Situació
Exterior de l’absis, que deixa veure només la seva estructura romànica a les finestres de doble esqueixada.
Arxiu Gavín
Vilamulaca, poble dels baixos Aspres, és situat a la dreta de la ribera de Paçà, aigua avall del monestir del Camp. L’església de Sant Julià i Santa Basilissa és al centre de la població.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 35’ 22,2” N - Long. 2° 50’ 24” E.
Hom hi arriba a partir de Perpinyà per la carretera N-9, o bé per la D-37. Venint de Perpinyà per la carretera N-9, cal prendre a mà dreta l’encreuament de la D-2, que va de Vilamulaca a Sant Joan la Cella. (PP)
Història
Hom troba una primera menció d’aquest indret en una carta del 15 de maig de 973, per la qual una dona anomenada Romelles i el seu fill Adalbert, levita, donaven a Santa Eulàlia d’Elna el seu alou situat a Villa Mulaca. A la mateixa època, l’abadia de Sant Genís de Fontanes hi tenia també un alou, la possessió del qual li fou també confirmada el 981 per un precepte del rei Lotari.
Per tenir les primeres notícies històriques de l’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa cal esperar fins al segle XII. L’any 1132 hom confirmà una donació feta al priorat de Santa Maria del Camp, d’una honor situada a Vilamulaca, dins el delmari de Sant Julià. El proper monestir del Camp tenia dins aquesta parròquia importants drets senyorials i participava de les rendes parroquials. (PP)
Església
L’església parroquial era un edifici romànic de nau única capçada per un absis semicircular, posteriorment sobrealçada per motius de fortificació.
Malauradament, probablement al segle XIX, el sòl al nord i a l’est de la nau va ser rebaixat uns 3 m, fet que creà la necessitat de construir un talús que aguantés una bona part de la paret nord de la nau i d’un potent sòcol a la base de la capçalera. A més, tot l’edifici fou recobert de cap a peus d’una capa de ciment; una bona part de les parets nord i sud de la nau foren suprimides per establir-hi una mena de naus laterals, una torre campanar de mal gust edificada sobre la capçalera i altres elements.
Actualment, la part més intacta, l’absis, és desproveïda interiorment dels arrebossats moderns i presenta un aparell rústec en filades horitzontals i tres finestres amb arcs de mig punt. Exteriorment, sols la finestra central deixa a la vista el seu arc de mig punt. Totes tres són de doble esqueixada. La construcció del conjunt sembla que es pot datar dins del segle XI.
Interior de l’església amb l’absis, l’arc presbiteral i dos arcs formers d’estructura romànica.
Arxiu Gavín
A l’interior, un tram del cor molt estret i un arc toral separen la capçalera de la nau. Aparentment, aquesta sembla haver estat coberta (al segle XIII?) d’una volta de canó llis de mig punt suportada per arcs laterals, partint, no de pilars, sinó de permòdols de quart de cercle, dels quals subsisteixen els dos primers; els altres han estat suprimits amb la paret mateixa de la nau. Aquesta fou probablement substituïda per una biga de ciment armat sostinguda per una columna de la mateixa matèria. Al fons de la nau subsisteix un arc toral també suportat per permòdols.
Aquestes desencertades intervencions modernes han fet igualment desaparèixer el portal romànic primitiu que s’obria a la paret de migdia. (PP)
Epigrafia
Una cara de cadascuna de les dues pedres amb inscripcions, possiblement dels segles IX-X, descobertes dins l’esqueixada de la finestra nord-est de l’absis amb motiu d’una restauració.
Fotografies cedides per P. Ponsich
La restauració interior de la capçalera del segle XI, fa alguns anys, va comportar la descoberta de dues pedretes cúbiques amb grafits, encastades dins l’esqueixada de la finestra nord-est. Aquestes pedretes de calcària molt fina (o d’estuc?) fan 6 cm × 6 cm × 3 cm de gruix i són gravades, amb punta fina, amb antropònims, sobre cada cara principal. Sobre una es pot llegir:
AGILANE P[RES]B[ITE]RO (Agila, prevere) i a la cara oposada: RICHILIONE/TRASEMI/RO (Riquilo, Trasemir).
Sobre l’altra, en part feta malbé, es llegeix:
E[OF] i part de dues lletres incertes. GUITIZANE P[RESBI]TER (Guitiza, prevere).
I a la cara oposada: ANDE[G]ISO IUSCAFREDO
L’onomàstica i la grafia assignen una datació als segles IX o X d’aquestes pedres inscrites que cal interpretar com a pedres de fundació, les quals potser foren inserides primitivament dins el suport de l’ara d’altar de l’església anterior al segle XI (de la qual no es coneix cap referència, per bé que Vilamulaca sigui esmentat des del segle X). (PP)
Talla
Talla de la Mare de Déu, datada al segle XIII, que després de ser en una col·lecció particular va retornar a l’església d’on procedia.
Arxiu Gavín
A l’interior de l’església es conserva una marededeu de fusta que fa anys formava part d’una col·lecció privada i que des de no fa gaire temps ha retornat a l’església parroquial. La Mare, asseguda sobre una antiga càtedra els muntants de la qual són coronats per una bola, duu una túnica de plecs verticals, un mantell i un vel que emmarca els cabells. Amb la mà dreta havia sostingut un fruit força desproporcionat, probablement refet, que en l’actualitat ja no conserva. El Nen, assegut al mig de la falda de la Mare, sosté el Llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la mà dreta —no conservada— devia fer l’actitud de beneir.
Aquesta imatge, de tradició romànica, cal datar-la dins el segle XIII, tot i que posteriorment a la Mare de Déu de Tuïr. (MD)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 172-173
- Cazes, 1990, pàg. 61.