Mota de Vila Muntà o de Sant Nazari

Situació

La mota era situada a l’oest de Sant Nazari, uns 500 m a l’est de la “carrera de Carles” [de Carlemany], que coincideix amb la Via Domiciana, l’antiga via romana que travessava la plana del Rosselló de nord a sud. Era immediatament al costat de la riera de la Fossella i a uns 300 m del mas de Rocabruna. Al costat de la mota també passava un camí antic que provenia d’Alenyà (al sud) i es dirigia cap a la Tet i la Salanca. Sembla que controlava el pas de la Fossella, que es realitzava mitjançant un gual.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 40’ 12” N - Long. 2° 59’ 31,2” E.

S’hi pot arribar seguint la carretera que va de Sant Nazari a Cabestany. Des del mas de Rocabruna, cal anar uns 300 m cap al nord-est. Actualment és un camp aplanat. (JC-JBM)

Història

Entre els anys 914 i 1468, s’esmenta en el terme de Sant Nazari un lloc anomenat “Vila Muntà” o “Muntà”. B. Alart fou el primer a relacionar aquest topònim amb l’indret que en època moderna va rebre el nom de “Munt de la Terra”. A causa de la seva proximitat amb l’Agulla de la Fossella, Alart també identifica aquest Munt amb un topònim mencionat al segle XVIII, Castellars. D’altra banda, P. Ponsich associa aquest darrer nom al topònim Castelletum, esmentat el 1177. En un precepte de l’emperador Lotari, de l’any 981, concedit al monestir de Sant Genís de Fontanes, és citada una villa Montana. L’any 1260, el villar Montan era un feu de la seu d’Elna, tingut pel senyor de Pià.

El nom “Munt de la Terra”, ja es troba el 1498 (montem terre) i el 1499 (“al Mont de la terra”). En el pla cadastral de Sant Nazari del 1808 correspon a una parcel·la de 6 àrees. El topònim és esmentat, poc o molt tergiversat, en el cadastre fins l’any 1932. Fins l’any 1932, aquesta parcel·la restà individualitzada a l’interior d’una parcel·la molt més àmplia (70 àrees); el 1934, la parcel·la i el seu topònim havien desaparegut. D’això es pot deduir que fins l’any 1932 o el 1934 encara hi havia alguna resta de la mota. (JC-JBM)

Jaciment arqueològic

Situació de la mota en un cadastre del 1808, identificada amb el topònim avui desaparegut de “El Munt de la Terra”, nom que defineix perfectament què era una mota.

J. Castellví

Gràcies als avenços realitzats aquests darrers decennis en els estudis de l’arqueologia medieval, hom sap que una mota és un amuntegament de terra destinat, en principi, a una fortificació. Aquest tipus de fortificació, cap a l’any 1000, va tenir una gran difusió en bona part d’Europa, especialment en les planes del centre i del nord del continent. Normalment significava l’existència d’una elevació del terreny feta artificialment i solia tenir una forma circular, el·líptica o quadrada, amb els caires arrodonits. Normalment la terra treta a fi de fer el munt permetia de buidar un vall a tot el voltant. En la plataforma que hi havia al cim hom construïa una torre, molt sovint de fusta; també podia ser, però, de pedra.

A Vila Muntà, prop de Sant Nazari, hi hagué una mota de terra semblant a les que es troben a la resta d’Europa. La seva planta, d’acord amb els cadastres i amb descripcions fetes al segle passat, sembla que era el·líptica. Segons l’estudi de L. Ménétrier, tenia unes mides de 31,5 m × 26 m i, al centre de la mota, una alçada de 5 m; la seva superfície era, per tant, de 6 a 7 àrees.

En el lloc ara arranat on hi havia aquesta mota de Sant Nazari, hom pot trobar encara fragments de tègules i fragments de ceràmica que, en bona part, es poden datar a l’època romana (àmfores, ceràmica sigil·lada, terrissa comuna). De fet, cal suposar que això és així a causa de l’aprofitament de terres de la rodalia per tal de fer la mota o munt de terra, on hi podia haver aquests materials. De fet, J. Castellví i J.P. Comps el 1981 localitzaren a poca distància de l’indret on s’alçà la mota una zona amb nombrosos fragments de ceràmica dels segles I i II dC. L’any 1870, en un tall realitzat a la banda nord de la mota, hom podia veure cendres, petxines i, més avall, una terra argilosa i sorrenca i, encara més avall, una capa de terra vegetal, fruit de la descomposició de plantes (Ménétrier, 1870). Aquestes troballes responen a la forma com es va fer aquest amuntegament artificial de terra. D’altra banda, sembla, segons L. Ménétrier, que el 1869 es trobaren algunes sitges en les restes d’aquesta mota (no és un cas únic, ja que se n’han trobades al Lauraguès relacionades amb motes de castells; però és evident, tanmateix, que molt sovint hi ha sitges amb relació a edificis eclesiàstics). Això ens obliga a entrar en un aspecte molt específic d’aquesta mota que, en certa manera, la diferencia molt d’altres motes, fins i tot de motes d’aquesta mateixa comarca del Rosselló (per exemple, la de Sant Feliu d’Avall, la de Juegues, la de Tanyeres, la de Vernet, etc.).

En aquest cas ens trobem amb unes circumstàncies excepcionals. En principi, damunt les motes hi havia una torre, normalment de planta quadrangular. En el cas del Munt de la Terra de Sant Nazari sembla que almenys una part de les ruïnes que eren al cim de la mota corresponien a la capella de la Mare de Déu de l’Arca. Sembla que la capella fou abandonada cap al 1793 i que el 1891 el santuari havia desaparegut. J.B. Renard de Saint-Malo i L. Ménétrier identificaven les ruïnes de la mota amb les d’aquesta capella. El primer deia “[…] Els murs, alguns fragments dels quals encara resten al cim del munt, pertanyen, d’acord amb llurs formes, llur orientació i la tradició, a un oratori” (1835, pàg. 191). La qüestió és, doncs, saber si les restes de la capella corresponien a totes o bé a només una part de les ruïnes que encimbellaven el Munt de la Terra, al segle XIX. L.Ménétrier (1870, pàgs. 271-273) deia: “Al cim hom pot assenyalar l’existència de vestigis de murs de maçoneria fets amb palets de riu rodats, que formaven una construcció amb la forma d’un paral·lelogram rectangular, el costat oriental del qual era substituït per un semicercle”. Segons un autor anònim del segle XIX, a part l’espai ocupat per la capella, segurament el septentrional, hi havia un altre sector en el “munt de terra”. De fet, doncs, es plantegen tres possibilitats: que sigui una mota del castell (cosa que es contradiu amb totes aquestes afirmacions), que sigui una mota eclesial (molt rares, però se n’ha trobat alguna al Lauraguès, cas estudiat per Passelac i per Dauzat 1983, pàg. 85), i una darrera possibilitat fora que inicialment hi hagués hagut una torre, potser de fusta, a la qual s’hauria adossat, en època romànica, una església. (JC-JBM)

Bibliografia

  • Renard de Saint-Malo, 1835, pàg. 191
  • Ménétrier, 1870, pàgs. 271-273
  • Castellví, 1982-83, pàgs. 532-550
  • Dauzat, 1983, pàgs. 73-87
  • Castellví, 1984, pàgs. 15-26.