Situació
Dos llenços de mur que formen part del recinte fortificat de la població.
ECSA - J.L. Valls
La població de Palau del Vidre limita, al nord, amb Elna, a l’est, amb Argelers i Sant Andreu, al sud amb Sant Andreu de Sureda i Sureda i a l’oest amb Sant Genís de Fontanes i Ortafà. És situada a la riba dreta del Tec, que voreja el poble pel nord. Era centrada per l’antic castell de Palau, en una sala del qual sembla que es va construir l’antiga església parroquial de Santa Maria, més tard de Sant Sebastià.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 24,6” N - Long. 2° 57’ 40,2” E.
Hom hi arriba per la carretera D-ll, agafant l’embrancament que hi ha a la N-114 immediatament després de passar el Tec. (PP)
Història
Originàriament, el poble fou una vil·la romana, el nom de la qual, Securinianum, subsistia encara el 899 en concomitància amb la denominació més recent de palatio Rodegario (Palau Rotger). Aquest darrer nom apareix cap a l’any 967, dins el testament del levita Seniofred, que llegava el seu alou, en el mateix territori, al seu fill Armany, per bé que el de villa Securiniano és encara esmentat, juntament amb l’altre, el 970, dins una donació d’alous a l’església d’Elna feta per una dona anomenada Sesoiga i encara, per darrera vegada, el 976, dins una altra donació a l’església d’Elna feta per Sundivila i el seu fill Guimar.
L’any 1028, Udalgar de Castellnou, arxipreste d’Elna, donava al seu germà, el vescomte Guillem I, a les portes de la mort, tots els seus alous, un d’ells a Ortafà, tot limitant amb Palacio Roger. Més tard només es troben les denominacions de Palatium i, en llengua vulgar, Palad (1084), Palaz (1155) o Palats (1172), per arribar finalment a Palau (1358).
Bé que l’església d’Elna hi havia adquirit alguns alous als segles X i XI, el 1140 el feu de Palau fou infeudat pel comte de Rosselló Gausfred III a Bernat de Montesquiu, el seu cosí i probablement partidari seu dins el conflicte que mantenia amb el seu propi fill en aquell moment. De fet, la primera referència del lloc com a castell data de l’any 1172, en què el comte Girard II, fill de Gausfred III, en el seu testament llegà “el seu castell de Palau (“meum castrum de Palaz”) amb tot el seu territori i jurisdicció” als cavallers del Temple, que ja hi tenien algunes possessions i que augmentaren encara al segle XIII per l’adquisició de diversos alous. En conservaren la senyoria fins a la seva supressió, i el comanador del Masdéu (Trullars), de l’orde de Malta, la posseïa encara en vigílies de la Revolució Francesa.
L’existència d’una indústria del vidre, documentada a Palau al segle XV, generà la denominació de “Palau del Vidre” (PalatiumVitri, 1442; Palau del Vidre, 1628). El 1465, el donzell Ramon de Vivers era l’amo de la vidriería de Palau. (PP)
Recinte fortificat
A causa de la posició central de l’església al poble medieval de Palau del Vidre, es pot arribar a pensar que esdevingué la fortificació de la sagrera eclesiàstica. Sembla, però, més aviat, que es tracta d’una força on s’erigia un castell —potser pervivència de l’antic palau que li donà nom—, del qual sols resten alguns murs, i l’església al seu costat o en part dins la fortificació. Al seu entorn, formant un castrum (en el sentit de poble fortificat i castell, tal com es troba a Itàlia o a Occitània, com a fruit d’un procés d’encastellament) hi havia el conjunt de cases closes rere unes muralles.
El recinte fortificat, de forma lleugerament oblonga i d’angles poc marcats, té una longitud de poc menys de 100 m —d’est a oest— i una amplada d’uns 70 m. El portal d’entrada devia ser a migjorn; se n’intueix la situació, però no s’ha conservat. És, per contra, sobretot al costat est i al costat nord on es troben els panys de mur en més bon estat. Al nord-oest hi ha un sector on s’observen restes de tres permòdols de pedra, potser per aguantar un camí de ronda. És probable que en una de les sales del castell es bastís l’església parroquial, com s’ha insinuat anteriorment, ja que el mur meridional del temple, el qual conserva una finestra romànica, sembla correspondre a una antiga fortificació. (JBM)
Bibliografia
- Castellví, 1982-83, pàgs. 256-257
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 206.