Situació
Els vestigis de l’antiga església parroquial de Sant Pere es conserven a l’església parroquial actual de Santa Maria de la Victòria, situada al centre de la vila de Tuïr.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 41’ 54,6” N - Long. 2° 45’ 22,8” E.
L’itinerari que duu a Tuïr és el mateix descrit en la monografia precedent. (PP)
Història
Hom troba les primeres referències a la vila de Tuïr en el cartulari de Sant Miquel de Cuixa, monestir que havia adquirit, al segle X, propietats al lloc mitjançant diverses donacions. Una d’aquestes anà a càrrec de Miró, levita, aleshores ardiaca (fill del comte de Cerdanya Miró II el Jove, i futur bisbe de Girona), que donà l’any 957 el seu alou situat “in adiacencia Sancti Petri de Tuhir”, primer esment a la parròquia i a l’església de Tuïr. Aquestes possessions foren confirmades al monestir de Cuixa per les butlles de Joan XIII (968) i de Sergi IV (1011).
L’església parroquial esmentada el 957 fou reedificada al segle XII. Aquesta ho fou encara enterament als segles XVI i XVII i una altra vegada profundament modificada entre els darrers anys del segle XVIII i l’inici del XIX, quan va ser dedicada a la Mare de Déu de la Victòria. El 1816 fou de nou consagrada. Actualment, a l’església de la Mare de Déu de la Victòria es conserven vestigis i mobiliari del temple romànic, com ara alguns carreus reutilitzats i d’altres elements que s’estudien a continuació. (PP)
Escultura
Arquivolta amb decoració escultòrica i làpida de difícil lectura que es troben encastades en el mur meridional de l’església.
ECSA - A. Roura
Una de les restes que es conserven de l’església romànica de Tuïr és una arquivolta esculpida, que avui es troba encastada a la paret meridional de l’església actual. La seva decoració es compon d’una trena que insereix flors i palmetes en un relleu pla. La trena és definida per l’encreuament de dos brins, els quals han estat treballats amb dues bandes que flanquegen una línia de perles. Els motius vegetals i florals, força variats tant pel que fa a la forma com pel que fa a la mida, s’insereixen en els espais que deixen lliures els brins després d’encreuar-se.
Aquest tipus d’arquivolta decorada és força emprada en l’arquitectura romànica rossellonesa del segle XII, principalment a les portades, tot i que en aquest cas la decoració potser va pertànyer a una finestra. Així, hi ha exemples semblants a Brullà, Serrabona i Espirà de l’Aglí, entre d’altres. (PP)
Epigrafia
Al mur sud de l’actual església parroquial, sota l’arquivolta de l’antiga església romànica encastada al mateix mur, hom hi veu una làpida de marbre blanc, on és gravada una inscripció funerària en molt mal estat de conservació, ja que la pedra es troba trossejada. El text de la inscripció és el següent:
+ANNO DOM[ini] M CC LXXX[X?]I XI K[a]
L[enda]S OCTOBRIS [obiit...m]ULIER
PET[ri]... ...[qui tumulu]M
CERN[is cur non mortalia sp]ER
NIS [tali namque domo cla]UDIT
U[r omnis homo. Dic Pater] NOS
TER P[ro] A[nima] EI[us]
Que traduït vol dir:
“L’any del Senyor 12[9?]1,11 de les calendes d’octubre [21 de setembre] morí... ...muller de Pere... ...Tu que espies la tomba, per què no menysprees les coses mortals? Perquè dins una tal mansió es tanca tothom. Digues un Parenostre per la seva ànima”.
