Situació
Interior de l’església, totalment transformat per obres posteriors a l’època romànica, però que deixa endevinar l’estructura original, sobretot en l’arc triomfal, rebaixat, que neix al darrere dels brancals.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Miquel presideix la petita caseria de Vivers, poble dels baixos Aspres, situat al centre del terme, prop de la capçalera de la ribera de Vivers.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 31’ 49,8” N - Long. 2° 45’ 49,2” E.
Vivers és 2 km al nord-oest de Sant Joan de Pladecorts, i uns 4 km al sud-est de Llauró. El poble és travessat per la D-13, de Llauro a Sant Joan de Pladecorts.
Història
El topònim del lloc de Vivers apareix documentat l’any 987, en què els germans Servusdei, Arnau i Eribert donaren a l’abadia de Santa Maria d’Arles l’alou de Planicurtis (Pladecorts), situat al territori de Vivers. Tot i l’antiguitat del lloc i del seu temple parroquial, tal com reflecteix aquest document i la lipsanoteca que es guarda al seu interior, de l’església de Sant Miquel no s’han trobat referències escrites fins al segle XIII. Hom sap que l’any 1275 Pere de Camprodon, comanador de l’orde del Temple a Perpinyà, va fer donació a Ramon Mercer d’una borda entre Sant Joan de Pladecorts i Sant Miquel de Vivers.
Església
Es tracta d’una modesta església romànica de nau única, capçada per un absis semicircular. La nau és coberta de fustam i és difícil, en l’estat actual, de saber si mai fou proveïda d’una volta. La paret meridional mostra un important desplom que podria haver provocat l’esfondrament d’aquesta possible volta. L’arc triomfal, rebaixat, amb el seu naixement per darrere dels brancals, és almenys de tradició preromànica, però l’absis és plenament romànic i ha conservat exteriorment unes juntes prismàtiques, típiques del segle XII. La porta, d’arc de mig punt i oberta al mur de migdia, i l’aparell dels murs, són també atribuïbles al segle XII.
Talla
No fa gaire temps hom va localitzar a l’interior de l’església, guardada en un calaix, la talla d’un santcrist força malmesa. Presenta el cap destacat del cos i li manquen els braços; és coronat i duu un perizoni curt, amb plec en V al davant. Queda poca cosa de la seva policromia, i li caldria una restauració urgent. Tot i que és de factura més aviat popular, es pot equiparar al Crist de Talau (Conflent), i, per tant, pot ser atribuït al segle XIII.
En pitjor estat de conservació es troba una creu de fusta, trencada en tres o quatre trossos i gitada a l’antic cementiri. És de tipus processional, amb els braços acabats en palmetes tot imitant les creus d’orfebreria, i ha perdut tota traça de policromia. Cal datar-la a la darreria del segle XIII o a l’inici del XIV.
Són bones, en canvi, les condicions en les quals es conserva la talla de la Mare de Déu. És asseguda, amb el Nen en posició sedent, però pujat al damunt del seu genoll esquerre. La Verge duu túnica, mantell i corona, i el Nen té l’actitud de beneir i ensenyar el Llibre, i no porta corona. La imatge, però, és tardana i pertany ja al segle XIV. (PP)
Lipsanoteca
Tres aspectes de la lipsanoteca d’estuc que es conserva a l’interior de l’església, l’anvers on hi ha els tres forats per a contenir relíquies, el revers amb relleus de flors o estrelles i dos dels laterals, amb tiges vegetals i algunes inscripcions.
ECSA - A. Roura
L’objecte més preciós de l’església de Sant Miquel de Vivers és, sens dubte, una lipsanoteca d’estuc descoberta al mateix temps que el Crist. Ha estat treballada en un paral·lelepípede més o menys quadrat (18 a 18,5 cm de costat per 8,5 cm d’altura) i és decorada en totes les cares, llevat d’una en què hi ha una llarga inscripció gravada.
Tres dels laterals són ornamentats amb sanefes curtes, compostes de mitges palmetes contraposades sorgint d’una mateixa tija, tot definint una mena de S. La cara inferior és decorada amb quatre elements florals, a manera d’estrelles, inscrits per sengles quadrats. En canvi, la cara superior és la més complexa: té tres cavitats cilíndriques, que eren tancades per una tapadora (dues de pedra verda i l’altra d’estuc); la resta de la superfície és ornamentada amb palmetes i flors com les de la cara inferior.
