Sant Andreu de Barravés (Vilaller)

Antiga abadia benedictina de la vall de Barravés, més tard subjecta a Sant Vicenç de Roda. El seu emplaçament exacte és encara avui una incògnita, fins que hom no el demostri amb l’estudi dels seus vestigis materials o arqueològics. La desaparició de tot rastre del monestir es podria explicar per les riuades freqüents de la Noguera Ribagorçana en aquest sector. El problema de la localització d’aquest cenobi no es pot resoldre fàcilment, perquè no ha pervingut pràcticament res del seu arxiu, de manera que la major part de les notícies són indirectes o extrapolades. Fa uns quants anys l’historiador J. Lladonosa presentà una comunicació al primer “Col·loqui d’Història del Monaquisme Català”, en la qual defensava que s’havia de localitzar Sant Andreu de Barravés a l’església de Senet, però no aportà cap raó de pes. La lògica històrica fa pensar que el cenobi era al fons de la vall, vora una Important cruïlla de comunicacions. La segona hipòtesi sobre el seu emplaçament parteix d’una premissa toponímica. Segons M. Iglesias, estaria situat al solar de la casa Arro (terme de Montanui) car n’agafaria el seu nom l’anomenada vallis Arraviensis; tanmateix, les primeres notícies del segle XIV consignen ja Arro com a lloc de senyoria laica, cosa que no s’avé amb l’existència allí d’un monestir. Al final del segle XVIII, la mitra de Lleida cedí els béns de l’antic monestir al seminari de Lleida, la qual cosa suggereix l’emplaçament del cenobi a l’actual lloc que ocupa l’edifici del seminari conciliar (1950), al nord de Vilaller i vora el santuari de Riupedrós. J.Quella ha arribat a la conclusió que Sant Andreu de Barravés era poc abans de Vilaller, al lloc dit Montsant, la qual cosa és prou plausible des de tots els punts de vista: per allí passava la carretera N-230 vella, alguns naturals del país recorden com hi aparegueren ruïnes quan s’obrí aquesta carretera, l’indret pertany actualment al seminari i es troba relativament a prop del castell de Viuet.

La fundació d’aquest monestir, ara com ara, és desconeguda. L’antigor resta testimoniada per la Crònica d’Alaó, on es diu que el bisbe Ató de Ribagorça va dedicar l’església de Sant Andreu l’any segon del regnat del reie Roda a la catedral d’Urgell. Abans del 1044 hom feu inventari dels drets que Ramon III de Pallars Jussà tenia a la vall de Senyiu, entre els quals figura un servei censat de Sant Andreu. Hom pot suposar en aquests moments una etapa de decadència i d’intromissió dels laics. El 1068, amb motiu de la seva restauració, el rei Sanç Ramírez cedí l’abadia in valle Arravensí a la seu episcopal de Roda, la qual cosa va confirmar mitjançant un precepte reial l’any 1085. El rei va dotar llavors Sant Andreu amb el castell de Viuet (o Viu de Barravés, al Pont de Suert), tota la vall de Barravés, la vall de Super Salientis i la vila de Denui (Nerill). A partir del 1092 Sant Andreu de Barravés perd tota independència, i és integrat pel bisbe Ramon Dalmau a la nova canònica de Sant Vicenç de Roda. Esdevindrà a partir d’aquest moment un priorat canonical. Això es comprova el 1093, en què l’antic abat Iquila compareix com a prior en l’anomenada constitució cibària de la canònica de Roda. Les seves rendes no serien pas importants, car és esmentat el darrer entre les dignitats. El prior de Sant Andreu restà obligat en endavant a nodrir la taula capitular el dia de l’Epifania del Senyor. El 8 de setembre de 1139 el bisbe Gaufred reglamentà les racions que, igual que els ardiaques, el prior de Sant Andreu havia d’aportar a la mensa conventual en aquella festivitat.

Al final del segle XI la situació de Sant Andreu no era pas satisfactòria, car l’aïllament i la llunyania dels centres de poder va ésser aprofitada pels senyors locals, encapçalats pels comtes de Pallars, per a fer-li tot tipus de mals i d’espolis. L’any 1093 pujà fins a Sant Andreu el rei Sanç Ramírez acompanyat dels nobles ribagorçans per tal de pregar a l’apòstol la intercessió per l’estabilitat del regne i la seva salut (l’any següent moria al setge d’Osca). En aquesta visita el rei confirmà la dotació del 1085. L’any 1117, en el conveni entre el bisbe Ramon Guillem de Roda i Ramon Pere d’Erill, s’estipulà a favor de Sant Andreu els delmes de les valls de Barravés i de Supersalientes, la quarta part del feu de Viuet, la cinquena part dels drets de mercat i la protecció armada del senyor d’Erill contra qualsevol home.

Tant les rendes com la comunitat del priorat de Barravés foren migrades. N’és una bona prova la freqüent adscripció del càrrec de prior a altres dignitats diocesanes. Probablement, hi havia només una petita comunitat de canonges augustinians. A partir del tercer quart del segle XII la progressiva vinculació de l’Aran a la corona catalanoaragonesa afavorí tal vegada l’anomenada de Sant Andreu, car els monarques l’utilitzaren com a residència reial i lloc de trobada amb els aranesos. Així ho consignen el famós tractat d’emparança d’Alfons el Cast (1175) i el privilegi de Pere el Catòlica favor de l’hospital de Sant Nicolau des Pontèths (1198), escrits i signats a Sant Andreu de Barravés.

Al segle XIII el domini de Sant Andreu fou disputat a Sant Vicenç de Roda pels bisbes de Lleida. Pere d’Albalat, bisbe de Lleida (1236-38), quan confirmà la dotació fundacional de la canònica de Roda, n’exceptuà “les constitucions fetes sobre l’església de Montsó i Sant Andreu”. El conflicte entre Roda i Lleida es prolongà fins a la primera meitat del segle XIV. La primera concòrdia per resoldre el problema data del mes d’octubre de l’any 1271. Essent a la vila de Fonts, el bisbe Guillem de Montcada i el prior Bernat de Roda de Galliner decidiren apaivagar les disputes per la vall de Barravés renunciant en el futur a tota actitud de rancor, odi o malvolença per les injúries i els enfrontaments haguts, que no podien solucionar ni el bisbe sense comptar amb el prior, ni aquest al marge del capítol de Roda. L’arranjament definitiu de la qüestió va ésser possible en temps de l’elecció del prior de Roda, Ponç d’Aguilaniu, com a bisbe de Lleida. L’any 1309 aquest bisbe permutà amb el prior Ponç de Casserres els drets i tota la jurisdicció que tenia a les esglésies de Llaguarres, Merli, Sant Esteve del Mall, Serradui i el priorat de Monesma, en canvi, del priorat de Sant Andreu de Barravés i de les esglésies d’Esplugafreda, Senet i Arques. Després les notícies que es tenen són força exigües. Al final del segle XVIII les rendes i el patrimoni de Sant Andreu de Barravés foren cedits al seminari de Lleida.

Abats i priots de Sant Andreu de Barravés