Sant Esteve de Coma (Eus)

Situació

Antiga parroquial que presidia el poble, avui deshabitat, de Coma.

ECSA - A. Roura

L’antiga església parroquial de Sant Esteve és situada en el poble deshabitat de Coma, a la banda muntanyosa del nord del terme municipal d’Eus, sota el puig de Roca Gelera (1 110 m) i gairebé al límit amb la Fenolleda.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 39’ 55” N - Long. 2° 26’ 18” E.

Per a arribar-hi des de Prada, cal agafar la carretera D-619 en direcció a Sornià i després d’haver fet un recorregut d’uns 12,5 km, s’ha de prendre un camí en direcció sud-est que en poc més d’1 km mena directament a Coma. (PP)

Història

El lloc de Coma és esmentat per primera vegada l’any 844, quan la comtessa Rotruda, vídua d’Alaric, comte d’Empúries i Rosselló, i filla de Berà I, comte de Barcelona i Rasès, vengué al seu fill Oriol diverses vil·les, entre les quals es trobava la villa Comba amb totes les seves propietats, cases, corts, vinyes, boscos, serfs, etc. L’herència d’Oriol passà més tard a la seva germana Anna, la qual l’any 876 feu donació de totes les vil·les que posseïa a Relinda, muller del comte Radulf, germà del comte Guifré el Pelós, entre les quals es trobava la de la Coma.

El primer esment de l’església de Coma data de l’any 1035, en l’acta testamentària del comte Guifré II de Cerdanya, el qual llegà al seu fill Guifré, arquebisbe de Narbona, el seu alou de Coma, amb tot el seu terme conjuntament amb l’església, amb els delmes, les primícies i les seves pertinences. Posteriorment, a l’inici del segle XIII, concretament l’any 1218, un document dona el títol de parròquia a l’església de la Coma (parrochia S. Stephani de Coma). (PP)

Església

És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral de perfil apuntat.

La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i presenta una arquivolta exterior molt excèntrica en relació amb la porta. En la mateixa vertical de la porta se situa un campanar d’espadanya de dos ulls, en una posició anòmala amb relació a la situació més habitual d’aquests elements, sobre un dels testers de la nau.

L’edifici només presenta una finestra de l’obra antiga, en forma d’ull de bou circular, a la façana de ponent i, curiosament, l’absis no presenta cap finestra, i els arrebossats interiors i exteriors no permeten escatir si hi ha cap finestra paredada. En el brancal sud de l’arc presbiteral hi ha una finestra rectangular, de factura tardana, i sense caràcter especial.

L’edifici fou decorat interiorment, probablement en el mateix procés en què es va construir una sagristia adossada a la façana sud, i es va bastir també un mur atalussat que dobla i reforça el mur nord.

Els paraments exteriors presenten un aparell de reble i carreu a penes escairat, disposat en filades irregulars, però ordenades amb tendència a l’horitzontalitat, entre les quals s’intercalen filades de peces disposades en espiga, especialment a la façana sud, a la base del campanar. Les cantonades són formades per carreus sense polir, de mides destacables en el conjunt dels paraments.

La tecnologia constructiva palesa un arcaisme que no es correspon amb l’estructura interior, en la qual no podem excloure que les voltes corresponguin a una reforma, datable dins el segle XII, d’un edifici bastit al segle XI. (JAA)

Bibliografia

  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 693, pàgs. 201-204; Pous, 1974, pàg. 244; Buron, 1980, pàg. 173; Cazes, 1990, pàg. 46.