Situació
Singular església, molt malmesa, que presideix el nucli despoblat de Buira.
ECSA - M.À. Font
Aquesta església, actualment mig enrunada, centra el petit caseriu de Buira, despoblat. Buira es troba a 1175 m, en un coster damunt la riba dreta de la Noguera Ribagorçana, a la solana de la Mola.
Mapa: 32-10(213). Situació: 31TCG132962.
S’arriba al poble de Buira per una pista que surt del Pont de Suert, entre l’institut d’ensenyament secundari i les instal·lacions d’ENHER. (JBP-MAF)
Història
No es coneix cap referència històrica sobre aquesta església, que depenia de la parròquia de Sant Cristòfol de Sirès. El lloc de Buira és conegut des del segle XII, quan apareixen diversos personatges cognomenats Buira. L’any 1197 Arnau d’Erill va donar a Santa Maria de Lavaix la vila de Buira. Sembla, però, que el lloc restà vinculat als Erill fins a la fi de l’antic règim. (JBP)
Església
Planta del temple, amb un absis poligonal que revela que va ser aixecat als darrers temps del període romànic.
M.À. Font
És un edifici format per una sola nau que presenta a llevant un absis poligonal de tres costats, del mateix tipus que el de Sant Pere d’Isdes, però amb el parament exterior format per carreus més ben treballats i perfectament disposats en filades horitzontals. La torre, situada a sobre mateix del sector de ponent, és coronada per un campanar de dos ulls de construcció recent.
S’accedeix a l’interior per una porta d’arc de mig punt de grans dovelles oberta al mur oest.
Establir una datació per aquest edifici és força complicat a causa de les grans transformacions que ha sofert i al seu estat de ruïna. Tot i així, es podria dir que gran part del parament exterior correspondria a una obra datable probablement al segle XIII. (MAF)
Frontal
Frontal d’altar dedicat a sant Hilari, bisbe, acompanyat d’altres bisbes i envoltat dels símbols corresponents als evangelistes Joan i Mateu.
Museu Diocesà de Lleida
L’anomenat frontal de Buira sembla procedir, segons M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 147), de l’ermita de la Mare de Déu de la Mola, a Buira, des d’on passà a l’església parroquial de Buira i d’aquí, segons el mateix autor, al Museu Diocesà de Lleida. Tanmateix, sembla estrany que un frontal dedicat a sant Hilari procedeixi d’una ermita sota l’advocació de la Mare de Déu. D’altra banda, l’església parroquial de Buira està dedicada a aquest sant, el qual, segons l’opinió unànime dels historiadors, presideix el frontal amb indumentària de pontifical acompanyat per altres bisbes. La identificació del personatge central amb el sant esmentat s’ha establert pel fet que l’església parroquial li ha estat dedicada; si no fos així seria francament difícil assegurar que es tracta d’aquest sant en particular i no d’un altre sant i bisbe. La majoria dels autors esmentats a la bibliografia que acompanya aquest article estan d’acord en la procedència del frontal de l’església parroquial de Sant Hilari de Buira, dins la província d’Osca.
Aquest frontal va ser restaurat en algun moment, probablement abans o immediatament després d’ingressar al Museu Diocesà de Lleida. Se li va afegir bona part del marge inferior del frontal, fet que es pot apreciar fàcilment si comparem les fotografies.
El número d’inventari actual al Museu Diocesà de Lleida, on es conserva, és el 35, i les dimensions 89,5 X 139 cm; el gruix de la taula és de 0,6 cm. La tècnica utilitzada ha estat el tremp, tant sobre la taula suport com sobre les figuretes tallades i fixades posteriorment a la taula. De la mateixa manera, les arcuacions i les peces que articulen els cinc compartiments en què s’estructura el frontal han estat tallades a part i fixades després a la taula suport.
L’estructuració del frontal i la tècnica és equiparable a la del frontal procedent de Santa Maria de Taüll (MNAC/MAC 3 904). La compartimentació coincideix igualment amb un altre frontal avui en algun lloc que ens és desconegut, però que podria procedir d’Erill-la-Vall (vegeu-ne l’estudi en aquest mateix volum). Un altre frontal, conservat al Museu Episcopal de Vic (núm. 556) i procedent de Sant Pere de Ripoll, també comparteix aquesta distribució.
