La societat del romànic del Maresme

Els dominis eclesiàstics: els monestirs i els bisbats

Mapa de les esglésies del Maresme anteriors al 1300.

LI. Ramos

En el marc de les actuacions religioses, cal dir que aquesta activitat ha deixat nombroses empremtes en el paisatge, tant en l’àmbit dels comportaments humans més particulars —els ritus—, com en les obres personals de modificació —recintes sagrats, temples, cementiris, símbols sacres—, que tenen el valor de consagrar un espai o un element paisatgístic destinat a l’ús cerimonial. Evidentment, aquestes dues funcions s’integren en una de sola, car l’edifici religiós assumeix sempre un significat simbòlic i inviolable. Les construccions sagrades ofereixen també una gradació jeràrquica, que expressen alhora característiques diverses d’agrupació de poblament. En primer lloc, considerarem els edificis aïllats —els monestirs o els priorats—, en segon lloc, els generadors d’hàbitat concentrat —les parròquies—. Cal assenyalar igualment que les zones extenses eren propietat d’institucions no situades a la comarca, com poden ser els dominis de la seu, els monestirs o les canòniques; també hi havia cases pertanyents a ordes militars i tots eren inclosos dins la unitat territorial administrativa, la diòcesi. D’aquesta manera, l’activitat religiosa prengué una importància cabdal, perquè la religió era un fet col·lectiu i l’Església, el símbol de la col·lectivitat, el factor que garantia l’ordre social, el més eficaç contra les incidències temporals, polítiques o socials.

La població de Sant Pol de Mar, originada sota la protecció del seu antic monestir fortalesa, a primer terme.

ECSA - J. Todó

El Maresme no fou terra de grans monestirs. Al vescomtat, trobem el de Sant Pol del Maresme, Valldemaria, Roca-rossa, Sant Salvador de Breda, Sant Marçal del Montseny, Sant Celoni i Sant Pere de Clarà. Sant Pol del Maresme fou un monestir benedictí, i més tard cartoixà, situat a la mateixa vila de Sant Pol de Mar, que ja existia el 855 i que començava a rebre donacions dels fidels; el 966 era regit per un mateix abat juntament amb Sant Feliu de Guíxols i l’any següent rebé un precepte d’immunitat i protecció del rei Lotari, que confirmà la unió d’ambdues abadies fins a la mort de l’abat Sunyer. El 977 era regit per l’abat Ató i continuà amb abats propis fins després de mitjan segle XI, que fou desertat pels monjos a causa de les freqüents depredacions dels pirates àrabs; per això, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis el cediren el 1068 als monjos de Sant Honorat de Lerins, temps en què fou bastida l’actual església. Aleshores es convertí en priorat fins que els lerinencs abandonaren el monestir el 1263 i el vengueren a Guillem de Montgrí, sagristà de Girona, juntament amb el castell, la vila i els territoris que s’escampaven disgregats per diferents indrets, en dependència de les donacions pietoses de centúries anteriors. El monestir subsistí fins al segle XV, que s’integrà a la cartoixa de Montalegre i poc després fou venut al vescomte de Cabrera.

Santa Maria de Roca-rossa fou una canònica augustiniana del municipi de Tordera i de l’antiga demarcació de Vallmanya, de la parròquia d’Hortsavinyà. Abans de l’any 1177, hi devia haver un tipus de vida eremítica, i potser, com explica Pons i Guri, fou fundat per Ramon Gasc. Tenint en compte l’abundància de la documentació, cal suposar que l’etapa més esplendorosa d’aquest monestir fou la compresa entre els darrers anys del segle XII fins a mitjan segle XIII. Roca-rossa va esdevenir un centre popular de devoció mariana entre la gent de la comarca selvatana i ben aviat, el fet que moltes donacions fetes al cenobi rebessin, com a contrapartida, l’admissió dels benefactors en la partició de fruits espirituals de les bones obres i les oracions dels religiosos portà a organitzar la confraria de Santa Maria de Roca-rossa que, dins d’aquella església, disposava d’altar propi i un sacerdot, beneficiat de la confraria. Dins l’estol de les canòniques augustinianes escampades per tot Catalunya, la de Santa Maria de Roca-rossa tindrà, fins i tot en els moments de més importància, un lloc simplement discret.

Dins els grans dominis del vescomtat, però fora ja de l’àmbit geogràfic del Maresme, hi hagué els monestirs abans citats de Sant Salvador de Breda, Sant Marçal del Montseny, Valldemaria i el priorat o pabordia de Sant Celoni, que es trobaven a les comarques del Vallès Oriental i de la Selva. Dos d’aquests monestirs, el de Sant Marçal del Montseny i el de Breda, tindran nombroses possessions a la comarca del Maresme: Breda al sector del vescomtat i Sant Marçal pels veïnatges d’Argentona.

Sant Pere de Clarà, del municipi d’Argentona. Antiga dependència de Cluny que recorda les possessions que tingueren diversos monestirs a la comarca.

I. Felipe

Al sud de Caldes d’Estrac, l’únic cenobi que s’hi bastí fou el priorat benedictí de Sant Pere de Clarà, prop del terme d’Òrrius, dins del d’Argentona. Les primeres dades documentals parteixen de l’any 1023. El 1025, en la venda de feus a Guadall, hi figura el cenobi que, a partir d’ací, havia de passar a ser propietat de la família dels Sant Vicenç. El 1086, Adalets i el seu fill Guadall donen al priorat la meitat dels alous que tenien al comtat de Barcelona, a més dels de Vilapicina i Alella. El monestir gravità, ja des del segle XI, en l’òrbita de Cluny a través de Sant Pere de Casserres. Clarà fou debatut al final de la mateixa centúria entre Sant Cugat, que el reclamava, i Cluny, que al·legava que el 1080 els havia estat ofert per Adalets; Sant Cugat del Vallès des del 1098 el considerava un priorat seu, però Cluny guanyà el plet. Els membres de la petita noblesa local i els aloers importants vinculats amb els Sant Vicenç llegaren propietats al priorat i alguns d’ells foren enterrats allí. El monestir es mantingué sota el patronatge del llinatge del castell de Burriac, materialitzat en les prestacions d’alberga i cena. La vida al cenobi minvà notablement al llarg del segle XIII i en certs moments arribà a ésser habitat només pel monjo prior.

A més dels monestirs esmentats, n’hi havia d’altres més allunyats geogràficament que també tenien propietats al Maresme. Dels quatre grans cenobis del segle X, Sant Cugat fou el que tingué més gran incidència a la contrada. Els abats i els monjos de Sant Cugat, el centre monacal benedictí més important del comtat de Barcelona en època medieval, tingueren un paper primordial en el desenvolupament de la vida religiosa i en la repoblació del país. Les seves possessions eren tan extenses que el seu abat, el 1173, obtingué de Roma el permís per dividir-les en sectors o pabordies: les més grans, la del Penedès, la de Palau i la del Llobregat. El paborde de Palau aplegava els censos de Gualba, Palautordera i altres llocs del Vallès Oriental i el Maresme. Tenien també dominis Sant Benet de Bages, Sant Pere de les Puelles, Santa Maria de l’Estany i els canonges del Sant Sepulcre. En general reben donacions pietoses, sobretot als segles X i XI, de les quals provenen aquestes possessions disperses. Més endavant, els abats i els priors no exploten directament les propietats, sinó que hi estableixen pagesos, que conserven el domini eminent i franc alou per sobre de qualsevol transacció i redueixen llur funció al cobrament de censos.

Un paper molt més actiu, pel que significa d’influència a la vida quotidiana del camperol, fou representat per l’actuació de les seus barcelonina i gironina, ja com a senyors eminents d’àmplies propietats —especialment rebudes des del segle XIII com a donacions a les pies almoines, ja com a reguladores de la xarxa parroquial específica de cada diòcesi—. La funció de l’església va crear un entorn i alhora una dependència de l’espai formats per la sagrera i el campanar que constituïen el motiu central del món rural subjecte a una autoritat política, laica o eclesiàstica. Si, tal com hem vist, un monestir —com Sant Salvador de Breda— o una canònica —com la de Sant Celoni— motivaren un desenvolupament poblacional al seu voltant, amb molta més assiduïtat el nucli parroquial afavorí aquest hàbitat de caràcter concentrat. Moltes d’aquestes parròquies, sobretot al Baix Maresme, deuen l’origen a una antiga vil·la romana —Vilassar, Premià, Taià, etc.—, que oferien així una continuïtat força acusada de població. En realitat, i pel que fa a la Catalunya Vella, on la terra aprisionada fou poca en el total del territori —potser una cinquena part d’aquest—, no és correcte parlar de repoblació, que es donà només en llocs concrets, sinó de creixement sobre una estructura antiga anterior. Un factor que s’anirà repetint i que condicionarà l’establiment humà serà l’existència d’aigua. D’aquesta manera ho copsem a les terres del Maresme, on la vida parroquial s’organitza prop de les rieres, els corrents i arenys, estacionals o no, i aquest és un aspecte decisiu que mena a l’establiment agrupat, però també al dispers, car les masies dependran igualment dels recursos hídrics.

