Situació
Aspecte d’aquest petit temple, antiga parròquia rural, restaurat fa pocs anys.
ECSA - J.L Valls
És situada a l’antic lloc desaparegut de Vila-rasa, al nord-oest del poble de Sant Cebrià, prop de la carretera d’Alenyà.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 37’ 52,2” N - Long. 2° 59’ 46,8” E.
A 1 km al nord de Sant Cebrià per la carretera D-22 es troba un trencall, a mà dreta, que porta a aquesta església.
Història
La localitat de Vila-rasa, completament desapareguda a excepció de l’església, és esmentada des del 904. Al segle X alguns propietaris aloers cediren o llegaren a l’església d’Elna una part dels seus béns a Vila-rasa: salines el 904, vinyes el 914 i el 928, i terres diverses i edificis el 976. Segons un diploma del rei Lotari, del 981, l’abadia de Sant Genís de Fontanes hi posseïa també un alou.
Al segle XII, i ja probablement al segle precedent, una família dita de Vila-rasa en posseïa la senyoria. Foren membres d’aquest llinatge Ermengol de Vila-rasa, documentat entre el 1157 i el 1169; Guillem de Vila-rasa, consignat al final del segle XIII i al principi del segle XIV; Ramon Pere de Vila-rasa, que visqué al segle XV, i Francesc de Vila-rasa, documentat al segle XVI.
El terme de Vila-rasa fou incorporat al vescomtat de Canet, creat el 1324 pel rei Sanç a favor de Guillem III de Canet.
L’església de Sant Esteve de Vila-rasa és esmentada des del 928, en què Malagaic bescanvià amb Guadall, bisbe d’Elna, un alou situat a Vila-seca, que confrontava amb vinyes de l’església de Sant Esteve de Vila-rasa. En aquesta època degué tenir caràcter parroquial. Fou consagrada de nou l’11 de març de 1150 per Artau III, bisbe d’Elna, i en aquest moment es feren importants reformes a l’edifici. L’any 1405 la cura rural de Vila-rasa era unida al capítol d’Elna. Consta que el 1735 l’església s’erigia gairebé sola al mig del camp, senyal del despoblament de l’indret.
Església
Planta de l’església, amb els arcs formers que permeteren cobrir-la amb volta al segle XII.
R. Mallol
És una església de nau única capçada a llevant per un absis semicircular. L’aparell és de còdols de riu disposats en filades horitzontals, amb pedres tallades als angles de la nau i a les obertures (finestra arquejada de mig punt de l’absis i porta meridional de mig punt, proveïda d’una arquivolta plana de gres vermell).
La capçalera presenta, exteriorment, un sòcol que suporta unes lesenes aparellades, a la part baixa, de gres vermell o bru d’Espirà de l’Aglí, que han estat represes a alçades diverses amb pedres de color blanquinós d’aspecte calcari, matèria utilitzada també per a les amples arcuacions, comparables a les de l’absis de Santa Eulàlia d’Elna. L’aparell de les arcuacions és tallat de la mateixa matèria, com també la cornisa del coronament.
El conjunt de la construcció (parets de la nau i de la capçalera) és atribuïble al segle XI. Primitivament coberta amb fustam, la nau fou després coberta amb volta de canó lleugerament apuntat, mitjançant arcs laterals també més o menys apuntats que ressegueixen la nau. Hi ha una cornisa motllurada a l’alçada del naixement de la volta, tant a la capçalera com a la nau. La construcció de la volta de canó, com també la represa, a l’exterior, de la part superior de l’absis, corresponen certament a la consagració de l’any 1150.
L’alçament progressiu de les terres baixes ocasionat per l’al·luvionament del Rard i del Tec —conseqüència de l’elevació constant del nivell marí— havia enterrat a poc a poc aquesta església un terç per sota del seu nivell original.
Interior de l’església, amb el dispositiu circular de maçoneria per fondre campanes trobat durant les campanyes de restauració.
ECSA - A. Roura
Entre el 1977 i el 1980 unes obres de restauració van permetre de restituir-li, a fora i a dintre, les proporcions, i aportaren una sèrie de troballes: la base de l’altar, proveïda d’un sòcol motllurat i aparellada de marbre blanc (com segurament l’ara d’altar, desapareguda, la qual ha estat restituïda) i darrere la base, a la dreta i a l’esquerra, al nivell del paviment, dos alvèols quadrats de maçoneria, visiblement destinats a la fixació de dos pals de sosteniment d’un retaule adaptat i adossat a l’altar romànic; uns bancs laterals i un seient de celebrant, de maçoneria; una paret que separa el cor de la nau (aquesta, obra probable dels segles XIII o XIV); i, al fons de la nau, un dispositiu circular de maçoneria per a la fosa d’una gran campana.
La porta primitiva de migdia —l’arc de la qual havia estat trencat per tal de poder penetrar dins l’església a causa de l’alçament del sòl exterior i interior (1 m 25 cm)— fou també restaurada. La paret de ponent, arruïnada probablement per un aiguat, ja havia estat en gran part reconstruïda a mitjan segle XIX i proveïda d’una porta, avui aparedada.
Bibliografia
- Cazes, 1990, pàg. 23.