Sant Salvador de Breda

Situació

Vista aèria del conjunt del monestir de Sant Salvador de Breda, entorn del qual es va crear la vila.

TAVISA

El monestir de Sant Salvador és actualment la parròquia de la població de Breda, i es troba al centre del nucli urbà.

Mapa: 365M781. Situació: 31TDG633222. (JRR-JAA)

Història

La vall de Breda, realçada pel castell de Montsoriu, estigué lligada des de l’inici de la nostra història al llinatge dels vescomtes de Cabrera, originaris del castell de Cabrera, a Osona, que esdevingueren vescomtes de Girona i Àger, comtes d’Osona i comtes-sobirans d’Urgell. Els Cabrera foren els senyors del castell de Montsoriu i entre llurs nombroses possessions hi havia la vila de Breda.

Seguint el corrent de l’alta noblesa de l’època, enfortida amb la progressiva implantació del feudalisme, el vescomte Guerau i la seva muller Ermessenda fundaren a la vila de Breda un monestir benedictí per a remei de llurs ànimes i la salut de llur fill Ponç, i també perquè Déu omnipotent el deslliurés de tota tribulació i alhora dels seus enemics.

En l’escriptura datada el 4 de juny de 1038 podem llegir: “Nobis elegit bona voluntas ut cenobium fecissemus sicuti et facimus in honorem Dni. nri. Jesu Xpi.; et sic edificamus jam dictum cenobium in comitatu Gerundense, in valle vel in villa Breda”.

Els fundadors dotaren esplèndidament el nou monestir, i li donaren la vila de Breda, inclosa l’església parroquial de Santa Maria, amb els seus delmes, primícies i oblacions dels fidels, i també la vila de Gaserans amb els seus veïnats, cases, casals, horts, vinyes, terres de conreu i ermes, prats, pastures, boscos, molins i aigües. La dotació comprenia, finalment, l’església de Sant Llorenç d’aquesta vila, amb els seus drets i possessions i alguns alous que Guerau deia haver adquirit al seu cunyat Albert.

El primer abat del nou monestir fou Sunyer, que immediatament inicià les obres de construcció del temple. L’any 1066 signà l’acta de fundació de l’abadia de Sant Marçal del Montseny, i morí 1’l de gener del 1067, sense haver vist la solemne consagració del temple monacal, que s’esdevingué dos anys després, essent abat el seu successor Amat.

El 4 d’octubre del 1068 oficiaren la consagració del temple els bisbes Berenguer Guifred de Girona i Berenguer de Barcelona, amb l’assentiment i l’assistència de Ponç de Cabrera, fill dels fundadors, ja morts, i la seva muller Sibil·la, amb un seguici de personalitats laiques i religioses. Diu l’escriptura que l’abat Amat, en veure acabats el temple de Sant Salvador i el cenobi, començats gràcies a la generositat del vescomte Guerau i la seva muller Ermessenda, amb l’ajut de Ponç, fill dels anteriors, féu consagrar l’església pels bisbes susdits. El vescomte confirmà al monestir tots els béns i propietats donats pels seus pares; els bisbes ho corroboraren i dictaminaren, com era costum, que tota persona que atemptés contra les propietats del monestir incorreria en el crim de sacrilegi i seria excomunicada. A més, es determinà que qualsevulla qui s’acollís a l’espai de seixanta passes entorn el cenobi i el claustre del monestir, tindria dret d’immunitat.

En un document de 1’I de desembre de 1098 el papa Urbà II confirmava tots els béns i possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès. Entre aquestes propietats trobem esmentada l’església de Sant Salvador de Breda amb totes les possessions i pertinences. Pocs anys després, en un altre document, aquest del papa Calixt II, apareix novament en la llista de possessions de Sant Cugat com a “Monasterium S. Salvatoris de Breda, cum podio de Monte Sutille”.

L’origen d’aquesta subjecció del monestir de Sant Salvador al de Sant Cugat és incert. Antoni Pladevall sosté que l’important cenobi fou probablement l’ensinistrador de la vida monàstica a Breda i fins al segle XIII li fou subjectat, amb el consentiment de la família vescomtal i comptant amb abat propi.

Aquesta subjecció no minvà la importància ni el protagonisme del monestir de Breda. Els primers segles de la seva existència foren de prosperitat i prestigi religiós creixents. El conjunt monàstic comprenia l’església, amb l’esvelt campanar de cinc pisos que encara es conserva —i que ha estat sempre el símbol de Breda—, el claustre romànic, la casa abacial i les residències dels monjos.

Cronologia del monestir de Sant Salvador de Breda

• 1038. Guerau de Cabrera i la seva muller Ermessenda, vescomtes de Girona, senyors de Breda i propietaris del castell de Montsoriu, funden el monestir benedictí de Breda, dedicat a sant Salvador. El primer abat fou Sunyer.

• 1068. L’abat Amat assisteix al concili de Girona, firmant-ne les actes, i convida els bisbes de Girona i Barcelona a consagrar l’església del monestir, el 4 d’octubre del mateix any.

• 1098. El papa Urbà II confirma al monestir de Sant Cugat la possessió de Sant Salvador de Breda.

• 1125. Donació de l’església de Sant Salvador del Prat.

• 1131. L’abat Arnau fa de testimoni en el testament de Guerau Ponç de Cabrera, en el qual dóna al monestir deu masos.

• 1162. Guillem, bisbe de Girona, fa donació de l’església de Sant Esteve de Tordera, Sant Quirze d’Arbúcies, Santa Maria de Breda, Sant Llorenç de Gaserans i Sant Andreu de Reminyó, del bisbat de Girona.

• 1185. El papa Lucí III adreça una butlla a l’abat Guillem, confirmant al cenobi els seus béns i privilegis.

• 1192. Alfons I el Cast dóna un mas al monestir a la parròquia de Caldes de Llagostera.

• 1228. Guerau, vescomte de Cabrera, confirma els privilegis del monestir a l’abat Arnau.

• 1246. El papa Innocenci IV adreça una butlla al monestir, posant-lo sota la seva protecció í empara i confirmant tots els seus béns i privilegis.

• 1251. Ramon de Bar, abat de Breda, assisteix a les corts celebrades a Barcelona.

• 1263. Ramon de Cabrera confirma a l’abat Bernat i al seu monestir, i aprova la donació i translació que havia fet aquell mateix any al seu germà Guerau, del cos de sant Iscle.

