Situació
El santuari de la Mare de Déu de la Mola és situat a 1 381 m d’altitud al capdamunt del serrat de la Mola, a l’alçada del Pont de Suert, tot dominant la Noguera Ribagorçana.
Mapa: 32-10(213). Situació: 31TCG124967.
Per a anar-hi cal arribar primer fins al poble de Buira, al qual mena una pista que parteix del Pont de Suert (al costat de les instal·lacions d’ENHER). Un cop haurem arribat a Buira, s’ha de seguir una pista que surt del costat de l’església de Sant Hilari i, en quaranta minuts, porta fins al santuari. (MAF-MLIR)
Història
L’ermita o santuari de la Mare de Déu de la Mola, de la qual no ha pervingut cap referència històrica, és un edifici d’origen romànic, totalment modificat en època moderna. A la darreria dels anys vuitanta, després d’un llarg període d’abandonament, aquest santuari fou totalment reconstruït a càrrec d’una associació local del Pont de Suert i dels ajuntaments del Pont de Suert i de Bonansa. S’hi celebra cada any un important aplec l’últim diumenge del mes de maig. (MLIR)
Talla
Perfil i vista frontal de la talla que representa la Mare de Déu de la Mola conservada en una casa particular del Pont de Suert.
ECSA - M. Macià
Al Pont de Suert es conserva una marededeu de fusta policromada que procedeix de l’ermita de la Mare de Déu de la Mola. Fa 64 X 14 X 23 cm i el seu estat de conservació actualment és bo, ja que el 1991 fou objecte d’una profusa consolidació i restauració.
La imatge representa la Mare de Déu concebuda segons els més purs cànons romànics, és a dir, com a Sedes Sapientiae, o tron de saviesa. La Mare i el Nen es caracteritzen pel hieratisme i per la frontalitat absoluta, tan sols trencada pel desplaçament del Nen cap a la cama esquerra de la Mare. A més, l’expressió seriosa, impertèrrita i solemne de Maria, la sumptuositat de la seva indumentària, el seu allunyament respecte al fill, augmenten les característiques, una mica arcaiques, que defineixen aquesta talla. Maria aguanta amb la mà dreta la bola, i amb l’esquerra s’agafa el mantell. El Nen ha estat representat amb la típica actitud de beneir amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra aguanta el llibre.
Maria seu en un setial tipus escambell senzill format per dos muntants, que es presenten dividits en tres registres horitzontals sobresortints (s’ha perdut el de la part inferior dreta). Els peus recolzen sobre un senzill marxapeus. Va vestida amb túnica, sobretúnica, mantell i vel. La primera peça només és visible a través de l’escot quadrat que dibuixa la sobretúnica i està policromada en blanc i tancada al voltant del coll amb un rivet vermell. Fa la impressió que aquesta túnica és fruit d’una reforma posterior. L’indument que constitueix la sobretúnica, de color ataronjat, cau llarga fins als peus, on, mitjançant ondulacions, deixa entreveure les sabates acabades en punxa. A la part superior es tanca al voltant del coll amb un escot quadrat rivetejat per una línia negra i decorat per un ample gal·ló daurat, dins el qual s’inscriuen motius ornamentals de formes circulars i romboidals; aquestes darreres formes recorden els elements que decoren la casulla de la imatge de Sant Esteve de Ventolà. Cobreix la sobretúnica un mantell blau decorat amb formes florals i pintat per l’interior amb color vermell. El mantell recorre les espatlles de Maria i, a través del braç dret, gira cap a la falda amb plecs en forma de “V”, tot constituint el setial del Nen. Per la banda del braç esquerre aquest indument cau just per la línia del contorn del braç, que és recollit per la mà de la Mare, caient en un feix de plecs. Aquesta disposició del mantell és, segons Noguera i Massa (1977, pàg. 210), la característica més habitual de les marededeus tardanes, immerses ja dins el segle XIII. A tall d’exemple, si bé en podríem esmentar molts més, ja que es tracta d’un tret característic que es repeteix, esmentarem la Mare de Déu d’Ancs o la de Sant Tirs d’Oliola (Noguera).
Altrament, la testa de Maria és coberta per un vel curt que alhora sembla superposar-se damunt d’una còfia que amaga els cabells per la part frontal, i es corona amb una sumptuosa diadema daurada, decorada amb motius també romboidals. Els trets facials de la Mare són acurats i fins, però no tenen un treball escultòric elaborat: els ulls es remarquen amb la policromia, com també les celles i els llavis, considerablement fins. El rostre del Nen palesa un treball més barroer; així mateix, la desproporció entre alguna de les seves parts, com la mà amb la qual aguanta el llibre, fan que minvi considerablement la qualitat de la talla, i alhora fa plantejar que en algun moment hagués estat alterat i reformat. Va vestit amb una túnica vermella coberta per un indument verd que es perfila amb casulla sacerdotal.
En conjunt, estem davant una talla majestuosa, concebuda segons els paràmetres per excel·lència de la Sedes Sapientiae, però que no guarda un equilibri de qualitat. Tanmateix, és un dels exemplars que ens demostren l’arrelament dels treballs realitzats a la comarca ribagorçana a les fórmules tradicionals romàniques: si no fos per determinats trets que ens indiquen una datació ja tardana, la concepció general d’aquesta talla ens remetria a unes dates força primerenques. Així, les actituds absents dels personatges, la deshumanització en el fet que no hi ha cap detall o gest que indiqui un apropament entre ambdues figures, les seves expressions rígides i l’absoluta frontalitat, són característiques que entren en contradicció formal amb elements com ara la posició i caiguda dels induments. La forma d’arreplegar-se el mantell damunt la falda de la Mare, com també els plecs arrodonits que forma aquest indument en ser suportat per la mà esquerra de Maria, ens indica ja una concepció que ha traspassat i superat els models romànics clàssics, malgrat que s’hi inspiri. Si més no, i com esmenta Fernández-Ladrera (1988, pàg. 33), tota concepció admet diferents vies de realització i, per tant, de plasmació. Així doncs, analitzades les característiques de la Mare de Déu de la Mola, i partint de la base que encara manca un estudi d’anàlisi i classificació de la imatgeria catalana, estimem que aquesta talla pertany al grup de les marededeus tardanes, del segle XIII.
Si bé no hem localitzat paral·lels per poder establir filiacions, entenem que hem d’emmarcar estilísticament aquesta talla dins un grup d’obres ja tardanes, fruit de tallers locals, però que s’inspiren en obres més properes geogràficament i més reeixides d’un dels grans tallers de la comarca, el taller de Roda. (MMG)
Bibliografia
- Christus, 1994, àmbit 3