Situació
Vista d’aquesta capella, víctima, com moltes altres de la Ribagorça, del despoblament i l’abandó.
ECSA - M.À. Font
La capella de Sant Salvador corona el tossal homònim (1 510 m d’altitud), al NW de Bonansa, el qual fa de divisòria d’aigües entre la Valira de Castanesa, tributària de la Noguera, i la vall de l’Isàvena.
Mapa: 32-10(213). Situació: 31TCH072013.
S’arriba a l’església, actualment en ruïnes, agafant al poble de Bonansa el camí asfaltat de Bibils i després el primer caminet a l’esquerra, que mena a la capçalera del barranc de Santa Llúcia. Un cop allí cal seguir a peu un camí de ferradura que puja la costa en ziga-zaga. També s’hi pot arribar a partir del punt quilomètric 35 de la carretera que remunta la vall de l’Isàvena, d’on surt un camí que arrenca tot just a l’entrada d’un túnel, prop de la pedrera explotada durant les obres de construcció de les preses de Baserca i Llauset. (JBP-MAF-XFG)
Història
Malauradament, ara com ara no es tenen notícies sobre aquesta església, que fou una capella de la parròquia de Bibils.
El 1973, M. Iglesias hi descobrí dues lipsanoteques, que podrien datar dues consagracions del temple als segles XI i XII. (JBP)
Església
Planta de l’edifici, de gran simplicitat però que mostra clares refaccions més tardanes.
X. Fresneda i M.À. Font
De l’església, sols resten drets la capçalera i els murs perimetrals. És un edifici de nau única capçada per un absis semicircular, sense ornamentació, que té una espitllera axial com a simple obertura. L’aparell és de carreus de pedra calcària i algun de pedra tosca, falcats amb làmines de gres. El teulat està format per lloses de gres imbricades, que segurament provenen de la ribera de la Valira. La major part de les peces cobertores es troben ara acaramullades pel terra de la nau, on també es poden veure restes de llates de fusta utilitzades per a cobrir el tram rectangular. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera, amb carreus ben ordenats de pedra tosca, mentre que la zona del presbiteri és coberta amb una volta de canó.
Al mur de migjorn s’obre la porta d’entrada, que a l’exterior presenta un arc adovellat i a l’interior un arc molt rebaixat, quasi allindanat. En aquest mur hi ha també una finestra d’una esqueixada. Una refacció moderna dotà el mur de ponent d’una altra finestra d’esqueixada recta.
La troballa l’any 1973 de dues lipsanoteques dipositades a l’altar de l’església ha fet suposar que l’església fou consagrada per primer cop al segle XI i de nou al segle XII. L’actual edifici seria el resultat d’aquests dos moments. (MAF-XFG)
Frontals
Grup de vuit talles que formaven part d’un frontal d’altar i que avui es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
ECSA - Rambol
Un grup de diverses talles de fusta que creiem que formaven part d’un frontal d’altar procedent d’aquesta església es conserven actualment exemptes. El Museu Nacional d’Art de Catalunya en guarda vuit (núms. MNAC/MAC 3 931, 35 718, 49 690, 49 691, 49 692, 49 693, 49 694 i 49 695 de l’inventari). Una altra es dóna per desapareguda (vegeu Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 138-139). La figura núm. MNAC/MAC 3 931 representa la imatge d’un Crist sedent que beneeix amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté un llibre tancat. Les vuit figures restants corresponen a imatges d’apòstols, d’entre els quals tan sols podem identificar sant Pere (MNAC/MAC 49690), que porta a la mà esquerra unes claus a més del llibre habitual, i sant Pau, que duu una espasa a la mà esquerra (MNAC/MAC 35 718) i té el cap calb.
Totes les figures identificades com a apòstols duen túnica i mantell a sobre, però en dues (MNAC/MAC 49 692 i 49 695) el mantell ha estat figurat com una casulla, oberta tan sols pel coll i acabada en punta pel davant. Una altra (MNAC/MAC 49 691), que mostra aquest mateix tipus d’indumentària, arreplega les mans sota la casulla i alhora subjecta un llibre obert. L’apòstol núm. MNAC/MAC 49 694 porta el mantell creuat pel davant i, al contrari dels altres —fins i tot de la imatge de Crist—, tancat per la zona de les espatlles.
Unes altres dues talles (núms. MNAC/MAC 49693 i 49 695) han perdut el cap i, la segona, també els peus, que tampoc conserven ni la imatge de Crist ni la de Pere. No sabem si la figura de l’apòstol desaparegut també havia perdut els peus, ja que a la fotografia que ofereix M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 139) hom no pot apreciar aquesta zona; podem dir, però, que vestia el mateix tipus de mantell que el descrit per a la figura 49694. Duia bigoti i barba com els altres i subjectava un llibre tancat amb la mà esquerra, mentre que l’altra presentava el palmell obert i dirigit cap a fora. Al mantell i a la túnica s’observen restes de policromia verda i vermella, respectivament.