Vegeu: Esglésies del Maresme anteriors al 1300

Senyors i pagesos

Apreciacions demogràfiques

Els estudis de caire demogràfic són rars i incerts en l’època medieval catalana, sobretot abans de la Pesta Negra. Els primers fogatges coneguts són datats passada la meitat del segle XIV, i fins i tot aleshores constituïren una font històrica limitada i poc fiable, perquè s’elaboraren des d’una perspectiva fiscal i no pas d’avaluació de la població. Això fa que, en aquests segles, la dificultat creixi i, per tant, només en puguem oferir estimacions vagues. Si deixem de banda els censos i prenem com a mostra els capbreus, ens trobem també amb obstacles similars: en primer lloc, els principals capbreus coneguts en aquestes terres són contemporanis als inventaris elaborats pel general de la Diputació de Catalunya; en segon lloc, però, són més exhaustius, car contenen la totalitat dels masos i les bordes en un mateix terme del castell, independentment del senyor eminent que els posseeixi; en tercer lloc, la qüestió que fa referència al coeficient d’habitants per foc es manté, tant en el cas dels fogatges com dels capbreus. Les dades ofertes per la documentació, doncs, comencen a tenir certa entitat a la segona meitat del segle XIV, és a dir, passats ja el creixement de la centúria anterior —constatable al Maresme, en especial a partir de la proliferació de contractes agraris i l’artigatge de terres ermes— i els estralls de l’epidèmia igualment difícils de mesurar en xifres concretes.

Tenint en compte aquestes excepcions, i com a dades orientatives, segons els capbreus i els llibres de rèdits dels castells de Sant Vicenç i Mataró, de mitjan segle XIV, podem afirmar que a la primera jurisdicció hi havia 31 masos a Argentona, 33 a Vilassar, 39 en l’anomenat honor de Montcada, 18 a Premià i 3 a Taià; a la segona, 30 a la vila de Mataró, 7 a Treià, 11 a Cirera, 24 a Valldeix, 19 a Mata i 70 a Llavaneres. Emprant un coeficient 4,5 per foc, representen 1 282,5 persones que es distribueixen de la manera següent: 139,5 a Argentona, 148,5 a Vilassar, 175,5 a l’honor de Montcada, 81 a Premià, 13,5 a Taià, 135 a la vila de Mataró, 31,5 a Treià, 49,5 a Cirera, 108 a Valldeix, 85,5 a Mata, i 315 a Llavaneres. Tenint en compte que ambdós termes del castell ocupen el Baix Maresme, amb una extensió de 182,56 km², la densitat de població, a la segona meitat del segle XIV, era de 7,02 h/km2, o de 1,5 mas/km2. Si comparem aquests resultats amb les dades proporcionades pels primers fogatges —47 focs/km2 al Barcelonès—, ens adonem que la contrada era una de les menys densament poblades. Els 161 masos del castell de Mataró s’acosten als 173 focs en el fogatge del 1378, amb una densitat de 3,72-4 focs/km2; en una extensió aproximada de 43,21 km2, els 124 del castell de Burriac són 140 al fogatge, la qual cosa significa una densitat de 0,8-1 focs/km2 en una extensió de 139,35 km2. En conseqüència, la jurisdicció mataronina tenia una densitat mitjana, mentre que la vilassarenca es trobava entre els índexs més baixos de població. De les mateixes dades podem deduir el caràcter eminentment dispers de l’hàbitat, a excepció de Mataró, únic nucli amb denominació de vila.

És ben cert que al llarg dels segles la població canvià, i si les informacions anteriors al·ludeixen un període particular, hem de suposar que cent anys abans podria haver estat distint. No obstant això, se’ns fa molt difícil creure que la contrada no assolís en cap moment densitats de poblament de singular importància. Pel que fa a la zona compresa al vescomtat de Cabrera, la tendència continuaria essent força semblant: densitats febles en àrees de muntanya, una mica més importants a les principals parròquies, fins arribar a densitats mitjanes als nuclis de més gran entitat com Sant Celoni, també anomenat “vila” en els documents. L’evolució demogràfica, des de l’inici, havia de ser condicionada pels factors següents: un poblament feble als segles X i XI, com indiquen els intents de repoblació i les concessions de franquícies; un creixement demogràfic en augment fins al primer terç del segle XIV, comprovable per l’increment constant d’establiments i sots-establiments a terres de conreu; una minva, una reducció o un estancament de la població, produïts per l’epidèmia de mitjan segle XIV, segurament de menys incidència vers d’altres llocs si tenim en compte les poques mencions de masos rònecs a la contrada, i una recuperació lenta a la centúria posterior que arribarà als índexs més alts en l’entrada de l’edat moderna.

Els grups socials i domèstics

Des d’un punt de vista antropològic també hi hagué una evolució dels grups socials, tot i que, de la mateixa manera, resulta bastant dificultós fixar-los per la precarietat de les dades documentals. Nogensmenys, en analitzar els pergamins dels segles X i XI, comprovem que moltes de les transaccions són efectuades per dones que signen com a femina, juntament amb llurs fills o d’altres membres consanguinis. Les mencions del parentiu també són constants. Aquests detalls, doncs, suggereixen que hi havia una alternança en les línies dels llinatges, que no eren sempre patrilineals. És a dir, les dones, quan eren feminas, esdevenien propietàries de llurs béns, de la mateixa manera que més tard s’intitularan dominas i, encara amb més concreció al segle XIV, dominas et propietarias. Però el que representa una diferència, amb relació a les centúries posteriors, és el fet que a l’inici sembla que les dones actuïn amb més gran llibertat, sense haver de sotmetre’s a ésser representades pel marit en tot negoci jurídic, com succeeix en plena i baixa edat mitjana. Paral·lelament, els protagonistes dels documents assenyalen llur filiació tant per branca materna com paterna, mentre que en temps més avançats la filiació serà exclusivament a través de la branca masculina. Aquests indicis fan pensar que hi devia haver grups de parentiu més amplis i laxos, que havien d’evolucionar vers la cèl·lula familiar.

A partir dels segles XII i XIII, les estructures familiars es van anar consolidant, definides per grups domèstics més que no pas per un nucli format per una única parella, a diferència del que generalment esdevé a les ciutats. Al Maresme, zona de caràcter rural, els nous matrimonis acostumen a quedar-se al mas, sobretot si es tracta de l’hereu i la seva muller, que són els qui apareixen més assíduament en la documentació. L’hereu serà el cap d’aquesta estructura que perpetua l’essència bàsica i majoritària de la societat al món del camp i l’encarregat de prendre sota la seva responsabilitat les obligacions del pare quan aquest es mori. Aquestes obligacions inclouen labors agrícoles i també familiars cap als altres germans, o vers les germanes, les quals l’hereu haurà de mantenir i casar, com podem llegir repetidament en els instruments d’heretament de l’època. La tutela dels germans durava fins que aquests s’independitzaven econòmicament; aquests restaven a la casa paterna fins que assolien dita emancipació i, fins i tot, en temps d’adversitat, hi retornaven, perquè el cap de família havia d’acollir els membres caiguts en indigència sota el seu sostre, malgrat que haguessin guanyat llur independència en altres temps. Els heretaments, doncs, especifiquen la condició de cohabitació dels pares amb el nou matrimoni, com també l’obligació de la nova parella d’honrar els progenitors i la d’aquests de considerar-los com a fills caríssims. Amb freqüència, s’establia la divisió dels béns entre ambdues parts en el cas que sorgissin discòrdies: generalment els pares es reservaven una tercera part del patrimoni, a voltes un camp, a voltes la meitat de la donació.

Consegüentment, a les masies del Maresme medieval, no hi habitaven només un matrimoni amb llurs fills, sinó que sovint hi havia els germans i d’altres servidors i auxiliars —mossos, esclaus, assalariats— que depenien de les possibilitats econòmiques del cap de casa. Aquests jornalers no acostumen a ésser presents en la documentació, ja que els contractes es devien fer de viva veu, mitjançant un pacte i sense passar per notari. En els llibres de rèdits de Pere des Bosc, de mitjan segle XIV, trobem anotats els pagaments que han de satisfer al senyor feudal els anomenats “campaners”, nom donat als pagesos remenees que treballaven terres d’altri en qualitat d’assalariats, els quals, segurament, sortien de bon matí amb els tocs de les campanes parroquials a llogarse. Per tant, malgrat que en la documentació recollida la parella conjugal sigui prioritària, cal pensar que les escriptures reflecteixen preferentment la cèl·lula impositiva bàsica, quan s’han redactat des d’una perspectiva fiscal, o el grup familiar format per pares i fills, quan tracten de transaccions patrimonials. Però des d’un punt de vista sociològic, les explotacions agràries requerien un nombre més elevat de braços, la qual cosa representa una ampliació de la família nuclear bàsica, que constituirà un agregat domèstic superior i més lax, com apareix en els documents d’herència i els testaments.

Una altra de les característiques constatades al Maresme, comuna a moltes altres zones de la Catalunya Vella, és el sistema de perpetuació del mas, lligat al del manteniment del nom familiar i a la institució de l’hereu. Com hem vist, aquesta institució salvaguardava la indissolubilitat i la individualitat del mas i era el sistema de transmissió patrimonial que més s’aplicà al camp fins al nostre segle. Si no hi havia fills mascles, o per altres causes, la pubilla heretava l’explotació i quan es casava assumia el protagonisme jurídic. La continuïtat del grup es reflecteix en la protecció i la transmissió dels béns materials, però també en la continuació del nom, que formaven un tot homogeni. D’aquesta manera, el marit entra a formar part de la família de la muller, amb la consegüent pèrdua del seu cognom: així succeïa a mitjan segle XIV en el matrimoni d’Agnès de Vallmajor amb Pere de Castellar, el qual s’anomenarà àlies de Vallmajor, i els fills d’ambdós prendran el cognom de la mare, que no era altre que el del mas, situat a Dosrius. L’estudi dels capbreus coetanis dels castells de Vilassar i Mataró reafirma aquesta consideració. A Mataró, de les 92 confessions dels vassalls, 9 pertanyen a dones, les quals declaren com a senyores i propietàries del mas; a Vilassar figuren 86 confessions, de les quals 14 eren de dones, la qual cosa, pel que fa al Baix Maresme de l’època, significa una mitjana del 12-13% de pubilles. En tots els documents, el marit apareix en segon lloc, formant part del nucli familiar, el qual adopta el nom de la masia i perd el propi.

