Situació
Església modificada per construccions tardanes, vista des del costat sud-est, amb l’absis romànic arrebossat.
ECSA - A. Roura
Aquesta església és situada al costat de l’actual cementiri del poble de Pesillà de la Ribera, a l’est del nucli urbà.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 41’ 43,8” N - Long. 2° 46’ 11,4” E.
Pesillà és emplaçat a la riba esquerra de la Tet, 12,5 km a l’oest de Perpinyà per la D-616.
Història
L’església de Sant Sadurní de Pesillà és coneguda des del final del segle IX. La seva història està estretament vinculada al monestir de la Grassa i a la parròquia de Sant Feliu de Pesillà. És esmentada per primera vegada el 876, en la donació que feu Anna, neta del comte Berà I, esposa d’Esteve, al comte Radulf i a la seva esposa Ridlinda de la vila de Pesillà amb les seves esglésies. Pel maig del 898, els comtes Radulf i Ridlinda donaren al monestir de Santa Maria de la Grassa la villa de Pesillà (“amb les esglésies que hi són fundades en honor de sant Sadurní i de sant Feliu”), tot i reservant-se l’usdefruit per a ells i el seu fill Oliba (exceptuant els delmes). De fet, però, una carta de confirmació de les possessions de la Grassa, atorgada per Carles el Simple el 29 de maig de 899, no fa cap esment de Pesillà, com si el monestir de la Grassa no hagués cregut que podia registrar com a seva la donació del 898. A més, un diploma de protecció, atorgat pel mateix príncep al fidel Esteve i a la seva esposa Anna (la donadora del 876) el 14 de juny del mateix any 899, esmenta novament entre els seus béns “la vila de Pesillà amb els seus territoris, vilars, adjacències i esglésies”. I encara un nou precepte confirmatiu atorgat a la Grassa per Carles el Simple, el 3 de novembre de 908, no esmenta tampoc Pesillà ni la seva església de Sant Sadurní entre les propietats rosselloneses de l’abadia. Fou sols després de la mort del comte Radulf (la data de la qual no és coneguda) que la seva vídua Ridlinda i el seu fill Oliba renovaren, el 915, la donació de Pesillà a la Grassa i aquesta es feu efectiva, amb les mateixes reserves d’usdefruit que en l’anterior del 898. Des d’aleshores la Grassa començà a fruir de la propietat de Pesillà, que havia de conservar fins a la fi de l’antic règim. D’aquesta manera l’església Sancti Saturnini figura com a possessió del cenobi de la Grassa en la butlla del papa Gelasi II atorgada a l’esmentat monestir el 1119.
Després de l’any 1402 hi ha notícia que Pere Solà, rector de l’església parroquial de Sant Feliu, arrendà per dos anys a Ramon Boer, clergue, la rectoria de Pesillà. Segons el contracte s’havia de celebrar culte a l’església parroquial amb dos preveres i un clergue, tal com era costum, i el mateix s’havia de fer a l’església de Sant Sadurní. També hi ha referència que l’any 1542 Arnau Miquel, en la seva acta testamentària, manà ésser enterrat “in cimiterio seu capelle beati Saturnini prope dictum locum de Pediliano”. Una darrera notícia consignada l’any 1644 es refereix a l’admissió a la comunitat de preveres de Pesillà de Joan Argelers, el qual posseïa un benefici a l’església de Sant Sadurní.
Església
Fragment de columna romana i cancell visigòtic que formaren part de l’altar preromànic d’aquesta església. A aquesta època només pertanyen algunes inscripcions esculpides sobre el cancell.
ECSA - A. Roura, ECSA-J.L. Valls
És una església romànica de nau única amb absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, la qual més tard, potser al segle XIV, fou proveïda de dues capelles a manera de transsepte i, probablement, se’n reformà la nau, coberta amb embigat de fusta (amagat per un cel ras) sobre arcs de diafragma. L’església té un petit campanar d’espadanya tardà a l’altura del fals transsepte.
Les façanes són gairebé totalment arrebossades, com l’interior, on s’aprecia un aparell de còdols disposats en filades uniformes.
Altar
Procedents d’aquesta església es conserven, actualment a la capella de les fonts baptismals de la parròquia de Sant Feliu de Pesillà, un antic altar romà i una placa de cancell visigòtic que havien conformat un altar en temps carolingis. L’altar romà és una peça de marbre blanc, cilíndric i esculpit amb els atributs d’Apol·lo i Diana (segle I dC), i va ser utilitzat com a suport de l’ara d’altar. Aquesta ara (105 × 119 cm) no era sinó la reutilització d’una placa de cancell d’època visigòtica (segle VI), esculpida amb una gran creu dels braços de la qual pengen l’alfa i l’omega i voltada de quatre fulles i rodes de foc. Per a realitzar aquesta placa de cancell, l’escultor ja va reutilitzar un fragment d’entaulament d’un monument romà que duia una dedicatòria a l’emperador Adrià. Així, s’hi pot llegir:
[Part]HICIFIL[io]
[tribunicia potestate] XV CO[nsul]
La inscripció correspondria a l’any 131 o 132 dC.
A les vores d’aquesta peça foren gravats uns grafits als segles IX i X, evidentment quan la placa era disposada horitzontalment, la qual cosa prova la seva utilització com a ara d’altar.
Brutails va desxifrar la inscripció romana en part esborrada, però atribuïa al segle XI l’escultura de la placa. En canvi, no va veure els grafits.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Alart, 1880, pàgs. 118-122
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 318
- Cazes, 1990, pàg. 17.
Bibliografia sobre l’altar
- Brutails, 1887b
- Sacaze, 1892.