El darrer lateral presenta, escrita en cursives barrejades amb capitals, la llista dels fidels que van participar en la col·locació de la lipsanoteca, o reliquiari, a l’altar: homes i dones, entre els quals els preveres Seniofred, titular de l’església, Amell, Witica i Gaucelm. Es restableixen aquí les lletres abreviades, renunciant a trobar una significació plausible a les darreres lletres, dubtoses, de la cinquena línia. La inscripció diu:
SENIOFREDUS P[res]B[ite]R GAUCELMUS P[res]B[ite]R
AMELIUS SACERDOS SENIOFREDUS VER
GELL E[t] SIBIA SUSANNA SPERA[n]D[e]0 ENGO[n]TE
ADROARIUS POZO ALBARIG CU[m] OM[n]IUM CO[n]SANG[ui]
NEORU[m] BENEFACTORU[m] NOSTRO[rum] [...] ENN
ILLO AGILLA CU[m] AN[im]ARU[m] SUARU[m] WITICA P[res]B[ite]R
GAUCELMUS P[res]B[ite]R
Que vol dir:
“Seniofred, prevere, Gaucelm, prevere,
Amell, prevere, Seniofred, Vergell i Sibia [Sibil·la?], Susanna, Esperandéu, Engonte,
Adroer, Pozo, Albarig, amb tots els parents
(i) benefactors nostres [...] enn
illo Agil·la amb llurs ànimes, Witica, prevere”
“Gaucelm, prevere”
El nom de Gaucelmus presbiter, inscrit en segon lloc i repetit al final amb grans caràcters, podria fer pensar que es tracta de l’autor de la inscripció i de la lipsanoteca. Però, perquè no n’hi hagi cap dubte, tornem a trobar la mateixa signatura a l’entorn d’una de les cavitats per a les relíquies: “GAUCELMUS P[pres]B[ite]R ME FECIT” (Gaucelm, prevere, m’ha fet). A més, al damunt de la cavitat veïna hom encara llegeix el nom de “SENIOFREDUS P[res]B[ite]R”, el qual devia ser, sens dubte, el prevere titular de l’església de Vivers.
La datació es pot establir a partir de l’estudi paleogràfic i, més encara, onomàstic, de la inscripció. De l’estadística dels noms de persones d’uns tres mil documents alt-medievals rossellonesos, llenguadocians i catalans resulta que, sobre una dotzena de noms la lectura dels quals és certa, la meitat, correntment utilitzats als segles IX i X, semblen haver estat més rarament usats al segle XI i sols en el primer quart o primer terç per a tres d’aquests (Agilla, Amelius, Adroarius). Els altres no franquegen el segle X (Albarig o Albaric, Engonte —nom de dona— Sperandeus, Witica o Witiza). Nogensmenys sembla que cal atribuir al segle X, més que no pas al IX, aquesta inscripció, particularment a causa de la forma típica (i abundantment documentada) de Seniofredus (la forma habitual, al segle IX, era Sunnefredus o Suniefridus).
Notable inscripció de lletres cursives i capitals que ocupa tot un lateral de la lipsanoteca trobada a l’església, amb els noms dels fidels que van participar en la consagració del temple.
ECSA - J.L. Valls
La lipsanoteca de Vivers revela, doncs, el nom —el del prevere i escrivà Gaucelm— del més antic escultor ornamentista conegut, sobre estuc, de l’escola rossellonesa, tal com es manifesta amb el Mestre de Sant Genís de Fontanes (vers 1019-20), autor del retaule de Sant Genís i de la finestra de Sant Andreu de Sureda. Però el seu principal interès és el d’aportar un preciós exemple de com un prevere, escrivà i ornamentista de manuscrits, podia treballar l’estuc amb la tècnica de bisell, la mateixa que hi ha sobre les “llindes” de Sant Genís i de Sant Andreu i sobre la finestra i l’ara d’altar de Sant Andreu. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Cazes, 1990, pàg. 93.
Bibliografia sobre la lipsanoteca
- Ponsich, 1980a.