una mica més de terra i fragmentar boscos i prats. El principi de les antigues limitacions i la col·locació de fites devia arrelar en aquest moment. La documentació medieval empra diversos mots per a designar la terra que treballava el camperol. Els agri o campi, els camps, devien ser les unitats de conreu més extenses; les pecia o sortes, peces o sorts de terra, corresponien a les unitats mitjanes i petites; les fexia o feixes eren els camps, generalment allargats, que s’esglaonaven en els vessants de muntanyes i els turons, i se separaven per marges de paret seca. Les feixes eren sovint camps antics, mentre que els oberts a les clarianes i separats per solcs profunds o per marges vegetals moltes vegades eren camps guanyats durant la fase d’artigatge del segle XI.

De tota l’expansió agrícola, el retrocés de les terres ermes és l’aspecte més clarament perceptible. Aquest progrés va estretament lligat a dos moviments paral·lels: l’impuls demogràfic i el perfeccionament dels mètodes de treball. En la història agrària, l’estudi de les tècniques devia portar, doncs, el mateix ritme que el de l’avenç dels conreus. La successió dels cicles dels conreus és determinada, en primer lloc, per la importància dels grans sembrats a la tardor o la primavera. El sègol no es troba en cap moment documentat, potser perquè era un cereal propi dels sòls silicis, àcids i humits. El blat, més ben dit, les diferents espècies i varietats de blat que aleshores es conreaven eren l’espelta i el blat, pròpiament dit, especialment el triticum aestivum L que ja són esmentats. La sembra més freqüent era segurament la de cereals barrejats, el mestall. Analitzant la documentació dels segles X al XIII, comprovem que els esplets majoritaris eren els cereals i el vi. Els cereals i els “blats” feien referència al forment, l’ordi, el sègol, l’espelta, la civada i el mill; els més representats al Maresme eren l’ordi, la civada i el forment. En moments de carestia i de males collites es menjaven glans com a substitutiu dels cereals panificables.

Les grans sembres de la tardor eren el forment i el sègol; les de la primavera, l’ordi i la civada. Un sistema que no es limités a la producció de cereals d’hivern sinó que els associés als de primavera podia presentar ja alguns avantatges tècnics, car l’alternança de les sembrades afavoria el creixement de les plantes i les enfortia i sembrar forment en uns camps i ordi o civada en d’altres permetia repartir els riscs de mala collita. Amb els mateixos mitjans hom podia explotar una superfície més gran de terres i, en conseqüència, progressar i racionalitzar l’explotació des del moment que els cereals de primavera s’introduïren en el sistema agrícola i es difongueren. Evidentment, cal veure en quina quantitat es recollien, i si eren més importants els grans d’hivern o els de primavera. De l’estudi de la documentació dels censos fixos, en metàl·lic i en espècie, pagats pels pagesos als segles XII i XIII, n’observem constantment que l’ambivalència de grans d’hivern i d’estiu és gairebé total, fins al punt de poder afirmar que els censos es marcaven amb pagaments de cereals d’una i altra època, la qual cosa permet assegurar l’alternança dels conreus. Malgrat que la documentació només aporti dades fragmentàries, podem constatar el fet clar de dos moments de sembrada, encara que ens sigui impossible calcular-ne el volum total de la producció.

El segon aspecte del cicle de relació dels conreus és determinat per la duració del guaret, encara que no sabem amb certesa si la rotació era biennal o triennal. Comprovem, doncs, que la pràctica dels conreus temporals sobre parcel·les separades periòdicament de l’erm era encara corrent i que l’artigatge continuà també al segle XIV. La necessitat de guarets prolongats accentuà, sens dubte, la utilització i la recuperació de noves terres, molt sovint poc idònies per a una explotació eficaç. És a dir, l’extensió de la superfície sembrada es realitzà més per a la multiplicació de l’àrea roturada que no pas per a la reducció del guaret. De tota manera, durant el segle XIII, hi ha canvis notables que manifesten la voluntat d’organitzar més racionalment les terres de conreu per extreure’n beneficis més grans. La introducció de les lleguminoses representà un canvi profund de l’estructura econòmica de l’explotació. Primer, perquè aquests productes rendien molt; segon, perquè tenien un poder nutritiu elevat, i tercer, perquè en comptes d’esgotar els sòls, els reconstituïen, ja que aquestes plantes, deixades a terra, servien d’adob natural. L’extensió del conreu de lleguminoses s’efectuà, segurament, en detriment del guaret, i això representà un progrés. Al Maresme, aquest tipus de conreu es realitzava als horts, tal com ho mostra la documentació, que parla de pagaments de censos en llenties a Mataró.