La propietat de la terra

Si s’avaluen els tipus de propietat que posseeixen els camperols del Maresme a l’edat mitjana, cal dir, d’antuvi, que hi havia una gran diversitat entre uns i altres, especialment pel que fa referència a l’extensió de les explotacions agràries. L’evolució dels centres de producció, des dels segles X fins al XIV, amb un total de 374 contractes agraris referents al Baix Maresme —la qual cosa no significa una xifra absoluta, però sí que pot donar una aproximació a la tendència general—, ofereix dades ben representatives. De l’anàlisi dels establiments a les terres, des de l’inici de la desena centúria, en podem extreure aquestes proporcions: l’alou, amb relació al nombre total de transaccions, apareix el 20,68% al segle X; el 42,42% al segle XI; el 38,61% al XII; el 1,61% al XIII; fins que acabarà desapareixent de la documentació al segle XIV. És a dir, si la seva presència és considerable dels segles X al XII, després decaurà completament, i el que hi haurà cada vegada més sovint seran les tinences d’extensió mitjana i petita. Si estudiem la informació documental des de la perspectiva d’avaluar quins són els tipus de contractes més emprats, constatem que els establiments són pocs durant els primers segles —10,34% al X; 6,06% a l’XI; però 34,61% al XII, i 33,87% al XIII—, contràriament del que succeeix al segle XIV. Els establiments, sobretot en emfiteusi, representen el 48,14% del total de les transaccions, i ja des del 1270 comencem a trobar sots-establiments.

Aquests índexs ens indiquen que els tinents, a partir d’un cert moment, i segurament a causa d’una pressió demogràfica més gran, iniciaren la parcel·lació de llurs terres de conreu i establiren d’altres pagesos a sectors d’explotació, els quals estaven obligats a pagar un cens a l’establiment. La disgregació, des de la darreria del segle XIII, fou un fet evident, però paral·lelament, alguns camperols efectuaren, des del segle XII, el moviment contrari, la concentració de terres al voltant de llurs masies, i també de manera dispersa. Aquests eren els homes rics del camp, els quals anaren constituint la capa més poderosa i benestant de la pagesia. En conseqüència, l’evolució de l’alou vers la tinença és un factor comprobable, com també la petita explotació, la tinença hereditària, essència de la dinàmica interna del sistema feudal. Ja al segle XIV, i pel que fa referència als capbreus, tots els vassalls que confessaven eren propietaris d’un mas o una borda, malgrat que entre ells hi havia una amplíssima varietat de possibilitats econòmiques. Hi havia camperols que posseïen petites cabanes, únicament amb un tros mínim de camp per al conreu, i convivien frec a frec amb d’altres remenees com ells que podien arribar a menar un mas amb quintana i més de trenta peces de terra, entre camps, vinyes i horts.

Això no obstant, la documentació no és gaire explícita ni aporta informacions suficients per a facilitar els càlculs sobre les extensions agràries que formaven una explotació. Pocs han estat els intents de mesurar masos, camps i feixes; tanmateix, caldrà tenir en compte el que s’ha realitzat posteriorment. Si prenem una mitjana de 3 ha per un camp, 2 per una peça de terra i mitja per una feixa, ens adonem que al segle XII les extensions de les unitats de producció oscil·len entre les 3 i les 12 ha. Els establiments emfitèutics, a la darreria dels segles XIII i XIV, s’acostumen a realitzar en una o dues peces de terra, és a dir, 2 o 4 ha. En canvi, al final del segle XIII ja hi ha testimonis que revelen l’existència d’explotacions de 25 ha de terreny, i a la primera meitat del XIV algunes assoleixen les 70 ha. En resum, si bé és un fet evident la convivència de micropropietats amb grans possessions, aquestes eren comptades i pertanyien a les famílies camperoles més poderoses, que s’enriquiren lentament amb la successiva compra del sòl i, per mitjà d’enllaços matrimonials, anaren engrandint el patrimoni establert, ja des de l’onzena centúria. Si aquestes eren les extensions de les terres de conreu camperoles, cal tenir en compte —encara que no en tinguem dades concretes— que les deveses i els camps senyorials devien ésser de dimensions semblants o superiors.

Tal com hem assenyalat en els apartats precedents, les senyories del Maresme no presentaven dominis homogenis, és a dir, no pertanyien a un únic senyor feudal, sinó que la terra i la pagesia depenien d’un gran nombre de senyors, laics i eclesiàstics. De tota manera, la imatge del poder era simbolitzada pels castells que imperaven en el paisatge, i les fortaleses eren els eixos principals d’organització de l’espai i la delimitació de termes del castell. L’exercici del poder seguia una gradació jeràrquica, com la mateixa societat medieval, i aquestes categories es manifestaven en diferents possibilitats de jurisdicció.

Els senyors i llur jerarquització

La casa forta de Menola, a Pineda de Mar, avui totalment malmesa, mostra la presència al Maresme dels llinatges de cavallers, senyors de quadres i petits termes autònoms.

J.F. Clariana

D’aquesta manera es creà el que anomenem xarxa feudatàriovassallàtica, basada en la vinculació personal i la dependència, que generava una sèrie de lligams verticals de solidaritat i d’obligacions. En aquest context hem d’entendre els llinatges que senyorejaven el Maresme medieval, subjectes a uns senyors feudals que pertanyien a la més alta noblesa, dels quals depenien membres de la petita noblesa o de la més alta pagesia —senyors de quadres, castlans i batlles—. Pel que fa a la classe governant, els usatges establien una jerarquia en cinc graus: comtes, vescomtes, comdors, varvassors i cavallers. Els membres de les famílies vescomtals, que durant els segles IX i X havien estat els lloctinents dels comtes per a l’administració dels comtats, van perdre les atribucions oficials al segle XI i van esdevenir famílies de senyors jurisdiccionals, els més importants del territori perquè posseïen un nombre molt elevat de castells. El senyor eminent era el més alt detentor del poder i es trobava per damunt de tots els altres.

Al Maresme, atesa la seva heterogeneïtat, els senyors eminents foren varis i distints segons les senyories; a més, seguint l’evolució matrimonial dels llinatges, uns desaparegueren per a donar pas a uns altres. Les jurisdiccions de Sant Vicenç i Vilassar tingueren com a senyor, a l’inici, el comte de Barcelona, que cedí la senyoria als Castellvell i la recuperà, ja a les acaballes del segle XIII, de Guillema de Montcada. La del castell de Mata pertangué primerament als Castellvell, després als Montcada i passà a ser feu d’honor de la monarquia com a resultat de les vicissituds de Guillema a la mateixa època, al final del segle XIII. El castell de Montpalau, primer dels Sesagudes, fou dels Cabrera des de l’inici del segle XII, els quals senyorejaven igualment el de Blanes, el de Vidreres i el d’Hostalric —abans del vescomte de Girona, en feu del de Barcelona—. La comanda de Sant Celoni, al seu torn, era per al màxim senyor del castell de Montclús. D’aquesta manera, els senyors podien ser laics o eclesiàstics, i aquests darrers tenien castells i també monestirs. Pel que fa a la contrada, ja s’ha assenyalat anteriorment que aquesta no fou terra de grans enclavaments monàstics; per tant, fora de la comanda de l’Hospital, els cenobis de Sant Pol, Roca-rossa o Sant Pere de Clarà no foren equiparables, en raó de senyoria, als grans llinatges nobiliaris esmentats més amunt. Tampoc els abats dels monestirs de més gran envergadura no igualaren llur actuació a la dels membres de l’alta noblesa, car es limitaren sovint a recaptar censos o acceptar donacions, però no delegar fortaleses, és a dir, poder, perquè no en tenien.

Tampoc aquesta noblesa no dirigia tots els seus castells ni controlava l’explotació de llurs terres. La impossibilitat d’atendre patrimonis de notable magnitud unida a un ideal de vida encaminat, amb freqüència, a l’activitat militar generaren la delegació de castells, encomanats generalment a membres de la petita noblesa —cavallers—, els quals reberen directament la senyoria procedent de primigènies castlanies, en dependència sempre de la senyoria major o eminent. Així, els Castellvell, a mitjan segle XI, concediren el castell de Mataró als Paladol, que més tard fou dels Torre per raons d’herència i matrimoni. A l’inici del segle XI, el comte de Barcelona va vendre a Guadall el feu de Sant Vicenç però en mantingué l’alta senyoria; el 1113 els Montseny es reservaren la senyoria menor mentre que la major era dels Cabrera; els Blanes tenien el castell homònim subinfeudat, i els Montclús eren feudataris de la comanda de Sant Celoni. Però també aquests senyors mitjans, en actitud osmòtica amb els grans, n’imitaren les estratègies i n’adoptaren el símbol i el gest. D’aquest afany d’apropiació de les formes de la noblesa va néixer l’encomanament successiu de fortaleses a membres de classes inferiors a partir del sistema de subinfeudació.

