Situació
Façana de migdia on és perfectament visible la interrupció de l’obra inicial, començada pel costat de llevant, la qual fou represa vers ponent de manera molt més austera.
ECSA - J.A. Adell
La capella de la Mare de Déu de Gràcia és als afores del poble del Ru, des d’on s’arriba en uns deu minuts per un corriol ben senyalitzat des del centre de la població. (JAA)
Mapa: 31-9 (179). Situació: 31TBH924092.
Història
L’única referència documental d’aquesta església és la de la seva consagració pel bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre l’any 1104. F. Llobet i Mas encara pogué veure l’acta de consagració o l’autèntica de relíquies dipositada a l’altar de l’església i en va fer el següent extracte: “en el año de mil ciento y tres, reynando el rey don Pedro, Ramon obispo de Barbastro consagró la iglesia de Run, en el valle de Benasque, en honor de Nuestra Señora y de san Hilario, poniendo en élla reliquias de san Justo, san Pastor y san Tiburcio”; com sigui que Ramon Guillem no fou bisbe de Roda-Barbastre fins el 1104, cal portar la data a aquest any. (JBP)
Església
Planta de la capella i plantes de la coberta d’enllosat I del petit campanar.
J.A. Adell
És un edifici que presenta dues etapes constructives, probablement sense solució de continuïtat en el temps, però que responen a dos projectes diferents, o almenys, a un canvi substancial del projecte original, iniciat per la meitat de llevant de l’església.
La seva estructura és la d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, que fou reforçada posteriorment per tres arcs torals, de perfil acusadament apuntat. El pilar d’un d’ells tanca parcialment una finestra de la façana sud de l’església i és molt proper a la capçalera, formada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral. La porta s’obre al tram de ponent de la façana sud; és feta amb una llinda, amb un senzill motlluratge, i té clares traces de respondre a una reforma de la porta original, que se situava, sens dubte, al mateix lloc que la porta actual. Al tram de llevant de la mateixa façana s’obren dues finestres, una de doble esqueixada, corresponent a l’obra original, tapada pel pilar esmentat. Al seu costat hi ha una altra finestra, d’esqueixada senzilla, que probablement es va obrir quan la finestra original es va cegar. Al centre de l’absis hi ha una altra finestra original, també de doble esqueixada i paredada interiorment per l’estructura de l’altar actual. Finalment, encara hi trobem una altra finestra, d’esqueixada senzilla al mur de ponent.
Arcuació central de la façana nord del campanar, amb un petit crismó de color mangra pintat de forma molt barroera dins el seu timpà.
ECSA - J.A. Adell
Les façanes nord i sud palesen molt clarament el complex procés constructiu de l’edifici i presenten un contrafort central que divideix la nau en dues parts ben diferenciades. La de ponent, que comprèn també el mur tester, és llisa i no té ornamentació, mentre que la part de llevant presenta una decoració sota el ràfec formada per un fris continu de sis arcuacions que es lliuren per ponent al contrafort central, mentre que el seu extrem de llevant es lliura defectuosament a la cantonada de la nau. L’absis presenta la mateixa decoració, amb el fris d’arcuacions, dividit per dues lesenes, en tres sèries de tres, sis i tres arcuacions, amb un sòcol molt alt que arriba fins a tocar l’ampit de la finestra i amb un lliurament molt deficient de les arcuacions a les lesenes extremes, que són més ressaltades que el fris d’arcuacions.
Sobre la volta del tram de llevant de la nau, s’alça un petit campanar de torre amb un únic nivell d’obertures, format per una finestra geminada a cada façana, amb capitells mensuliformes. La composició de les façanes del campanar es completa amb un fris de cinc arcuacions i un fris de peces disposades en dent de serra. Tot el campanar és construït amb carreus de pedra tosca i conserva bona part del seu acabat original, emblanquinat de calç. Dins el timpà de l’arcuació central de la façana nord, hi ha un petit crismó pintat, de color mangra, de forma molt barroera.
Aquest element decoratiu, d’extrema simplicitat, constitueix un dels comptats exemples de la decoració pictòrica de les façanes dels edificis religiosos i es pot considerar un reflex tímid de les composicions pictòriques, més complexes i elaborades, de campanars com els de Santa Maria de Taüll, Sant Climent de Taüll, Sant Romà de Valldarques o Santa Coloma d’Andorra.
Malgrat les evidents diferències en el seu procés constructiu, l’església de la Mare de Déu de Gràcia és construïda amb un aparell molt uniforme, de carreuó de pedra calcària, ben escairat, però irregular, disposat en filades ordenades i desiguals, que contrasta amb el parament del campanar, de carreus de pedra tosca, molt més ben tallats i disposats en filades molt més acurades. Els elements decoratius de les façanes també són executats en peces de pedra tosca.
Aquesta uniformitat constructiva palesa que les singularitats de l’església no corresponen a dues fases allunyades en el temps, sinó que sembla molt més clar que hi hagué un procés constructiu sense solució de continuïtat, però amb un evident canvi de projecte. S’abandonà el projecte inicial concebut dins l’ortodòxia de les formes llombardes quan ja s’havia construït la meitat de llevant de l’església, que fou completada de forma molt més senzilla. En una fase immediata, però amb una construcció molt més acurada, es va realitzar el campanar, que podem datar dins el segle XII, mentre que l’obra de l’església s’ha de situar cap a la fi del segle XI (hi ha notícia d’una consagració el 1104), dins el grup d’esglésies de la regió caracteritzades per la presència dels contraforts, com Sant Esteve de Conques o Sant Pere de Sessué.
En una fase posterior, ja al segle XIII o XIV, es va reforçar la volta, que donava suport al campanar, mitjançant la construcció dels arcs torals apuntats, dels quals el central sembla que ja existia en el projecte inicial, en correspondència amb els contraforts exteriors, tot i que es degué reformar en aquest moment. (JAA)
Bibliografia
- Llobet, s. d., doc. 393, foli 56-56v
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs. 288-292
- Benedicto, 1995, pàgs. 117-122