Les figures conservades van ser tallades en dues parts (per separat), una corresponent al cap i l’altra al cos, en fusta de pollancre i presenten restes de policromia verda a la zona del mantell o casulla i vermella a les túniques. Les seves dimensions són de 31 X 9 X 3,5 cm per a la imatge de Crist (MNAC/MAC) 3 931 i entre els 20 cm d’alçada que té l’apòstol sense cap, inventariat amb el número MNAC/MAC 49 695, els 25 cm que poseeix per exemple el número MNAC/MAC 49 694 i els 28 cm aproximadament de la resta. L’amplada oscil·la entre els 5 i 6 cm. El gruix és per a tots ells de 2,5 cm aproximadament. A la imatge de Crist tan sols es poden veure restes de policromia verdosa al mantell i vermella al llibre que porta a la mà esquerra.
Set de les peces conservades al MNAC van formar part de la col·lecció Plandiura, i van ser adquirides l’any 1932 per la Junta de Museus. La imatge de sant Pau (MNAC/MAC 35 718), en canvi, va ingressar al museu l’any 1934, tot i que no va ser adquirida definitivament fins l’any 1950 provinent de la col·lecció Bosch i Catarineu.
Amb la imatge desapareguda es podria completar, probablement, un frontal d’altar semblant, quant a distribució de les imatges, al de Norís (Pallars Sobirà), també desaparegut i del qual dóna notícia R. Bastardes (1994, pàgs. 23 a 25), el qual no assegura que pogués ser tallat.
La correspondència entre les vuit figures dels apòstols és de dos a dos si tenim en compte el caient del mantell; la figura de l’apòstol desaparegut es correspondria amb la de l’apòstol núm. MNAC/MAC 49 694, ja que tots dos porten el mantell penjant pel seu costat esquerre. Fent referència a aquesta última imatge citada cal dir que el seu cap, que es nota sobreposat, no té els mateixos trets estilitzats que la resta de les imatges; considerem que el cap d’aquesta imatge degué pertànyer a un altre conjunt, potser semblant.
Donar una filiació estilística a les imatges descrites resulta molt relatiu, ja que els trets formals de les imatges són molt allunyats dels de la resta de les peces de talla que procedeixen de l’àmbit ribagorçà i d’altres possibles tallers. Això no obstant, continuem considerant que hi ha una certa similitud entre aquestes peces i la imatge de Crist conservada al MNAC amb el núm. MAC 3 930, que resideix principalment en l’estilització dels trets facials, tot prescindint de la policromia que afecta el rostre de la imatge del Crist procedent de Santa Maria de Taüll (MNAC/MAC 3 930).
Talla que formava part del frontal d’altar i que avui no se sap on es conserva.
cedida per J. Ainaud
Fins aquí caldria considerar les peces del suposat però probable frontal de Bibils com a marginals, producte d’un artífex o taller que va treballar en un moment imprecís i que pot oscil·lar des de la primera meitat del segle XII —en una data propera a la que es dóna per a la consagració de l’església, segons M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 138) cap al 1123— fins a l’acabament del segle, data aquesta que creiem més probable i en consonància amb l’opinió de R. Bastardes (1978, pàg. 265) en datar la majestat de Taüll cap al final del segle XII.
Amb tot, les imatges que provenen de la Ribagorça, tant l’aragonesa com la catalana, s’han vist sempre com un conjunt d’imatges marginals, de més o menys qualitat però deslligades per la historiografia de les grans àrees d’influència europea(*). Creiem però que cal relacionar aquest grup amb els corrents fluctuants i variats del romànic europeu; així, hom pot observar, a tall d’exemple, que tant al claustre de l’església de Sant Pere de Moissac com als pilars del claustre de Saint-Trophime d’Arles hi ha figures d’apòstols que coincideixen en alguns aspectes amb les que tractem en aquest estudi, com ara en la positura de les mans i en la manera com subjecten el llibre. En el mateix sentit, també coincideixen en aquests aspectes amb algunes obres tolosanes, la influència de les quals és més patent al frontal de Santa Maria de Taüll. Sota la influència d’aquestes primeres apreciacions, doncs, podem constatar la semblança entre les proporcions estilitzades de les estàtues columna de la portada de Santa Maria la Real de Sangüesa (Navarra) i les petites estatuetes del suposat frontal de Bibils, el qual considerem com un eco de l’obra esmentada però lligat al seu influx directe i al de les obres esmentades anteriorment(*).
Davant la relació, hipotètica però probable, del nostre frontal amb obres immerses dins els corrents internacionals del romànic, no considerem que les figures del frontal de Bibils siguin anteriors al 1150. Fins i tot, perfilant una mica el que ja vaig dir al vol. I de la present col·lecció (pàgs. 261-262), considero més fiable una datació propera al final del segle XII. (CLIU)
Lipsanoteques
Lipsanoteca 1, d’estructura prismàtica i amb tapa, conservada al Museu Diocesà de Barbastre.
