Situació
Absis del temple amb l’antic enllosat i el ràfec suportat per un fris de mènsules que descansa en dues lesenes raconeres.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Martí és als afores del nucli urbà de Gia, al nord, sobre la pista que porta a Plan, dins la mansió fortificada dels Nerín Móra, però perfectament visible des de l’exterior.
Mapa: 31-9 (179). Situado: 31TBH919113.
Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JAA)
Història
De l’església de Sant Martí no es tenen referències documentals del seu passat medieval. Tot i això és molt probable que hagués estat durant l’edat mitjana l’església pròpia dels senyors de Gia, és a dir, dels Beranui.
Fou una església inclosa dins el bisbat de Roda-Lleida fins a la creació del bisbat de Barbastre el 1571. (JBP)
Església
Planta de l’església, ampliada amb capelles laterals i una sagristia adossada a l’angle sud-est.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat, molt reformada, i capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre directament a la nau.
La nau ha estat alterada per la construcció de capelles, que obren els murs laterals, fins a fer desaparèixer quasi totalment els murs originals, llevat del sector de ponent del mur sud, on s’obre la porta, reformada dins l’estil neoclàssic i aixoplugada per un porxo. Una sagristia adossada a l’angle sud-est completa la transformació de l’edifici, que malgrat les modificacions sofertes no ha perdut el seu caràcter de temple medieval.
A l’absis s’obren dues finestres de doble esqueixada, una de centrada, i l’altra en el costat sud, paredada per l’obra de la sagristia. Una altra finestra, del mateix tipus però refeta, s’obre a la façana de ponent, la qual és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.
Les façanes no tenen ornamentació llevat de l’absis, on es conserva un ràfec en cavet suportat per un fris de mènsules, que descansa en dues lesenes raconeres, que resolen la unió del semicilindre absidal amb el tester de la nau.
L’aparell és molt regular, fet amb carreuó de pedra calcària ben escairat, sense polir, disposat en filades uniformes i ordenades, en les quals destaca una filada estreta de gres vermell, disposada com una faixa en el semicilindre absidal, a l’altura de l’ampit de la finestra, amb una clara intenció decorativa. L’arc de la finestra és fet amb una llinda de pedra tosca, retallada en arc, que palesa un refinament constructiu compatible amb les altres característiques de l’edifici, les quals es poden considerar clarament com les d’una obra de la plenitud del segle XII. (JAA)
Frontal
Frontal d’altar, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb la representació de sant Martí al centre i diversos episodis de la seva vida als costats.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal d’altar pintat i estucat que procedeix de l’església de Sant Martí de Gia. Ingressà l’any 1932 amb la col·lecció Plandiura i porta el núm. MAC 3 902 de l’inventari.
El frontal presenta una temàtica relacionada amb la vida i els miracles de sant Martí bisbe. Al centre, la figura del sant sota pal·li amb columnes ocupa gairebé un terç de la taula. A banda i banda dues escenes se superposen i són separades per sanefes amb elements vegetals. Tant la taula com el muntant es troben recoberts d’una decoració en estuc, treball similar al d’altres frontals de la mateixa comarca o de comarques properes, com ara els de Boí, Sant Climent de Taüll, Betesa o Cardet. En els tres primers el relleu a manera de retícula és comú al del nostre frontal.
El muntant és decorat amb una sèrie de cercles, alguns dels quals inscriuen figures d’animals (alguns són lleons rampants), sobre un fons de relleu pla semblant al de la taula. La part baixa del frontal ha perdut bona part de la decoració atès el mal estat en què es conserva. El biaix que marca el desnivell de la taula és pintat de color vermell i sobre d’ell hom veu diverses inscripcions: a dalt llegim per tres cops el nom SCS MARTIN, a més del d’IHS (Jesús), el qual acompanya el sant en l’escena de la partició de la capa; a baix hi ha la inscripció més interessant, IOHS(ANNES) PINTOR ME FECIT. Aquest tipus de llegenda és significatiu no tant per oferir el nom de l’artista, que no ens identifica cap artista concret, com per ser un cas gens habitual en l’època del romànic. Només sabem d’una inscripció similar a Catalunya: es tracta del Mestre Alexandre, que pintà la taula d’altar de Sant Genis de Fontanes.
La figura del sant, al centre de la taula, ha estat representada seguint la fórmula majestàtica que sol caracteritzar la imatge de Crist. Seu sobre un tron tipus cofre amb coixí; duu mitra, nimbe dibuixat per una línia força prima i bàcul, i beneeix amb la mà dreta; vesteix mantell, túnica i dalmática, amb decoració a manera de pedreria. És aixoplugat per un arc suposadament trilobat, tot i que el lòbul central s’ha eixamplat considerablement, sostingut per dues fines columnes amb capitells i bases a manera de capitells, tot constituint una mena de baldaquí.
