Situació
Detall d’una de les espitlleres característiques de la part que resta del segon recinte murat de la vila.
ECSA - J.L. Valls
La vila de Tuïr és al peu de la regió dels Aspres, però ja dins la plana rossellonesa.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 41’ 54,6” N - Long. 2° 45’ 22,8” E.
Tuïr és 13 km al sud-oest de Perpinyà. Per arribar a Tuïr des de Perpinyà cal prendre la carretera D-612a. (PP)
Història
Hom troba les primeres referències de la vila de Tuïr, la villa Tecorio (953), en el cartulari de Sant Miquel de Cuixà, monestir que hi havia adquirit al segle X un alou. Des de l’inici del segle X, Tuïr era compresa entre les possessions dels comtes de Cerdanya i Besalú i pertangué des dels anys 988-990, amb el Vallespir i l’Alt Rosselló, als comtes de Besalú. El testament sacramental del comte Bernat Tallaferro (1020) establia l’alliberament d’un Amalvi de Tuïr (de Tugurio), sota la condició de donar dues unces d’or per subvenir a la confecció d’un evangeliari que el comte devia a Santa Maria de Finestres. Sens dubte, Amalvi de Tuïr era un vassall rebel al qual el comte havia castigat. Des de la devolució del comtat de Besalú i de les seves dependències als comtes de Barcelona (1111), aquests semblen haver considerat important la possessió de la vila de Tuïr, la qual havia ja aconseguit un cert desenvolupament, a l’igual que Arles o Prats de Molló. Això és el que suggereix el fet que, l’any 1124, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, en confirmar al vescomte de Castellnou, Guillem Udalgar III, i a la seva esposa Ermessenda, els seus drets senyorials en tots llocs i en totes les fortaleses del Vallespir, en va exceptuar Tuïr, la qual amb Prats de Molló i Arles quedava sota la seva autoritat directa. Els seus successors, els reis d’Aragó i de Mallorca, observaren la mateixa conducta i atorgaren a Tuïr, vila del domini reial, una sèrie de cartes de privilegis, com les que Alfons II va donar el 1191; Pere II el 1197; Nunó Sanç el 1216 i 1237, i Jaume I els anys 1243, 1252, i 1274. Sota Jaume II de Mallorca i Sanç I, el castell de Tuïr servia a vegades de residència al rei. L’any 1348, Pere el Cerimoniós atribuí els rèdits de Tuïr, com a donació propter nupcias (o pro camera) a la seva tercera esposa, Leonor de Sicília. Aquest mateix sobirà edità el reglament de l’elecció dels cònsols de Tuïr i dels quinze consellers que els devien assistir, l’elecció dels quals devia tenir lloc cada any per Sant Joan, com a Perpinyà. No obstant això, el 30 de setembre de 1429, Alfons V, desitjós de guardonar els serveis eminents prestats a Sardenya, Nàpols i a les costes d’Àfrica per Ramon II, vescomte de Perellós, li va fer donació de la senyoria de Tuïr en la seva totalitat, cosa que no deixà de provocar les més vives protestes dels habitants que van argüir la promesa feta el 1243 per Jaume I el Conqueridor de no alienar mai la vila del domini de la corona. Aquells aconseguiren, el 1431, la revocació de la donació mitjançant una suma de 3 000 florins pagada al tresor reial.
