Situació
Vista de conjunt de l’església des del costat nord-est. Hi és perfectament visible l’absis quadrat actual, que substituí el semicircular original.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església de Sant Feliu es dreça solitària en un dels extrems del poble de Bagergue, el més enlairat de la Vall (1.430 m), situat a la riba esquerra de l’Unhòla, a redós de la roca de Macia.
Mapa: 149M781. Situació: 31TCH295318.
S’hi arriba a través de la carretera C-142, d’on sorgeix, en arribar a Salardú, el brancal que hi mena. Aquest darrer recorregut és de poc més de 2 km. (FJM-AMB)
Església
Es tracta d’un edifici d’origen romànic que acusa ostensiblement la incidència de processos remodeladors moderns, realitzats, en gran part, vers l’any 1524, època en què l’església fou engrandida i desfigurada de manera ben patent.
Planta, a escala 1:200, de l’església. Amb un conjunt important de modificacions sofertes al llarg del temps, es tracta d’una obra força complexa, que combina un gran conjunt d’elements d’època diversa.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Actualment l’edifici és format per una única nau, ampliada, a llevant, per un espaiós presbiteri quadrat, el qual substituí l’absis semicircular primitiu, bo i englobant una part de l’antic espai presbiteral que s’interposava entre la nau i l’absis. Prop de la capçalera, la nau és engrandida per mitjà de l’acoblament de dues capelles laterals modernes, disposades a manera de creuer.
La simplicitat planimètrica del primitiu edifici romànic (d’una nau amb absis) encara es complica amb l’additament d’un campanar de torre i de coberta piramidal, erigit a l’angle sud-occidental, i per l’afegitó d’una sagristia, adherida al presbiteri a la banda de migdia.
La nau és coberta amb un empostissat de fusta que imita l’antiga volta de canó de mig punt, de la qual només es conserva l’inici d’arrencada (uns 2 m), conjuntament amb els fragments de tres arcs torals, sorgits d’uns ressalts encastats als murs laterals.
L’espai presbiteral, tal com evidencien els fragments subsistents, era cobert amb una volta de mig punt que arrencava d’una cornisa, situada sobre la que recorre el presbiteri modern.
Els dos únics finestrals originals que s’han conservat actualment són obturats. D’aquests, l’un, que és molt allargassat, se situa a la façana de ponent, mentre que l’altre, que ara és ocupat per un petit nínxol, és emplaçat al mur de tramuntana, a frec de la capella lateral. Aquest darrer, exteriorment, és coronat per un bloc monolític, rebaixat inferiorment en forma d’arc de mig punt, amb l’ornament de dos filets concèntrics.
La porta d’entrada es troba oberta al mur de ponent.
A l’angle nord-occidental hi ha dreçat un campanar de base quadrada, però de cos octogonal, que acaba amb una coberta piramidal, sota la qual hi ha vuit finestrals, oberts en cadascuna de les cares.
Un detall d’un dels murs exteriors, en el qual hom pot veure una cornisa decorada amb un escacat, sota el qual es desenrotlla un fris d’arcuacions cegues, sostingudes per permòdols, la majoria dels quals han estat esculpits amb un cap de fèlid, potser una lleona.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La nuesa dels paraments externs només és trencada per la sòbria presència d’uns contraforts i per l’adossament, al mur de tramuntana, d’una cornisa escacada, sostinguda per mènsules, sota la qual encara es desenrotlla un fris d’arcuacions cegues que troben suport en uns permòdols decorats amb temes diversos, llevat d’alguns que són completament llisos.
L’aparell és fet amb blocs de pedra, de mides irregulars (n’hi ha alguns de mides considerables), però ben escantonats i polits, els quals es disposen en perfectes filades horitzontals. Barrejats amb els altres, apareixen alguns carreus ornats amb un escacat, els quals, de bon principi, devien anar destinats a la cornisa. D’altra banda, en l’aparell del cos d’edifici que suplí l’absis romànic, bo i formant una amalgama amb els altres, se’n troben alguns de treballats, provinents de l’obra romànica desarticulada i reaprofitats en el remodelatge modern.
Aquesta construcció és una obra complexa, en la qual, a partir d’una estructura bàsica romànica, s’articulen diversos elements, introduïts gradualment en diverses èpoques. Així, vers l’any 1524 s’enderrocà el primitiu absis, que fou substituït per un ample presbiteri quadrat. Al mateix temps hom engrandia el temple afegint-hi dues capelles laterals i reestructurava, segurament, la coberta de la nau. El segle XVIII s’afegí el campanar, fet que es desprèn de la data que hi ha gravada als seus paraments: 1763. Un altre element incorporat darrerament, el constitueix la sagristia, adossada al presbiteri, vers la banda meridional.
Pel que fa a l’obra romànica, aquesta sembla que s’adapta a les formes tardanes que tant sovintegen en aquesta comarca i que se situen ja en el segle XIII. (FJM-AMB)
Portada
Porta d’entrada al temple, oberta al mur de ponent. És escapçada parcialment per l’acoblament modern d’un campanar de torre i de coberta piramidal.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Ja hem apuntat que la porta d’entrada és oberta al mur de ponent. Constitueix un element simple, bé que elegant. Ha estat obrada de manera que fos la seva arquitectura en si mateixa la que assolís el seu major atractiu, puix que des del punt de vista ornamental hom ha reduït al mínim el treball de l’escultor.
És formada per tres plecs que fan la degradació al gruix del mur (la porta no constitueix un cos sortint) fins a perforar-lo. Aquests plecs han estat construïts amb uns blocs de pedra ben petits i col·locats, alguns del quals resten travats i formant conjunt amb l’aparell del mur. A la part superior del muntant, una imposta senzilla i llisa marca el punt d’arrencada dels arcs. Aquests han estat fets amb unes dovelles, ben disposades, i descriuen un mig punt.