• 1287. Mor l’abat Bernat de Blanes. El seu sarcòfag fou trobat per Monsalvatje fent d’abeurador en una casa particular. Recentment ha estat retornat al monestir. Al final de l’epitafi es llegeix: “pastura als cels, on llueix tot fidel”.

• 1322. L’abat Gispert de Jàfer comença les obres de la nova església gòtica del monestir de Sant Salvador de Breda.

• 1361. L’abat Ramon Castellvell assisteix al capítol de la congregació tarraconense, en què foren ordenades les constitucions de la congregació.

• 1364. L’abat Ferrer dóna llicència al monjo Bernat Albert perquè pugui comparèixer com a procurador de Bernat de Cabrera i el seu fill el comte d’Osona, davant els reis d’Aragó.

• 1366. El mateix abat assisteix al concili de Tarragona.

• 1447. Galceran de Carbó, abat de Breda, és visitador de l’orde de sant Benet a la província tarraconense.

• 1455. El papa Calixt II adreça una butlla a l’abat Miquel Delgado i el tracta de comendatari perpetu del monestir.

• 1538. Miquel Sampsó II, abat de Breda, és acusat d’heretge, juntament amb el bisbe de Girona Joan de Margarit, davant el rei i el papa. Defensat per les autoritats gironines, és dispensat d’anar a Roma.

• 1544. Jeroni de Sorribes és nomenat segrestador de la jurisdicció i possessió dels fruits, rèdits, productes, emoluments i drets abacials del monestir, per l’il·lustre Joan Ferran Manrique, marquès d’Aguilar, comte de Castanyeda, conseller, lloctinent i capità general de la Sacra, Cesárea, Catòlica, i Reial Majestat al principat de Catalunya i comtats del Rosselló I Cerdanya.

• 1598. Mor l’abat Antoni Viladomar de Sant Miquel que segons Monsalvatje fou un dels homes més notables en teologia i oratòria sagrada del seu temps. Va ser president i visitador general dels benedictins al principat de Catalunya, i ambaixador del rei.

• 1635. Pren possessió l’abat Jaume de Meca i Terça, que per causes polítiques fou pres “i posat en lo castell de Perpinyà, se li confiscaren les béns i desterrat despues a Fransa”. Morí essent abat electe de Ripoll.

• 1693. La batllia general de Catalunya establí a l’abat Jeroni de Nadal i al monestir, dos molins situats a Gaserans i Breda, l’aigua de les rieres de Riells i de Breda i també les aigües de la riera d’Arbúcies que menen al terme de Gaserans.

• 1716. L’abat Francesc Vicens i Pou, en el seu testament, fa constar que trobant-se fora del monestir, li robaren de la casa de l’abadia al diner resultant de l’administració del segrest de les rendes i emoluments de l’abadia: “passades de mil i tres sentas lliuras las que eran de dita Administració.

• 1721. L’abat Fèlix Taverner escriu una carta al bisbe de Còrdova Marcel·lí Siurí informant-lo de les relíquies de sant Iscle i de santa Victòria i del culte que se’ls donava.

• 1740. L’abat Josep de Gayolà construeix i decora els altars de Sant Pere i Sant Pau (actualment Sant Benet) i el de Sant Francesc i Sant Honorat (actualment Santa Teresa).

• 1810. Els francesos posen setge formal al castell d’Hostalric. L’abat i els monjos de Breda han d’abandonar el monestir. Els francesos el saquegen i en roben diverses campanes.

• 1820. Els monjos han d’abandonar novament el monestir per un decret del govern.

• 1821. El monestir es ven en subhasta pública, excepte l’església, que, a petició de l’ajuntament, es converteix en parròquia.

• 1822. Una columna de tropa intenta cremar l’església. La valentia de l’alcalde anomenat Rigurric ho evita, amb perill de la seva vida.

• 1823. L’abat i els monjos retornen al monestir.

• 1835. Desamortització dels béns eclesiàstics i exclaustració definitiva de Sant Salvador. L’església és convertida en fortificació i el seu interior destruït. La mateixa sort segueixen l’arxiu i la biblioteca.

• 1841. Venda del convent a particulars.

• 1845. El rector Josep Noy, en unió amb l’ajuntament, es dirigeix al vicari general del bisbat per demanar la rehabilitació de l’església monacal, en molt mal estat, com a parròquia.

• 1846. Havent-se fet els arranjaments necessaris, es procedeix a la benedicció de l’església com a parroquial, el dia 19 d’abril.

• abans del 1930. Algunes arcades, amb els seus capitells i columnes, de l’ala de migjorn del claustre, la més antiga, són venudes o donades pel propietari a un senyor de Blanes, que les instal·la a la seva finca d’aquesta localitat. Els seus successors encara les conserven.

• 1936. L’interior de l’església és novament destruït; la sagristia es converteix en magatzem de queviures i l’església en magatzem de bidons de gasolina.

• 1939. Són incendiats els bidons de gasolina i s’esfondra una part de la volta. L’església queda en estat ruïnós.

• 1943. Restaurada l’església, hi retorna el culte (MGA).

Propietats del monestir

Mapa de les possessions i drets monestir al segle XIII.

M. Galimany

El patrimoni de Sant Salvador, que disposava de la important dotació inicial cedida pels vescomtes de Cabrera, s’anà incrementant en el decurs dels segles XI, XII i XIII, amb noves donacions dels nobles protectors, reis, bisbes i amb cessions testamentàries.

Entre les donacions més antigues figura la que l’any 1075 va fer Bernat Guifred, el qual en el testament llegava al monestir diverses peces de terra, vinyes i altres béns que posseïa a Barcelona. Així mateix, a l’inici del segle XII, la documentació consigna la permuta que l’any 1110 féu el cenobi de Breda amb el bisbe de Barcelona, en virtut de la qual foren cedits a l’esmentada comunitat diversos béns immobles a les parròquies de Sant Sadurní de Collsabadell i Santa Maria de Vullpellac. Poc temps després, l’any 1125, li va ser donada l’església de Sant Salvador del Prat, situada entre les parròquies vallesanes de Cardedeu i Marata. Diverses actes testamentàries, com també altres escriptures de confirmació de béns atorgades per alguns membres de la família vescomtal dels Cabrera, donen testimoni de la protecció i l’interès que mostraren sempre per acréixer i mantenir el patrimoni del monestir de Breda; consta en aquest sentit que l’any 1183, Ponç de Cabrera definí i aprovà en favor seu el mas Puig i la batllia de la parròquia de Sant Pere de Roda, i també les batllies de Sant Pere de Savassona, Sant Miquel de la Guàrdia i Sant Esteve de Tavèrnoles. Posteriorment, noves donacions de batllies contribuïren a augmentar llur patrimoni, com les de les parròquies selvatanes de Sant Quirze d’Arbúcies, Sant Hilari Sacalm, Sant Feliu de Buixalleu i Sant Pere del Pla.