El 1542, la vila de Tuïr fou incendiada per les tropes del delfí Enric de França i els seus arxius foren, en part, destruïts, la qual cosa serví de pretext per a una reforma del règim municipal, en virtut de la qual cònsols i consellers no foren ja nomenats per elecció sinó, com es feia aleshores a Perpinyà, per insaculació i extracció. El 1667, Lluís XIV donà a Josep de Margarit i de Biure, marquès d’Aguilar, la fruïció de les viles de Tuïr o de Toluges i aquesta donació fou enregistrada pel Consell Sobirà (8 d’octubre de 1668), malgrat l’oposició dels habitants. Però l’H d’abril de 1669, el rei, assabentat dels antecedents, revocà la donació i atorgà al marquès en compensació una baronia llenguadociana. L’any 1698, la terra, el domini i la senyoria de la vila, amb tots els drets que havien pertangut al rei, foren venuts als cònsols i a la comunitat per 16 800 lliures. El rei sols es reservà la jurisdicció mitjana i baixa. El 1751, el càrrec de governador de la vila de Tuïr, creat per ordre del Conseil d’Etat a favor de J.F. Coll i Manalt, senyor de Vivers, i dels seus descendents, suscità un greu conflicte amb M. de Copons, senyor del petit feu de Llor, al territori de Tuïr, i també amb els cònsols, baralla que es prolongà fins a la Revolució Francesa. (PP)
Notícies històriques sobre les fortificacions
Segons els estudis de Bayrou i Castellví, l’any 1117, la vila de Tuïr ja era en part fortificada. De fet, cal suposar que en aquesta data ja s’havia emmurallat la cellera, sector més proper a l’església i que, com s’explicarà més endavant, coincideix amb l’espai de la sagrera. No fou fins a l’any 1286 que es degué fortificar el poble exterior a aquesta cellera. En aquesta data, Jaume II de Mallorca ordenà als cònsols d’aquesta població, d’una banda, de fer reparacions a la cellera i de construir-hi merlets i, de l’altra, manà que es fes envoltar la població d’una muralla proveïda de torres. Aquestes muralles, fetes doncs al final del segle XIII, restaven voltades per un vall o “tou”, tal com esmenta un document notarial de l’any 1371 (“cum vallo sive thovo”, vegeu Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 218). L’any 1397, es feren encara obres al portal d’en Trony, als “gaitills”, als corredors de les muralles i a les torres d’en Miralls i d’en Mir. En documents d’època contemporània es fa esment dels diversos portals d’aquesta vila: el d’en Trony o de Perpinyà, el de Llupià, el dels Molins, el del Prat, el de Santa Coloma i el de Sant Pere. (JBM)
Recinte fortificat
Plànol de la vila on són visibles els dos recintes concèntrics que formaven el seu nucli antic: un d’ells corresponent a la primitiva cellera i l’altre delimitat per les muralles fetes al segle XIII.
J. Bolòs, basada en l’estudi de J. Castellví i L. Bayrou
En la planta de la vila de Tuïr no sols es pot resseguir amb força precisió per on passava la muralla del segle XIII, sinó que hom pot també imaginar les característiques que devia tenir la cellera primerenca.
L’església és situada al mig de la població. Al voltant d’aquest edifici cal situar la cellera, que sembla que ha de coincidir amb l’espai ocupat per la sagrera feudal. La manera com es distribueixen les cases actualment permet de suposar que tenia una forma arrodonida i un diàmetre d’uns 100 m. És possible que, com ara, només tingués tres entrades o portals que permetessin de comunicar amb l’exterior. Cal suposar que aquest espai s’establí al segle XI i potser es fortificà al segle següent; al segle XIII la zona habitada ja havia ultrapassat molt aquesta superfície original.
La població emmurallada al final del segle XIII tenia una planta de polígon irregular, amb cinc costats; de fet, les façanes est i oest són quasi paral·leles. L’amplària d’aquest recinte era d’uns 230 m i la seva longitud màxima —de nord a sud— era de 260 m. Interiorment, s’organitzava per un carrer que anava de nord a sud i passava pel costat de ponent de la cellera; en part coincidia amb la cara exterior de la murada d’aquest primer clos. En el lloc on confluïen el portal de la cellera, aquest carrer central i el carrer de la ronda de la cellera, sembla que hi havia una plaça, on també anava a parar un carrer que partia d’un portal situat al sud-est, potser una altra via que anava a un portal situat a l’est i una altra que seguint la muralla de la cellera sortia a un portal obert al nord-oest. Encara, d’acord amb els plans actuals, hi havia un tercer carrer que anava de l’angle sud-oest al mur de la cellera. Això correspon, en principi, als sis portals que es troben esmentats en documents dels segles XVII i XVIII.
Pel que fa a la muralla exterior cal assenyalar que s’han conservat molts fragments de mur i, així mateix, diverses torres semicirculars de flanqueig. A les torres i a les cortines de mur hi ha algunes espitlleres. Aquests murs són construïts amb pedres de Tuïr mateix. Les sageteres són fetes amb pedres més ben tallades, generalment tres per banda. (JBM)
Bibliografia
- Cazes, s. d.1, pàgs. 21-23
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
- Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 217-219.