Sant Guillem de Combret, abans Santa Magdalena i Sant Guillem (el Tec)

Situació

Antiga sufragània de la parròquia de Prats de Molló que presideix el petit veïnat de Combret.

ECSA - A. Roura

El veïnat de Combret és aigües amunt de la vall de la Comalada, a una altitud de 1 254 m.

Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 27′ 16″ N - Long. 2° 29′ 55″ E.

Hom hi arriba per la D-74 a partir del poble del Tec, que és a uns 7 km, a tocar de la carretera D-115. (PP)

Història

Aquesta església fou una capella o sufragània de l’extensa parròquia de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló. Això ja es comprova l’any 1195, en què Guillem, bisbe d’Elna, va fer donació de l’església al monestir de Santa Maria d’Arles. En aquests moments l’església tenia una doble advocació, santa Magdalena i sant Guillem. Així consta per primera vegada quan, entre el 1195 i el 1198, l’abat Robert d’Arles, amb el consell i la voluntat de la seva comunitat, feu donació a l’església de Santa Magdalena i Sant Guillem de Combret i al sacerdot del dit lloc d’una gallina que rebia el monestir com a cens de la vinya de les Carreres. L’any 1329 hom fa esment del vilar de Sant Guillem i de la capella de Santa Maria Magdalena de Sant Guillem de Combereto. Segons la tradició popular local, Guillem seria el nom d’un sant ermità que hi hauria viscut, al qual hom li atribuïa miracles. Sigui o no una coincidència, el 1195, el capellà de Santa Magdalena s’anomenava precisament Guillem. (PP)

Església

Planta d’aquesta petita església de tipologia arcaïtzant, totalment reformada cap a la fi del segle XII.

R. Mallol

L’església de Sant Guillem és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil acusadament apuntat i acabada a llevant amb un absis rectangular, quasi quadrat i lleugerament més ample que profund, contràriament al que és més habitual en edificis d’aquest tipus. A l’absis es conserva l’altar original, amb l’ara formada per una llosa de granit i un suport prismàtic de maçoneria.

La porta, amb llinda i sense arc de descàrrega, s’obre a la façana sud, prop de l’extrem de ponent. En aquesta mateixa façana s’obren dues finestres d’una sola esqueixada, l’una a l’extrem de llevant de la nau i l’altra al mur absidal, on també hi ha oberta una altra finestra del mateix tipus al mur de llevant. Al mur de ponent de la nau hi ha encara una quarta finestra també d’esqueixada simple. Aquest mateix mur és coronat per un petit campanar d’espadanya, que sembla de factura més tardana i que s’integra amb el mur que recreix el pinyó de la façana, fet que es repeteix a la façana de llevant, on el recreixement sembla haver estat reformat.

L’interior és en part arrebossat, amb un fi morter de calç. Els paraments exteriors presenten un aparell de reble lligat amb morter de calç, amb una clara tendència a formar filades horitzontals i amb la presència de grans carreus ben tallats, als angles, disposats al llarg i de través, seguint una tecnologia constructiva molt arcaïtzant, que juntament amb la tipologia de l’espai interior, permetrien de considerar l’església com una obra del segle X, que hauria estat reformada cap a la fi del segle XII, amb la construcció de les voltes. No es pot excloure la hipòtesi, tanmateix, que l’església de Combret sigui una obra tardana, de la fi del segle XII, però profundament arcaïtzant. (JAA)

Creu

Creu processional de coure esmaltat que devia dur pedres precioses encastades, amb la imatge de Crist crucificat al centre i de línies formals ja gòtiques.

ECSA - A. Roura

Dins una arca d’aquesta església es conservava, trossejada i incompleta, una notable creu processional que havia estat exposada en altres temps dins el temple, i que avui dia forma part d’una col·lecció particular. Era constituïda, a més del crucifix en relleu, per sis plaques de coure (o d’argent) daurat, tres a cada cara, clavades per puntetes de coure daurat amb cap esfèric sobre una ànima de fusta. Només subsisteixen aparentment les tres plaques de la cara principal, sobre la qual era clavat el crucifix i la placa superior de la cara posterior.

