Sant Baldiri de Llobregat (Sant Boi de Llobregat)

Situació

L’església parroquial de Sant Boi és emplaçada a la part alta de la vila, sota el solar de l’antic castell, avui ocupat per un hotel. La façana del temple bastida sobre l’obra romànica és la que dona al carrer de la Pau.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF202778.

Història

La primera parròquia de la vila de Sant Boi va ser construïda al lloc de l’antiga cisterna o dipòsit romà que en els primers segles de l’Imperi proveïa d’aigua la vila. La fundació de la parròquia de Sant Baldiri degué realitzar-se molt poc després de la conquesta del lloc pels comtes barcelonins, segurament no gaire després de la invenció i el trasllat de les relíquies del sant a Nimes el 878, potser entre aquesta data i la fi de segle.

L’any 966 els executors del testament del comte Mir donaren a l’església catedral de Barcelona les esglésies del castell de Cervelló, això és, Sant Esteve i Sant Vicenç, les esglésies de Torrelles, Santa Eulàlia de Pallejà i la de Sant Boi, totes amb les seves parròquies, delmes, primícies i ofertes dels fidels. El fet que Guillem de Santmartí, el 994, en reparació per haver-se apoderat de la Granada, afirmi que la hi havia venut el seu pare i que aquest, al seu torn, l’havia adquirida del comte Mir, dona a entendre que aquest comte disposà de l’església dues vegades. En realitat, però, el que el comte Mir vengué a Galí no va ser l’església, sinó els seus delmes i les primícies. Ho sabem perquè la carta original de venda del comte Mir a Galí, el 1054, fou aportada com a prova per Guillem Oliva de Salsanes en el plet que sostenia contra el bisbe Guislabert de Barcelona sobre la sagrera del cementiri de Sant Baldiri. Guillem Oliva de Salsanes i la seva muller Ermengarda pledejaren contra el bisbe pel cementiri de Sant Baldiri, que tenien com a bé alodial, tal com demostraren. Per contra, el bisbe Guislabert, ni per testimonis vivents ni per escriptures no va poder demostrar que el cementiri fos de la seva església, per la qual cosa el jutge sentencià que el dit cementiri fos irrevocablement alou propi de Guillem Oliva de Salsanes i de la seva muller Ermengarda. Es dictaminà, això no obstant, que se servés l’antiga consuetud i que els morts hi fossin enterrats. El bisbe Guislabert ja havia sostingut un altre plet per raó d’aquesta església. Va ser el 1040, amb Eliarda, senyora de Cervelló, a qui li fou reconegut el dret de posseir els delmes.

El 1060 el bisbe Guislabert infeudà a Guilla de Besora, vídua de Mir Geribert, i als seus fills Gombau, Arnau i Ramon, el feu episcopal que havien tingut Gombau de Besora i Mir Geribert, que era la parròquia de Sant Baldiri, amb dues parts dels delmes que li pertocaven. L’any 1040 Escluva llegà la tercera part del vi vell, la del pa i del vi novell que tenia per a cobrir l’església de Sant Baldiri, cosa que permet deduir que l’edifici ja devia tenir construïdes les parets laterals i, potser, vist que la deixa és tan concreta, havien començat a bastir la volta. Sabem, així, que l’església romànica de Sant Boi va ser edificada durant l’episcopat del bisbe Guislabert (1035-1062), el prelat que pledejà pels seus delmes i pel seu cementiri. Aquesta església va ser reformada amb un absis poligonal gòtic i un campanar poligonal bastit sobre el cimbori romànic. Entre el 1626 i el 1638 s’obrí la capella del Roser, l’embocadura de la qual és la gran obertura que es veu en la nau romànica. Finalment, entre el 1710 i el 1752 es construí un temple de nova planta, la gran església barroca que substituí definitivament la romànica. S’alçà defora l’àmbit d’aquesta, que és el de l’antiga cisterna romana, però n’aprofità el mur sud romànic com a base de la paret nord del nou temple.