La importància de la vinya, especialment al Baix Maresme, ja ha estat esmentada. Forta i aspra, produïa un vi de poc grau. El desenvolupament precoç de les vinyes, fomentat per nuclis urbans i monestirs, les residències de la noblesa i les elits religioses, produïren l’expansió del producte, blanc i lleuger, semblant a l’actual vi d’Alella. Des del segle XI, era sol·licitat per mercaders que iniciaven el comerç; la clientela s’estenia sobretot a les ciutats, on el creixement de les fortunes burgeses repercutia en el consum de vins de qualitat. El transport es feia preferentment per via fluvial o marítima, la qual cosa afavoria les feixes litorals, perquè així les botes es traslladaven a baix preu sense córrer el risc que el vi fos malmès per les sotragades. La vinya es conreava en els vessants on les parcel·les eren disperses i de dimensions reduïdes; també hi havia ceps aïllats o arrenglerats en marges i hortes. Després de l’expansió de la vinya de cep baix, conreu propi de pendents, va continuar la de cep alt o parra, anomenada a les escriptures trílea o trillos, si bé també podem entendre aquests mots com a denominació de l’era, camp destinat a batre el gra.

En els camps fixos, l’arboricultura, a voltes força important, era fonamentalment d’arbres fruiters. Sens dubte, aquesta arboricultura es densificava en els horts pròxims a les cases —ortus, trilia, macenaria —, i en els reduïts sectors dedicats al regadiu. De vegades, hom indicà clarament aquesta condició: ortus pomiferiis, i per citar d’altres arbres, podem esmentar els gladiferiis. L’expansió de la viticultura porta, doncs, aparellada la de l’arboricultura ja des del segle XI. Aprofitant l’espai buit entre rengleres de ceps, el pagès plantava arbres, dels quals aprofitava les fulles per palla o farratge o la fruita que produïen: pomes, cireres, magranes, figues, olives. Els arbres servien, a més, per a fixar els límits de les propietats, i les arrels per a defensar el sòl de l’erosió. L’arbre fruiter més corrent era la pomera, ja que la poma era un component de la dieta alimentària equiparable, en l’actualitat, a la patata, i perquè aquest és un arbre fort, adaptable a qualsevol terra i apte per a fructificar sense gaires atencions. L’olivera, que juntament amb el pa i el vi marquen la trilogia mediterrània heretada d’època romana, apareix igualment en la documentació, encara que suposem que el seu conreu no constituïa una explotació bàsica a la comarca, sinó solament secundària. La toponímia i l’antroponímia fan esments de pereres i avellaners, i la documentació d’algun pagament de censos referent a l’aprofitament dels pinyons.

Restes de l’aqüeducte romà de Pineda que mostren el primitiu aprofitament agrícola d’aquestes terres, continuat en les èpoques medieval i moderna.

ECSA - Rambol

Prop dels torrents o dels recs, especialment dins els termes parroquials i al costat de les masies, hi havia petites parcel·les d’horta, on es conreaven cebes, alls i cols, que constituïen un complement alimentari. La concentració dels horts al costat de les rieres sorgeix en les escriptures com una de les característiques del poblament agrupat, on s’esmenten vinyes i hortes veïnes, acompanyades d’arbres fruiters. Als segles XI i XII es produí també un canvi per l’augment dels molins d’aigua, que aleshores esdevingueren un monopoli senyorial. Per als senyors, el molí significava una font de rendes, i per als pagesos, obligats a portar a moldre el gra al molí del senyor, esdevingué un sistema d’estalviar temps. Construir canals de desguàs dels molins per al regadiu implicà la revalorització de les terres irrigades i la creació de molts horts (en aquesta època s’utilitzava com una de les peces del molí el glebario o gleva, que s’emprava per a adobar el sòl). El regadiu va fer millorar, alhora, la producció de plantes industrials com el lli i el cànem, conreus que representaven uns ingressos suplementaris per a les famílies camperoles, les quals exercien, sense abandonar les ocupacions agrícoles, una activitat alternativa de tipus artesanal i a temps parcial, portada a terme per les dones i les criatures.

El bosc, la caça i la pesca

La valorització dels boscos fou simultània a la dels horts i les vinyes. El bosc proporcionava materials cada vegada més necessaris: llenya per a escalfar, per a forns i obradors, resines, escorces, cera per a ciris i espelmes, calç, cendra, carbó per a les ferreries. L’expansió de la vinya provocava una forta demanda de fusta per a la fabricació de botes i cups, portadores i trulls. Hi havia, doncs, un lligam estret entre la viticultura i l’explotació forestal, i a la fi del segle XII, els camperols començaren a considerar el bosc com un espai de valor intrínsec; els senyors, per la seva banda, materialitzaren aquest interès en noves prestacions, com el dret de forestatge que cobrava Pere des Bosc als seus dominis. Al segle XIII, ja es convertí en un espai de conreu protegit, destinat a subvenir a les mancances de la construcció, de l’artesanat o de calefacció i, aleshores, en el conjunt de les rendes senyorials, la part representada per la venda de fusta s’engrandí notablement. Ja hem assenyalat més amunt la importància de la fusta del Maresme, que esdevindrà un deis productes més preats a Barcelona i d’altres nuclis portuaris, especialment dedicats a la construcció de vaixells. Un altre producte de qualitat, que també va esdevenir d’exportació, fou el roldor, del qual s’aprofitaven les fulles, riques en taní, per a curtir; per referències trobades en els manuals notarials de València, sabem que, al segle XIV, s’efectuen compres de roldor del Maresme per a bastir les adoberies del regne.

