Situació
Vista aèria de Sant Esteve de Caldes de Malavella, des de llevant, de l’església parroquial, on destaquen els tres absis de la capçalera.
TAVISA
L’església parroquial de Sant Esteve és situada al centre de la població de Caldes de Malavella.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG843318. (JRR)
Història
El poble de Caldes de Malavella s’identifica amb l’Aquis Voconis romana, esmentada a l’itinerari dels vasos de Vicarel·lo. L’any 1225 trobem, al costat del nom de Caldes, el títol de Malavetula, que el 1362 s’escriu ja Malaveya. L’origen d’aquest mot és molt controvertit i s’han formulat diverses hipòtesis: pot provenir de “Meravella”, de “mala vella” (dona perversa i cruel que vivia al castell de Sant Maurici, prop de la vila), de “Alhama vella” (banys antics) o fins i tot també de “mala abella” (nom que antigament es donava a la pedra tosca, molt abundant a la comarca).
L’església de Sant Esteve era una antiga possessió del monestir de Sant Salvador de Breda, formava part de l’ardiaconat de la Selva i del modern arxiprestat de Santa Coloma de Farners. Construïda al segle XI, l’any 1058 fou restituïda per la comtessa Ermessenda a Berenguer, bisbe de Girona.
El primer document que dóna constància d’aquesta església és de l’any 1053, en què apareix com a Sant Esteve de Calidis. L’any 1194 torna a aparèixer en un document oficial, aquest cop en la fundació d’una capella al monestir de Santa Maria de Vilabertran pel rei Alfons d’Aragó, per la qual dotació llegava un mas pertanyent a la parròquia de Sant Esteve. (JCH)
Església
Planta de l’església, de tipus basilical, amb capelles laterals i campanar afegits més tardanament.
J. Recarens
És una església de planta basilical, amb una nau central coberta amb volta apuntada que arrenca d’una senzilla motllura, i capçada vers llevant per un absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada i dues naus laterals, cobertes amb volta d’aresta i capçades amb dues absidioles, amb una finestra central de doble esqueixada cada una. El campanar de planta quadrada, actualment molt modificat, situat a tocar de l’absidiola de tramuntana, sembla afegit al final de les obres de construcció de l’església inicial (mirant la disposició de l’aparell de la façana de davant) o potser més tard. La porta és a la façana de ponent i fou també modificada. La nau central és separada de les laterals per tres grans arcades a cada banda; les dues de més cap a ponent són de mig punt i semblen de l’obra original, i la de llevant, més ampla, és d’arc rebaixat i oberta posteriorment, segurament després del 1623. D’aquest mateix any daten els dos conjunts laterals, i que donen visibilitat a l’altar principal. Primitivament, en lloc d’aquestes arcades és probable que hi hagués dos arcs com els altres. Només es conserven restes d’una arcada més petita, de mig punt, vora l’arrencada de l’absis principal al costat de tramuntana. La nova arcada d’aquest costat cedí a causa del pes excessiu del campanar que hi descansa en part, i calgué reforçar-la amb una columna que sembla romana reaprofitada.
Interior de la nau central de l’església on es pot apreciar l’absis central i l’absidiola lateral de la part de migdia.
F. Tur
L’absis principal és llis interiorment, només trencat per una cornisa motllurada, a l’altura de l’arc de les dues finestres d’arrencada de la volta de quart d’esfera, apuntada. A la part inferior té un doble sòcol en relleu. L’absis s’obre a la nau mitjançant un estret arc presbiteral, a la part superior del qual, entre l’absis i la volta de la nau, s’obre una petita finestra d’ull de bou, amb un petit motiu escultòric.
A la zona de la nau lateral de tramuntana, on carrega el campanar, desapareix la volta per aresta, per donar pas a dos arcs transversals de descàrrega. El que es troba més cap a llevant fa també d’arc presbiteral de l’absidiola i l’altre descarrega al centre de l’ampla volta sostinguda per la columna. Entre aquests hi ha un tram de volta de canó, que fa de primer forjat de campanar. Les dues absidioles han estat cobertes per veritables voltes de quart d’esfera i, igual que l’absis central, decorades només amb la mateixa cornisa a l’altura de l’arc de la finestra central, que també és de doble esqueixada, però més estreta, sobretot la de tramuntana. En una obra posterior hom féu desaparèixer la cornisa a l’absidiola de tramuntana, i ara és llisa, tot i que en resten els rastres.
La façana de la porta d’entrada a ponent ja havia estat refeta, probablement regruixint-la, en la mateixa època de la construcció de les capelles laterals, seguint l’estil renaixentista. A la part superior fou oberta una rosassa.
L’aparell és a mig camí entre un carreu petit i ben escairat, i un carreu gros i perfectament treballat. El que s’assembla més al darrer és el de l’absis central, tant per l’extradós com per l’intradós. L’interior de les absidioles també és molt acurat. Els altres potser no ho són tant, però sense arribar a poder definir-lo com a carreu petit, llevat de l’aparell del petit tram de parament de la nau lateral de migdia, al nord-est (que sembla més antic), on hi ha la petita finestra de doble esqueixada.
Detall del fris de l’absis major amb arcuacions llombardes, treballades en un sol bloc de pedra i amb petites mènsules de pedra volcànica que s’alternen i li donen una nota de color.
J. Recarens
L’absis central és decorat en la part superior amb un fris d’arcuacions llombardes, fetes amb un sol bloc de pedra, amb petites mènsules de pedra volcànica negra cada tres arcades i a les altres dues, de pedra clara a la part inferior de les unions. A sobre d’aquest fris n’hi ha un altre, aquest en dents de serra, on alterna una pedra de color terrós amb una de volcànica de color negre. Al seu damunt hi ha dues filades més de carreus, els primers apaïsats i els segons quadrats.
La construcció d’aquesta església romànica s’estén des de passada la primera meitat del segle XI fins al començament del segle XII, dins la tradició de les formes llombardes.
En unes excavacions hom trobà restes de fonamentació d’un probable temple romà. (JRR)
Escultura
Relleu d’un àngel d’una de les dovelles que formen l’ull de bou sobre l’absis central.
F. Tur
De l’església de Sant Esteve només hem trobat un element d’escultura romànica que mereixi ésser destacat. Es tracta del relleu d’un àngel que sobresurt d’una dovella de les que formen l’ull de bou de damunt l’absis central. El més rellevant és la situació.
L’àngel es presenta dret i en posició frontal; va vestit amb una túnica llarga i recta i de la cintura cap amunt presenta una mínima decoració a base de bandes en diagonal.
Pel tipus de dovella acanalada no sembla, si bé seria el més corrent, que la peça pugui provenir d’una portada. Sovint la figura de la Verge apareix envoltada d’àngels, serafins i querubins que la custodien. A Santa Maria de Covet, o a Santa Maria de Puig-Aguilar (Solsonès), veiem dovelles decorades a la porta amb la figura de Maria i amb els àngels que l’envolten; aquesta podria ser l’explicació més clara de l’aparició d’aquesta iconografia a l’església de Sant Esteve. (NPP)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 18-20.