Els graus de vassallatge

La societat infeudada de la Catalunya del segle XII era, doncs, una barreja de membres de classe baixa: cavallers, castlans i pagesos; i encara que els primers eren nombrosos, no era cap novetat la concessió de feus a administradors. Citem com a exemple la comanda del castell de Mata, del 1150, a Ramon de Mataró, concedida per Ramon Berenguer de Paladol, que el posseïa per Guillem Ramon Dorca de Castellvell. Cal remarcar, en primer lloc, la gradació vassallàtica evident. En segon, el mateix document reflecteix l’al·lusió a una anterior convinença escrita. Aquesta convenientia era un pacte que aparegué abans de l’homenatge, i constituí la primera dada de tot contracte feudatàrio-vassallàtic. A partir de 1020-1050 les convinences proliferen a Catalunya com a expressió de la feudalització, i arriba un moment que aquests acords, primer verbals, es posen en escrit. Les pràctiques socials han canviat, i per damunt del gest i la paraula, donada com a garantia del pacte, preval, al segle XII, el mot escrit, l’escriptura: les cartae antiquae, els vetera instrumenta, la convenientia scripta són les proves reclamades com a necessàries i de més pes. Des d’aquest punt de vista, la discriminació, en certa manera, prengué cos pel que fa a les possibilitats d’avalar amb la lletra sobre pergamí la legitimació de possessions i afavorí els grups dominants. D’altra banda, no sabem des de quin moment els pactes orals van tenir per si mateixos legitimitat, i solament podem constatar l’adopció generalitzada de la sanció escrita.

El castell de Palafolls, que defensava l’extrem nord-est de la comarca, guarda restes que evoquen encara l’antiga prepotència feudal.

E. Juhé

Segons la concessió del castell de Mataró, Ramon havia de prestar dret d’estacament i plàcitum, era subjecte a acaptes, fidelitats i fermances, com també a la prestació de serveis militars: hosts i cavalcades. La dependència personal, veritable eix dels pactes, es resolia amb la declaració d’ésser home fidel i soliu, “així com tot hom deu fer al seu millor senyor…”. Aquesta dependència no podia pas negligir-se, car feus i cavallers pertanyien al castell, però no al castlà, el qual a la vegada havia de fer-se home del seu senyor. Potser Ramon de Mataró provenia de l’alta pagesia local, o tal volta era un membre de la petita noblesa. Un fet molt estès, fàcilment constatable a partir d’una anàlisi antroponímica, és la coincidència de l’adopció del topònim per a anomenar el llinatge: freqüent i comú pel que fa als cavallers del castell que tenien encomanat, com dels caps de la noblesa que prengueren el nom de la fortalesa principal del seu patrimoni. Així, dels inicials Guadall i Berenguer Guadall derivaren els Guillem o Berenguer de Sant Vicenç; del castell de Mata sorgiren els Mataró; els Palafolls procediren d’una branca escindida dels Sesagudes, els quals adoptaren el nom del lloc; els Blanes —castlans— s’anomenaren com el castell, etc.

Els batlles i la justícia

No solament els castlans exerciren funcions delegades. Hi havia també el batlle o l’administrador i procurador del patrimoni senyorial. Els batlles, que amb aquests càrrecs tenien una gran llibertat d’acció, participaven del poder del senyor i dels avantatges econòmics que en derivaven. En els intervals que separaven les visites del senyor, aquests comissionats detenien tot el poder, percebien els censos, administraven el domini i recaptaven els beneficis. Manaven, tractaven amb els comerciants i, de vegades, tenien a les mans tot el sistema productiu de la senyoria, amb l’única obligació de lliurar en data fixa una certa quantitat, en diner o espècie. La situació d’aquests agents millorà lentament durant el segle XI, sobretot a causa de la fixació dels costums, en virtut dels quals exerciren una autoritat cada cop més palesa sobre una pagesia subjecta a les exigències del senyors. Quan el seu poder es reforçà, llurs ingressos també creixeren i, en certa manera, aquests administradors esdevingueren senyors dels camperols, fins i tot amb clientela pròpia. Molts invertiren els beneficis en l’adquisició de terres, compraren alous i atenuaren llur situació de dependència. La consolidació del procés fou la batllia natural, que convertí el càrrec en funció hereditària. Malgrat ser de natura jurídica diferent, una batllia es pot comparar, des d’un punt de vista patrimonial, als feus, els alous, les obligacions, els mals usos i els censos, perquè, com tots aquests, representa una font de valor pecuniari.

L’evolució de reforçament d’aquesta institució es produí al segle XII, moment en què es generalitzà la designació de batlles a tots aquells que tinguessin ingressos defensables o que representessin particulars, com veguers, comtes i alta noblesa. La simple possibilitat de representació de particulars era suficient per a diferenciar-los dels castlans, encara que s’arribà a una pràctica confusió entre el veguer i el batlle, d’una banda, i el castlà, de l’altra, possiblement perquè no s’entenia que el castlà podia actuar, de vegades, com a batlle, o se li podia encomanar la castlania i, per tant, podia assumir ambdues funcions.

La proliferació dels batlles al Maresme medieval fou important pel que fa referència sobretot al nombre de senyors que posseïen un domini eminent. Així, trobem els Catà, els Llull i els Major a Llavaneres; els Mata i els Amat a Mataró; els Pins i els Batlle a Argentona; els Flor a Vilassar, i els Tria a Arenys. En arribar a la baixa edat mitjana, la comanda de fortaleses, que des del segle XI s’acostumava a confiar a cavallers i membres de la petita noblesa amb el títol de castlans o castellans, sofreix progressivament una transmutació, ja que els senyors varen ésser substituïts per funcionaris més fàcils de controlar i als quals la vinculació feudal no atorgava tants drets. D’aquesta manera, els capitans del castell i els batlles anaren ocupant el lloc dels antics castlans. Els batlles, que podien ser pagesos de remença, assoliren mitjançant el càrrec administratiu un ascens econòmic, la qual cosa els proporcionà una autonomia gairebé completa ja que, a més, i pel que hem vist més amunt, el concepte econòmic tenia un valor relatiu i l’important era el poder. I aquest poder, en certa manera, acabà assolint-se. Fixem-nos, per exemple, en les atribucions i els deures del matrimoni Flor en confessar tot el que poden fer per raó del privilegi de batllia que posseeixen, en el capbreu de Vilassar: “[...] tenen la batllia perpètua al terme del castell, per la qual poden tenir i exercir jurisdicció [...] donar drets i justícia a tothom, i prendre i acumular rèdits, censos en diners i parts dels esplets [...] dels rústecs, portar-los al castell a llurs expeses [...] rebre pel dret de batllia el braçatge en diners [...] dividir els esplets per camps [...] donar i triar al senyor la seva part [...] personalment ajudar els nuncis del castell a rebre en forment i blat [...] ordenar personalment els conreadors a anar al castell a fer joves [...]”.

Si d’una banda s’estableix que la coerció podia ésser determinada des de ben avall, de l’altra, és ben cert que els poderosos, malgrat que no fossin sempre presents, intentaven obtenir el màxim domini. En aquest aspecte, els senyors laics es diferencien ben poc dels eclesiàstics els quals, tal com ho hem explicat abans, no varen tenir gaire incidència a la contrada. El paper més actiu fou potser el de la comanda de Sant Celoni i el de la Seu de Barcelona, representada, des del segle XIII, per la Pia Almoina. Però tant els uns com els altres es limitaren a exercir un control relatiu sobre els homes i la recepció de rendes, fora de la incidència de l’orde de l’Hospital que sembla que fou molt més directa i de la qual ens dol no tenir estudis en profunditat. Pel que fa referència al poder, entès com a relació social i definitòria d’una estructura específica, és important assenyalar què significaven els conceptes de mer i mixt imperi. La potestat normativa del senyor feudal depenia del seu imperium, és a dir, des d’allà on arribessin les seves atribucions de tipus judicial. El mer imperi es referia al grau superior de jurisdicció i corresponia als crims públics; al mixt imperi, se li concedia una jurisdicció menor.

Com a conseqüència del gaudi del mer imperi, el senyor podia imposar la pena de mort i, per tant, col·locava les forques en llocs elevats, sovint per marcar divisòries o límits jurisdiccionals ben visibles a la seva senyoria. El feudal podia mutilar membres, foragitar, fustigar i exposar els delinqüents al costell, segon element de repressió i de càstig. El costell consistia en un pal o columna de pedra situat a l’entrada de les poblacions, que tenia com a símbols l’espasa, la maça i la destral, on es lligaven els condemnats. A més, el senyor podia fer “córrer” els malfactors, pegar-los i empresonar-los, o també imposar-los les penes que cregués convenients segons els delictes comesos, tenint en compte també la possibilitat de reduir les penes corporals a multes pecuniàries al seu lliure albir.