Les butlles papals

La santa seu expedí a favor del monestir de Breda dues importants butlles que constitueixen la millor i més completa informació de què hom disposa per a conèixer la relació de propietats i drets d’aquest important cenobi.

La primera, atorgada el 10 de maig de 1185 pel papa Luci III, confirmava al monestir l’església de Santa Maria de Breda, amb els delmes, les primícies, drets d’enterrament, oblacions i tots els altres béns que pertanyien a la parròquia; així mateix, les esglésies de Sant Quirze d’Arbúcies, Santa Maria de Lliors, Sant Pere del Plà, els drets que tenia a la parròquia de Sant Feliu de Buixalleu, i les parròquies de Sant Llorenç de Gaserans i Sant Gabriel de Grions amb tots els seus drets.

Se li confirmaven a més els drets i propietats de les esglésies de Sant Andreu de Reminyó, Santa Eulàlia d’Hortsavinyà, Sant Esteve de Maçanes, Sant Cebrià de Fogars de Tordera, Sant Esteve de Tordera, Santa Maria i Sant Pere de Pineda, Sant Genis de Palafolls i Sant Pere de Martorell.

D’altra banda, es ratifica la possessió de tots els masos i terres que tenia a les parròquies de Sant Llorenç de Maçanet, Santa Maria de Vidreres, Santa Maria de Sils, Sant Esteve de Caldes, Sant Romà de Lloret, Santa Maria de Salitja, Sant Joan d’Aiguaviva, Sant Martí de Caçà i les mansions que tenia al territori de Peralada, dins els termes parroquials de Campmany, Esponellà, Canadal i Cantallops. Dins el bisbat d’Elna, li fou confirmada l’església de Sant Salvador de Sira, i al de Barcelona, totes les cases, vinyes, hortes i drets que posseïa dins la ciutat i a les parròquies de Sant Andreu de Palomar, Sant Salvador de Polinyà, Sant Feliu de Canovelles, Santa Eulàlia de Corró, Sant Mamet, Santa Maria de Cardedeu, Sant Julià d’Alfou, Sant Martí de Pertegàs, Sant Martí de Montnegre, Sant Cebrià de Fuirosos, Sant Martí de Riells i Sant Salvador del Prat. També, al bisbat de Vic, les parròquies de Sant Pere de Roda (Roda de Ter), Sant Pere de Savassona, Sant Miquel de Guàrdia, Sant Esteve de Tavèrnoles, Sant Fruitós de Balenyà i Sant Genis de Taradell. Finalment, dins el comtat d’Urgell se li confirmaven, entre d’altres, les propietats que tenia a les viles d’Àger i Artesa de Segre.

La segona butlla, expedida el 3 d’octubre del 1246 pel papa Innocenci IV, emparava el monestir sota la protecció de la santa seu, i manava que s’hi observés la regla de Sant Benet. A continuació li confirmava totes les propietats ratificades amb anterioritat per la butlla de Luci III, a les quals s’afegien altres possessions, com les cases que el cenobi tenia a la ciutat de Girona, les terres i masos d’Hostalric, Sant Esteve de Viabrea i Maçanes.

Per donació del rei Alfons I, pel gener del 1192, el monestir va rebre un mas a la parròquia de Caldes i un altre a la de Llagostera.

Sant Salvador de Sira

El priorat de Sant Salvador de Sira era situat al bisbat d’Elna, al Rosselló, en un indret pantanos entre Angils i Vilamulaca. Les primeres notícies d’aquest priorat les recollí Monsalvatje, que les situà a l’any 1186, en què era governat per un prior anomenat Guillem Eclei. El 1198 hi trobem Raimon de Toluges, canonge. L’any 1238 el priorat es trobava en franca decadència, i segons Monsalvatje s’uní al monestir de Sant Salvador de Breda. No obstant això, ara sabem que el priorat ja pertanyia a Breda l’any 1185 i, per tant, els primers priors dels quals aquest historiador donà notícia ja eren súbdits de l’abat de Breda. L’any 1373 l’abat Ferrer de Breda vengué Sant Salvador de Sira als religiosos hospitalaris de Mas-Déu. L’abat de Santa Maria d’Arles en féu el traspàs als nous posseïdors.

Sant Salvador del Prat

Fou una donació del 1125 i era situada dins les parròquies de Cardedeu i de Marata. Les primeres notícies de la seva existència daten del 1073.

Segons l’escriptura de l’any 1384 feta a Montsoriu, la donació del 1125 fou realitzada per Bernat Ramon, la seva esposa Estefania i els seus fills, essent abat Ramon Turrit. Pel document mencionat sabem que l’abat Bernat de Sant Salvador de Breda i els seus monjos acordaren unir l’església al priorat i la sagristia del cenobi en la persona d’Arnau de Vallmanya, monjo prior i sagristà de Breda. Així, Arnau tenia a més el càrrec de prior de la capella “sive prioratus” de Sant Salvador del Prat.

Les relíquies de Sant Iscle i Santa Victòria

L’any 1263, Grau, vescomte de Cabrera, féu donació al monestir de les despulles de sant Iscle i de la seva germana Victòria, màrtirs cordovesos i copatrons de Breda. L’escriptura de donació porta data del 18 de maig del 1263 i es conservava a l’arxiu del monestir. Segons Monsalvatje les relíquies procedien del castell de Sant Iscle de Vidreres, propietat dels Cabrera. Villanueva trobà en una consueta del monestir, manuscrita del segle XIII, una nota en la qual es disposava que se celebrés la translació del cos de sant Iscle (“l’ajust”), el tercer diumenge després de la Pasqua de Resurrecció: “de institutione translationis S. Aciscli fuit ordinatum quod semper celebretur post festum pasce dominica qua cantatur offic. Jubilate Deo, et fiat sollempnitas sicut in festo S. Petri mensiis junii”, és a dir, ofici amb ritu doble de primera classe, com en la solemnitat de Sant Pere. La festa es coneix popularment amb el nom de “l’Ajust”.

Encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector de la parròquia de Breda, Pere Prats, en esclatar la guerra aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara.

