Sant Esteve del Monestir, abans Sant Esteve d’Agusà

Situació

Vista de llevant del temple de Sant Esteve del Monestir, durant segles seu d’una comunitat monàstica.

ECSA - A. Roura

L’església de Sant Esteve del Monestir s’aixeca al centre del poble homònim, situat a la riba esquerra de la Tet. Aquest temple, avui dia amb caràcter parroquial, és l’únic edifici subsistent de l’antic cenobi que hi hagué en aquest indret.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 42’ 31,2” N - Long. 2° 50’ 51,6” E.

Sant Esteve del Monestir és a 5 km al nord-oest de Perpinyà per la carretera D-616.

Història

El terme de Sant Esteve del Monestir té el seu origen en una antiga villa romana, Acutianum, vil·la en el territori de la qual fou fundada, dins la primera meitat del segle IX, una abadia benedictina sota l’advocació de sant Esteve. Aquesta és esmentada per primera vegada en ocasió d’un plet celebrat el 6 i 7 de febrer de l’any 843 “dins la basílica fundada al lloc dit Acutianum”, a propòsit de la propietat de l’alou de Baó. El 21 d’abril del 955, Fraudald, “abat del monestir de Sant Esteve fundat en la vil·la Aguzano” bescanvià, amb Riculf II, bisbe d’Elna, diverses terres de Sant Cebrià i de Toluges en canvi de l’església de Sant Mamet i el seu alou. L’acta fou signada pel comte de Rosselló i d’Empúries-Peralada Gausfred I, per l’abat i pels monjos, en nombre de deu.

El 991, Riculf, abat de Sant Esteve d’Agusà, bescanvià, amb Hildesind, bisbe d’Elna, alguns alous del monestir situats a Sant Cebrià, dins la vila Bonid i la vila Sanagix (prop d’Elna) en canvi de l’alou de Campo Cavannago, amb l’església que hi havia, i amb tots els delmes, primícies i dependències. D’aquells primers temps de l’abadia, es coneixen els abats Heliseu (843), Adalbert (869), Fraudald (955) i Riculf (991).

A l’inici del segle XI, el monestir, per bé que situat al comtat de Rosselló, era a les mans de Bernat Tallaferro, comte de Besalú, el qual en disposava lliurement segons un document del 10 de juliol de 1012 a favor del seu fill primogènit Guillem, acta que fou renovada pel seu testament sacramental el 1020.

Vers l’any 1085, Bernat III de Besalú rebia encara d’un cavaller seu, anomenat Guillem Bernat, el jurament d’homenatge per la major part dels seus castells i per l’abadia de Sant Esteve, a prop de la Tet, amb totes les seves pertinences, la qual cosa no vol dir que els comtes de Rosselló i d’Empúries no tinguessin l’abadia en condomini, com és suggerit pels juraments de fidelitat prestats per Hug II d’Empúries a Guislabert II de Rosselló el 1085 i per Hug III a Gausfred III el 1154 “per l’abadia de Sant Esteve”.

Sant Esteve del Monestir esdevingué un priorat de la Grassa al principi del segle XII. Segons una butlla de l’any 1118 del papa Gelasi II a favor de l’esmentat monestir, l’església de Sant Esteve i la seva dependència de Sant Mamet (“ecclesiam S. Stephani, ecclesiam S. Mameti”) ja eren en aquesta data possessions seves. Però no se sap exactament des de quan. El més probable és que aquesta submissió fos deguda al comte de Besalú, Bernat III (1085-1111). Totalment adherit, com el seu oncle i predecessor Bernat II, als ideals de la reforma gregoriana, ja donà a la Grassa, el 1103, les esglésies veïnes de Sant Andreu i de Santa Maria de Ribesaltes. El seu cosí, el comte de Cerdanya Bernat Guillem, va fer el mateix el 1114 amb Sant Martí del Canigó. Encara l’any 1208, Sant Esteve era un priorat dependent de la Grassa. Però el 1245, el priorat de Sant Esteve del Monestir serà unit, amb el de Sant Romà de Llupià, a l’abadia de Sant Martí del Canigó, a la qual el papa Alexandre III havia restituït la seva independència des del 1163.