L’exercici de la justícia no sempre fou exactament el mateix; el seu origen arrenca dels judicis públics que s’efectuaven als segles IX i X. Aquests judicis s’anomenaven públics perquè tenien lloc al mig del camp o l’era, i hi participaven el poble, el tribunal de justícia i els boni homini, els prohoms o bons homes pagesos. A la centúria següent, però, es produeix una desaparició gradual d’aquesta justícia pública, ja que, cada vegada més, serà exercida pels senyors. Els tribunals continuen funcionant, però llur actuació és més i més corrompuda, minva la demanda de les proves escrites i les ordalies s’empren no de manera provatòria, sinó coactiva. La justícia esdevé una justícia de classe, que no defensa el sistema social establert, sinó que se’n serveix per enfortir l’aparell fiscal dels senyors. Arribat al segle XII, la violència era acceptada per una societat que ja s’hi havia anat avesant, i fou protagonitzada, preferentment, per la petita noblesa que entrà en conflicte amb l’església a causa dels drets i les rendes. Aquesta violència es manifesta en les rapinyes efectuades pels senyors en contra dels pagesos i en les llistes de greuges o querimoniae fetes pels segons en reclamació dels danys soferts. Un exemple ja esmentat al Maresme és l’atac efectuat per Pere de Sant Vicenç i Ramon de Cabanyes en contra dels pagesos de Sant Marçal del Montseny el 1172.

La petita noblesa reclama la seva presència com a senyors; es tracta, doncs, d’una reestructuració del sistema de classes, anomenada segona etapa del poder jurisdiccional, és a dir, el naixement de les senyories dins la senyoria. A la nostra contrada, el procés es fa palès en la proliferació de quadres i cases fortes, per particions d’herència o reforçament de la petita aristocràcia local, la qual reclama amb insistència els seus drets i s’enfronta amb els del castell principal. Per tant, hem de tenir en compte la diversitat de poders que hi ha en el mateix conjunt senyorial: la casa de Pineda o la de Premià, per exemple, tenien un caràcter més feble que llurs castells respectius. A més, s’ha de tenir sempre present que algunes activitats anteriors es mantingueren en vigor. És el cas de la realització dels judicis públics, com el de Berenguer de Sant Vicenç als homes del sagramental, el 1333, al fossar de l’església d’Argentona. La tria del lloc per al judici no es feia a l’atzar, sinó que havia de tenir un valor simbòlic: el de posar els morts per testimonis. Allí el senyor convocava els capitans del sagramental davant del públic, l’escriptor jurat, el notari i el rector. En conseqüència, els actes judicials al món rural varen continuar mantenint algunes característiques tradicionals, malgrat que l’exercici de la justícia passés progressivament a les mans dels senyors.

Les jurisdiccions: obligacions i monopolis

A més del mer i el mixt imperi, els castells termeners tenien també jurisdicció alta i baixa, civil i criminal. Segons Ponç i Guri, la jurisdicció és el poder o autoritat legítima per a governar i executar les lleis, declarar i aplicar el dret; mentre que l’imperi, com hem vist més amunt, és la facultat d’emprar la coacció i la coerció per a fer respectar les lleis i complir les decisions de les autoritats. La jurisdicció criminal podia ésser exercida en diferents graus: la baixa tractava de l’actuació sobre els lladres —la que és documentada a les senyories del Baix Maresme—, mentre que els crims de grau més elevat eren reservats a l’alta, íntimament lligada al mer imperi; en canvi, la jurisdicció civil es corresponia amb la capacitat del mixt imperi d’aplicar sancions.

Vista aèria del poble de Palafolls, creat com a centre de serveis d’un antic gran terme senyorial.

ECSA - J. Todó

Els habitants del terme del castell estaven obligats a prestar homenatge i jurament de fidelitat al senyor, a qui anomenen sovint “senyor natural”. En aquest context, quan alguna senyoria es traspassava per qualsevol causa—donació, pignoració, concessió de gràcia, herència, etc.—, era habitual que els camperols estiguessin obligats a prestar homenatge, acte que es realitzava normalment davant del mateix senyor o d’algun representant seu. Així s’expressa el ban públic, per mitjà del qual s’obligava els pagesos a prestar homenatge a Pere des Bosc, després d’haver comprat la jurisdicció a mitjan segle XIV: “Ara oiats, per manament de l’honrat Pere dez Bosch, senyor de la honor de Sant Vicent e del castell de Vilassar, que tot hom que sis seu de la dita honor e castell, sia per dilluns tot dia en Barchinona en l’alberg seu, per fer-li sagrament e homenatge, sots pena de perdre lo que té per ell “. El marc local i institucional en què es realitza el procés d’apropiació, per tant, pot presentar una àmplia diversitat de formes. Aquestes es fonamenten, d’una banda, en la distribució de les atribucions per sancionar i, de l’altra, en les exigències de renda derivades dels poders jurisdiccionals. En general, tant les unes com les altres presenten característiques comunes, com el fet que l’exercici de la justícia esdevingués una font suplementària de rendes, ja que aquesta es complia pagant multes. A més, la capacitat del càstig era el mecanisme que imposava més obediència als pagesos i restava justificat per la promesa de protecció de possibles amenaces de l’exterior que, d’aquesta manera, prenia un contingut ideològic que partia del concepte aristocràtic de la reciprocitat: el senyor protegeix i el camperol ajuda.

Si el senyor havia de defensar els vassalls segons les seves possibilitats i fer-los justícia, els seus homes eren sotmesos a prestacions de tipus militar a favor del senyor, que prenia part en hosts i cavalcades. Al vescomtat, encara que fos de manera elemental, les hosts s’organitzaven en desenes i centenes, al capdavant de les quals es trobaven un decurió i un centurió, o bé s’agrupaven per parròquies i els mobilitzats exhibien un distintiu d’aquestes, i tots seguien el penó del castell. El servei militar afectava tots els homes hàbils des dels catorze anys als seixanta, fora dels privilegiats. També eren obligats al viafors, que es convocava en emetre el so amb un corn, per a perseguir malfactors: aquest juntament amb el servei de guàrdia són els únics que han estat documentats als castells de Sant Vicenç i Mataró.

La condició militar del castell imposava també els camperols les excubiae o guàrdies, que consistien a vigilar i fer de sentinella a la fortalesa, o també les bades o vigilàncies, que es feien allí mateix i en d’altres llocs, principalment els més elevats, per a observar i avisar de qualsevol perill. Coincidint amb aquest aspecte militar, els pagesos eren sotmesos a participar en les obres del castell. En aquest cas, només els afectaven les obres dels murs exteriors o essencials per a la defensa, però mai les interiors o les referents a la residència senyorial o la gent que era al servei de la fortalesa. En l’execució de les obres, el senyor havia de proporcionar el mestre o director, mentre que els seus homes, a més de realitzar el treball, havien de transportar els materials. Fou objecte de discussió freqüent si el senyor havia d’alimentar-los els dies que duressin les obres, i sembla que el més corrent era mantenir únicament el mestre. En el Baix Maresme, la documentació sobre aquesta qüestió no ens aporta gaire riquesa informativa. Quan els pagesos protesten, a fi d’eximir-se d’aquesta prestació, al·leguen que el senyor no volia alimentar-los durant el temps que duraven les obres. Pere des Bosc, però, no considera vàlida la reivindicació de proveir-los de cibo, potu, companatge, cuynat et aliis victualibus, i un successor seu reforçarà la negació afegint que en temps de guerres el senyor mai no ha estat obligat a alimentar els vassalls. Atès que el castell de Vilassar es troba prop de la mar i que els perills marítims, deguts a possibles atacs de pirates i sarraïns, eren sempre vigents, els camperols es trobaven constantment en situació bèl·lica i, per tant, no podien demanar-los cap pagament en aquest sentit. De l’obligació de prestar el servei d’obra, només se’n podien deslliurar els especialment privilegiats, i mai no podien argumentar que llur casa ja era suficientment forta i que no necessitava la protecció del castell. Algunes ordinacions baronials arribaren fins i tot a organitzar el servei i fixaren penes als infractors, des de la presó a pa i aigua als soterranis de la fortalesa durant uns dies fins a la indemnització de l’import dels jornals no realitzats i la imposició de multes pecuniàries.

Hi havia a més el dret de recolleta, és a dir, de poder-se aplegar al castell, dret que també era obligació en cas de guerra o invasió; al recinte fortificat, calia que s’hi refugiessin les persones i llurs béns mobles, i fins i tot els animals. Sembla que aquest fet anava dirigit en benefici dels vassalls, però en la documentació observem que generalment eren els senyors els qui més s’esforçaven’a fer-ho complir. Això queda reflectit en l’ordre de recolleta del castell de Montclús, que aprofita el moment per imposar talles per a satisfer despeses de gent d’armes, en què s’obliga a lliurar provisions, llenya, etc., al castell i, fins i tot, contribuir a la compra de material bèl·lic. Pel que fa a les terres de la diòcesi barcelonina, un dels primers avalots armats, ben entrat el trescents, sorgeix per la resistència camperola contra el dret de recolleta dictat per Pere Arnau Marquès. Els pagesos, encapçalats per un dels batlles del terme, entren al castell i amenacen el senyor i les seves filles. Protesten de les crides senyorials i ordenen que els seus vassalls es proveeixin d’armes, s’agrupin al castell i s’hi recullin. En resum, també aquest dret, com d’altres, fou exercit de manera arbitrària i sovint més per a satisfer interessos dels senyors que no pas per a protegir els vassalls.

