Situació
Vista aèria del petit poble de Montboló, centrat per l’església parroquial de Sant Andreu, d’estructura rectangular, que fou sobrealçada amb una obra de fortificació en època tardana.
ECSA - Camara J.P. Joffre
L’església parroquial de Sant Andreu centra el nucli, poc agrupat, del poble de Montboló.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 10″ N - Long. 2° 39′ 19″ E.
Per a anar-hi cal seguir l’itinerari indicat en la monografia precedent. (JBH)
Història
L’església de Sant Andreu és esmentada l’any 993 en una acta de consagració, considerada suspecta, segons la qual Berenguer, bisbe d’Elna, l’any mencionat, procedí a la consagració de les esglésies de Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví; en el document, entre les afrontacions territorials dels termes de les esglésies consagrades, s’esmenta la parròquia de Sant Andreu.
A part aquesta referència del segle X, que s’ha de posar en entredit, la primera notícia segura data de l’any 1033, quan el comte Guillem I de Besalú feu donació de l’església de Sancti Andree de Montis Baudoni al monestir de Santa Maria d’Arles. Al segle XII, l’any 1159, la parrochia Sancti Andreae de Monte Baudone és esmentada com a afrontació territorial del temple de Sant Esteve d’Arles en l’acta de consagració d’aquesta darrera església, la qual fou consagrada pel bisbe Artau d’Elna el dia 11 de novembre de l’any esmentat.
La capellania de Montboló fou donada l’any 1396 a Francesc de Blanes, que fou nomenat bisbe de Girona l’any 1408. (MLIR)
Església
Planta de l’església amb dos petits absis bessons a l’extrem de llevant inscrits dins la gran gruixària dels murs.
R. Mallol
Sant Andreu de Montboló és una església d’una sola nau, de planta rectangular força allargada, de 27 × 10 m, mides exteriors.
Presenta una aparent obra de fortificació al seu damunt; el mur de capçalera, a llevant, exteriorment carrat, té inscrits a l’interior, dins el seu enorme gruix, dos absis bessons de planta semicircular.
L’edifici és cobert amb una llarga volta apuntada i seguida, i les dues absidioles tenen voltes de quart d’esfera acabades amb plecs de mig punt. Aquests dos absis tenen actualment al davant un retaule barroc que els amaga de l’espectador. Hi ha dos altars a cada costat de la nau, guanyats en el gruix dels murs, també d’època tardana, a l’igual que el cor, situat a l’extrem de ponent i datat el 1626.
Els paraments interiors són recoberts per un arrebossat tardà, amb rectangles pintats que imiten carreus.
Porta de l’església situada a la façana de migdia, abans i després de la recent restauració.
ECSA - A. Roura
La porta d’entrada, situada a la façana de migdia, és formada per tres arcs en degradació, amb un gros espai de timpà omplert amb parament de carreus, i una llinda monolítica de contorn triangular. En les dovelles dels arcs i els carreus dels muntants s’havia emprat una combinació de marbre blanc i pedra tosca. Presentaven una forta erosió i han estat reconstruïts fa pocs anys enterament en marbre. La llinda és tallada en pedra de conglomerat. A l’exterior la porta no té impostes ni guardapols; en canvi, en la part interna de l’obertura hi ha unes impostes en bossell.
L’església és il·luminada per finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, tres de les quals s’obren al mur meridional i una altra al centre de la façana de ponent. Són totes de grans dimensions i de vessants oberts. Tres finestres més, de la mateixa factura, s’obren a la capçalera, una a cada absis i una altra, curiosament esbiaixada, al costat de tramuntana, en el lateral de l’absidiola corresponent.
L’aparell dels murs de l’església es diferencia clarament de la construcció defensiva que s’hi dreça al damunt. És fet amb filades uniformes, de grans carreus ben escairats, però una mica irregulars en la seva talla; deixen veure el morter que els lliga a les juntures. Les cantonades i els marcs de les obertures tenen les pedres més ben polides. Les restes d’una cornisa de cavet, ja molt erosionada, marquen l’extrem superior d’aquest aparell en el mur meridional; també existia a tramuntana, però encara es troba molt més erosionada. En la construcció s’emprà pedra sorrenca i conglomerat.
Com ja hem indicat, la fortificació es distingeix d’aquests paraments de carreuada del temple, car fou bastida amb un tipus d’aparell rústec i descurat, de simple pedruscall, almenys pel que fa als parapets espitllerats que es drecen sobre ambdós murs laterals. Aquesta obra defensiva era configurada, ja dins el temple, per un espai o plataforma situat sobre les voltes dels dos absis, tancat vers la nau per un mur que té una obertura rectangular i que té obertes tres espitlleres en el mur oriental, per sobre de les finestres dels dos absis. Aquest espai comunicava per una trapa amb un cos rectangular situat al seu damunt, sobre l’extrem oriental de la nau, en el qual s’obren algunes espitlleres i dues arcades per a campanes al costat de llevant. Actualment resta cobert per un teulat de dos vessants. Un altre cos elevat s’alça a l’extrem oposat de l’església, sobre la façana de ponent. Sembla que en origen era format per dues torretes quadrades als angles, unides per una espadanya i posteriorment, tot plegat, fou convertit en un sol cos rectangular. Aquests dos elements dels extrems de l’edifici s’uniren per mitjà d’una ronda defensiva sobre els murs laterals. A la seva paret s’obren un seguit de petites espitlleres formant un sol rengle. A la vertical de la porta de l’església resten dues grans cartel·les i l’obertura —molt modificada— d’un matacà. Tot és cobert per un teulat modern.