Uns motius geomètrics o de fulles, finament cisellats, decoren cada placa, ornamentada amb vint pedretes circulars (cornalina?) superposades (quatre a les plaques superiors, dues en cadascuna de les altres). Recomposta en part, la creu presenta a cada braç un lòbul aproximadament circular, precedint una extremitat apuntada, llevat de la placa de baix, l’extremitat de la qual és arrodonida.

El Crist, coronat, inclina el cap a la dreta. El cos presenta una inflexió molt lleugera vers la dreta i el perizoni arriba al nivell dels genolls. Els peus són clavats l’un sobre l’altre.

L’obra, probablement de factura local, a imitació de grans creus d’orfebreria, pot ésser datada del final del segle XIII. Per la seva vàlua, mereixeria una deguda restauració. (PP)

Manuscrit

Procedent d’aquesta església es conserva a la Biblioteca Municipal de Perpinyà (ms. 4) el manuscrit conegut com a “Missal d’Arles”. Fou trobat al segle XIX dins una arca de l’església.

Presenta una miniatura a pàgina completa on es representa la Crucifixió (foli 18). Crist és clavat a la creu, els braços de la qual tenen les extremitats eixamplades, i és pintada amb dues bandes paral·leles, alternativament blaves i vermelles. Crist, amb nimbe crucífer (la creu pintada de roig), inclina el cap vers la dreta i té els ulls oberts. Dos blens de cabells li cauen damunt les espatlles. Els braços són lleugerament incurvats i les mans tenen el polze en abducció (separat dels altres dits), el cos dret i els peus en neta rotació externa sobre el suppedaneum. El perizoni, cenyit per una cinta amb un nus, cau en plecs simètrics, deixant els genolls al descobert.

Al peu de la creu, és representat esquemàticament el Gòlgota, sota el qual una zona pintada de roig simbolitza potser l’infern o els llimbs.

A la dreta de la Crucifixió es dreça la Verge Maria, nimbada, amb actitud de dolor, el cap sostingut per la mà esquerra, al mateix temps que designa el Fill amb la dreta. Va vestida amb una túnica i un mantell, ornamentats amb faixes brodades. A l’esquerra sant Joan Evangelista, també nimbat, en la mateixa actitud d’aflicció, té el llibre de l’evangeli a la mà esquerra. Vesteix també una túnica i un mantell amb faixes brodades. El nimbe de l’Evangelista és vermell, potser per significar el seu martiri, mentre que l’aurèola de la Verge no és miniada, com si no hagués estat acabada. La resta d’elements són senzillament dibuixats.

A l’incipit del manuscrit, una “h” inicial és constituïda per una tija florida, pintada de groc sobre un fons vermell.

Si hom compara el Crucificat d’aquest missal amb el que és figurat a l’evangeliari de Cuixà (en la representació de la Santíssima Trinitat; vegeu-ne l’estudi en el volum VII, pàgs. 394-495 d’aquesta mateixa col·lecció), hom constata unes similituds i algunes diferències. El tipus de creu és semblant, el suppedaneum és present en l’una i l’altra, la inclinació del cap és idèntica, els peus són també en els dos casos en rotació externa (més accentuada en el missal). Les diferències principals són el nus de la cinta, a l’esquerra del perizoni en l’evangeliari, al mig en el missal i, sobretot, el polze, en adducció (és a dir, unit als altres dits) en l’evangeliari, en abducció neta en el missal. Si aquests darrers trets del “Missal d’Arles” no s’han de considerar simples arcaismes, això donaria una data una mica anterior, potser la primera meitat del segle XII, mentre que l’evangeliari dataria de la segona meitat d’aquesta mateixa centúria. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 124-129
• Cazes, 1978, pàg. 51

Bibliografia sobre el manuscrit

• El arte románico, 1961, pàg. 72, núm. 103
• Dufour, 1972, pàg. 145, nota 96 i pàgs. 151-152, nota 107