Els senyors tenien molts més drets i beneficis al seu territori del castell: són els considerats monopolis o destrets. Entre aquests, la fe pública depenia de l’autoritat jurisdiccional que l’emparava i legitimava, i és per això que a les senyories de plena jurisdicció, com el vescomtat de Cabrera, hi trobem la notaria pròpia: només el notari del castell podia redactar actes i contractes, encara que en alguns llocs es tolerés que els rectors autoritzessin testaments, codicils i capitulacions matrimonials. D’aquesta manera queda documentat en les jurisdiccions de Mataró i de Sant Vicenç, on els clergues expedien aquests tipus d’escriptures, i fins i tot d’altres, com la compra-venda, els establiments, els bescanvis i les pignoracions. Però pel que fa als notaris, en una primera etapa, des del 878 fins a mitjan segle XII, les escriptures públiques són escrites i signades per preveres, diaques, monjos i sacerdots. A continuació, comencen a aparèixer notaris de Barcelona i escrivans. Des del 1245 fins al 1284 opera a la zona Guillem de Soler, que s’intitula notari públic del Maresme; més endavant, la presència dels notaris de Barcelona o dels públics per totes les terres i dominacions del rei són progressivament més freqüents fins que es convertiran en el fet més usual. Al vescomtat, en canvi, la protecció a la pròpia notaria jurisdiccional porta a la invalidació de les actes i dels contractes d’altres notaris i també de les escriptures que els vassalls hagin pogut atorgar fora del terme del castell. Molts senyors organitzaren el seu notariat amb ordinacions específiques, i fins i tot crearen llurs arxius de protocols i ratificaren el criteri segons el qual els llibres no pertanyen al notari sinó a la notaria com a institució. Aquests notaris s’encarregaven també de la funció d’escrivà de la cúria o cort del castell.

La feudalització: obligacions dels vassalls

Castell de Montpalau, fortalesa que centrava un ampli terme jurisdiccional, incorporat als dominis dels vescomtes de Cabrera.

ECSA - Rambol

Si ens referim a les dues nocions bàsiques marxianes sobre les formes del plus-treball i la coacció econòmica, hem de fer una distinció, amb relació a la primera d’aquestes, de les diverses accepcions que adopta el concepte de plus-treball definits per: renda-treball, renda-producte i renda-diner. Entre els elements materials que fonamenten la renda-treball hi ha els factors que fan referència al procés de treball en el qual són integrats, com poden ser llaurar, el conreu de la vinya i l’hort, i d’altres que ja hem tractat en parlar de la producció. Els que ara interessa esmentar més especialment són els conceptes referits a la construcció de camins, castells i cases; la reparació d’utillatge, edificis i tanques; el transport de béns i missatges; l’autentificació de contractes i transmissió de propietats; el servei de guàrdia i seguici; la venda d’excedents i mitjans de conversió de primera matèria en producte elaborat. A la Catalunya Vella i, consegüentment, a les senyories que estudiem, el dret jurisdiccional dels senyors serveix d’instrument per a la imposició i l’ampliació de les exigències de renda. Aquestes s’apliquen, sobretot, als elements de la producció camperola sostrets de l’explotació individual, imprescindibles per a la unitat domèstica i definitoris de l’estructura senyorial. Al·ludim, en aquest sentit, els considerats monopolis feudals: molins, ferreries, forns i terres comunals, a més del de la notaria, ja esmentat.

Al senyor feudal li pertanyia la ferreria. A fi de poder-la mantenir, els homes del senyor estaven obligats a pagar un cànon anomenat lloçol, aspecte ja referit en l’apartat d’economia. El dret sobre les aigües corrents era igualment una possessió senyorial, les quals eren aprofitades directament o bé concedides als habitants del terme, tant per a regar com per proveir masos i poblacions, i també cedides mitjançant contractes emfitèutics per establir molins fariners, drapers i, més tard, paperers. A les jurisdiccions de menor entitat, el domini de les aigües públiques, com declara l’usatge LXXII, era una prerrogativa del príncep. Al Baix Maresme, les escriptures del dos-cents i el tres-cents ens forneixen de dades significatives per a copsar l’interès dels pagesos i els senyors a regular les regades i l’ús dels canals de regatge. A tall d’exemple, en citarem una, datada el 26 de maig de 1256: Berenguer de Sant Vicenç, senyor dels castells de Sant Vicenç i Vilassar, estableix dit costum a Pere de Riera i la seva esposa Adaleis al mas de Casela d’Argentona, i hi fa constar que el corrent que passa per aquell indret regarà el mas Ametller, dimarts i divendres, de dia i de nit, i la resta de dies de la setmana el de Casela. És a dir, ja hi comença a haver una incipient organització de les aigües i una distribució segons els dies i les nits. De la mateixa manera, per a canviar de lloc un camí públic calia la llicència del senyor, llevat de si es tractava d’un camí reial, que aleshores depenia de la corona.

Eren també monopoli del senyor prohibir la venda de vi als camperols quan aquell volia vendre el seu l’establiment de molins, tavernes, carnisseries, forns, hostals i altres similars. Molts d’aquests drets eren concedits pel senyor en arrendament o en el que s’anomena quasi-emfiteusi. Pertanyien també al senyor els drets sobre el pas dels ramats i, de vegades també, les lleudes i els peatges; l’organització i la creació de mercats i fires, amb llicència o sense, i la policia d’abastament. Al Maresme, com en d’altres comarques marítimes, el senyor gaudia del dret de ribatge que afectava tot allò que es desembarcava o es recollia de la mar, i reglamentava la pesca fluvial i marítima del territori, com també la cacera. Percebia dels seus súbdits el blat d’acapte, i les toltes, quèsties i fòrcies exigides de manera arbitrària. Fixem-nos com aquestes exaccions queden clarament exposades en el discurs de Pere des Bosc: “questa qui’s pagua cascun any en la parròquia d’Argentona, qui és del terme del castell de Burriach, en altre manera apellat de Sent Viçens. És ver emperò que lo senyor del castell la minva o la creix a sa volentat, la qual se pague entre II vegades l’any, çò és, la meytat a Homnia Santor e l’altra a Nadal”. Hi havia també l’obligació de cenes i albergues quan el senyor estava de pas pels territoris de llur jurisdicció. Moltes d’aquestes exaccions eren forçades, encara que, a voltes, com en els maridatges del senyor o dels seus fills i filles, s’establien de comú acord en assemblees en canvi de concessions i privilegis.

La segona de les formes materials fonamentals del plus-treball és la renda-producte, mitjançant la qual se sostreia de la unitat camperola individual la fabricació dels productes, bé en estat brut —cereals, vi, ramat, peix, cera, mel, fusta, lli, cànem, llana—, bé en semimanufactures de caràcter artesanal. Per tant, aquestes prestacions afectaran totes les branques de la producció pagesa. De l’anàlisi dels capbreus del segle XIV comprovem que Pere Arnau Marquès i Pere des Bosc reben, respectivament, cada any de llurs pagesos 43 quarteres i quatre vuiteres de forment, 104,5 quarteres i 15 vuiteres d’ordi, 17 quarteres i 6 vuiteres d’espelta, quatre quarteres de llenties, 24 quarteres de most, 11 de remost, dues d’oli, tres lliures de cera, 40,5 parells de gallines, 9 de paons i tres de perdius; i 94 quarteres i 38 vuiteres de forment, 125 quarteres, 5 vuiteres i 2 vuitans d’ordi, 149 quarteres, 6 vuiteres, 2 vuitans i una tortera d’espelta, 222,5 gallines, 10 capons i 20 polls i mig, 9 pernils i mig porc, 22,5 quarteres de vi, 9 sellons i la tercera part d’un d’oli i 52 ous; a més dels pagaments rebuts en diners. Al Maresme, com a tota la Catalunya Vella, gairebé tots els pagesos, menys un nombre mínim d’aloers, eren sotmesos als pagaments de rendes, la més emprada de les quals fou la tasca, seguida del braçatge i la quinta part, encara que sovint es documenten censos en quartes parts i en vuitenes. En algunes zones, a les terres més productives, s’hi aplicaven amb freqüència aquestes darreres, mentre que a les tinences de muntanya s’establien les primeres, com consta al capbreu del castell de Vilassar: “I és cert que dels honors que són a muntanya donen la tasca i braçatge de pa, i de vi tasca, perquè són honors muntanyosos...”.

Sovint, per Nadal, els vassalls lliuraven al senyor parells de gallines, pernils, cansalada, formatges i ous. Els rèdits censals en gra s’acostumaven a estipular a l’agost i els de vi al setembre, al temps de la verema, ja que l’objectiu principal de la relació emfitèutica era el benefici aconseguit directament pel senyor, i les terramerita o pagaments pels esplets, que es fixaven com una part proporcional de les collites. Assenyalàvem més amunt les diferents formes d’apropiació de la renda-treball, no obstant això, i ampliant aquest aspecte, hem de ressaltar també les prestacions amb caràcter de servei personal, que consisteixen en la realització de jornals gratuïts fora del mas en explotacions exclusives del senyor feudal: joves o llaurades amb bous, batudes o esventades de gra, femades o adobades de terres, podades de vinya i tragines o transports; serveis que se sumaven als ja esmentats d’obra de castells i molins, a més dels de tipus militar. Pel que fa a la tercera forma de plus-treball, la renda-diner, és evident que el camperol es veié obligat a intercanviar plus-producte per quantitats determinades de numerari. El Maresme, pel fet de ser una contrada litoral propera a centres comercials de considerable importància, conegué una circulació de diner en èpoques força reculades —els censos en metàl·lic apareixen al segle XII—, que augmentà fins a la baixa edat mitjana. Amb aquestes quantitats, el camperol pagava les exaccions arbitràries i els censos en moneda. Des del final de l’onzena centúria, i per tal de compensar la caiguda dels censos fixos i afrontar alhora el moviment general dels preus, els senyors començaren a reduir els censos d’espècie en metàl·lic i commutaren les prestacions de treball en renda-diner.