L’arcada més exterior ha estat feta ressaltar per una petita cornisa, disposada a manera de guardapols, la qual arrenca a banda i banda d’una imposta senzilla, curiosament situada a una altura superior a les que marquen el punt d’arrencada de les arcades que té la porta. Aquesta arquivolta, de perfil convex, és decorada amb una corda a la part exterior i amb dos rengles de quadrats que es combinen i donen lloc a una mena d’escacat. Aquesta escultura constitueix l’única ornamentació que exhibeix el portal. (JVV)
Altar
Tenant de l’altar principal de l’església, probablement una peça reaprofitada.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El tenant de l’altar situat al presbiteri és una peça molt interessant.
ES tracta d’un bloc de pedra prismàtic, però tendent a un tronc de piràmide invertit, que fa 85 cm d’alçada per 76 cm d’amplada i 36 cm de gruix. L’alçada donada, però, no és la real, atès que aquest bloc, a causa de trobar-se enfonsat en el paviment, no és visible del tot.
A la part frontal mostra una esculturació consistent en dos cercles tangents, on s’inscriuen dues rosetes, de sis pètals la de mà dreta i de quatre la de l’esquerra. Ambdós cercles són dins un rectangle que delimita aquest primer registre, el qual és molt més curt que el segon, desenrotllat a la base. En aquest hi ha dos arcs de mig punt, força irregulars, que arrenquen, als laterals, a partir d’unes columnetes, que no són altra cosa que una perllongació dels arcs. Al centre, en canvi, troben suport en una veritable columna, estriada, que s’eixampla a la base i que és coronada amb una motllura, a manera de capitell.
Sota l’arcada dreta s’allotja un caparró humà, aureolat, de crani ampli i barba punxeguda, que mostra els principals trets del rostre (ulls, nas i boca), esculpits d’una manera molt esquemàtica, però prou desenvolupats per especificar el rostre humà.
Aquest element sembla una peça romana reaprofitada. (FJM-AMB)
Pica
A l’església de Sant Andreu de Bagergue hi ha una pica baptismal, composta per un tenant cilíndric un cup de secció circular. La part inferior d’aquesta pica és rebaixada. L’única decoració que presenta és una creu grega de braços potençats i de petites dimensions. Es tracta d’una peça molt senzilla, producte de l’art popular aranès. (EBC)
Creu
Creu processional o d’altar procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Frederic Marès, de Barcelona, on és catalogada amb el núm.
G. Llop
El Museu Frederic Marès, de Barcelona, conserva, amb el núm. 652, una creu processional tallada sobre fusta i policromada, de 129 × 70 cm, procedent de Bagergue. Ingressà al Museu al moment de la seva creació, l’any 1946, com a donatiu del seu fundador, i és considerada del segle XII.
Arribà als nostres dies amb el complement d’una figura de Crist que no li corresponia i que fou suprimida. Era una bonica talla policromada, considerada del segle XIV i que és conservada i exhibida en una vitrina de la sala VIII del mateix Museu, amb el núm. 1 443 d’inventari.
La creu, sense la imatge, era a l’església de Sant Feliu de Bagergue, documentada per Juli Soler i Santaló, que la descriu a les dues edicions de la seva guia de la Vall d’Aran. També l’esmenta Josep Bertrans i Solsona.
Formà part de l’exposició “Trêve de Dieu et Catalogne”, celebrada a Perpinyà, del dia 26 de juny al 15 de setembre de 1966.
És de forma potençada i té la mida i les característiques pròpies d’aquest tipus de creu de processó, amb una prolongació del braç inferior, que acaba amb un peu afuat i arrodonit per ésser adaptat a la beina de cuir de la corretja dels portants.
Els braços són decorats amb un baix relleu que forma, tot al voltant de la creu, un marc d’uns 2 cm d’ample i deixa veure dins una decoració geomètrica, formada per dues ondes que s’entrecreuen i acaben en forma de dues volutes que omplen tot l’espai eixamplat dels extrems. En el creuer hi ha una expansió circular, on apareix una creu, de braços triangulars, els quals contenen també uns suaus relleus en forma de doble voluta.
El dors té la mateixa decoració, excepte el medalló central, on, en lloc de la creu, hi ha la representació, una mica matussera, de l’Agnus Dei, tema treballat igualment en baix relleu. De fet, tota la creu acusa aquella rudesa tan típica de les aspres talles de l’art pirinenc, encara que es mostri més palesa en aquest medalló.
Les parts sortints de la creu —incloent-hi el marc— són pintades d’un color rogenc molt enfosquit, potser el bol vermell per preparar el daurat que duien, originàriament, aquesta mena de creus. I els fons són ara d’un color fosc, gairebé negre, probablement pintats amb aquell blau de Prussià (ferrocianur de ferro), abans molt utilitzat, però avui bastant desestimat perquè s’ennegreix molt.
La creu sembla encerada o, almenys, té un to semibrillant, amb reflexos que li donen una qualitat metàl·lica. Dins la foscor del temple podia molt bé semblar una creu d’aram repussat i envellit. (RBP)
Bibliografia
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Cap d’Aran, Lleida 1975.
- Juli Soler i Santaló: La Vall D’aran, Barcelona 1906, pàg. 167.
- Josep Bertrans i Solsona: La Vall D’aran, Barcelona 1931, pàg. 60.
- Juli Soler i Santaló: Guia De La Vall D’aran, Barcelona 1933, pàg. 108.
- Museu Marès i Deulovol, Barcelona 1979, pàg. 17, nùm. 759.
- Rafael Bastardes i Parera: El Museu Marès. Romànic català (en premsa).