Els senyors feudals acostumaven a reservar-se el dret de caça a les seves deveses i, segurament també, als boscos de llur domini. La informació documental és ben poca. No obstant això, el 1190, Guillem de Montornès, en concedir un establiment a Premià, especifica que cap home no podrà caçar conills a la seva devesa; a mitjan segle XIV, Pere des Bosc, en prendre possessió del castell de Sant Vicenç i Vilassar, prohibeix taxativament als seus vassalls la caça d’ocells i coloms dins el terme del castell; al vescomtat, els senyors podien establir vedes i limitacions en l’exercici de la caça i rebre quarts o “pernes” dels porcs senglars morts i dels bocs estimbats. En moments de necessitat, els nobles que en temps més antics s’havien apropiat dels emprius i les terres ermes començaren a establir els camperols als boscos i els concediren, alhora, privilegis de cacera.

Els productes provinents de la pesca constituïen també un element gens menyspreable de la dieta alimentària, i més encara als llocs marítims. La pesca es practicava arreu, als torrents, els arenys, els canals i les maresmes, a més de la mar.

La predilecció pel peix anava, a més, relacionada amb motius d’ordre cultural, en una societat que consumia peix com a substitució de la carn, que era prohibida per l’estament eclesiàstic durant períodes de temps prolongats. El senyor feudal es reservava el dret de ribatge, que afectava tot el que es desembarcava o es recollia de la mar; en bans i ordinacions, hi podia reglamentar la pesca i la venda del peix, ja fos de mar o de riu; també hi reclamava el “peix de tall”, i així participava en la pesca que es feia al seu territori. Hi havia també el dret de troba, que es referia a la pertinença del senyor de tota troballa, ja fos per terra o per mar; així s’expressa Pere de Màrgens en el capbreu del castell de Mataró: “Item he jo, en P. de Màrgens, senyor del castell de Mataró, més que són sues totes trobes del seu terme que no troben senyor dins spay d’un any i un dia, axí com de moneda o de quin matayll o altre, ho roba, ho robes. Item totes trobes qu’es fassen en les mars del castell demunt dit de Mataró són del dit senyor, en axí com àncores, moneda o altre matayll, e encara tota fusta o vaxella de fusta, o qualsevulla altra cosa que dins l’espay demunt dit no trop senyor”.

La cria de bestiar

El règim alimentari incloïa també un cert consum de carn, ous i formatge. Es criaven animals per a l’alimentació, d’altres per al treball, i la gran majoria eren constituïts per les anomenades bèsties menudes: porcs, ovelles i cabres. El Maresme, però, no es caracteritzà per una gran dedicació ramadera, malgrat que en la documentació s’esmenten, fins i tot, comandes de bestiar fetes per ciutadans de Barcelona a pagesos de Llavaneres. A les senyories dels castells de Mataró i Sant Vicenç, hi ha referències sobretot de cabres, utilitzades especialment com a bèsties vives per extreure’n bàsicament llana, llet —que era en gran part transformada en formatge—, i, només de manera secundària, carn. És força comú comprovar en la documentació que els pagaments es feien en formatge, lliurats per Pasqua i Pentecosta, que el senyor rebia pro pastura, és a dir, en canvi del dret de poder pasturar. Si aquesta no fou una terra ramadera, sí que fou, en canvi, un lloc de pas de la carrerada oriental de la transhumància medieval catalana, que comprenia els pasturatges d’estiu de la Cerdanya, el Montseny i el Collsacabra, i els d’hivern de l’Empordà, el Penedès, el Vallès i el Maresme. Aleshores, quan els ramats ocupaven prats i pastures de senyors feudals de la contrada, aquests defensaven llurs drets sobre el pas del bestiar i els allunyaven de les seves deveses, els camps i les hortes adpropiam culturam, protegides amb cura mitjançant tanques i closes.

Els animals més que menuts, les bèsties de corral, l’aviram —gallines, oques, ànecs— tenen una presència documental, perquè molts pagaments eren fets en ous, capons i gallines. Els masos del monestir de Sant Pol satisfeien aquest amb parells de pollets i cansalada, i amb dos peixos als mariners que s’ocupaven de recollir els cànons i traslladar, via marítima, els productes, des de cada parròquia al cenobi. Però segurament aquest era un plat destinat a les taules dels senyors i gairebé mai, o molt poc sovint, a les dels pagesos. Si es consumia poca carn d’animals majors, la de l’aviram tampoc no era gaire coneguda; malgrat tot, i encara que algunes notes documentals esparses suggereixin aquesta possibilitat —com en una sentència tardana, on es relata que un camperol del Maresme ajuda un altre a batre l’era, i que aquell li ofereix un pollastre cuit al camp, que ambdós mengen—segurament la vida quotidiana no incloïa les gallines i les oques als àpats dels pagesos.

El porc, un dels animals que formava part del bestiar del Maresme, era força corrent als censos, que es pagaven en trossos d’aquest animal: caps, pernils, corba et templa porcina —espinada i ventre—, carnis salse —cansalada—. Els mesos de novembre, desembre i gener eren dedicats a la pastura i matança del porc. Un cop mort, els pagesos en preparaven els derivats, pernils i embotits, i la cansalada, que era l’aliment carni habitual de les llars camperoles. El pèl era utilitzat per a fer raspalls i pinzells. No tenim constància de l’ús del greix com a condiment o per a cuinar, com es feia a les terres més continentals europees, sinó que el Maresme medieval s’inclou en l’anomenada cultura mediterrània, principalment orientada a fer servir com a base culinària els greixos vegetals, especialment l’oli d’oliva.