Tanmateix, el monestir estigué molt sovint en plet entre els monestirs de Sant Martí del Canigó i de la Grassa. Aquest darrer cenobi se’n possessionà temporalment el 1439, però una butlla del papa Climent VIII del 1592 confirmà la seva adscripció a Sant Martí del Canigó. Durant aquests darrers segles no hi hagué pràcticament comunitat i l’abat del Canigó tingué el càrrec prioral fins que el lloc i les seves propietats passaren a dependre del capítol d’Elna a partir del segle XVIII. En aquest temps hi residia un únic sacerdot i algun servent. (PP)

Vegeu a continuació la llista dels abats i priors de Sant Esteve del Monestir. Sovint discutit entre la Grassa i Canigó, el 1592 aquest monestir fou confirmat pel papa a Canigó. Els seus abats tenien el càrrec prioral. (Informació: P. Ponsich i F. Monsalvatje)

Abats i priors de Sant Esteve del Monestir

ABATS INDEPENDENTS
Heliseu	843
Adalbert	869
Fraudald	955
Riculf	991
PRIORS SOTMESOS A LA GRASSA
Guillem	1208
Guillem d’Alluri	1236
PRIORS SOTMESOS A SANT MARTÍ DE CANIGÓ
Joan	1254
Bertran de Milhac	1297
PRIORS COMANDATARIS
Nicolau, cardenal	1363
Rateri de Borja	1384
Felip de Siscar	1387
Ramon Calvet	1421-1439
Pere Pla	1550
Alfons de Cruïlles	1589-1596

Església

Interior de l’església, amb l’absis major i els grans arcs de comunicació amb les naus laterals.

ECSA - A. Roura

L’antiga església monàstica és un edifici de tres naus, coronades per sengles absis semicirculars, dels quals el central és el més alt i presenta en la façana arcuacions de tipus llombard i lesenes.

L’aparell general és de còdols de riu disposats en filades horitzontals, amb juntes solcades amb la paleta.

Les finestres de la capçalera i les de la paret de migdia de les naus són de doble esqueixada, amb els brancals i els arcs de mig punt aparellats de gres vermell d’Espirà de l’Aglí, com els angles de les naus i també la porta primitiva, avui aparedada, que s’obria al mur de la nau lateral de migdia. L’arc de mig punt d’aquesta és emmarcat per una arquivolta plana a l’exterior, mentre que l’arc interior, lleugerament apuntat, presenta una decoració de cilindres en relleu, reunits per uns arquets, idèntica a una de les dovellades de la porta de Nostra Senyora dels Córrecs a Sant Joan el Vell de Perpinyà. Al segon tram de la nau lateral nord hi ha un altre portal arquejat.

Al segle XIX fou afegit un porxo a ponent de la nau central, la qual obria a l’oest per una porta de mig punt, obra probablement del segle XII.

Interiorment, cinc grans arcades separen la nau (d’uns 9 m d’alçada sota la clau) de les naus laterals, les quals reposen sobre vuit pilars.

Un dels dos pilars cilíndrics que resten sencers dels sis que tenia abans l’església.

ECSA - A. Roura

Els sis pilars de ponent són cilíndrics, fets de maçoneria i molt gruixuts (el diàmetre dels pilars és d’1,20 m, per una nau de 4,85 m d’amplada i unes naus laterals de 2,65 m d’amplada), mentre que els dos darrers, a llevant, precedint el tram del cor, són de planta en creu.

Els pilars cilíndrics (dels quals els dos de ponent són els únics intactes, ja que els altres quatre van ser retallats de cada banda al segle XIX) són construïts amb una maçoneria de còdols de riu, disposats originàriament en espina de peix, però posteriorment enquadrats amb juntes prismàtiques, característiques de les tècniques locals del segle XII. Per contra, els dos pilars de l’est, de planta en creu, són aparellats de pedra picada i testimonien una represa evident de l’obra.