A banda i banda de la figura central, hom ha representat quatre escenes diferents, separades per sanefes de palmetes seriades similars a les que trobem als frontals de Sagàs, Betesa i Cardet. La primera, a dalt a l’esquerra, presenta un dels episodis més coneguts de la vida del sant: la partició de la seva capa per la meitat amb una espasa(*) per donar-ne una part a un pobre, identificat en una inscripció a la part superior amb Jesús. Aquest duu nimbe, mentre que Martí en aquesta escena no en duu; tanmateix, ambdós porten barret, la forma del qual sembla recordar els que duien els pelegrins (sobre aquest aspecte vegeu el vol. I, pàg. 392, d’aquesta obra). Les restes de policromia que es conserven són força escasses —fet que es repeteix en tot el frontal—; tan sols resta pintat el cavall i algun fragment de cadascun dels personatges.
L’escena contrària (superior dreta) mostra Martí bisbe celebrant la missa davant un altar i acompanyat de dos acòlits. El primer va vestit amb la mateixa indumentària que a l’escena central; els acòlits porten túniques amb una de les mànigues força llarga; a la banda dreta hi ha l’altar, amb els elements necessaris —calze, creu i estovalles de lli i pedreria—, el bàcul del sant i a dalt la mà de Déu que surt d’entre els núvols. L’episodi representat és el de la túnica curta, que és el següent: Martí demana a un ardiaca que doni a un pobre que hi havia a l’església algunes robes per tal que es pugui vestir; veient que l’ardiaca no ho fa, el sant es desprèn de la seva túnica i la dóna al pobre; tot seguit, l’ardiaca demana al sant que celebri la missa i aquest li diu que mentre el pobre estigui nu ell no pot fer missa; més tard l’ardiaca compra una túnica i la dóna al bisbe, però amb les presses no veu que la suposada túnica és una pènula, o túnica curta; malgrat tot, el sant es vesteix i surt a celebrar missa; en el moment en què alça les mans les mànigues deixen al descobert els braços, però dos àngels —en el nostre frontal, la mà de Déu— cobreixen els braços del sant amb braçalets d’or —d’altres versions diuen que fan créixer les mànigues—. És curiós el fet que, en aquesta obra, les mànigues llargues no han estat atribuïdes al sant, sinó als acòlits que l’acompanyen.
L’escena inferior esquerra, sense cap mena de policromia, és força més complicada d’interpretar. Hi apareix en una banda el sant ressuscitant un mort, acompanyat de dos personatges, i al costat la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, coronada i asseguda en un tron. Potser correspon, com ja indicà Gudiol i Cunill (1929, pàg. 255) i, més tard, Sureda (1981, pàg. 341), a l’episodi en què Martí ressuscita un nen encara no batejat, el qual després bateja immediatament. Tanmateix, pot respondre al fet que el frontal fou concebut en un moment àlgid del culte marià i de les vides de sants, al segle XIII. De fet, la imatge de la Mare de Déu apareix totalment desconnectada de l’escena de la resurrecció; Maria es gira vers la figura central de la taula.
La darrera escena correspon a l’últim episodi de la vida del sant, quan tot d’una se sent força malalt i, acompanyat d’altres monjos de la comunitat, se li apareix el diable, al qual increpa i li contesta que en aquell mateix moment lliurarà la seva pròpia ànima a Déu, i efectivament mor. Martí apareix estirat sobre un llit i cobert amb un llençol que ha estat decorat amb els quatre pals i alguns elements habituals en heràldica, com són els escacs i els xebrons o triangles sobre una base.
Estilísticament, hom ha situat aquest frontal dins l’anomenada Escola de Lleida, grup format fonamentalment per obres mobiliàries similars en les quals la característica principal és la utilització de l’estuc com a tècnica de farciment que atorga al conjunt un caire de riquesa ornamental, que recorda les obres realitzades amb metalls preciosos i pedreria. El tipus de dibuix de les figures, com també dels elements generals que integren les escenes, acosten aquest frontal a dues taules concretes, que són la de Boí i la de Sant Climent de Taüll. L’estil general del conjunt denota una tendència pròpia del primer gòtic francès, i el moment en què cal situar-lo és la meitat del segle XIII. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs. 24-27
- Benedicto, 1995, pàgs. 100-102
Bibliografia sobre el frontal
- Richert, 1926, pàg. 38
- Cook, 1929, pàgs. 17-24
- Post, 1930, I, pàgs. 271-272
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 54
- Frontales románicos, 1944, núm. 55
- Cook, 1960, pàg. 25
- El arte románico, 1961, pàg. 183
- Gudiol i Ricart, 1971, pàg. 18
- Ainaud, 1973, pàgs. 194-196
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 80-81
- Borrás-García, 1978, pàgs. 400-405
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 167
- Sureda, 1981, pàgs. 216, 247, 341-342, 344
- Dalmases-José, 1985, pàg. 208
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs. 26-27
- L’època de les catedrals, 1988
- Ainaud, 1989, pàgs. 108,110-111
- Prefiguració, 1992, pàgs. 193-195
- Signos, 1994, pàgs. 354-355
- Kyrios, 1995, pàg. 14