Sant Cugat d’Albons

Situació

L’església parroquial de Sant Cugat d’Albons es troba al bell mig d’aquest poble, a la plaça Major.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG072615.

Per Albons passa la carretera local que des de Bellcaire d’Empordà enllaça, a l’indret de la Creu d’Albons, amb la comarcal de la Bisbal d’Empordà a Portbou per Figueres.

Cal demanar la clau de l’església a la rectoria del mateix poble.

Història

El lloc d’Albons és documentat l’any 959 (Alborz) i el 980 (Alburne) com a pertanyent al comtat d’Empúries. Segons el testament sacramental del clergue Guigó, fill de Vítiza i d’Aió, conspicu terratinent, l’església de Sant Cugat d’Albons rebé una vinya situada a la mateixa parròquia. El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el testament de l’any 989, llegà unes vinyes del terme d’Alburze a l’església d’Empúries.

En el testament de l’any 1220 Dalmau de Creixell llegà a la seva germana Blanca unes propietats a Albons i a Torroella de Fluvià. Al començament del segle XIII eren senyors del castelll d’Albons els Torrent (o Destorrent). El castell és al costat de tramuntana de l’església parroquial; actualment és un edifici amb elements d’època gòtica i posteriors. Berenguer de Torrent, senyor d’Albons, en testament de l’any 1273, deixà la meitat dels molins d’Albons a la Pia Almoina de la seu de Girona.

L’any 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí permutà els castells i termes de Torroella de Montgrí i Albons amb l’infant Pere —en nom del rei— per altres castells. D’aquesta manera el lloc passà a la corona.

El rei Jaume II, l’any 1311 vengué el domini d’Albons al comte Ponç V d’Empúries. Tanmateix, aquest castell havia esdevingut un dels molts motius de discòrdia entre el rei i el comte emporità; mentre el rei aixecava el castell de Montgrí, prohibia al comte de continuar les fortificacions a Albons i a Bellcaire, emparant-se en el que preceptuaven els Usatges, en el sentit que només el rei podia erigir noves fortaleses.

L’any 1322, mort ja Ponç V, el rei féu donació del castell d’Albons a Bernat d’Orriols, successor dels Torrent. Aquests continuaren posseint el castell i senyoria d’Albons. Pel casament de Caterina d’Orriols amb Bernat Alemany de Foixà —varvassor de Foixà— des del començament del segle XV passà al llinatge d’aquest nom. L’any 1550 Damieta de Foixà, senyora d’Albons, es casà amb Rafael de Vallgornera i aquest darrer fou el cognom dels possessors del castell. Al final del segle XVII passà, també per casament, als barons de Maldà.

L’església d’Albons figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. Sant Cugat d’Albons també es relaciona entre les parròquies en els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del 1362, del final del segle XIV i de datació posterior. Ha mantigut fins al moment present la seva funció parroquial.

Església

L’església de Sant Cugat, parroquial d’Albons, és d’una sola nau força ampla i llarga, orientada a llevant, on és rematada per un absis de planta semicircular aprofundida i un xic passada de radi.

La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt —de fet, lleugerament ultrapassada— que recolza damunt quatre arcs torals de mig punt, també amb tendència a la forma passada de radi. Un altre arc, aquest apuntat i d’època més tardana, resta adossat al frontis.

L’absis presenta una estructura força singular, ja que és d’amplada i alçada molt poc inferiors a la nau; la diferència hi és mínima. La seva volta és de quart d’esfera; un arc triomfal de mig punt, o lleument ultrapassat, crea la comunicació amb la nau. La relació de mides esmentada motiva que l’arc presbiteral sigui de molta llum, i que tingui idèntiques proporcions i estructura que els torals que sostenen la coberta de la nau.

L’interior de l’església és arrebossat i encalcinat, llevat només de les arcades. Aquesta capa de calç i morter fou renovada a la postguerra, quan hom agençà el temple després d’haver estat destruït l’antic mobiliari que contenia.

Els quatre arcs torals i el triomfal són fets amb dovelles estretes i molt llargues no gaire ben allisades. Sembla que les impostes, si existiren, han estat arranades. Els arcs són al descobert, però l’arrebossat n’amaga els pilars o muntants. L’arc triomfal o presbiteral és l’únic amb pilars adossats visibles i també és l’únic que actualment té impostes, bisellades i llises força prominents.