Església

De l’església romànica conservem part del mur meridional, amb quatre dels arcs que engruixien les parets de la cisterna romana, aprofitades com a perimetrals del temple. Són els que es veuen des del carrer de la Pau, lloc on es feren unes excavacions arqueològiques l’any 1984. L’estructura arquitectònica preexistent —la cisterna romana— condicionà fortament l’edifici romànic, que tenia una llargada d’uns 30 m i una amplada d’uns 10. L’absis, de 7 m de llarg, era edificat també dins l’estructura rectangular de la cisterna, per la qual cosa era igual d’ample que la nau. Entre la nau i l’absis hi havia un cos intermedi que sembla que era una mena de transsepte elevat o cimbori rudimentari. Se’n conserva la part superior de la paret de migdia, avui incorporada a la façana lateral del temple barroc; les voltes de les capelles laterals d’aquest són visibles des del pis de sobre. Damunt mateix d’aquesta mena de transsepte, separat per una motllura classicitzant, hi ha l’arrencada del campanar poligonal que es va alçar segurament al segle XVI; era adossat al temple, tal com encara es pot apreciar. L’obra romànica i la del XVI són diferenciades clarament per la talla de la pedra i per l’aparell, de gres roig i gres grisós respectivament. Hi havia quatre arcades a cada banda de la nau; després, vers llevant, una arcada d’ull més ample formava com una mena de creuer rudimentari, sobre el qual s’alça el cimbori o transsepte alt; el seu àmbit és assenyalat, a més, per uns arcs torals que partien dels pilars de separació entre arcosolis. A continuació del creuer, ja dins el recinte absidal, sembla que n’hi havia dos a cada costat. D’aquests arcosolis, se’n veuen quatre. El primer, entrant al carrer de la Pau des de la plaça de l’Església, correspon a una de les capelles absidals. El segon, més gran i més mal conservat, correspon al creuer. Després ve el gran arc irregularment tapiat de la capella del Roser, del segle XVII i, a continuació, dues arcades més, la primera quasi igual —bé que força més mal conservada— que la segona i aquesta un xic més petita.

Sitges

La sagrera de l’església de Sant Boi és documentada el 1054. En les excavacions arqueològiques efectuades l’any 1984 pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya es van trobar 8 sitges de forma ovoide força grans —n’hi ha que arriben fins a 4 m de fondària—, alguna encara amb la llosa de coberta. Eren situades al llarg de l’eix de la nau. Segons els arqueòlegs eren reblertes de terres amb materials de l’època ibèrica a la medieval i, en algun cas, moderna. Si en un primer informe suposaven que eren contemporànies de les tombes, més recentment, i tenint en compte que dues sitges perforen sengles sepultures, diuen que corresponen a un segon moment, sense concretar.

Necròpoli

El cementiri devia ser situat, com és habitual, a migdia o a tramuntana de l’església, espais actualment edificats. En el transcurs de l’excavació abans esmentada es van localitzar dins l’església 18 enterraments, que segons els arqueòlegs eren anteriors al segle XI. Uns són situats en una franja de terreny paral·lela als murs laterals i altres a l’eix longitudinal de la nau. Hi ha 8 tombes d’adults i 8 d’infants i dues tombes amb un adult i un infant, segurament mare i fill morts en el part. En totes el cap del difunt mira cap a l’altar. Les dels adults són excavades en l’opus signinum romà i la roca en fossa rectangular amb els extrems arrodonits (n’hi ha una de forma trapezoidal) i sense capçalera diferenciada. Les infantils, la meitat de les quals són de nadons, són tombes ovalades, menys una que és antropomorfa, com les dues tombes mixtes. Les cobertes són de lloses de llicorella o de carreus ben tallats. En un cas la coberta era feta amb un morter molt bo, imitació del signinum del paviment. Cap de les tombes no contenia eines, armes ni ornaments. Aquestes tipologies donarien una datació dins del segle X. En canvi, les tombes, la caixa de les quals era formada per grans lloses de pissarra o construïda amb pedra i morter, serien d’un moment posterior, entre els segles XI i XII.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Albareda i altres, 1984-85, pàgs. 63-72
• Puig, Molist, Melian, 1989, pàgs. 443-457
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre les sitges

• Kennely, 1968, pàgs. 107-136
• Riu, 1982, pàgs. 32-33
• Albareda i altres, 1984-85, pàgs. 63-72
• Puig, Moust, Melian, 1989, pàgs. 443-457

Bibliografia sobre la necròpoli

• Kennely, 1968, pàgs. 107-136
• Riu, 1982, pàgs. 32-33
• Albareda i altres, 1984-85, pàgs. 63-72
• Puig, Molist, Melian, 1989, pàgs. 443-457