Museo Diocesano de Barbastro
El Museu Diocesà de Barbastre (Osca) conserva una petita capsa de fusta, amb folre exterior de roba de lli molt malmès, que prové de Sant Salvador de Bibils. És de forma rectangular (6 X 14 X 6) i treballada toscament, tot partint del buidatge de l’interior i del desbastament de l’exterior. Porta tapa encaixada a partir d’una ranura practicada a un dels costats menors del recipient i fixada a l’altre extrem amb una clavilla de fusta.
Aquesta capseta, juntament amb una altra, va ser trobada l’any 1973 per M. Iglesias Costa (1985-88, vol. I/1, pàg. 138). Era col·locada, segons l’esmentat autor, a la base del suport de l’ara d’altar i no contenia al seu interior cap escrit (Signos, 1993, pàg. 236).
M. Iglesias assegura que aquesta capseta pertany al reliquiari de la primera consagració de l’església, que va ser segurament cap a mitjan segle XI (Signos, 1993, pàg. 236).
Tant la forma com les dimensions de la capsa són freqüents dins la datació que hom li confereix. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona en conserva una de molt semblant (núm. 962 de l’inventari), datada també del segle XI i procedent de l’església de Sant Martí de Joval (Solsonès), i una altra de no tant, de procedència desconeguda i amb el número d’inventari 964; aquesta té la ranura practicada en els tres costats del recipient. (CLIU)
Lipsanoteca 2, d’estructura ovoide i amb tapa que encaixa per una ranura, conservada al Museu Diocesà de Barbastre.
Museo Diocesano de Barbastro
Procedeix igualment de l’església de Sant Salvador de Bibils una segona lipsanoteca, també conservada al Museu Diocesà de Barbastre i trobada pel mateix M. Iglesias l’any 1973 en un petit forat sota l’ara de l’altar de l’ermita. A l’interior de la capsa no es va trobar cap escrit.
Té forma ovoide i és de fusta, sense cap altra resta de decoració que un estel de cinc puntes gravat o incís, motiu ornamental que sembla poc versemblant per a una capsa que ha de servir per a contenir relíquies. Cal assenyalar que hom ha interpretat el simbolisme de l’estel de cinc puntes dins el context del microcosmos humà universal (Revilla, 1990, pàg. 147). D’altra banda, aquest element ha estat utilitzat des de molt antic amb significats diversos, de vegades lligats amb la màgia (Cirlot, 1981, pàg. 199). De fet, tant l’estel de sis puntes (convertit en símbol jueu per excel·lència des del segle XIX) com les esvàstiques i l’estel de cinc puntes figuren ja en un fris de la sinagoga de Cafarnaüm, datat al segle II de la nostra era (Basroukh-Lemberg, 1995, pàg. 64). A l’edat mitjana aquests motius van ser utilitzats tant per cristians com per musulmans i jueus; a la seu de Lleida es pot veure un estel de cinc puntes al pilar del creuer del costat de l’evangeli (Dalmases-José, 1985, pàg. 172). De vegades, però, poden estar desproveïts de tot significat simbòlic; M. Iglesias (Signos, 1993, pàg. 236) assenyala que l’estel de cinc puntes indica el lloc d’una de les mòsses del cercle de la tapa. A l’extrem d’aquesta, però, hom pot veure incisa una “X”.
És possible que es tracti d’un ungüentari reutilitzat; en aquest cas, la forma ovoide seria adient per a aquest tipus de funció, tal com es pot observar en un recipient d’aquesta mena, fet en vori i conservat al Museu Diocesà d’Urgell amb el número d’inventari 601. Al mateix Museu es conserva una lipsanoteca (núm. 610 de l’inventari) d’estructura gairebé igual, tot i que decorada amb policromia, i amb la forma del tap semblant; procedeix de Santa Maria de la Seu d’Urgell. La funció d’aquesta última peça, considerada una lipsanoteca, resta també per aclarir (vegeu el vol. XXIII, pàgs. 269-270, de la present obra).
Igualment, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una lipsanoteca de forma molt semblant, tot i que és una mica més allargada que la d’Osca: la trobada a l’església de Sant Climent de Taüll fa 12,5 cm d’alçada i 8,5 cm d’amplada, mentre que la de l’ermita de Sant Salvador tan sols fa 7,5 cm d’alçada i 5,8 cm d’ample. L’esmentada de Taüll porta el número d’inventari 37927.
La caixa de Bibils ha estat datada al segle XII, en coincidència amb la data de la segona consagració de l’ermita de Sant Salvador, vers els anys 1120-25 (Signos, 1993, pàg. 236). (CLIU).
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Iglesias, 1985-88, vol. VI, pàgs. 137-139
Bibliografia sobre els frontals
- Duran i Canyameres, 1933, pàgs. 129 i 132
- Catàleg de Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 43, núms 4-8
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 328
- El arte románico, 1961, pàgs. 61-62
- Ainaud, 1973, pàgs. 92-93
- Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 200
- Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 301 i 315
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 138-139
- Kyrios, 1995, pàg. 11
Bibliografia sobre les lipsanoteques
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 73 i 138
- Signos, 1993, pàg. 236