Decididament marginal, des del punt de vista de l’alimentació, fou el bestiar gros —bòvids, èquids—. Rars i preciosos, els bòvids eren utilitzats com a força de treball en les operacions agrícoles i de transport. Els pagesos de masos petits no sempre tenien bous i vaques, tant és així que els capbreus del Maresme del segle XIV, on s’anoten tots els masos que pertanyen al senyor feudal, reflecteixen detalladament l’existència de masos i bordes que no tenen bestiar, molts d’altres que només disposen d’un bou i un ase i els més afavorits, que declaren tenir un parell de bous per a les labors del camp. Sabent que en èpoques més reculades les possibilitats de possessió de bèsties aratorias devien ésser semblants o menors, podem concloure que només a la fi del cicle laboral, el bestiar, ja vell i inútil, era trossejat per a destinació alimentària. Els vedells mascles eren, sovint, castrats abans de l’any per tal que conservessin la seva força però, alhora, perquè esdevinguessin mansos i servissin com animals de tir o labor. La major part de la ramaderia bovina, l’única notable del Maresme, procedia de la zona de Tordera, on actualment encara té importància.

Una destinació anàloga —labor i transport, però sobretot aquest darrer— tenia la cria equina, que assegurava, a més, les cavalcadures militars. Cal dir que la documentació de la contrada no esmenta cavalls, sinó que el que trobem a les explotacions camperoles són sempre ases. Això no vol dir que no hi haguessin cavalls, especialment als castells, símbol del prestigi del cavaller. Però els pagesos continuaren junyint els bous a l’arada, ja que el cavall no s’utilitzà mai com a animal de labor perquè era massa car i costava molt mantenir-lo, tant en civada com en ferradures. Basant-nos en els imports de transaccions econòmiques del segle XIII —vendes de masos, feixes i peces de terra— ens adonem que el preu d’un cavall el 1274, comprat per Bernat de Sant Vicenç, val l’equivalent a un mas de categoria mitjana, la qual cosa indica que tan sols era assequible a personatges veritablement privilegiats, els membres de les elits. Els ases, en canvi, segurament molt més barats, eren el mitjà de transport ideal per a viatgers, mercaders i camperols viticultors que transportaven les portadores de la verema, com també les tragines de llenya i els sacs de farina a forns i molins; per tant, la seva presència a les llars pageses era molt més corrent.

La comercialització dels productes

Paral·lelament al moviment d’expansió agrícola, hi va haver un moviment de gran amplitud, una obertura progressiva de les relacions econòmiques i un creixement lent de les activitats comercials que, a poc a poc, penetraren en el món rural i ajudaren a suportar, de manera eficaç, la càrrega de la població que anava en augment. Dins del marc senyorial, els transports dels productes del camp i el bosc cap a les residències rurals o urbanes de l’aristocràcia foren cada vegada més abundants i més ràpids. Simultàniament, s’expandí i es ramificà una xarxa d’intercanvis fonamentals en la venda, la compra i l’ús de la moneda. L’estructura de la societat medieval concentrava en poques mans els ingressos engendrats per l’expansió agrícola, orientats cap a l’adquisició d’articles sumptuaris. Així, productes com el vi, la carn i les primeres matèries per a l’artesania de qualitat augmentaren notablement llur producció. És evident que, malgrat que les senyories del Maresme tenien, en aquesta època, un marcat caire rural, la proximitat de la ciutat de Barcelona i la dels mercats de Granollers i Sant Celoni influïren en les activitats econòmiques de la comarca i en l’especialització de la producció.

L’àrea d’aprovisionament urbà es confiava en l’activitat dels mercaders, ràpidament convertits en ciutadans de l’alta burgesia, els quals havien acaparat drets provinents del monopoli reial, venuts o arrendats per la corona, com ara el dret sobre els maells o el dret sobre la quartera —el dret del pes i el mesuratge de la farina i del blat—, o el dret d’ampolla, crida i lleuda del vi forà. Aquest darrer, documentat no solament a Barcelona, sinó també en escriptures del Maresme, es valia dels bans públics per a anunciar a tothom la venda del vi, i s’hi posava una ampolla per a donar-lo a tastar.

La lleuda era el dret de pas i entrada de les mercaderies, en aquest cas del vi de fora de la ciutat. La venda del vi, per tant, esdevingué un gran negoci, i mantenir aquest monopoli era senyal d’un poder molt elevat. Els mercaders i els artesans intentaren ben aviat utilitzar la pressió senyorial per a aprovisionar-se directament i evitar així el tracte i el regateig amb els pagesos. Per aquesta raó, arrendaren o compraren la percepció de delmes i censos, concediren crèdits als camperols i els petits senyors i, d’aquesta manera, crearen a la comarca una xarxa de contractes, compromisos i vendes, que els convertí en amos d’una gran part de la collita, especialment allí on la jurisdicció feudal era més feble. Finalment, es feren amb les terres i, aleshores, es convertiren en senyors de dominis venuts per nobles arruïnats.