L’església gòtica

L’abat Gispert de Jàfer (1296-1337) protagonitzà un capítol important de la història del monestir, ja que a ell es deu la construcció de la major part de l’església gòtica monacal, actual parròquia de Breda, i que per les proporcions i bellesa que ostenta, és coneguda per “la catedral de la Selva”.

La identitat de Gispert de Jàfer ha estat controvertida pel fet que en la inscripció de la seva tomba, el nom és esborrat i sols es llegeix “…EIAFFER”, quan en realitat deia (“JASPERTUS D) E IAFFER”. Suposem que Monsalvatje ho interpretà com a Jaufred. Montsalvatje també tingué accés al document de l’arxiu del vicariat de Girona, en el Llibre de Rúbriques Vermelles (f. 208), del 6 dels idus de gener de 1342, en el qual es diu que l’abat Ató succeí el “Religiosus frater JASPERTUS Dei Gratia condam abbas dicti monasterii predecessor suus”. Ell transcriví “Jaspertus” per “JAUFRED” i amb aquest nom l’incorporà a l’abaciologi.

Jaume Coll, encara que de primer seguí la interpretació de Monsalvatje, més endavant s’adonà de l’error, segurament arran del document de la visita pastoral a l’església del monestir, que es féu el 4 de novembre del 1440, en la qual s’anomena l’abat amb el nom complet: “Gispertus de Jaffer”. Així, Jaume Coll conclou que no ha existit mai el pretès abat Jaufred, cosa que fou confirmada per documents posteriors en què s’anomenava l’abat.

En el Llibre de Rúbriques Vermelles ja esmentat, es diu que el 20 de desembre de 1322 el capítol, reunit al monestir de Breda, no vol que s’augmenti el nombre de tretze monjos que, juntament amb l’abat, formen la comunitat, a causa, entre d’altres, de la càrrega de l’obra que s’ha començat al cenobi. Es tractava sens dubte de la construcció de l’església, que, a la mort de l’abat, ja tenia enllestit l’absis amb cinc capelles. La façana és posterior, ja que l’escut pertany a un dels abats Sampsó, que regiren consecutivament el monestir entre els anys 1461 i 1543.

El judici dels Cabrera

Com ja ha estat comentat, les relacions entre el monestir i els Cabrera foren estretes. No podem deixar de mencionar, encara que sigui superficialment, el procés i la mort de Bernat de Cabrera, el 1364. Bernat nasqué l’any 1298 i el 1328 heretà el títol de vescomte de Cabrera; per motius que no coneixem renuncià el vescomtat a favor del seu fill Ponç i es retirà a Breda el 1334. El 1347 el rei Pere IV d’Aragó el nomenava majordom i principal conseller reial, però aviat caigué en desgràcia a causa de nombrosos enemics que tenia a la cort, entre els quals la mateixa reina Elionor. Davant el perill, abandonà la cort i es refugià al seu castell de Montsoriu. El 1364 abandonà el refugi i per diverses circumstàncies fou pres a Navarra i processat a Barcelona. Durant el procés, segons Jaume Coll injust, el monestir de Sant Salvador de Breda, regit aleshores per l’abat Ferrer, fou el seu principal defensor. Hi ha diversos documents del procés, un dels quals fou fet al monestir (1364) i firmat per l’abat. En aquest es nomenà procurador de Bernat i del seu fill, el comte d’Osona (també processat), el monjo Bernat Albert, amb llicència i voluntat de l’abat del mateix monestir. Aquest i d’altres procuradors bredencs dels Cabrera demostren el fort lligam entre la noble família i els monjos i prohoms de la vila, que s’atreviren a defensar-los en contra de la voluntat reial.

Bernat fou lliurat a Pere IV per Carles, rei de Navarra, i decapitat el 26 de juliol del 1364. El seu fill, el comte d’Osona, se salvà de la mort gràcies al fet d’ésser presoner del rei de Castella, en acte de servei al mateix rei d’Aragó.

Prerrogatives de l’abat

Com ja era normal en les poblacions on hi havia un monestir important, l’abat era la primera autoritat de la vila, tant en l’aspecte espiritual com en el temporal, fet que procedia de la seva condició de senyor feudal.

L’abat de Breda tenia jurisdicció civil i criminal sobre la vila, salvats alguns conflictes amb els Montcada, successors dels Cabrera. Era auxiliat pel seu assessor, oficials, i principalment pel batlle. Aquest depengué directament de l’abat fins al segle XVIII, en què el prelat delegà la jurisdicció al batlle. El càrrec de batlle, com a mínim a partir del segle XIII, passava per herència de pares a fills, a la casa coneguda per Cal Batlle; devia, però, ser acceptat per l’abat i sovint la dignitat pertocava per elecció a una altra família.

Vegeu a continuació l'abaciologi de Sant Salvador de Breda, extret de l’obra de J. Coll i Castanyer Breda històrica i actual.

Abaciologi de Sant Salvador de Breda

Sunyer	1038-†1067
Amat	1068-†1075
Dalmau	1086-1092
Ramon	1110
Ramon Turrit	125
Guillem	†1129
Arnau	1131
Ramon	†1148
Berenguer	1162-1171
Guillem	1173-1226
Arnau	1228-1229
Ramon	1235
Bernat	1239-1240
Berenguer	1245
Ramon de Bar (o de Bau)	1251-1263
Bernat	1263-1278
Bernat de Blanes	1280-†1288
Gispert de Jàfer	1296-†1337
Ató de Torrella	1338-1348
Ramon de Castellvell	1350-1363
Ferrer	1364-1384
Bernat de Tolosà	1384-†1388
Guillem Terré	1389-1411
Jordi de Castellet	1418-†1436
Galceran de Carbó	1438-†1448
Jaume de Montpalau	1451-1454
Miquel Delgado, comendatari i abat de Poblet	1455-1459
Joan Delgado, comendatari i almoiner del rei	1461
Miquel Sampsó l, comendatari	1461-†507
Miquel Sampsó II, comendatari de Banyoles fins el 1510	1507-1543
Jeroni de Sorribes, segrestador	1544-1555
Matias Sorribes, comendatari i canceller del rei	1558-1559
Antoni Llorens Valentí abat de Camprodón des del 1561	†1565
Antic Tener, segrestador	1565
Fra. Gabriel Ridalbas, segrestador	1568
Bernat de Jossa i Cardona, bisbe de Vic 1574-1575	1569-1573
Francesc Miquel Pol, segrestador	1576-1593
Antoni Viladomar de Sant Miquel, visitador general de l’orde a Catalunya i ambaixador del rei	1597-†1598
Joan de Guardila, abat de Ripoll (1612-16)	1599-1612
Pere de Puigmarí i Funés, bisbe de Solsona (1631)	1615-1619
Francesc de Copons i Vilaplana, abat de Ripoll el 1633	1622-1633
Jaume de Meca i Terça, abat de Ripoll el 1658	1635-†1658
Jaume Clement	1659-1671
Manuel de Guanter	1672-1673
Narcís de Barutell	1673-†1690
Jaume de Falguera, segrestador	1690-1692
Jeroni de Nadal i de Ripoll	1692-†1713
Francesc Vicens i Pou, segrestador	1714-†1716
Fèlix de Taverner i Diardena	1717-†1729
Josep Gallart i de Pastor, segrestador	1729-1730
Francesc de Serra i Portell	1730-1736
Josep Gallart i de Pastor	1736-†1739
Jaume Puigdaura i Planell, segrestador	1739
Josep de Gayolà	1740-†1747
Miquel Trelles, segrestador	1747-1748
Francesc de Montaner i de Ramon	1748-†1756
Fra. Peregrí de Verthamon, segrestador	1757
Antoni de Ravizza i Montaner	1757-†1776
Fra. Dídac de Pedrolo i Castellví, segrestador	1777-1778
Gaspar de Sala i de Tarau	1778-†1805
Gaspar de Requesens	1805-†1815
Isidre Josep de Santacreu i d’Areny	1817-1835