Tots aquests arcs clouen en un nivell un xic més baix que el punt de la volta i per això damunt d’ells hi ha uns reduïts fragments de mur. En canvi, a cada costat, a l’arrencada dels arcs, les dovelles queden imbuïdes, al mateix pla que la curvatura de la volta.

A la nau les tramades entre els arcs torals són de llargades marcadament irregulars.

La nau primitiva fou allargada vers ponent en època tardo-romànica; hom pot comprovar aquest fet a través dels canvis dels aparells exteriors, com precisarem més endavant. A aquesta refecció pertany l’altre arc toral, adossat al mur del frontis interiorment, que és apuntat, sobre pilastres rectangulars. És fet amb dovelles grosses, ben tallades i polides; posseix impostes amb la característica decoració d’escaquejat en relleu.

Als murs laterals de la nau, interiorment i a cada costat, hi ha, disposats amb simetria i fets als paraments, una rastellera d’espais de poca profunditat en forma d’arcades cegues de mig punt. La separació entre alguns d’aquests espais correspon, de fet, als pilars o muntants dels arcs torals.

Aquests espais i també llurs arcades són arrebossats. Se n’exceptuen només dos arcs del costat meridional. El que es troba a l’extrem de llevant del mur esmentat, a tocar de l’arc triomfal, resta al descobert, però només l’arc i no pas els muntants. Per la seva estructura formal, pel tipus de dovelles, sobretot, és idèntic als quatre grans arcs torals i al triomfal ja esmentats, dels quals només es diferencia per les mides que, lògicament, són molt més reduïdes.

D’altra banda, aquest arc no és cec com els altres dels murs laterals —actualment almenys—, ja que dóna pas a una capella afegida molt tardanament (segles XVII o XVIII) en aquest costat del temple. Cal remarcar també que a l’altre costat de la nau, a tramuntana, no hi ha un arc pareller enfront d’aquest, ja que la tramada corresponent és l’única on no hi ha una arcada cega.

L’altre arc lateral que no és cobert de calç es troba a l’extrem oposat del mateix mur de migdia, a ponent. El seu espai serveix de baptisteri i és un xic més profund que el de les altres arcades cegues. Creiem que aquest arc és coetani de l’allargament de la primitiva nau en època tardo-romànica. És de mig punt, sense impostes, de dovelles i carreus de mida gran, perfectament tallats i polits, els quals formen també el seu curt tram de volta de canó.

Les obertures antigues de l’església han estat modificades en diferents moments. Tanmateix, al mur de tramuntana de la nau hi ha una curiosa porta, de dimensions petites, aparedada ja de força antic i ara només visible en el parament exterior. És rectangular i té per llinda una llosa de pissarra molt llarga i estreta, la qual cosa li dóna un aspecte inusual. Aquest mur només es pot veure exteriorment des del pati del castell situat al costat de tramuntana de l’església. Hom es pot preguntar si aquesta porta és de l’època de la nau del temple o bé fou oberta posteriorment per comunicar amb el castell.

La façana de ponent fou, segurament, molt refeta. Ha estat arrebossada modernament, però ja apareix també coberta de calç en algunes fotografies antigues, gràcies a les quals podem comprovar que la porta d’arcades actual n’ha substituïda una d’anterior de llinda monolítica.

El campanar de torre, que avui es dreça sobre l’angle nord-oest de l’edifici, pertany a les obres de postguerra; anteriorment n’hi havia un altre d’inacabat, sembla que de construcció molt moderna.

A més de la capella lateral de migdia, esmentada, hi ha l’afegitó d’una sagristia al costat de tramuntana de l’absis, la qual comunica directament a través d’una porta amb el presbiteri.

Els paraments romànics són visibles exteriorment a l’absis —al sector no amagat per la sagristia— i als murs laterals de la nau, especialment al de tramuntana, sobretot d’uns anys ençà, després d’haver-ne estat derruïts alguns elements parasitaris que hi havia dins el pati del castell. Al mur de migdia es poden observar, però presenten algun fragment alterat. Als murs de la nau hi ha restes d’una cornisa bisellada, de gres, poc prominent i ara molt erosionada. A l’absis la cornisa és formada per unes simples lloses escairades.