La circulació de la moneda

En incrementar-se la demanda, es generalitzà àmpliament l’obertura de les relacions econòmiques, les quals esdevingueren més flexibles. Com que la moneda es feia necessària i còmoda, el seu ús, cada vegada més comú, afavorí la introducció de les relacions mercantils. Si a l’inici, en establiments i vendes del segle X, el recurs al bescanvi és un fet documentat, ja des d’aquest període apareixen amb intensitat creixent pagaments en diner. La moneda de compte era el sou, que equivalia a dotze diners, i, de ben segur, la formació d’una classe feudal àvida de riqueses i l’augment dels intercanvis devien ser les causes de la necessitat de numerari que sentia l’economia catalana des de la segona meitat de la centúria. La moneda sarraïna, anomenada mancuso de auro, present en les escriptures, equivalia a set sous, és a dir, 85 diners. Des del 1018 s’encunyaren mancusos de auro cocto o mancusos de auro Barchinone. Segons els documents de la contrada que fan referència al segle X, comprovem que els pagaments s’efectuen en sous, sous de plata, diners i peces d’or cuit; al principi del segle XI ja es comencen a fer servir els mancusos o morabatins.

De vegades es pagava en espècies, com en un alou a Premià, el 1009, pel qual es dona una pell, sis draps i una capa per valor de tres mancusos. O la venda de masos amb molins a Llavaneres, el 1002, per un cavall optimum. Dels diners que procedien de Spania —l’Espanya musulmana—, en circularen per Catalunya a la primera meitat de l’onzena centúria, i en tenim referències al Maresme el 1040, en la venda d’un alou a Mata, que es pagà amb aquest tipus de moneda. També tenim referències de mancusos d’or de Barcelona el 1053 i el 1069. La seca barcelonina, que emprava les entrades de metall aurífer provinents de les paries, sembla que va continuar encunyant regularment, fins cap a l’any 1057, mancusos de auro cocto, que devien circular fins el 1085. Fruit de noves paries o de relacions mercantils, en època de Berenguer Ramon II varen circular pel comtat de Barcelona mancusos d’or de València, com els que s’utilitzaren per a pagar el preu de l’alou venut a la parròquia de Civitas fracta i a Mata, el 1082. Durant el segle XIII, la moneda de plata no va desplaçar la d’or. Des del 1111 els morabatins són documentats al Maresme, mentre que en les compres de béns immobles, com terres, molins o cases, i en el comerç marítim, sovint circulaven les monedes d’or en els mercats rurals i urbans; pels pagaments mitjans i petits es preferia la moneda de plata.

Des del 1145 apareix la moneda corrent a Barcelona, car el diner encunyat a la ciutat dominava una gran zona, especialment la del Baix Maresme. L’existència de diferents tipus de moneda en circulació, l’augment de numerari, les necessitats creditícies imposades per una economia en expansió i les creixents relacions amb mercaders i mercats van fer incrementar el nombre de canviadors al segle XIII i afavoriren la difusió en el món rural de la noció de canvi i del valor divers i variable de les monedes circulants. Ja a la darreria del segle XII es venen explotacions que es paguen en sous de diners, que augmenten durant tota la primera meitat del segle XIII, i que l’equivalència amb la marca de plata de 88 sous es dona gairebé a cada transacció; en aquest mateix període també apareix el sou doblenc. Quan es van establir els sistemes de pesals, mesures i monedes del nou regne de València, Jaume I va crear el 1246 el diner o ral de València, que s’anomenà igualment moneda de tem, perquè el seu contingut d’argent representava les tres dotzenes parts del total. Amb desig unificador, anys després, el 1258, el monarca aplicà la proporció del tern a la moneda barcelonina. El diner de tern es mantingué immutable fins al regnat de Ferran el Catòlic i, pel que fa a les nostres dades documentals, comença a sorgir a partir del 1260 i continua la seva presència en endavant, sempre amb l’equivalència de moneda heretada de l’època carolíngia.

Els mercats

L’extensió, l’aplicació i l’adequació del sistema monetari es van vincular íntimament en el naixement dels mercats, els quals —especialment els de caràcter setmanal— van adquirir importància i continuïtat a partir del segle XI. El mercat de Granollers es coneix ja el 1041, el de Sant Celoni des de mitjan segle XII, el de Caldes de Montbui a la mateixa època, el 1141. Segurament, a l’inici, les transaccions que s’hi realitzaven es referien a productes agrícoles; és molt possible que l’especialització ramadera d’alguns mercats fos desplaçada per les fires, i hi quedaren com a productes més freqüents fruites i verdures, grans, oli, vi, utillatge agrícola i productes de petita artesania domèstica. A la contrada, l’únic mercat d’època alt-medieval era el de Sant Celoni, la qual cosa significava que les zones allunyades del vescomtat vivien en l’àrea d’influència de Granollers. Tots dos mercats, però, van tenir una forta incidència durant l’edat mitjana, ja que llurs mesures, ben arrelades, continuaren emprant-se fins i tot després de la creació de nous mercats, que s’anaren alternant amb les mesures locals; és a dir, l’atracció d’ambdues localitats continuà tenint gran vigència entre els pagesos del Maresme.