Els altars del monestir

L’altar major, tant a l’església romànica com a l’actual església gòtica, fou sempre dedicat a sant Salvador. Donem aquí notícia dels altres altars, amb la data més primitiva coneguda.

De l’altar de Santa Maria, sabem que l’abat Gispert de Jàfer hi instituí un benefici sacerdotal i que s’anomenà així fins al 1570. Ja l’any 1624 trobem un altar anomenat de la Mare de Déu del Roser, que suposem que era a la mateixa capella.

L’altar de Sant Miquel Arcàngel, beneficiat per Elionor, muller de Bernat I de Cabrera, consta el 1332, i l’altar de Sant Pere i Sant Pau l’any 1402, el mateix any de l’altar de Sant Honorat, que el 1643 és anomenat de Sant Francesc i entre el 1739 i el 1747, de Sant Francesc i Sant Honorat. L’abat Gayolà (1740-47) reconstruí aquest i també el de Sant Pere i Sant Pau, però ambdues capelles foren destruïdes durant la Guerra Civil de 1936-39. També del 1402 fins al 1451 tenim notícia de l’altar de Sant Benet. Del 1539 al 1826 fou conegut amb el nom de Sant Benet i Sant Sebastià. L’abat Jeroni de Nadal (1692-1713) el reconstruí amb la mateixa invocació.

L’altar de Sant Iscle i de Santa Victòria és citat l’any 1423 fins al 1638. El 1693 és anomenat altar dels Sants Màrtirs i hom suposa que l’origen és molt antic. El dels Sants Reis és documentat l’any 1803.

Hi ha notícies d’altres altars, però no se’n coneix la situació: són els casos de Sant Martirià (1571), el de Santa Margarida (1504) i el de Sant Joan (1734).

Les sepultures

En l’espai central del claustre primitiu, en un indret que s’anomenava “la lluna”, foren sepultades diverses persones durant el temps de vida monacal. A la paret de l’església es conserva el sarcòfag de l’abat Bernat de Blanes (1280-88). Monsalvatje explica que va veure el sarcòfag d’aquest abat servint d’abeurador del bestiar a casa de Francesca Llorens de Breda. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou retornat al claustre del monestir i més endavant (1950), col·locat en el lloc original. A la mateixa paret de l’església trobem la sepultura de l’abat Miquel Sampsó I (1461-1507) i la llosa que cobria el sepulcre de l’abat Gispert de Jàfer (1296-1337), de la qual s’ignora l’emplaçament primitiu.

A l’interior del temple tenim notícia de diverses sepultures, com ara la del prior Dalmau de Vilardida (1301), la més antiga de les que actualment es conserven a l’església. Té una inscripció il·legible a causa d’un incendi durant la Guerra Civil Espanyola. Gràcies a les lectures que en feren Villanueva i G. Barraquer, Antoni Pladevall pogué fer-ne una nova transcripció que, per la seva bellesa, creiem oportú de reproduir: “Havent passat després de mil, ja tres-cents anys, el dia vuit dels idus de març com una au passatgera va volar cap al cel però el seu cos va ésser enterrat aquí; era en Dalmau dit de Vilardida baró beneït i gran prior de Breda. Era mansuet com un anyell. Diligent com una bona Marta, va decorar els portals del claustre i encara va donar mil altres ornats a l’església. Sant Salvador de la seva ànima es faci fiador. Amén.”

D’altres sepultures són la de la família Montsoriu (1318), desapareguda; la del rector Francesc Balç (segle XIV), a la capella de Sant Pere i Sant Pau, les últimes notícies de la qual són d’entre els anys 1591-95; la de la família Pinós (segle XV), desapareguda; la de la casa Cabrera (segles XV i XVI), a l’altar de Sant Miquel i Sant Vicenç, també desapareguda; la de Ferran de Joara i Timbor de Cabrera, una bella làpida sepulcral de marbre blanc amb dues figures jacents en baix relleu, actualment adossada al mur de l’església. Ferran de Joara era procurador i governador general dels vescomtes de Cabrera i de Bas entre el 1495 i el 1517. Timbor era la seva esposa, enterrada al monestir el 1520. Tal vegada sigui aquesta làpida de la tomba dels Cabrera de l’esmentat altar de Sant Miquel.

Fem referència també a les sepultures dels Guardiola (segle XVI), de l’abat Antoni Viladomar (1598), del rector Francesc Costa (1643), que fou enterrat a la capella de Sant Francesc, de l’abat Josep Gallart i de Pastor (1739), del qual s’ignora el lloc de l’església on fou enterrat i de Josep Roca (1788), tapada pel paviment del temple el 1950.

Les tombes dels abats i dels monjos del monestir es troben al paviment de l’església, prop de l’escala del presbiteri. Es tracta de dues sepultures, una per als abats i l’altra per als monjos, de les quals no tenim notícies fins al 1754.