És ben cert que el procés de feudalització es basava en les pressions dels poderosos i les resistències pageses, i el castell se situava en el mateix nucli del problema. Aleshores, la llibertat i el dret de propietat dels vassalls foren regulats per l’aristocràcia del castell que gaudia de la potestat pública delegada i tenia a les seves mans les funcions judicials, militars i fiscals. La situació més generalitzada dels homes i les dones del Maresme medieval no era pas caracteritzada per la llibertat, perquè el nombre d’aloers existents era reduït i amb tendència a disminuir. Si revisem els Usatges de Barcelona, veiem que es legisla sobre l’home soliu, és a dir, el que té un únic senyor, al qual està obligat a prestar serveis, segons les seves possibilitats o el pacte establert entre senyor i vassall. D’altres usatges fan referència als mals usos de l’eixorquia i la cugucia, que estableixen que el senyor cobrarà una part dels béns del pagès sense descendència i del marit de l’adúltera; en un altre, se’ns parla de la intestia, que consistia a reservar-se el senyor la tercera part dels guanys del camperol mort sense testar. A més, l’adscripció a la gleva del pagès era el mal ús més generalitzat i el fonament dels altres cinc, perquè aquests eren sotmesos a l’existència del primer. En realitat, si no ho entenem d’aquesta manera, fóra un contrasentit la regulació de la successió al mas, que obligava el camperol a testar i a deixar-hi un hereu, controlar la hipoteca dotal i la fidelitat matrimonial, com també la possible negligència del llaurador en casos d’incendi, únic mal ús, aquest darrer, que no hem trobat documentat en les terres del Maresme.

La vida del pagès era regida de manera absoluta pel ritme de les estacions agrícoles, l’objectiu principal de la qual era l’autoabastament, i el conreu de blat i vinyes els productes prioritaris, a més dels de l’hort. El calendari pagès s’iniciava a la tardor amb la sembra de les llavors d’hivern. Al final de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i jaç del bestiar, es treballava la terra i se sembrava. Fins a la collita del blat, al començament de l’estiu, les feines agrícoles es feien més esparses; es realitzaven tasques de birbada i vigilància dels camps a fi que els ramats no els perjudiquessin. Els mesos de ple hivern es dedicaven com a màxim a la pastura i a fer llenya, a la matança del porc i a la poda dels arbres. Com que la viticultura, juntament amb els cereals, era l’altre conreu bàsic de la comarca, les feines relacionades amb la vinya marcaven la represa de les tasques agrícoles en el calendari del llaurador. El conreu de les vinyes, que es realitzava cavant la terra amb aixades, comportava, a més, esporgar, suprimir les branques inútils i eliminar les parts mortes del cep; aquestes eren les labors prioritàries i més costoses del cicle, desenvolupades del desembre al maig. Acabada la poda i la cavada, el camperol abandonava les feines vitícoles fins a l’estiu, època en què preparava la verema.

Els mesos estiuencs la feina s’acumulava ja que la collita venia al juny i al juliol. Aleshores els segadors, fornits de corbelles, anaven als camps i nuaven les espigues en garbes que dipositaven als marges per portar-les després a l’era. Batre el forment immediatament després de la sega o unes setmanes més tard, a ple estiu, representava una tasca costosa i delicada. Hi havia dues maneres de separar el gra de la palla: la primera consistia en l’acció efectuada per l’home amb un bastó de fusta, que donava cops a les garbes ja soltes; la segona era la batuda realitzada amb les potes dels animals. Quatre homes, però, no podien batre en un dia la capacitat de grans que xafaven un parell de bèsties —bous, cavalls, muls o ases—. Finalment, separada la palla amb una forca, amb la qual es ventava, s’apilonava en pallers que restaven a l’era fins al mes de setembre i eren la base del nodriment del bestiar durant la sequera estiuenca. L’estiu era l’estació de labor més intensa, perquè immediatament després de batre els forments i els altres blats d’hivern, calia reparar les tones i els cups i les portadores per al raïm, que es recollia al setembre. A més dels veremadors directes hi havia un home que tirava d’un mul o un rossí, i a voltes una dona que aparellava el menjar de la colla. Immedi atament després de la darrera collita és quan tenia lloc el treball bàsic del conreu dels cereals: llaurar els camps i preparar els sòls abans de la sembra, una feina laboriosa que exigia una munió d’homes i bèsties de llaurada. El temps que restava de les tasques relacionades amb l’elaboració del pa i el vi era esmerçat en altres conreus: els lligats al ram del tèxtil o els provinents dels horts, que subministraven un enriquiment al règim alimentari dels pagesos.

La família pagesa i la nova qualitat de vida

La majoria de masos del Maresme s’han refet en època moderna. Can Moles, a Premià de Dalt, també ha estat renovat, però guarda elements i una torre fortificada dels segles XIV-XV.

ECSA - Rambol

Podríem també preguntar-nos com devien ser aquestes masies medievals que acollien sota el seu sostre el grup familiar i, a la vegada, saber quins atuells hi guardaven per esbrinar un xic més la seva qualitat de vida. En general, la masia era formada per planta i pis, a voltes dos pisos. Hi devien haver diverses habitacions, de dues a sis, a més dels annexos com el corral, la cort i d’altres. La distribució interior del mas variava no solament segons les comarques, sinó fins i tot en una mateixa contrada. El cas més freqüent era la planta baixa destinada al bestiar i als cellers, i un primer pis on es localitzava l’habitatge de les persones; de vegades, la cuina podia situar-se a la planta baixa, i el primer pis es destinava als dormitoris. A la cuina de tots els masos hi havia la llar, el forn i el pastador, amb escons al voltant del foc, piques de pedra per a rentar les escudelles i una taula per a menjar. Si la casa era més gran, la pastera podia restar a part; també es podia disposar d’una cambreta al costat de la cuina per a guardar-hi objectes i amb la pica per a picar sal per al bestiar.

La cuina va canviar de situació després de la transformació del mas als segles XII i XIII, època en què s’hi afegí un altre cos per tal d’ampliar l’espai de l’hàbitat. En aquesta primera ampliació, que restarà formada per dos cossos juxtaposats i independents en segons quins casos, la cuina no perdrà la seva funció primordial fins a l’aparició de la sala. Al segle XIV, a aquella primera estructura ampliada en dos cossos ja des del segle XIII, s’hi afegeix la nova integració d’un tercer cos, la cuina resta desplaçada i deixa l’àmbit central per al menjador. Els atuells més comuns que trobem documentats a la cuina són olles, majoritàriament de coure, calderes i peroles d’aram, paelles de ferro, morters de diversos materials, piques per a picar la sal, esbromadores i giradores d’ous ferrats, culleres de fusta, casses d’aram, càntirs, pitxers, setrills d’oli, greixoneres, escalfadores d’aram, torradores de formatge, etc. Hi havia també objectes per a rentar, posar roba en remull i netejar la llana.

Les cambres o habitacions destinades preferentment per a dormir es trobaven situades amb relació a la cuina, d’on rebien el nom: la cambra de damunt, la sala del pastador, etc. A més d’aquestes estances, també n’hi havia d’altres per a l’emmagatzematge, sense llits per a dormir; tanmateix, assignar habitacions per a dormir no era un fet general en aquells moments, sinó ben al contrari. El més freqüent era trobar llits parats per qualsevol indret de la casa o bé a l’inrevés. A les anomenades cambres, on hi havia llits, és a dir, les que a primer cop d’ull semblaven específiques per al repòs nocturn, s’hi guardava tota mena d’estris: eines per a les feines del camp, que potser no s’utilitzaven, com les falç, o bé d’altres objectes de valor, com una llança llarga, selles o utillatge necessari per a treballar el fil. El moble per excel·lència a l’edat mitjana i al món rural en general eren les caixes, ja que els armaris foren més tardans i gairebé no feren acte de presència. Dins d’aquestes caixes s’hi podien guardar la majoria dels objectes de valor, com els vestits, els diners, les joies, etc. Els diferents tipus de caixes documentats es poden classificar, segons la seva utilitat, en arques, baguls, taüts i caixes pròpiament dites. Gairebé tots els masos tenien celler i alguns servien de rebost. Tothom es feia el vi en cups; de la mateixa manera, des del segle X, apareixen a les dades documentals tines i trulls.

L’espai exterior del mas es definia per l’era i per una colla d’edificis o llocs tancats que li conferien una fesomia ben particular i diferenciada, tan important com la de l’espai interior; era l’indret dels animals, del magatzem del farratge i de l’utillatge per a les tasques agrícoles. Aquest àmbit era més o menys gran i tenia una part buida on es feien labors tan diverses com la matança del porc o batre amb bestiar i, quan feia bo, fins i tot s’hi menjava amb les taules plegadisses tan característiques de l’època, o bé s’hi filava. L’era donava la primera imatge de la casa i es particularitzava pel típic paller, pels porcs que corrien lliures i anaven a beure als abeuradors, per les gallines, les oques, els gossos i els gats que s’hi passejaven en absoluta llibertat. Cal remarcar que és força difícil determinar la situació de cadascun dels edificis que hi havia a l’exterior de l’habitatge, ja que poques vegades la documentació dóna informació en aquest sentit. Es pot situar el corral a la planta baixa, seguit del porxo o del graner, on es conservava el gra i de vegades gerres d’oli. Sovint el porxo, com també s’ha apuntat, era una cabana dins la qual es guardaven les eines del camp i la palla, i a dalt, al segon pis, s’hi trobava el graner. Una altra possibilitat era que aquestes quatre parts formessin un sol cos separat de la casa amb el corral i la cort a la planta baixa, al primer pis el porxo que servia de magatzem per al farratge, mentre que a dalt de tot hi hauria el graner, ja que era el lloc més ventilat. Aquesta estructura havia de formar un edifici de planta baixa, primer pis i part superior que, en cas que la teulada fos de dos vessants, s’hi aprofitava l’espai entre els dos pendents i en resultava una de les cabanes més típiques del nostre país, de la qual, avui encara, n’hi ha exemples a la comarca.