La restitució d’una gran part de la inscripció és facilitada per la relativa freqüència del mateix díptic elegíac leoní a la regió durant la segona meitat del segle XIII. (PP)
Talla
Mare de Déu de fusta i revestida en plom o estany daurat que es conserva a l’interior de l’església.
cedida per P. Ponsich
A l’interior de l’església parroquial de Tuïr es conserva una imatge de la Mare de Déu que és coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Victòria(*), feta de fusta revestida de plom, o potser estany i plom, i daurada. Hi ha diverses opinions respecte al fet que aquesta marededéu no es conserva al seu lloc d’origen, sinó que provindria d’un altre lloc (hi ha qui la relaciona amb el monestir del Camp(*)). Cal, però, descobrir el motiu que portaria a traslladar aquesta imatge a l’església parroquial de Tuïr(*). Si seguim la hipòtesi plantejada per M. Delcor (1971, pàg. 62), el trasllat devia ser anterior al 30 de gener de 1297, data en què els executors del testament d’Arnau Cavalleria havien de mantenir encès un ciri a l’altar de la Mare de Déu de l’església de Tuïr(*). Cal assenyalar també que al segle XVII Camós deia que la Mare de Déu del monestir del Camp era molt antiga, tot reconeixent que era la que havia vist personalment a Tuïr. Tenint en compte aquests fets, sembla difícil parlar d’un trasllat eventual de la marededéu del monestir a Tuïr, a la darreria del segle XIII. Tanmateix, s’ha de considerar també que la referència documental més antiga a la Mare de Déu de Tuïr és del 1297, moment en què encara no porta el nom de Mare de Déu de la Victòria, però en el qual ja era objecte de culte a la parroquial de Tuïr, i que la llegenda que la relaciona amb Carlemany no té fonament històric. J. B. Renard de Saint-Malo (1833) ja va demostrar que l’origen d’aquestes llegendes remuntaven a un monjo de Pàdua del segle XIII, refugiat al monestir de la Grassa.
El culte a aquesta imatge, però, no es limità a la parròquia de Tuïr; en temps de sequera la portaren en processó fins a Canet i Santa Maria la Mar, tot banyant-la abans dins el mar(*). El seu origen continua essent desconegut, encara que es pugui apropar a d’altres obres similars que es conserven tant a França com a Catalunya. La suposició que el nom sota el qual és coneguda pugui datar de la fi del segle XVI(*) i que coincideixi amb la Mare de Déu del Rosari —denominada també Mare de Déu de la Victòria com a conseqüència de la victòria de Lepant (1571)— és rebutjable, car la marededéu de Tuïr ja era anomenada així anteriorment a aquesta data. L’any 1567, quatre anys abans de la batalla de Lepant, una tal Clara (vídua de Bernat de Llupià) elegí sepultura a l’església de Tuïr, al peu de l’altar de la Mare de Déu de la Victòria, i deixà un calze per a l’esmentat altar(*).
La imatge, que com ja ha estat dit és revestida de plom, fa 54 cm d’alçada. La Verge, asseguda sobre una càtedra de fusta pintada, té l’infant Jesús sobre els seus genolls i les mans recolzades sobre aquests. Duu una corona tancada, ornada amb ganxos, perles i una bola al capdamunt, per sobre d’un vel que eixampla la cara i baixa per les espatlles, tot arrodonint-se en forma de toca. Vesteix un mantell tancat sobre el qual s’ha disposat un collaret amb incrustacions de pedres que imita una peça d’orfebreria. L’Infant es presenta de cara, situat al bell mig de la falda de la Mare, beneint amb la mà dreta i sostenint el llibre —disposat horitzontalment— amb la mà esquerra, alhora que el recolza sobre el genoll. També coronat, duu els peus nus i porta túnica i mantell, amb collaret semblant al de la Mare i galó disposat verticalment adornat de pedres. Encara resten algunes mostres de matèria pictòrica (negre sobre fons d’argent oxidat) decorada amb motius geomètrics sobre el seient de fusta, i també el daurat sobre els vestits.