La biblioteca

El monestir posseïa una important biblioteca que malauradament fou víctima de l’incendi de l’any 1835. Gràcies a la visita al monestir del P. Villanueva tenim notícia d’alguns llibres notables que guardava. A part de l’arxiu, que ja hem mencionat, Villanueva trobà dos còdexs manuscrits, l’un del segle XV que, després d’un tros del llibre de Regiment de Prínceps, contenia un llarg cronicó en català de fets històrics contemporanis. Interessaren a Villanueva particularment les guerres del príncep Carles contra el seu pare el rei Joan II i les guerres dels pagesos de remença. L’autor fou Joan Buada, rector de l’església de Sant Iscle de Colltort, nascut el 1423. Villanueva en copià un extracte. També cita el comentari de Joan Versor a les Sumulas de Pedro Hispano; imprès a Nàpols (1477), com també l’obra de Ramon Llull Deo Dante del qual copià el següent epígraf: “Arbor scientie reverendissimi magistri Raimundi Lull presens opus muncupatum in nobili civitate Barchinone per Petrum Posa presbiterum et Cathalanum XXII augusti anni M.CCCC.LXXXII”.

Els darrers anys de vida monacal

Durant la Guerra de la Independència els francesos posaren setge al castell d’Hostalric, a 9 km de Breda, i situaren un campament a Gaserans. Això afavorí l’aparició d’un seguit de saqueigs a Breda i en particular al monestir. Els monjos i l’abat buscaren refugi en diferents llocs, i s’emportaren tot allò que consideraren de valor. En dos documents dirigits per l’abat Gaspar de Requesens a la congregació benedictina claustral, queda palès el dramatisme del moment: “L’ocupació per l’enemic de les rendes de l’abadia m’impossibiliten de restituir-me al meu claustre sense evidentíssim perill de la meva persona, ja que la primera causa proporciona a l’enemic el presentar-se a Breda en totes ocasions i hores com ho ha verificat diverses vegades, de nit, sense la menor notícia d’aquells habitants causant-los els majors ensurts i disgustos”.

En el segon document podem llegir: “L’any últim, a força de bon maneig, ens ha quedat quelcom per a menjar; però en el corrent (1812), més advertit l’enemic, temem que res no ens quedarà i sí, solament, el consol que els documents relatius a rendes no han arribat fins ara a les mans de l’enemic”.

Els francesos robaren disset campanes a la vila i desferen l’orgue del monestir; també es perderen molts objectes de plata.

El 1820 els monjos abandonaren novament el monestir obligats per un decret del govern. El 15 de maig del 1821 es posà a subhasta el monestir amb l’església i el campanar: “El edificio de la iglesia, sacristía y campanario del suprimido monasterio de San Salvador de Breda, tasado en 10.000 libras, 4 sueldos 6 dineros; el claustro en el que se halla el aula capitular y biblioteca, tasado en 600 libras, 9 sueldos, 6 dineros”, i continua amb les cases dels monjos i diverses propietats. No obstant això, la venda no s’arribà a consumar en la totalitat, ja que el temple, a petició de les autoritats de la vila, es destinà a església parroquial.

Amb el triomf reialista els monjos ocuparen de nou el monestir el 1823, fins a la definitiva exclaustració del 1835, any en què acabà definitivament la vida monacal a Breda, després de 800 anys d’història.

L’11 de juny de 1841 l’ajuntament féu l’inventari del monestir per ordre de l’intendent d’hisenda de la província de Girona, i posteriorment l’estat l’anà venent a particulars, excepte l’església, que es convertí en parròquia, cedida per reial ordre del 15 de febrer del 1839, i que començà a funcionar com a tal el 19 d’abril del 1846. L’edifici havia quedat en un estat deplorable, ja que durant un temps serví de fortificació ocupada per destacaments de nacionals o miquelets de Barcelona, Badalona i Granollers. Segons el testimoni oral que Jaume Coll obtingué d’un home ancià, Marlet, les imatges servien per a alimentar el foc contra el fred, i s’arribà a destruir el retaule major i el cor, del qual s’endugueren fins i tot les pedres per a construir un molí. (MGA)

Església

A dalt, planta del conjunt de l’antiga església. A baix, planta de l’església de Sant Salvador amb la situació dels elements romànics que es conserven a l’actualitat.

J. Recarens

De l’antic conjunt monàstic de Sant Salvador de Breda es conserven actualment importants vestigis d’èpoques diverses, centrats en l’església monàstica, avui parroquial, i en el conjunt d’edificacions delimitades per la plaça de l’església, la plaça del convent i el carrer del convent, on trobem elements i espais urbans, alguns dels quals restaurats, que evoquen l’antic cenobi i el palau abacial.

El conjunt monacal es completava amb l’església parroquial de Santa Maria, avui restaurada i desafectada com a edifici de l’Ajuntament.

L’estat actual de les estructures arquitectòniques no permet sinó evocar, a grans trets, el que pogué ésser aquest monestir a partir de l’època baix-medieval, moment a partir del qual renovà profundament les estructures.

L’església monàstica, i probablement també la major part dels vestigis conservats del cenobi i palau abacial, corresponen a aquesta empenta constructiva, sense que puguem precisar, en l’estat actual, fins a quin punt conserven elements del cenobi construït en època romànica. D’aquesta primera època del monestir resta la imposant torre del campanar i un porxo del claustre construït posteriorment, a la fi de l’època alt-medieval i dels llenguatges romànics en arquitectura.

No se’n conserva actualment cap vestigi (llevat del campanar) de l’església consagrada el 1068, però per la situació relativa del campanar i l’ala conservada del claustre sembla que es devia tractar d’una església de tres naus, atesa també l’amplada que ocupava. Aquesta hipòtesi no es contradiu amb la triple advocació, al Salvador, a sant Benet i a sant Miquel.

No tenim cap indici de com podia ésser la capçalera, però per la situació del campanar, podem suposar que es devia tractar d’una capçalera triabsidal, sense transsepte, a l’estil d’altres basíliques contemporànies com Santa Maria d’Amer o Santa Maria de Mur. De tota manera, no podem fer suposicions precises sobre l’estructura interior sense una prospecció arqueològica del subsòl de l’actual església.

Secció de sis plantes que comprèn l’excepcional campanar.

J. Recarens

Al cantó de tramuntana de l’església, presumiblement adossat, se situà el campanar. És una torre de planta quadrada, amb una porta a migdia, a la planta baixa amb arc de mig punt, per on es devia accedir a la primitiva església romànica. Té una planta baixa i sis nivells amb finestres, separats, i el superior acabat amb bandes de deu arcuacions llombardes, i un fris amb dents de serra al damunt. El primer nivell té tres finestres d’una sola esqueixada espitllerades, amb arc de mig punt. A la façana de migdia no n’hi ha cap perquè restà unida a la primitiva església, aproximadament com ho està ara amb la gòtica.