Hi ha un predomini, a la nau, d’aparell molt rústec, a base de blocs de pedra —majoritàriament calcària— de mides diverses, en general molt petits, només escantonats (alguns són blocs rierencs simplement escapçats). Malgrat la seva irregularitat, aquest material es disposa en filades regulars, excepte en algun espai, on les pedres són encara més petites i gairebé sense treballar. A les juntures, hi és visible el morter amb petits rebles. Aquest mode constructiu coexisteix amb espais de mur aparellat amb carreus un xic més grossos i una mica més treballats, però sense polir, que predominen a l’absis. Al mur de tramuntana hi ha també alguns carreus encara més grossos, de pedra.

Ambdós tipus d’aparell creiem que són coetanis per la manera de barrejar-se en els paraments. Les cantonades eren de carreus grossos, de pedra sorrenca, força ben escairats i col·locats al llarg i de través. Al mur de tramuntana hi ha encara, perfectament conservada, la cantonada de carreus que senyala l’extrem de la nau abans de l’allargament occidental i el nivell del primitiu frontis.

Hi ha una diferència molt evident, en ambdós murs laterals, entre el parament primitiu de la nau —amb els aparells alludits— i el tram occidental que correspon a l’ampliació d’època posterior ja esmentada. L’aparell d’aquest tram afegit a ponent és de carreus rectangulars, en general força allargats, ben escairats i polits amb cura, els quals s’arrengleren amb uniformitat, a trencajunt i s’ajusten a la perfecció. Al mur de tramuntana hi ha encara la cornisa exterior, de bisell, molt destacada.

Aquest afegitó pot ésser considerat del segle XII o del XIII per la tipologia dels elements conservats. Per la situació de l’arc toral apuntat que hi pertany, tocant al frontis, hom podria pensar que la reforma projectada aquest moment devia restar inacabada, ja que potser hom pretenia allargar encara més la nau.

Pels elements formals avui observables, entenem que l’església de Sant Cugat d’Albons fou probablement bastida a les primeres dècades del segle XI, seguint, en part, models constructius anteriors. Algunes de les seves estructures són de marcada singularitat.

En l’estat actual, el temple presenta interrogants que només es podrien aclarir mitjançant l’exploració dels murs i dels elements avui colgats o bé amb una bona campanya de restauració.

Per exemple, existeix el dubte sobre l’època dels arcs cecs —coberts d’arrebossats— de l’interior de la nau. Si fossin relativament moderns seria possible que per aconseguir aquests espais en els murs s’haguessin fet uns regruixos. Si fos així el regruix esmentat hauria contribuït a donar a la volta de la nau el seu perfil actual lleument ultrapassat i també explicaria el fet que els muntants dels arcs torals —que també són coberts de calç— quedin dissimulats dins els murs laterals, així com l’arrencada dels dits arcs torals a tots dos costats.

Tanmateix, cal contemplar com a molt possible que les arcades cegues siguin elements originals, de reforçament de l’àmplia volta de la nau; llur existència seria explicable, precisament, per la considerable amplada de la volta. Aquesta possibilitat és encara més versemblant si tenim en compte l’arc de l’extrem de llevant del mur meridional, el qual, com que no és cobert d’arrebossat, hom pot comprovar que és romànic.

Com ja hem indicat, una futura intervenció restauradora, amb les adequades garanties científiques, posaria en clar diferents qüestions i podria descobrir elements fonamentals per al coneixement d’aquesta església romànica.

M. Oliva i Prat a l’obra que citem a la bibliografia afirma que a la sagristia d’aquesta església hi havia una base de tipus califal. Les nostres indagacions de fa pocs anys no aconseguiren localitzar aquesta peça ni a la sagristia, ni a l’església, ni a la rectoria del lloc.

Pica

A l’església parroquial d’Albons es conserva una pica baptismal romànica, que es troba a la capelleta d’arc de mig punt del mur meridional, propera a l’entrada, que ja hem esmentat.

La pica, tallada en un sol bloc de pedra calcària, té forma de copa: semiovoide i amb un peu cilíndric de poca alçada. És decorada a la part superior per un fris d’arcuacions de mig punt sobre el qual corre una motllura cordonada.

Aquesta peça data, probablement, del segle XII. Es conserva en molt bon estat.

Bibliografia

• Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, 1962, pàg. 83.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, 1977, pàgs. 87-88 i vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició.
• Joan Badia i Homs: Gran geografia comarcal de Cataluya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona 1981, pàgs. 395-396.
• Miquel-Dídac Pinero, Benjamí Bofarull i Pere Garriga: Introducció a l’estudi del mapa arqueològic del terme d’Albons, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, núm. 2, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 32-33.