Situació
Façana nord de l’església amb el campanar, la part millor conservada de la primitiva obra romànica.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Vicenç és al límit nord del nucli urbà del poble de Gia, el qual és situat a 1 162 m d’altitud en els primers altiplans i a l’esquerra del barranc que porta el seu nom.
Mapa: 31-9 (179). Situació: 31TBH919110.
De la carretera C-139 de Castilló de Sos a Benasc, cal agafar, vora el Ru, un branc a mà esquerra que tot seguint el barranc de Gia, arriba fins al poble homònim. (JBP)
Història
El lloc de Gia és documentat des de l’any 1018. Uns quants anys més tard, vers el 1070, el rei Sanç Ramírez, en la dotació feta en favor del priorat de Sant Pere de Taverna, que incorporà aleshores al cenobi de Sant Victorià d’Assan, li feu cessió d’un home franc de Gia, dit Vidal, juntament amb la seva família i els seus béns.
L’any 1099, el rei Pere I d’Aragó, tot complint la promesa feta en la batalla d’Alcoraz, va concedir la vila de Gia amb els seus termes a l’esmentat priorat de Sant Pere de Taverna; tanmateix, el rei, en aquesta donació, respectà els drets que tenia Ramon Amat, tinent de Gia, de manera que el monarca es comprometia a salvaguardar la tinença vitalícia d’aquest cavaller o bé canviar-la per uns altres béns. El mencionat Ramon Amat és titulat “senior in Gia” en un escatocol reial datat l’any 1122. A la mort del rei Pere I d’Aragó, la vila de Gia restà en poder del llinatge dels Beranui.
Alfons I el Bataller, germà i successor de Pere I d’Aragó, essent al castell de Calassanç per tal d’entrevistar-se amb el comte de Barcelona l’any 1126, confirmà al priorat de Sant Pere de Taverna i a l’abat Duran del monestir de Sant Victorià d’Assan, la vila de Gia en sufragi de les ànimes dels seus pares i avantpassats. Tampoc en aquesta ocasió no es produí el traspàs, ja que consta en un document de l’any 1184 que, amb motiu d’una visita d’Alfons I el Cast al monestir de Sant Victorià, foren plantejades diverses qüestions al monarca sobre els drets que tenia el mencionat cenobi, entre les quals figura la possessió de Gia, que seguia en mans dels Beranui, en concret de Bernat de Beranui i d’altres cavallers; s’arribà aleshores a un compromís definitiu que consistí en el reconeixement dels drets monàstics i la divisió del feu de Gia, del qual podria resultar una doble parroquialitat: d’una banda, l’església de Sant Vicenç, de domini eclesiàstic, i de l’altra, la de Sant Martí, pròpia dels Beranui.
De l’església parroquial de Sant Vicenç no es disposa de referències documentals d’època medieval. Tanmateix, com ja s’ha dit, degué dependre del monestir de Sant Victorià, i estigué inclosa al bisbat de Roda i després al de Lleida. Al segle XVI, quan l’any 1571 es creà el bisbat de Barbastre, aquesta parròquia, com tantes altres esglésies d’aquesta zona de la Ribagorça, hi restà integrada. Fins a la fi de l’antic règim el lloc de Gia consta com a senyoriu eclesiàstic de Sant Victorià d’Assan. (JBP)
Església
Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó, al qual manca tota la capçalera, que fou substituïda l’any 1901 per un nou presbiteri; aquesta reforma, juntament amb una desafortunada remodelació a la façana sud i el sobrealçament de les cobertes, ha desfigurat totalment l’edifici medieval, del qual, els elements més vistents es concreten a la façana oest i tota la banda nord, on es conserva, perfectament identificable, la façana de la nau, i sobretot el seu campanar. Aquest és una massissa torre prismàtica, molt reformada a la part superior, amb una curiosa escala encastada en el gruix del mur est que respon a un procés constructiu, encara medieval, però posterior a l’església original; això es palesa en el seu interior, on es conserva part del ràfec de l’edifici primitiu, que almenys en aquest sector de l’extrem est de la façana nord era decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, de les quals només resten les mènsules.
L’aparell és format per carreus petits, ben tallats i escairats, disposats en filades uniformes i desiguals, molt més rústegues en els murs de l’església que en el campanar, on els carreus són més ben tallats. Tanmateix, en tots dos casos es palesa un tipus de construcció ja evolucionat, datable entre la primera meitat del segle XII, per a l’església, i la fi del segle o l’inici del següent per al campanar. (JAA)
Bibliografia
- Moner, 1878-1880
- Serrano, 1912, pàgs. 39-40
- Ubieto, 1951, doc. 61, pàg. 297
- Martín Duque, 1956, docs. 317 i 395; 1965, docs. 61 i 62
- Boix, 1982, doc. 426
- Benedicto, 1995, pàgs. 103-107