El segon nivell té dues finestres d’arc de mig punt per façana, i és semblant al tercer nivell, si bé en aquest les finestres són més amples i els murs són menys gruixuts. Al quart i cinquè nivell hi ha dues finestres geminades per façana, i a l’interior tenen un únic arc de mig punt que emmarca els dos arquets. Les finestres geminades tenen els dos arcs sostinguts per una columneta central que acaba amb un capitell mensuliforme molt simple, trapezial. A partir del quart nivell es tornen a reduir els gruixos dels murs, igual que a partir del cinquè nivell. La torre és coronada per una barana emmerletada.

La coberta actual és de dos aiguavessos, revestida de teula àrab, col·locada a llata per canal. El nivell interior, fixat per la porta d’entrada, és aproximadament 1 m més baix que l’exterior de la plaça de la Vila. Seguint aquest nivell interior, la torre té uns 32 m d’alçària.

L’aparell és format per carreus petits desbastats, no gaire uniformes, col·locats en filades horitzontals de diferent alçària i travats amb morter de calç, amb les juntes ressaltades en alguns indrets del parament, on s’ha conservat aquest tipus d’acabat, probablement original.

Cal fer notar que l’estat de conservació abans de la restauració de l’any 1951 era deplorable, tal com es pot veure en les fotografíes d’aquell any, durant les tasques de consolidació i restauració.

Vista del campanar, excel·lent exemplar llombard comparable només amb els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Vic o Santa Maria de Girona.

F. Tur

Alçat de la façana nord i secció del campanar.

J. Recarens

El campanar de Sant Salvador de Breda és un edifici prototípic dels modes característics de l’arquitectura llombarda a Catalunya, perfectament relacionat amb altres campanars com els de les seus de Girona o de Vic, o el de Sant Miquel de Cuixà, que constitueixen els millors exemplars de campanars d’estil llombard conservats a Catalunya, i emparentats amb els campanili que també es construeixen a Itàlia durant el segle XI.

La claredat tipològica i arquitectònica del campanar de Sant Salvador de Breda, en ésser coherent amb l’arquitectura de l’església de Santa Maria, permet de suposar que l’església de Sant Salvador, consagrada l’any 1068, també s’adscrivia a les formes de l’arquitectura llombarda, pròpies del segle XI català.

L’antic cenobi era organitzat entorn d’un claustre del qual avui només es conserva un porxo, amb galeria, adossat a la façana de migjorn del temple, a tocar de l’angle oest.

De les altres galeries sabem que foren destruïdes a partir del 1877 i que un porxo fou transportat a Blanes al principi de segle.

El porxo, conservat in situ, fou restaurat totalment l’any 1931 per l’Associació d’Amics de l’Art Vell, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, que reposà les columnes que faltaven i reconstruí el porxo, deixant els pilars d’angle que delimiten la pressumpta dimensió original del porxo i el pati claustral.

La galeria és coberta amb una estructura d’embigat de fusta i el porxo és format per arcades llises, que arrenquen d’àbacs, senzillament motllurats, suportats per una parella de columnes excepcionalment esveltes i de proporcions ja gòtiques, amb capitells de tipus vegetal estilitzat de dissenys idèntics, i bases formades per un gros tor i una esvelta escòcia.

La tipologia de la decoració i les proporcions situa aquest claustre com a obra tardana dins els llenguatges romànics, en la qual ja s’anuncien les formes ornamentals i proporcions de l’època gòtica, encara que coexisteixen amb els arcs i una concepció general de l’espai encara romànica. Per això una datació dins el segle XIII, probablement vers la fi, sembla correcta per als porxos conservats. (JRR-JAA)

Escultura

Els elements escultòrics de Sant Salvador de Breda són variats, i actualment es troben en emplaçaments diversos. En primer lloc, cal destacar una sèrie de relleus historiats, gairebé tots fragmentats, d’emplaçament originari incert; un segon bloc important és el que devia formar part del claustre, alguns exemplars del qual es conserven in situ. Tot i la dispersió i localització sovint indeterminada de les obres de què a continuació tractarem, és de suposar per la informació aconseguida que, efectivament, devien formar part d’aquest conjunt. D’altra banda, presenten un tipus de figuració i elements que són propis d’aquests indrets gironins. Deixant de banda les diferents qualitats de l’escultura de Breda, constatem l’activitat de tallers escultòrics en un indret i una època fructífera, que podríem datar a l’entorn del darrer quart del segle XII i el començament del XIII. Breda s’inscriu, doncs, com la resta de Catalunya, en un espai temporal i geogràfic en el qual es va obrar la pedra amb qualitat i elegància, com ens mostra en el nostre cas el relleu de l’Epifania. (NPP)

Es tracta d’un relleu fragmentari, que representa la Verge amb el Nen i sant Josep, que prové probablement de l’església de l’antic monestir de Sant Salvador de Breda.

Segons Coll i Castanyer (1971, pàg. 54-181) l’escultura era situada a la façana d’una casa del carrer de Sant Josep, de Breda, i hom suposa que procedeix de la parròquia de Santa Maria, del segle XII.

A l’Institut Amatller d’Arc Hispànic hi ha dues fotografies del conjunt: l’una (B-752) de l’any 1904, i l’altra (Mas C-25926) de l’any 1919. Ambdues fotografies pertanyen a l’obra de la col·lecció del senyor Galobart, propietari del mas Riembau, a Tona, lloc on en algun moment va estar situada l’escultura. Sembla que actualment es troba a Paris.

La peça és un fragment de marbre de forma quadrangular que té els quatre angles escantonats. El relleu té profunditat i presenta la Verge amb el Nen assegut als genolls i al costat, Sant Josep en actitud de meditar.

El bloc de marbre quadrangular ha estat buidat per esculpirhi les figures, i els extrems fan alhora de marc. Els personatges reposen sobre una base gruixuda, els costats són més estrets i han estat motllurats arrodonint els angles i amb una ratlla marcada al mig. La part superior conté els caps dels personatges sota de dos arcs que els separen com a figures individuals. Entremig d’ambdós, la columna que devia sostenir els arcs no ha estat esculpida; al seu lloc hi ha un forat que sembla ésser fet expressament.