Tant per les citacions dels documents com per la conseqüència lògica de la mateixa situació geogràfica, comprovem que l’àrea d’influència del mercat de Granollers s’estenia a tota la jurisdicció dels castells de Vilassar i de Sant Vicenç i també a la parròquia de Mataró, que era compartida amb la del mercat de Sant Celoni, la zona d’atracció del qual comprenia des de les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres fins a les del vescomtat de Cabrera. La primera concessió de mercat al Baix Maresme tingué lloc l’any 1294, atorgada per Jaume I a l’infant Pere, llavors senyor de Mataró, la qual cosa afavorí, segurament, la vila, i n’impulsà el caràcter comercial. El dia de mercat setmanal fou fixat cada dilluns, i en el privilegi reial, com era costum, es manava garantir la seguretat dels mercaders i de llurs mercaderies a l’arribada, l’estada i la tornada. El llevador de rèdits del monestir de Sant Pol del Maresme, redactat al final del segle XIII, constata que un dels masos del Sant Crist serà obligat a prestar, anualment, quatre quarteres d’ordi, quatre d’espelta i una de forment de mesura de Vilassar. Però no serà fins uns anys més tard, el 1313, que Jaume II afavorí el senyor feudal i li concedí, en atenció a les seves súpliques, el privilegi de mercat setmanal cada dissabte.

Torre de defensa d’època tardana de Can Maians, símbol de la protecció en què s’hagueren d’envoltar les velles masies del Maresme.

ECSA - Rambol

En els nuclis no emmurallats, com era el cas de Vilassar i de Civitas fracta, la situació del mercat depenia de la defensa que pogués donar-li el castell. La manca de muralles comporta generalment una concentració més petita, la qual cosa permet, en alguns casos, fer mercat en una plaça interior. En algunes consagracions d’esglésies s’especifica la prohibició de fer mercat a una distància determinada al voltant del temple i, per tant, la plaça del mercadal no coincidia amb la plaça de l’església. A Mataró, els documents del segle XIV donen força referències del nucli urbà inicial, originat al voltant de l’església de Santa Maria, on és situat el carrer que, des de la plaça, porta al forum, el mercat. A Vilassar, en canvi, el mercat se situava a la plaça del castell, a dalt de tot de la població. Un dels punts que cal ressaltar és que la creació dels nous mercats en aquestes parròquies i en tantes d’altres sorgí de la iniciativa dels senyors, potser coaccionats per llurs vassalls o, gairebé amb més certesa, aconsellats fortament pels castlans i els batlles, que gaudien d’un control cert i eficaç de les possibilitats agrícoles dels pagesos, a més d’una vigilància efectiva i d’un cert monopoli de les collites. El rei els concedia el privilegi “atenent les seves súpliques”, la qual cosa significa que la mentalitat de la noblesa, a la darreria del segle XIII i l’inici del XIV, ja era sensible a les noves necessitats del comerç i als beneficis que podia generar.

Les indústries: ferreries, forns i molins

Pel que fa a les indústries medievals del Maresme, ens referirem als destrets senyorials, també anomenats monopolis. Llur domini i control no tingueren caràcter tutelar sinó fiscal, des de l’origen i durant tota la seva durada. El monopoli que el senyor solia reservar-se més sovint era el de la ferreria, en el qual el pagès havia d’arreglar, per força, les seves eines per a les feines del camp i portar a ferrar qualsevol objecte domèstic que ho requerís. Generalment, com a indemnització per aquest servei, el pagès estava obligat a pagar un cànon anual, generalment en espècie, anomenat lloçol; de la mateixa manera, quan el senyor feudal obligava a dur a moldre el blat als seus molins, ei pagès també havia de prestar un cens per tal de poder-los utilitzar. Com que el senyor tenia d’altres ocupacions, no era ell en particular qui menava molins i ferreries, sinó que preferia arrendar-los en contractes quasi-emfitèutics, dels quals treia una participació d’aquests rendiments. Els forns, de vegades, també constituïen un monopoli més.

El nom llatí de fabrica significa, alhora, farga i ferreria. Les fargues requerien tres condicions essencials per a ésser instal·lades: llocs pròxims als corrents d’aigua per a llur aprofitament, no allunyats dels boscos per a la provisió de llenya o carbó i al costat de les mines de ferro per a l’extracció de minerals. Les zones de més concentració de fargues foren, doncs, les muntanyenques, sobretot els Pirineus. En molts casos, totes dues feines —la de farga i la de ferreria— es devien alternar, és a dir, s’assolia la doble funció de fonedor de ferro i d’obrador d’utillatge adequat a les feines del camp, o bé per a diversos arts i oficis. De l’estudi global de les escriptures i de l’observació de les possibilitats metal·lúrgjques de la comarca, ens inclinem a considerar que, al Maresme, hi va haver tan sols ferreries a l’època medieval. Se situaven prop dels torrents i gairebé cada parròquia en tenia una. Les ferreries del castell de Sant Vicenç de Vilassar s’emplaçaren a Argentona, Premià, Cabrils, Cabrera i Agell i foren concedides i encomanades pels senyors feudals, des dels segles XI i XII, als seus homes de confiança, o donades a institucions religioses, com ho feu Pere de Sant Vicenç i Berenguera el 1188, que lliurà el seu fill Pere com a monjo al monestir de Sant Salvador de Breda, i el dotà d’un mas i el lloçol de la ferreria. La ferreria d’Argentona es trobava dins el cercle reduït de la sagrera, al costat del celler de la parròquia; a Premià, se situava prop d’un hort vora la rectoria.

