Sant Iscle de Vallalta

L’església de Sant Iscle, a la part alta de la poblado, és un edifici rectangular del segle XVIII al qual fa costat un baix i massís campanar de torre, que aprofita murs d’una església anterior a l’actual, potser d’època romànica, però en tot cas sense cap característica que mereixi destacar-se. Una làpida de la façana de l’església recorda la resistència que el sometent local va fer als francesos els anys 1808-1809, cosa que salvà la població del saqueig.

El seu terme original anava del Montnegre a la mar i comprenia tot el terme actual de Canet de Mar. La primitiva església, existent el 1032, fou renovada al final del segle XI i consagrada el 14 d’octubre de 1090 per Berenguer, bisbe de Girona. És esmentada més tard per molta documentació, com les Rationes Decimarum o les llistes sinodals de Girona com una parròquia del deganat de la Selva, força rica i florent. En alguns documents és anomenada Sancti Aciscli de Valle Alta de Canet (1386); Canet es va emancipar del seu terme els anys 1579-80. Està dedicada a sant Iscle i santa Victòria i té també com a antics patrons sant Pere i sant Feliu.

Acta de consagració i dotació de Sant Iscle de Vallalta (14 d’octubre de 1090)

Berenguer, bisbe de Girona, acut a la Vallalta per a consagrar l’església de Sant Iscle, a la qual concedeix els delmes, les primícies, els alous i les oblacions dels fidels i les trenta passes per al cementiri, hi fixa el terme parroquial i la sotmet a la seu gironina.

"Anno Incarnationis dominice nonagesimo post millesimum, hera millesima centesima vicesima octava, indictione decimatertia, venit domnus Berengarius, sancte sedis Gerundensis episcopus in loco qui vocatur Vellalta; in quo die consecrationis dedit predictus presul prefate ecclesie decimas et primitias, et alodia, et oblationes fidelium tam vivorum quam etiam defunctorum; et insuper ex omni parte ecclesie cimiterium habens triginta legitimos passus; quod sub tali defensione et quietudine constituit ut aliquis homo cuiuscumque ordinis, honoris vel etatis, ibi aliquam violentiam quocunque tempore non inferat, sed ob honorem et reverentiam prefate ecclesie salvo munimine consistat.

Terminus autem prefate ecclesie sic se habet. Ab orientali parte terminatur in serra de monte de petra arrancada per Cap bon a Cap rodon, et ab erserma, et a rodal, et a poi de Faniol, et a Gistorleva, et Peirelola et per serra de arbolio usque in littore maris. Et a meridiana parte terminatur in undas maris. Ab occidentali quoque parte terminatur a petra fita per ipsam aquam usque ad roca de segur, et in sutirano margine de Pugosos, et in puix de ganafre, et usque in aqua de castellar, et de aqua de loredella usque in ipsa de Martes, usque in petra ferrera. Medietatem de ipsis decimis habeat sanctus Acisclus. A parte autem circi terminatur in serra montis nigri. Redditus vero huius ecclesie sunt per singulos annos duo cuniculi. Preterea subdidit predictus presul predictam ecclesiam taliter ditioni sedis Gerundensis, ut omni anno inde chrisma accipiat, et in omnibus eius institutis et preceptionibus pareat.

Scripta hec dos secundo idus octobris anno primo post trigesimum regni regis Philippi. + Berengarius, Dei gratia Gerundensis episcopi.

+ Hic crucis impressit signum levita Johannes. Poncius, notarius sancti Honorati sacerdos, qui hec dos scripsit die et anno quo supra."

[O]: Perdut. Potser el document de l’arxiu parroquial de Canet de Mar citat per Montsalvatje: Noticias históricas, XVIII, pàg. 167.

A: Còpia del segle XIX: Arxiu parroquial d’Arenys de Mar, Notes de Paladi Rodà, vol. II, f. 2.

a: F. Fita: Areñs de Mar, provincia de Barcelona. Datos inéditos anteriores al siglo XIII, “Boletín de la Real Academia de la Historiad”, VI, Madrid 1885, pàgs. 317-336, esp. pàgs. 334-335.


Traducció

"L’any de l’Encarnació del Senyor norantè després del mil·lenni, a l’era del 1128, indicció tretzena, el senyor Berenguer, bisbe de la santa seu de Girona, ha vingut a consagrar l’església que hi ha construïda en honor de Sant Iscle, al comtat de Girona, al lloc anomenat Vall-Alta. I en el present dia de la seva consagració ha dotat l’esmentada església amb els delmes, les primícies, els alous i les oblacions dels fidels, tant dels vius com dels difunts i, a més, amb el cementiri que conté la fondària de trenta passes a tot el voltant de l’església, que el resguarda sota tal protecció i pau de manera que ningú, sigui quina sigui la seva condició, honor o edat, no pugui cometre cap violència en aquell temple posat a la seva guarda.

La termenació de l’esmentada església és la següent: a la banda d’orient, a la serra de la muntanya de Pedra arrencada, el Cap bon, el Cap rodon, l’Eserma, el Rodal, el Puig de Faniol, la Gistorleva, la Peirerola i, per la serra d’Arboç, fins a les ones de la mar. A ponent també és termenada des de la mar vers Pedrafita i pel torrent fins a la Roca de Segar i en Futirrano cap al marge de Pugosos, al puig de Ganafre fins al torrent de Castellar, del torrent de l’Oradella fins al Martrès i fins a Pedraferrera. A la banda nord, limita amb la serralada de Montnegre.

Sant Iscle té la meitat d’aquests delmes. El rèdit d’aquesta església és de dos conills cada any.

A més, l’esmentat bisbe ha sotmès la dita església a la seu de Girona, de tal manera que cada any rebi el crisma i sigui amatent a les seves normes i manaments.

Aquesta dotalia s’ha escrit el dos dels idus d’octubre del primer any després del trentè del regnat del rei Felip.

+ Berenguer bisbe de Girona per la gràcia de Déu.+

+ Amb aquesta creu ha posat el seu signe el levita Joan.

Senyal de Ponç, notari de sant Honorat, monjo i sacerdot, que he escrita aquesta dotalia el dia i l’any amunt dits."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)