El sòcol de la imatge, que forma part del mateix bloc, duu la inscripció en relleu MATER DEI, la qual va sortir feta del motlle juntament amb el sòcol i l’estàtua. Segons M. A. Bost, hi ha d’altres imatges semblants: dues al Massís Central —la de Chàteauneuf-les-Banhs, al Puèi Domat, no de metall sinó de fusta policromada, i la de Saint Georges de Baroilles, al Loire— que són sortides del mateix motlle, i dues més a Catalunya —Mare de Déu de Plandogau, conservada al Museu Marès de Barcelona (vegeu Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàgs. 143-144) i amb una inscripció idèntica a la de la imatge de Tuïr, i una altra d’una col·lecció particular de Barcelona—.
Hom pot suposar que la Mare de Déu de Tuïr, revestida d’un metall força comú i ornada de pedres, imita una imatge d’or o de plata amb pedres precioses més antiga, com ho demostrarien les corones tancades d’origen carolingi que llueixen tant la figura de la Mare com la del Nen. Per tot plegat, cal datar aquesta imatge cap als voltants del 1200. (MD-PP)
Peça de roba
A l’interior de l’església es conserven tres fragments de teixit que, juntament amb un altre de guardat al Museu de Teixits de Lió (ingressà el 1906 i fou catalogat amb el núm. 28 003 d’inventari), devien formar part d’una antiga casulla que potser va servir de mantell a la imatge de la Mare de Deu de Tuïr.
El teixit és de seda porpra i presenta, en negre i groc, un motiu principal que es repeteix. Aquest consisteix en parelles d’àligues bicèfales, amb cua de paó i ales desplegades, enquadrades per dos segalls, dreçats sobre les potes de darrere i amb el cap girat vers el motiu central. Els caps dels animals són prou realistes en contrast amb la resta del cos de l’àliga, cobert de motius geomètrics i ziga-zagues, escates imbricades, rombes, barres, creixents, crosses, perles en filera, etc.
La datació atorgada pel Museu de Teixits de Lió és la del segle XII, i la procedència suposadament hispànica, però T. Burckhardt (1972) l’atribueix a un taller hispanomoresc i la data al segle XI.I. Carbonell-Lamothe (1989, pàg. 17) diu, amb encert, que fins i tot hom podria parlar d’un origen persa o sassànida (motius semblants als de les corones sassànides, isards com els que freqüentment apareixen en aquest art i després en l’art omeia i copte), i creu que si bé el teixit pogué ser realitzat a la Península Ibèrica al segle XI, pels tallers hereus de l’art oficial de la Còrdova califal, també podria ser que hagués estat importat d’Orient. D’altra banda, sembla que la influència en part sassànida no exclou la possibilitat que el teixit de Tuïr sigui d’origen bizantí(*).
Segons la breu descripció feta per J.A. Brutails (1901, pàgs. 202-204), cal assenyalar que cap a la darreria del segle XIX la casulla restava gairebé sencera: era molt oberta dels costats i amb el davant molt més curt que la part posterior, que acabava en punta; l’escot era en punta pel davant, mentre que pel darrere era proveït d’una caputxa; la seda ja havia desaparegut. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Cazes, s.d.1
- Cazes, 1990, pàg. 28.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Cazes, s.d.1
- Corpus des inscripíions, 1986, pàgs. 156-157, làm. 115.
Bibliografia sobre la talla
- Cazes, s.d.1
- Camós, [1657] 1949, pàg. 344
- Bonnefoy, 1856-63, núm. 170
- Brutails, 1893, pàg. 367, i 1901, pàg. 189
- Durliat, 1955 i 1963, pàg. 167
- Les tresors des églises de France, 1965, pàgs. 324-325
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 161
- Delcor, 1971, pàg. 62
- Forsyth, 1972, pàg. 186
- Delcor, 1984, pàg. 107.
Bibliografia sobre la roba
- Brutails, 1901, pàgs. 202-203
- Durliat, 1955
- Picard-Schmitter, 1956
- Carbonell-Lamothe, 1989.