La volta de la nau és de canó lleugerament apuntat, i la de les naus laterals, de quart de cercle, reposa sobre arcs formers que reforcen les parets, al nord i al sud.

Una estructura rectangular, trobada a ponent de la nau central, entre la porta occidental i els darrers pilars cilíndrics, podria haver pertangut a l’edifici primitiu (de nau única?) del segle IX.

En resum, hom pot considerar com establert que l’edifici actual ha conservat les parets del segle XI, amb el portal meridional i el portal del segon tram de la nau lateral nord. Els pilars cilíndrics, que es podrien remuntar al segle X, devien haver suportat, originalment, uns arcs de diafragma destinats a sostenir el fustam aparent de la coberta, arcs que foren suprimits quan hom cobrí, al segle XII o més tard, la nau central amb la volta de canó. I sembla ben bé que els arcs del tram de cor siguin arcs de diafragma reutilitzats a manera d’arcs torals. Una conseqüència de la construcció de la volta de canó és que les finestres altes que il·luminaven el sector de migdia s’obrin ara dins la volta. Aquesta ha conservat unes olles de terrissa porosa, encastada dins la maçoneria, amb la boca situada cap a baix, les quals semblen més aviat destinades a assegurar l’assecament de la volta.

La refacció completa dels absis s’ha d’atribuir al començament (primer quart?) del segle XII (arcuacions llombardes de pedra tallada i no escalabornada amb el martell tal com es practicava al segle precedent), és a dir, al moment en què el monestir era ja sotmès a l’abadia de la Grassa.

Escultura

Dues de les impostes amb relleus esculpits que ornen els pilars cruciformes de l’església.

ECSA - A. Roura

Els dos pilars de planta de creu, situats a llevant, presenten impostes esculpides en cada una de les pilastres que tenen adossades i que formen la creu. Així, cada pilar té quatre impostes. Un d’aquests grups de quatre impostes presenta, com a ornament, una combinació d’entrellaçats de corda gens atapeïts. L’altre grup és decorat amb una sanefa d’escacat, molt habitual en època romànica.

Els arcs preabsidals presenten, cada un d’ells, una clau sobresortint. La que domina la capçalera és esculpida amb un cap humà, mentre que la següent presenta una decoració de tipus geomètric. Un detall com aquest, de tradició romana, existí a l’abacial preromànica de la Grassa i el trobem també a Sant Andreu de Sureda, monestir que fou sotmès a l’abadia de la Grassa des del 1109. (PP)

Altar

Els treballs de restauració de l’interior de l’abacial de Sant Esteve han permès de retrobar, encastades al paviment, les tres ares d’altar romàniques i bona part dels seus basaments de pedra tallada, els quals han estat reconstruïts. Les ares, de marbre blanc, no presenten cap tipus d’ornamentació, llevat d’una motllura a la part baixa del cantell.

Ara d’altar romànica decorada amb una motllura i fragment de pedra amb les lletres alfa i omega penjant d’una creu, potser corresponent a l’ara d’altar preromànica.

ECSA - A. Roura

També fou trobat al sòl un fragment de pedra calcària de textura molt fina, amb una creu i l’alfa i l’omega incises. Probablement deu correspondre a l’ara d’altar preromànica (segle IX?), però avui ha estat reutilitzada per a la porta del tabernacle, encastat al centre de l’absidiola nord. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Renard, 1836
• Alart, 1868
• Donnezan, 1892, pàgs. 262-272
• Monsalvatje, 1891, vol. 9, pàgs. 121-123
• Brutails, 1901, pàg. 60 i pàssim
• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 71-74
• Roca, 1922, pàgs. 75-78
• Roca, 1923, Pàgs. 117-124
• Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 496, pàgs. 5-6 i doc. 497, pàgs. 6-10.

Bibliografia sobre l’escultura

• Brutails, 1901, pàg. 60 i pàssim
• Roca, 1922.