Situació
Portada de l’església del segle XII, inicialment al mur de migjorn i traslladada posteriorment al mur de ponent.
ECSA - LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea
El poble d’Odelló és situat als vessants del roc de la Calm. L’església parroquial de Sant Martí és a l’interior de la localitat. Una de les seves façanes dona al carrer i l’altra a una petita placeta.
Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 29’ 56” N - Long. 2° 2’ 7” E.
Per a anar-hi, cal seguir la carretera N-116 des de la Guingueta d’Ix i després d’haver fet 15 km agafar una carretera local, a mà esquerra, en direcció nord-oest, que va a Vià i Odelló. (RMAE)
Història
Aquesta església parroquial fou una dependència de Sant Martí del Canigó. El primer esment de la parròquia d’Odelló es troba en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document suposadament escrit l’any 819, però que en realitat fou redactat cap al final del segle X. El terme d’Odelló pertanyia directament als comtes de Cerdanya, fins que el comte Guifré II de Cerdanya, poc abans d’entrar com a monjo a l’abadia del Canigó, en va fer donació l’any 1035 a aquest monestir. Guifré II donà la villa Odelonis amb la seva església i tot el seu territori. Aquesta possessió fou confirmada a l’abadia de Sant Martí del Canigó pel papa Alexandre III en una butlla del mes de juny del 1163. Des de la fi del segle XII Odelló tenia el seu batlle (baiulus), que administrava el poble en nom de l’abat del Canigó, el seu senyor. L’any 1366, l’abat del Canigó Ramon Berenguer afranquí dels mals usos els homes d’Odelló. Odelló romangué sota la senyoria de l’abadia del Canigó fins a la seva supressió, poc abans de la Revolució Francesa.
La parròquia d’Odelló va pertànyer al bisbat d’Urgell fins el 1803. (MD)
Església
Planta i alçat de la portalada, a escala 1:40, situada ara al mur de ponent, l’element romànic més interessant d’aquesta antiga església.
LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea
Es tracta d’una església datable al segle XII, molt modificada; té una nau, de planta rectangular, amb un absis semicircular i un campanar de torre. L’element més interessant és la portalada, situada inicialment a migjorn i traslladada posteriorment a ponent.
La nau és coberta amb una teulada de pissarra de dues aigües. La torre és adossada a la façana N, des d’on arrenquen, anivellats, els murs d’uns edificis que envolten l’església i que oculten l’absis, del qual només es veu, des del carrer, la part superior. La torre té una coberta de pissarra de quatre aigües. Entre les modificacions apreciables, cal esmentar el canvi de situació de l’accés i l’augment d’alçada amb l’addició d’un nivell.
La portalada té dovelles bisellades a l’arc interior i una arquivolta estriada amb cantell arrodonit molt ample, que recolza sobre dos capitells; les columnes de fust cilíndric que sostenen els capitells recolzen directament a terra, sense base. La porta és interessant per la seva antiguitat i pel treball de la ferramenta. Sobre la portalada una inscripció cita dues dates, 1045 i 1861, aquesta darrera data corresponent a l’última restauració. Al davant de la portalada hi ha una reixa de ferro disposada horitzontalment damunt d’una fossa, que té per objecte impossibilitar l’entrada dels animals i especialment dels llops. Aquest reixat és anomenat trencacames.
L’accés és per sota el cor, després d’un petit atri. A l’interior s’observa la coberta de la nau, de volta de canó de perfil apuntat. Tot i que a l’interior els paraments són enguixats, encara és visible l’obertura cegada corresponent a l’antiga situació de la porta. (LICS-JCR-ERR)
Portada
La portada romànica, al mur de ponent, és de petites dimensions, estreta, i degut al sobrealçat del terreny del voltant, ha quedat en un nivell inferior. Els dos capitells de granit són esculpits, però molt malmesos pel pas dels anys, i recolzen, com ja s’ha dit, sobre dues columnes sense base. Els dos capitells són adornats amb caps humans i un animal rampant, que podria representar un lleó. (MD)
Marededeu
Talla de la Mare de Déu tal com es conserva en l’actualitat.
ECSA - A. Roura
A l’església parroquial d’Odelló es conserva una bella talla romànica de la Mare de Déu que cada estiu és portada a Font-romeu. La imatge fa 62 cm d’alçària; està asseguda en Majestat en un tron de quatre columnetes molt semblant al de Prats de Balaguer; les de la part del davant del setial són les úniques acanalades i les de darrere són llises. Tallats en bisell sobre el marxapeu del tron, descansen els peus de la Mare. Vesteix túnica i a sobre, com de costum, un gran mantell que cau sobre els genolls, no pas en tres ondulacions harmonioses com a Cornellà de Conflent o a Prats de Balaguer, sinó en plecs verticals. La túnica i el mantell són daurats. Té una incisió al cap per a sostenir una corona de metall, però primitivament, com a Prats de Balaguer, portava una corona esculpida, de la qual resta només la diadema. Tan sols alguns detalls de la posició de les mans de la Mare la distingeixen de la de Prats de Balaguer. Mentre que la mà esquerra descansa sobre l’espatlla de l’Infant, signe de protecció, la mà dreta té el palmell girat cap amunt per sostenir un objecte avui desaparegut, probablement una poma. Però aquestes poques variants no minven gens el seu hieratisme. El Nen Jesús està assegut al mig de la falda, vestit amb una túnica i un mantell que li creua fins a l’espatlla esquerra. Sobre el genoll dret, el mantell fa com una rodona força mal feta, la qual a Cornellà, trobem al genoll esquerre.
També com a Cornellà, al cap del Nen —de perfil acusadament semític— es distingeixen alguns rulls; no porta corona. La posició de la mà dreta és com la de la Mare, amb el palmell girat cap amunt. No beneeix, doncs, amb la mà, com erròniament diu J. Martí i Sanjaume (1927, pàg. 37). La imatge és del segle XII. Molts testaments dels segles XIII i XIV contenen deixes consistents en diners, oli i ciris a favor seu (Martí, 1927, pàg. 37).
És difícil de dir, en canvi, què se n’ha fet de la imatge de Santa Maria de Vià que es guardava a l’església parroquial de Santa Coloma veïna de la d’Odelló, la qual també rebia donacions testamentàries als segles XIII i XIV (Martí, 1927, pàg. 88). (MD)
Ferramenta
La porta és enterament coberta per una ferramenta típica de l’època romànica, destinada a enfortir la fusta i a evitar l’acció dels lladres.
El treball del ferro forjat és el tradicional; a partir d’una estructura central rectilínia neixen unes formes cargolades a manera de volutes amb l’objecte de cobrir la màxima superfície dels batents de la porta. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca, 1668, ap. CCCCXXXIX, cols. 1134-1136
- Monsalvatje, 1899, vol. 9, ap. XXXI, pàgs. 270-274
- Ordeig, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8
Bibliografia sobre la marededeu
- Martí, 1927, pàgs. 37 i 88
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 292
- Delcor, 1970, pàgs. 45-46