Situació
Conjunt singular de l'església de Sant Esteve de Brió, la rectoria i una antiga torre civil, tot situat sobre un mateix eix longitudinal, que formen el petit nucli rural de Brió.
F. Tur
L’antic poble de Brió era format per un conjunt disseminat de cases, agregat a Sant Miquel de Campmajor situat al marge esquerre del Ser.
Mapa: L38-11(257). Situació: 31TDG744688.
Per arribar-hi cal prendre la carretera de Banyoles a Olot per Mieres i Santa Pau; 9 km després, cal desviar-se per la carretera de Sant Miquel de Campmajor i el Collell. Als 2,5 km cal agafar a la dreta un camí de terra que segueix paral·lel al Tort; a uns 2 km, a la casa anomenada Molí de Roca, cal deixar el vehicle i seguir a peu o amb jeep pel marge esquerre del Ser. Cal passar per l’ermita de Loreto, construcció del principi del segle actual i després de caminar uns 2 km a l’esquerra del camí s’albira l’església de Sant Esteve de Brió (o Sant Esteve de Briolf). (JMC-JRM)
Història
El lloc de Villam Briulfo apareix com a cessió que féu el comte Miró, el 979, al cenobi de Sant Pere de Besalú. Per la butlla del Papa Benet VIII del 1017, sabem que el monestir de Banyoles tenia algunes possessions a Ricolfo. De la mateixa manera, Ripoll disposava a Briolf d’un alou després de la donació que li féu, el 1019, la comtessa Ermessenda. Sant Esteve de Brió (Vriolf) formà part també del lot atorgat a Francesc de Verntallat, en ésser nomenat vescomte d’Hostoles.
El 1359 consta la parròquia de Briolif amb 5 focs de cavaller. El 1530 constava ja com a sufragània de Sant Miquel de Campmajor. (ASA)
Església
Planta de l’església i la torre medieval que formen el conjunt rural de Brió.
J. Moner i J. Riera
L’església de Sant Esteve de Brió és una construcció d’una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular.
A ponent i gairebé alineada hi ha una torre quadrada de les mateixes característiques constructives.
En època moderna l’església i la torre han acabat formant un mateix conjunt, en establir-se la rectoria sobre l’església i ajuntarse mitjançant un pont. Aquestes reformes també van afectar l’interior de l’església, que es presenta, avui, bastant desfigurada per la transformació barroca.
La portalada de l’església situada a migdia és lateral, amb arc de mig punt adovellat, que forma una arquivolta amb la porta rectangular amb timpà.
L’aparell és bastant regular, amb carreus quadrangulars de 20/30 × 30/40 cm de pedra sorrenca, molt ben tallats i polits a l’absis.
Aquest absis ha estat afegit amb posterioritat, sigui per una reconstrucció, sigui perquè l’església era rectangular.
Ateses les característiques d’aquest conjunt no és impensable que es tractés d’una construcció civil (una torre amb habitacle i una sala) del segle XII, convertida en església amb absis del segle XIII. (JMC-JRM)
Forja
Per a la porta de Sant Esteve de Brió es reaprofità, en època posterior, un baldó de ferro forjat de tradició romànica. Aquest baldó és sostingut per tres passadors, dos al batent dret i un a l’esquerre.
Forrellat de ferro forjat, acabat amb una figura zoomòrfica, molt característica de les zones pirinenques.
F. Tur
Tant els passadors cilíndrics com el braç vertical del baldó presenten una decoració incisa molt simple, feta picant amb la gúbia sobre el ferro encara calent. És decorada a base de segments de circumferència, semblants a l’empremta de les ungles sobre un material tou, que ressegueixen les vores, i d’altres que formen composicions el·líptiques. Aquesta decoració senzilla la trobem sovint en forrallats i picaportes.
La barra de la banda es corba a l’extrem com el mànec d’un bastó, i hi ha un cap zoomòrfic treballat. La boca és oberta i mostra les dents, i els ulls i les orelles en punta sobresurten prominents del front. La forma del cap de l’animal és més propera a la d’un mamífer (gos, ós) que no pas a la del rèptil (serp, drac) que s’acostuma a veure en baldons de tradició romànica. De tota manera, conserva les connotacions negatives que apartaven a qui, sense estar-ne autoritzat, volia obrir la porta.
Hom pot trobar aquest tipus de forrellats acabats amb cap zoomòrfic a la zona nord de Catalunya (vegeu l’article dedicat a la porta de Julià de Corts i de Santa Maria d’Orfes en aquest mateix volum).
La repetició de les mateixes fórmules ornamentals en el ferro forjat al llarg dels segles XII i XIII —fins i tot més endavant en alguns casos— fa difícil datar aquests elements. (JMAL)
Bibliografia
- Constans, 1985, pàg. 96 i Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 18.