La societat en el món rural era variada i heterogènia i fóra allunyar-se de la realitat medieval considerar la pagesia com una classe social indiferenciada. Al Maresme medieval, la major part de la classe pagesa, com hem apuntat més amunt, estava subjecta a dependència, eren pagesos de remença. Formaven un conglomerat d’individualitats diverses: el batlle del senyor, benestant i enriquit, amb certa autoritat política local; el moliner o el ferrer, posseïdors de les indústries bàsiques i indispensables per a les tasques agràries; l’aloer, que gaudia d’un conjunt de terres d’importància a més de privilegis com el fet d’ésser home del sagramental; camperols amb possibilitats més relatives, que menaven bordes, amb escassa o sense gens de força de treball aratori, cabanes amb un ase o sense bestiar; emfiteutes miserables sots-establerts en petites parcel·les; campaners, vagabunds i captaires… Un món complex i ple de situacions diferents. La solidaritat veïnal tenia lloc al si dels pagesos rics, els més acomodats. Aquesta solidaritat defineix i caracteritza les comunitats rurals, cohesiona la col·lectivitat i protagonitza la resistència enfront del senyor, monopolitza la instància del poder local i camperol i arriba a produir lligams consolidats per mitjà dels vincles matrimonials, a voltes tan forts que donaran pas, al segle XIV, a redempcions d’alguns grups pagesos, com els de l’honor de Sant Marçal del Montseny, o constituiran la primigènia gènesi de les futures universitats del Maresme. Una solidaritat que no s’oposa al caràcter bàsicament familiar del procés de producció, centrat en l’explotació individual, ja que el treball de l’home i la dona del camp no se sotmet als interessos del grup, sinó que aquest els dóna un cert tipus de protecció i els vincula entre ells en l’organització de la vida quotidiana i preocupacions locals i comunes.

Pràctiques i costums de la pagesia

Els vincles a l’interior de la pagesia se centraven més cap en el lloc de culte que no pas en el castell o la residència dels senyors; per tant, la parròquia produí moviments d’ajuda mútua i generà sovint relacions estretes entre els mateixos pagesos, lluny del senyor feudal, i en alguna ocasió caracteritzats pels tints de la violència. Si el pagament de les rendes i la prestació de serveis era el resultat d’una dominació, el seu nivell variava, d’acord amb el grau de resistència assolit. Naturalment aquesta resistència també tenia els seus límits, particularment segons la força que hom pogués fer en contra dels senyors i segons els problemes agrícoles sorgits dels camperols, de llur inexperiència militar, i si realment volien oposar-se en contra d’un sistema establert o no. Factors socials i econòmics no afavorien pas una veritable oposició: la disponibilitat d’una col·locació alternativa o altres terres on poder anar eren els més importants. A més hi havia una arma de pressió poderosa per part dels senyors, a voltes poc considerada, que cal tenir en compte: la ideològica. Fins al punt que, quan l’exercici de la força física esdevenia tan obert en la societat feudal, era millor que els explotats consentissin llur explotació i acceptessin aquesta situació no tan sols com a inevitable, sinó també justa i, fins i tot, santificable.

Tota l’economia agrícola anava lligada al cicle inalterable de la natura, ja que es tractava d’una economia rural pre-industrial. La rutina de les feines del camp, que s’ajustaven a la successió de les estacions, fomentaven el desenvolupament de pràctiques i costums, i més encara quan l’Església adaptà el seu calendari litúrgic a les labors del món rural. El costum tendia a prendre la força de la llei, que acceptava la dominació senyorial com una part de l’ordre natural. Però el poder dels grans també formava part de la religió, l’estreta cohesió, si no identitat, del senyor del castell i el rector del poble, i sobretot quan el senyor era l’abat, el prior, o el bisbe. Aquesta relació reflecteix el vincle evident entre el poder temporal i el poder espiritual, que continua des de l’era pre-cristiana a la cristiana, de la mateixa manera que els cultes pre-cristians foren absorbits en la pràctica cristiana. Per tant, no és una qüestió estranya el fet que la mentalitat de la pagesia fos respectuosa amb les capelles i les esglésies locals: eren les seves, i l’estimació que hi sentien era gairebé inherent a la pròpia vida, l’essència del seu tarannà. L’Església, en certa manera, romania al seu costat, defensava i aplegava la vida a pagès, celebrava les festes que el calendari agrícola requeria, servia de punt de reunió social i les alegries, les penes, el naixement o la mort dels membres més estimats eren manifestacions de joia o dolor comunitaris.

Per posar un exemple de les pràctiques antigues adoptades en èpoques plenament medievals, cal citar el dinar dels morts, un record, conscient o no, de les libacions rituals dels primers segles, que documentem repetidament en un dels manuals de testaments més antics, conservat a la parròquia d’Alella, i que troba paral·lelismes amb notícies d’altres indrets, des del segle XII al XIV. Després de la cerimònia religiosa o funeral i del soterrament del bagul amb el cadàver, parents i amics es reunien a casa del difunt en el dinar ritual a base de pa, vi i carn, generalment bullida, i era costum procedir a una ablució, també simbòlica, abans d’asseure’s a taula.

Els rectors i les parròquies

Als pobles del Maresme, el rector era l’element principal de la comunitat. Sabia llegir, predicava, ensenyava quatre lletres als escolars i moltes vegades feia de notari, el seu pes moral feia incrementar i dirigia la cohesió dels parroquians. A més, prenia cura dels pobres, mendicants i miserables, rodamóns desarrelats que restaven al marge de la comunitat sense ser homes de ningú, perquè qui no posseïa ni un petit tros de terra no comptava, i no podien ser ni fiscalitzats ni integrats en l’engranatge feudal. Per sobre d’aquests, n’hi havia d’altres que igualment requerien l’ajut parroquial i comunitari, camperols amb existències precàries, subjectes als capricis del clima i les calamitats i als quals una mala collita abocava al treball assalariat a fi d’aconseguir uns mínims de subsistència. El rector vetllava per inculcar als pagesos benestants l’obligació de llegar sempre diners per a la candela dels més humils, els més febles; així ho documenten els testaments cam camperols des del segle XIII: la llàntia del crucifix, la candela de Sant Julià, la candela de l’almoina, la candela de l’església, dels pobres de l’església… És un fet evident l’acolliment dels miserables, dels qui no tenien res, dels captaires, dins l’espai protector de la parròquia. El rector, en molts casos, va tenir una gran influència sobre el seus feligresos: redactava les escriptures que feien referència al matrimoni i a la mort; testaments, heretaments i capítols matrimonials, i per tant incidia en els moments claus de la vida de la pagesia: concordava els pactes i els lligams entre les famílies, informava sobre la millor manera de transmetre el patrimoni als fills, com instituir l’hereu i a qui deixar els béns, sense oblidar cap altar ni cap capella, ni els pobres ni els captius, especialment en comarques marítimes com la que ens ocupa, que sabien dels perills de la mar i de les captivitats a què s’exposaven a les mans de pirates i enemics.

El centre de la parròquia era la plaça o el mercadal, nucli d’intercanvis, d’adquisició de subsistències, celebracions de mercats i fires, on sovint hi havia el forn i els pagesos hi portaven a coure el pa. En una sentència tardana contra alguns pagesos del Maresme, hi ha reflectits els llocs de trobada, la plaça on es baraten muls i ases, on es ven peix, on es fan els tractes i la gent es troba i es barreja; espai comú de poders diversos, del batlle i el castlà, els camperols, les dones, la mainada, els homes, el rector i el moliner, el flequer i el ferrer, juntament amb animals de tota mena que vaguen d’ací d’allà, oques, porcs, gallines, plegats en un paisatge de tothom en què la higiene no hi és gens present. Un altre punt d’encontre eren els diumenges, a missa, o a les festes, individuals i comunitàries, els bateigs, les esposalles i les noces, on s’aparella la vianda en gest d’amistat i es menja i es beu a la mateixa taula, o en les festes majors dels pobles, o les de Sant Miquel per la verema, en què, de vegades, es mata el porc públicament, es canta al so de les cornamuses i es dansa. Altres moments de sociabilitat rural es donen en les entrades i sortides de les tavernes, documentades a Cabrera i a Dosrius, o en visites a les cases, on s’ofereix sempre de menjar, beure i jeure; en temps festius i de despreocupació, o en d’altres, la solidaritat es manifesta col·laborant a fer un paller, ajudant a treure les barques de la mar, traslladant llenya, en la participació de caceres de porcs senglars i d’ocells o en la cura dels malalts. Són espais de sociabilitat oberta, pública, que contrasten amb la privació de la llar, reclosa dins les parets de les cases. Tanmateix, també allí les vetllades al caliu del foc restaven sempre acollidores, amb el veí que venia per a una estona, que explicava confidències i notícies, que cercava consol o companyia. Aquestes reunions, les de fora i les de dins, exemplifiquen millor que res els potents lligams del veïnatge, la xarxa de solidaritats, la companyonia dels homes i les dones del camp, dels camps i les terres del Maresme medieval.