Les ferreries del castell de Mata eren a Mataró i Llavaneres. Guillem Ferrer, en el capbreu del segle XIV, declara sobre la seva ferreria de destret i explica que els pagesos del terme estan obligats a pagar-li en concepte de lloçol. El que té un parell o més de bous, dues quarteres d’ordi de mesura de Granollers; el que té un bou i un ase, una quartera i mitja; el que té un bou o una vaca, una quartera; el propietari d’una borda que treballi per a ell mateix, i no per a un altre, mitja quartera, com també el qui té un mas sense bèsties. Els censos comprenen, doncs, quantitats variables, i a més han de pagar la mateixa en quartans de vi, “reramost”, la mesura antiga del castell de Mataró.

Els petits nuclis de poblament concentrat, com hem dit, es generaven al voltant de la plaça de l’església i el mercadal; en alguns casos, d’altres elements documentats i importants per a la vida quotidiana eren el pou i el forn, sovint dins la sagrera, com els de Mataró i Vilassar, però que devien ésser ben corrents a d’altres parròquies de la contrada. Cal, a més, distingir entre el forn per a coure pa, dins les viles, i els forns de calç, testimoniats sobretot per la toponímia, dispersos i sovint allunyats dels centres d’hàbitat, dels quals desconeixem si foren un monopoli senyorial un dret comunal.

La informació procedent de la documentació del Maresme medieval no aporta dades tan precises sobre el cens del pagament pel dret de fornatge. No obstant això, tenim coneixença d’un forn senyorial a la vila de Mataró, possessió del castell, gràcies a un litigi entre el senyor feudal i el bisbe de Barcelona. Arnau Ballester, senyor de Mataró, al·legava que els eclesiàstics que habitaven en el seu terme estaven obligats a coure el pa al seu forn, però la sentència es dictà en contra i declararen immunes, francs i lliures els homes de l’Església. Aquest fet, doncs, indica que el forn era sota el control directe del senyor, el qual forçava els pagesos a coure-hi el pa, i en treia rèdits. L’obligació era la mateixa per a tothom, i només se’n lliuraven els privilegiats. Els forns, com a productors de rendes, eren sovint susceptibles de ser concedits en arrendament, com el forn de la parròquia d’Argentona, anomenat d’en Mateu.

En tota l’anàlisi de les nostres velles societats rurals, el moliner, el ferrer, el forner, l’hostaler i el mercader tenen un lloc ben determinat. L’aparició de moliners especialitzats, pel que fa referència al canvi en la molta —anteriorment aquesta anava a càrrec d’esclaus i esclaves i més tard de les dones pageses—, significà, pels mitjans que disposava la humanitat, un veritable progrés. L’expansió del molí hidràulic, inventat en època romana, fou essencialment medieval, ja que el món antic, com que disposava de suficient mà d’obra, no cercava un estalvi en aquest sentit i, per tant, l’invent no s’estengué fins que no va esdevenir una necessitat social. La força motriu dels molins podia ser de tres tipus: la d’aigua, la més primitiva; la del vent, enginy oriental importat a Europa pels cavallers croats de retorn de Terra Santa, i finalment la de sang, és a dir, la que originava la tracció animal o de l’home esclau. En el nostre cas, l’energia emprada era la de l’aigua de les rieres, amb mecanismes per a envasar-la, perquè els torrents del Maresme no tenien sempre un corrent d’aigua continu, ans al contrari, hi havia èpoques de grans crescudes que es contraposaven a les sequeres estiuenques.

En el període que el poder dels reis d’Aragó era al seu zenit, als segles XII i XIII, hi havia una protecció benèvola de les aigües, afermada per les jurisdiccions reials. La irrigació era, doncs, en teoria i pel que fa a les lleis escrites o recollides a Catalunya, subordinada a un poder comunitari. Malgrat el contingut de la llei, a la pràctica les actuacions dels senyors feudals, ja comprovades pel que fa a les terres ermes i forests, seguiren directrius ben diferents. El dret sobre les aigües corrents es convertí en una possessió senyorial, i les aigües eren aprofitades directament o bé concedides als habitants de la senyoria, tant per a regar com per a proveir els masos i els poblats, i també cedides mitjançant contractes emfitèutics per establir molins fariners, drapers i paperers, tal com passava al vescomtat de Cabrera. A les senyories de jurisdicció menor, el domini de les aigües públiques continuà essent una prerrogativa del príncep.

