Aquest vell monestir ribagorçà es localitzava a l’extrem ponentí del comtat, entre els pobles de Seira i Barbaruens, a la riba esquerra del barranc de Barbaruens. Al segle XI el ric arxiu d’aquest monestir anà a parar a Sant Victorià de Sobrarb, on molts dels pergamins van ésser manipulats, falsificats, o simplement perduts, cosa que dificulta escriure’n la història. Taverna es troba a la zona de contacte amb la capçalera del Cinca, a la vall del Cinqueta, coneguda d’antic com a pagus Gestaniensis. Tal com suggereix l’acta de dotació de Santa Maria d’Urgell, en un primer moment Sant Pere de Taverna degué ser el cap eclesiàstic d’aquesta demarcació. En principi, totes les parròquies d’aquest pagus i el monestir de Sant Pere de Taverna depengueren del bisbat d’Urgell. L’any 840 el bisbe Sisebut d’Urgell deixà en testament a Sant Pere de Taverna dos llibres De Trinitate de sant Agustí, fet que confirma les intenses relacions amb la mitra urgellesa. Tradicionalment la casa de Taverna gaudí de gran devoció ja que conservava un suposat braç de l’apòstol. El primer instrument propi del monestir és la famosa falsificació de “la Canònica de Taverna”, estudiada per R. d’Abadal, segons la qual Sanç II Abarca li concedí la facultat de pasturar els seus ramats en tota la terra del seu regne sense pagar cap dret, sota pena de mil sous als contraventors, quantitat que es repartirien a parts iguals el rei i el monestir (any 987). Podem suposar que aquesta falsificació va ésser farcida sobre un fons històric que devia explicar l’expansionisme de la dinastia pamplonesa, fet ben palès en l’acta de consagració de Güel (996). L’any 1017 l’abat Aster de Taverna apareix a la seu d’Urgell com a elector del nou bisbe Borrell de Ribagorça. I també trobem esment d’un Martí “abbas de Taverna” que, vora el bisbe Arnulf, era present el 1044 al monestir d’Alaó. El 1076 el rei Sanç Ramírez annexà Sant Pere de Taverna a l’abadia sobrarbesa de Sant Victorià d’Assan. El rei Sanç Ramírez donà a Sant Victorià el monestir de Taverna, fundat en honor de sant Pere, el qual dotà amb un home a Erist dit Baró, amb la seva família i els seus béns, un altre a Eressué dit Cèntul, amb la seva família i els seus béns, un altre a Gia dit Vidal, home franc seu, amb la seva família i els seus béns, i un altre a Navarri dit Ató, amb la seva família i els seus béns. L’any 1108, el papa Pasqual II en el privilegi pontifici expedit a favor de Sant Victorià, ordenà que el priorat de Sant Pere de Taverna, tal com era aleshores, restés per sempre més subjecte a l’abadiat exempt. Així, doncs, des del 1076 i fins a la desamortització del segle XIX Sant Pere de Taverna restà com a priorat d’aquest abadiat nullius, progressivament anul·lat per la casa matriu. La casa de Taverna conservà, però, la devoció popular envers les sagrades relíquies que guardava, cosa que li comportà més d’una vegada el favor reial. Així, l’any 1084, essent a Montclús, el rei Sanç Ramírez confirmà a Grimau, abat de Sant Victorià, i a Sigibrand, prior de Sant Pere, diversos privilegis entre els quals figurava l’esmentada falsificació.
Pere I d’Aragó i de Ribagorça pujà fins a Sant Pere de Taverna i, complint la promesa feta a la batalla d’Alcoraz, decisiva en la conquesta d’Osca, donà a Sant Pere el poble de Gia amb els seus termes, de manera que el rei es comprometia a fer un canvi amb Ramon Amat, llavors tinent de la vila (1099); compromís que va dur a terme finalment Alfons el Bataller l’any 1126. Poc després Ramir II passà llargues temporades a Terrantona i pel febrer del 1135 lliurà a Sant Pere de Taverna, per a lluminària i per les ànimes de la seva família, el Vilar de Bardaixí amb tots els homes, heretats i possessions. Igual que els seus avantpassats, aquest rei demostrà una afecció especial per dita casa i consta que acudí en alguna ocasió al monestir. Un instrument ovarrès del 1135 recull la signatura de Ramon Galí, prior de Taverna.
Segons sembla, amb el canvi de dinastia i les aprisions senyorials, sobrevingué la decadència de la comunitat. N’és una bona prova el trasllat a Graus de la fira que se celebrava des de temps ancestrals, segons suggereix el topònim, a Sant Pere de Taverna (1201). Les possessions del priorat de Taverna, després dels canvis amb Sant Victorià, restaren reduïdes als dominis més propers:
Seira, Avi, Barbaruens, Navarri, Relaspe, les Collades, i Agascaldas de Bardaixí. Dóna una bona idea de la seva vàlua la dècima papal del 1280, en la qual el prior Pere de Girbeta va ésser taxat només amb 20 sous, és a dir, la meitat que Ovarra i la dècima part que l’abat de Sant Victorià d’Assan.
La casa fou restaurada i l’església bastida de nou en temps del prior Joan de Mur, que va obtenir una butlla i privilegis d’indulgències del papa Lleó X i d’alguns cardenals afavorint la devoció dels pelegrins (1514). L’any 1571 fou interinament annexat al nou bisbat de Barbastre, però l’abat de Sant Victorià n’aconseguí la restitució dels àrbitres nomenats per Felip II (1594) i passà finalment al priorat de Campo.