El registre central presenta un personatge vestit de pontifical: són visibles tres peces distintes de roba que poden correspondre a l’alba (per sota), la tunicel·la o bé dalmàtica i la casulla de color vermell. Duu mitra i bàcul(*) i és envoltat per la màndorla, flanquejada en els carcanyols superiors per les imatges dels evangelistes Joan i Mateu (les altres dues, que correspondrien com és habitual a Marc i Lluc, no es conserven). Ha estat identificat com a sant Hilari(*), el qual seu sobre un setial amb muntants —els dos visibles— en forma de columnetes. Aquest setial no és gaire comú a les representacions romàniques i són pocs els casos que se’n poden citar; així, a Catalunya podem parlar de la Mare de Déu de la Plana (Pallars Jussà), mentre que a l’Auvèrnia trobem l’exemple de la marededeu de Notre Dame de Saint Gervazy, on és evident el fet que el setial no porta respatller i que correspon a un model d’ascendència clàssica(*).
Acompanyen la figura central quatre bisbes de cos sencer i dos més que tan sols conserven la part superior. Hem de suposar que la resta de les arcuacions (dotze en total) en què s’ha estructurat el frontal acollirien representacions similars. Els bisbes porten el mateix tipus d’indumentària que el que hem descrit abans, tot alternant la coloració de la dalmàtica i la casulla (verda/vermella, vermella/verda).
En un intent d’establir una probable filiació estilística d’aquest frontal, la relació de la taula amb la provinent de Santa Maria de Taüll es fa evident per l’esmentada compartimentació de l’espai. D’altra banda, la filiació estilística de tots dos a l’anomenada escola o taller de la Ribagorça és una opinió defensada per la majoria dels autors que analitzen aquestes peces.
La relació més concreta amb un hipotètic taller ribagorçà, emplaçat possiblement a Roda d’Isàvena, ha estat assenyalada per M. Iglesias; d’aquest taller haurien sortit obres com les dues esmentades, l’anomenat retaule (?), desaparegut, de Santa Maria d’Ovarra (Osca) i el frontal procedent de Sant Vicenç de Tresserra (Osca), a més de les talles procedents de Sant Salvador de Bibils, conservades al MNAC (núms. d’inventari 3 931, 49 690, 49 691, 49 692, 49 693, 49 694, 49 695 i 35 718), i d’una marededeu que sembla provenir de Pedrui i avui es conserva en una casa particular de la Pobla de Roda (Iglesias, 1993, pàg. 57).
Personalment, no crec que el frontal de Sant Vicenç de Tresserra tingui relació estilística amb el que tractem de Buira. Aquell forma part d’un altre grup de frontals i d’obres en general de tècnica diferent(*) i caràcters estilístics semblants a tots ells. Amb el de Buira d’una manera vaga es podrien relacionar el perdut i provinent de Sant Maria d’Ovarra i el de Santa Maria de Taüll, però no necessàriament les peces de Bibils i menys la marededeu de Pedrui, que no correspon, al meu parer, a les connotacions formals de cap dels que hem esmentat.
Tot matisant aquesta última qüestió, i en funció de la relació que he establert entre el frontal de Santa Maria de Taüll i l’obra llenguadociana, cal dir que tant el frontal de Buira com el de Taüll pertanyen a una mateixa seqüència cronològica i estilística que deriva del món llenguadocià; dins aquesta pretesa seqüència, el frontal de Buira seria un simple eco d’aquesta influència, mentre que el desaparegut d’Ovarra, amb connotacions de filiació estilística d’arrel comuna, però també simple ressò del món llenguadocià, correspondria a una altra seqüència cronològica posterior. Les peces de Bibils (vegeu l’estudi corresponent dins el present volum) s’ajustarien a la mateixa seqüència cronològica que els frontals de Buira i de Taüll, amb posterioritat al 1150, però l’escultor, tot i amb el coneixement dels mateixos models estilístics, no seria el mateix. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Puig, 1984, doc. 68, pàgs. 110-111
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 146-147
Bibliografia sobre el frontal
- Porter, 1923, vol. I, pàg. 208, i vol. V, làm. 555
- Fusté i Vilà, 1925, pàg. 33, i 1928, pàg. 14
- Gudiol i Cunill, 1929, làm. LXXXIII
- Soldevila Faro, 1933, pàg. 29
- Armengol, 1933a, pàg. 80, núm. 355, 1933b, pàg. 8, núm. 355, i 1936, pàg. 84, núm. 355
- Cook, 1953, pàgs. 299-306
- Folch i Torres, 1956, pàg. 135, làm. 30
- Alcolea, 1966, pàg. 81
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 340
- Barcelona Restaura, 1980, pàgs. 33-36
- Tarracó, i 1981, pàgs. 21-24
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 146-148
- Millenum, 1989, pàgs. 156-157
- Pulchra, 1993, pàg. 57
- Christus, 1994, àmbit IV
- Kyrios, 1995, pàg. 9