Les primeres notícies aportades per la documentació sobre els molins del Maresme provenen del segle XI. El 1022 Berenguer Ramon I efectua una venda d’un alou a Llavaneres, en el qual hi ha inclosos molins, a Guillem de Castellvell. Paral·lelament, quan Guadall compra al comte de Barcelona el que constituirà el feu de Sant Vicenç, s’hi especifiquen cases, aigües, molins i censos. Altres documents posteriors també en fan esment, sobretot quan parlen dels serveis deguts al senyor: reparar i construir molins i rescloses. Quan es venen, en escriptures ja del segle XIV, s’enumeren tots els elements que componen el complex moliner i totes les eines i els aparells per a portar a terme la molta. Hi consta la concessió d’un hort, juntament amb el molí, que es beneficiava, sens dubte, de l’adob provinent de les restes de la molta, el fang i l’aigua envasada i, per tant, es devia tractar, certament, d’un hort veritablement productiu.

A les jurisdiccions de Mata i Burriac, segons les dades documentals, els molins es concentraven a les rieres de Llavaneres i d’Argentona; potser també n’hi havia a Premià, on hi ha referències d’un camí moliner. Caldria qüestionar-se si en la realitat la producció tèxtil es dispersà pel camp o no. És ben cert que al segle XIII, amb la difusió del batà, la fabricació de draps s’expandí de les ciutats al món rural, i molts molins medievals començaren a funcionar simultàniament com a fariners i drapers, i s’hi practicaren les operacions de molta del blat i el batanatge dels draps. Però pel que fa al Baix Maresme, com que no s’ha trobat documentat cap molí draper, cal pensar que aquesta fou una zona on potser s’extreia una certa quantitat de primera matèria destinada a labors domèstiques o per a ésser elaborada a d’altres llocs. L’existència de molins bataners a Granollers i a Llerona devia atreure la producció i la posterior comercialització. En canvi, al vescomtat, la concentració més elevada de molins se situava al terme del castell de Palafolls, on les aigües de la Tordera, contingudes en sèquies i valls, servien per a regar les terres i per als molins bladers, drapers i més tard també paperers, que s’establiren en emfiteusi i foren sempre monopoli de la baronia.

L’artesanat: la fabricació d’utillatge

De les activitats anomenades protoindustrials, cal destacar-ne l’artesania, l’elaboració d’utillatge per a la casa i el camp, i les labors relacionades amb la indústria tèxtil. Com hem explicat anteriorment, l’expansió de l’economia dels segles X al XIII fou conseqüència sobretot del treball humà, que permeté obtenir un excedent de producció. És evident que l’augment demogràfic hi tingué un paper important; nogensmenys, hem de suposar que el progrés fou degut especialment al perfeccionament de l’utillatge agrícola, perquè els avenços de la metal·lúrgia rural foren decisius per a l’agricultura. Així, al segle XII, els textos comencen a donar-nos una sèrie d’indicis que posen en evidència el fet que el ferro tenia molta més importància com a instrument de labor que en èpoques més reculades. Quan un pagès de Dosrius, Joan de Vallmajor, surt en peregrinació cap al Sant Sepulcre, a la darreria del segle XII, deixa a la seva esposa Loreta, en llegat testamentari una relia, una aixada i una destral com a elements d’un valor preat, sobretot si ho comparem amb la resta de les altres deixes, que no eren pas de poca entitat: alous, camps, masos, terres. El fet que s’hi indiquin aquestes eines per al conreu, a més de l’usdefruit de tots els béns, fa pensar que disposaven d’un sòl de conreu indispensable per a viure, però, també, la possessió de l’utillatge més adient i adequat per tal que la terra fructifiqués.

No solament dins l’àmbit de l’artesanat es fabricava utillatge per a les labors agrícoles. És ben lògic pensar que, sobretot des dels segles X al XII, les feines del camp s’alternaven i es coordinaven amb d’altres ocupacions, i no és gaire agosarat suggerir que algunes d’aquestes es dirigien vers la producció d’objectes domèstics i per a la construcció i també per a les feines domèstiques de caràcter tèxtil centrades en el filat i en el teixit. Ambdues dedicacions es realitzaven en l’espai clos de la llar, on els homes devien tallar la fusta a fi de convertir-la en culleres, pales i escudelles i devien coure el fang en forns per obtenir-ne plats i teules mentre que les dones i les criatures filaven la llana i la teixien o destriaven el cànem i el lli per a fer-ne vestits als membres de la família.

En alguns sectors, com a Tordera, l’existència de molins drapers implicà, forçosament, una especialització de la població en les labors tèxtils, i així es passà del treball domèstic, callat i submergit, a una certa protoindústria. Això no significà, però, que les altres tasques s’exhaurissin del tot, al contrari, malgrat la dificultat inherent de documentar ocupacions d’aquest tipus, no és arriscat apuntar que en molts indrets la mà d’obra femenina i infantil es dediqués a aquestes activitats, especialment en els moments de penúria econòmica i de poca o nul·la circulació de manufactures. El recurs de la producció en el si de l’àmbit de la llar per a satisfer les primeres necessitats fou un fet evident. Més endavant, per tal d’incrementar els beneficis provinents de la labor agrícola, dones i criatures contribuïren amb llur esforç al manteniment familiar, foren els veritables protagonistes en els rams del tèxtil i la terrissa artesana i s’inclogueren en l’expansió de la indústria al món rural.