Per la diferència entre els aparells de l’església i els corresponents a l’estructura defensiva superior, sembla clar que es tracta de dues parts de diferent cronologia.
Interior de l’església amb el gran retaule barroc que tapa l’obertura dels seus absis bessons.
ECSA - A. Roura
Sembla clar que l’estructura de l’interior —l’espai situat damunt dels absis— seria coetània del temple en la seva configuració actual, i potser ja tenia una funció defensiva. Els cossos elevats i les torretes superiors de ponent i llevant podrien ésser anteriors a la ronda abans esmentada.
La singular església de Sant Andreu de Montboló presenta unes característiques estructurals i de distribució espacial que retrobem, de manera pràcticament idèntica, al temple de l’antiga canònica de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, al Rosselló, la qual té una sola nau rectangular amb volta apuntada i els dos absis encastats en el gruix del mur oriental. Tanmateix, l’església d’Espirà és un monument d’una qualitat constructiva superior i realitzada amb un indubtable refinament (vegeu el volum XIV de la present obra, pàgs. 217-219). Tot i això, el temple d’Espirà de l’Aglí també posseeix elements defensius, però que ja foren incorporats al projecte inicial. En aquest sentit, aquí gairebé s’acaben les semblances amb la fortificació de Montboló. A Espirà hi ha un tram de ronda o passadís elevat que comunica amb l’interior de l’edifici, en el seu sector sud-est, per defensar l’entrada, tot dins el gruix del mur perimetral. No resta clara la funció defensiva que podia tenir la plataforma que també hi ha damunt les voltes de l’absis, on dona un gran finestral. D’altra banda, aquests elements defensius, a Espirà enllaçarien amb altres fortificacions situades en els edificis de la canònica, avui desapareguts.
Hom veu, per tant, Sant Andreu de Montboló com a fruit de la influència del notable monument d’Espirà de l’Aglí, i cal suposar que fou construïda dins la primera meitat del segle XIII. (JHB)
Talla
Talla de la Mare de Déu romànica, feta amb fusta i amb restes de policromia, amb el Nen a la falda i asseguda sobre un tron.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Andreu conserva a l’interior una bella talla de la Mare de Déu datada del segle XII. Es tracta de l’objecte més antic del mobiliari del temple. L’escultura ha estat esmentada pels arqueòlegs i historiadors de l’art des de vell antuvi (vegeu Brutails, 1901, pàg. 189), per bé que no es disposa de cap document escrit que hi faci referència.
Maria seu sobre un tron els costats del qual són cilíndrics i torts amb un pom al cim. Vesteix una túnica i un mantell els plecs del qual formen una mena d’estries paral·leles sobre els seus braços. El seu esguard és fix i llunyà. El Nen Jesús és assegut a la falda de la Mare, al mig de la imatge, però per desgràcia té els braços mutilats, com també li succeeix a la Verge. Mare i Fill són coronats.
Una cavitat circular a l’esquerra de l’estàtua devia servir de reliquiari i caracteritza la imatge. Entra a formar part, doncs, del tipus iconogràfic de les Verges reliquiaris que des del segle XII perdura fins al XV, i se situa, des d’aquest punt de vista, en el grup de les Mares de Déu d’Espirà de Conflent, veritable armari de relíquies, i sobretot de Cornellà de Conflent, d’Ur a la Cerdanya i de Vinçà, al Conflent (Delcor, 1970, pàgs. 99-103). Cal remarcar que la tradició de les estàtues reliquiaris és antiga i remunta ja a l’època pre-romànica, de la qual hi ha un bon exemple a Santa Fe de Conques (vegeu A. Borillet, Liber Miraculorum Sancte Fidis, Paris, 1897, pàg. 47). Aquest tipus iconogràfic no es limita a les marededéus i és utilitzat també per les Majestats romàniques. (MD)
Forja
A la porta de l’església hi ha un forrellat de forja, no gaire gran, rectilini i de forma cilíndrica; és acabat en un extrem en forma de capet d’animal, molt esquemàtic, i corre dins de dues anelles fixes que tenen les superfícies estriades. És d’un tipus que podem considerar romànic o de tradició romànica, potser l’única resta d’un conjunt de ferramenta com els que són difosos àmpliament a les portes de l’església, sobretot per terres pirinenques i pre-pirinenques. A la resta de l’espai dels batents de fusta hi han estat clavats una gran quantitat de claus de cabota grossa, rodona i plana, que hi formen rengles horitzontals. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 19-20, i ap. VI, pàgs. 361-362 i ap. VIII, pàgs. 365-366
- Cazes, 1975, pàg. 23
- Ponsich, 1986, núm. 17, pàgs. 9-29
- Cazes, 1990, pàg. 38
- Ordeig, 1994, vol. I(II), doc. 110, pàgs. 259-260
Bibliografia sobre la talla
- Brutails, 1901, pàg. 189
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 89
- Delcor, 1970, pàg. 102
- Forsyth, 1972, pàg. 181, Iàm. 131
- Cazes, 1975, pàg. 25