Des del punt de vista iconogràfic, la Verge respon a un tipus que trobem representat en imatgeria. Amb tot, l’actitud i la representació d’aquesta figura són realment complexes. És asseguda amb les cames obertes, on reposa el Nen, i els vestits li confereixen una exclusivitat dins aquests tipus de representació. Al cap porta una corona en forma de banda que li cobreix amb prou feines uns cabells llarguíssims i trenats, que li cauen per les espatlles resseguint els braços. Cobrint el pit porta una roba a manera de clámide; aquesta part de la roba és totalment decorada. De coll rodó i tocant-li la pell veiem un relleu acanalat molt petit, i seguidament un galó llis; aquest teixit es representat amb llistes en diagonal intercalades. La clámide (pròpia d’imatges del segle XII i de la fi del segle XIII), arriba gairebé als peus, doblegantse en aquest punt. Dessota duu una túnica que cau per damunt els genolls i es replega amb molta cura a les cames i per damunt uns peus enormes. L’expressió de la Verge és rude i seriosa, de faccions molt amples, igual que el cos i la postura.

Les mans de la Verge reposen sobre els genolls; l’esquerra s’acosta al fill, i la dreta, més allunyada, té la forma d’haver estat portadora d’algun atribut.

La figura del Nen és adossada al cos de la Mare. De fet, el material de què és fet el conjunt comporta aquesta poca separació d’un cos amb l’altre. El rostre està totalment destruït, i tot el cos cobert per una túnica que cau damunt les cames i els peus, que apareixen nus. La roba es replega damunt el genoll esquerre.

La part superior del cos sembla haver estat recoberta amb una petita capa de la qual veiem els plecs més petits caient-li per l’espatlla esquerra. La mà dreta és en actitud de beneir i l’altra és damunt dels genolls, també escantonada.

El conjunt es complementa amb la figura de Sant Josep. El personatge resta dret al costat esquerre de la Verge, i se sosté sobre un bastó amb el colze, mentre que amb la mà dreta se sosté el rostre. Porta els cabells ondulats amb la ratlla al mig i la barba rinxolada; va vestit amb una túnica ampla i una capa que es replega per damunt la mà esquerra i cau fins als peus fent plecs. L’avantbraç de la dreta és arremangat i al dessota s’entreveu una màniga decorada amb petits acanalaments horitzontals.

Aquest relleu és realment una obra de qualitat. El treball revela la mà d’un artista expert i coneixedor de l’ofici. Si bé la Verge presenta una actitud severa i distant, la de sant Josep és pròxima al formulisme de l’escultura gòtica.

Quant a la iconografia, es tracta d’una representació en certa manera paradoxal, ja que reuneix en un sol conjunt dos esquemes iconogràfics que habitualment apareixen per separat. D’una banda hi ha la Maiestas Mariae, el tipus d’origen bizantí de la Verge entronitzada, i d’altra banda es desenvolupa un fragment o una derivació de l’epifania, opinió que també comparteix J. Coll, per a qui aquesta escultura “… possiblement representava una Epifania” (Coll, 1971).

Fent referència a la figura de sant Josep, hom sap que fins al segle XVI l’aparició d’aquesta figura en l’art va unida a episodis de la infantesa de Crist: el naixement, la fugida a Egipte, la circumsició, etc.

En el cas del naixement, sant Josep apareix amb un atribut com és el bastó corbat; amb aquest element es presenta quasi sempre amb una mà a la galta en actitud de meditar(*).

D’altra part, la representació de la Verge en majestat és un tema iconogràfic que apareix des del segle IV dins l’escena de l’adoració dels mags; es caracteritza a la vegada per una actitud rigorosament frontal de la Verge, asseguda sobre un tron i amb l’infant Jesús sobre els genolls, i per una expressió greu, solemne, gairebé hieràtica. Aquesta descripció típica en la iconografia mariana es correspon amb l’actitud que veiem en la Verge de Breda.

Els exemples que es conserven d’aquest tipus de representació en escultura dins l’àmbit català són escassos. Cal esmentar el de la Verge del claustre de Solsona, una imatge que cal tenir en compte en relació amb la peça estudiada tant en la qüestió iconogràfica com estilística, com veurem més endavant. A part d’aquesta imatge, s’estableixen altres esquemes paral·lels en un capitell de Sant Esteve d’en Bas, on hi ha representada la Verge amb el Nen dins una màndorla. També a Santa Maria de Porqueres apareix la Verge amb el Nen a l’àbac d’un capitell(*).

Dins l’ampli marc geogràfic que ens ocupa, aquest tipus de representació de la Verge en escultura és freqüent al sud de França i concretament a l’entorn d’un taller d’escultura de Tolosa i que té inici en les escultures presents a la sala capitular de La Daurade. En certa manera, el taller escultòric situat dins l’àmbit, o en la línia d’influència, del mestre Gilabert de Tolosa i el seu taller.

El tipus de Verge sedent com la de Breda, que molt sovint és situada sota d’arc conopial, apareix en molts llocs; n’hi ha un exemple a Bellcaire, formant part de l’adoració del timpà, un tipus que trobem també a Chartres, a Saint Gilles, a Fontfreda, actualment a Montpeller(*) i també a La Daurada(*).

Com ja hem anotat abans, la representació de Breda es tractava, probablement, d’una epifania. D’altra banda no coneixem les mides d’aquesta escultura. Si hom suposa que formava part d’un timpà tindríem una raó per a creure en la possibilitat d’una epifania. Aquesta és, de fet, l’opinió de Puig i Cadafalch en comparar aquest mateix relleu amb el de Mura i el de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt, com a timpans o possibles parts de timpans representant epifanies(*).

Tanmateix, segons Moralejo(*), referint-se a la figura de la Verge i el Nen de La Daurade, el més freqüent és que imatges d’aquest tipus apareguin principalment en l’escultura monumental, en el context de l’adoració dels reis o, més aviat, de l’epifania.

Hi ha una sèrie de dades, a més a més, que ens permeten fer aquesta apreciació. En primer lloc l’existència d’un cap de les mateixes característiques que el de l’escultura que estudiem. Es tracta del relleu d’un rostre amb una petita part del cos que arriba fins a la part superior del pit i que s’encabeix dins un arc de les mateixes característiques que els que contenen les altres escultures. El rostre és emmarcat per una barba i cabells rinxolats amb la ratlla al mig i que presenten la mateixa inclinació i forma que els cabells de sant Josep. Per damunt els cabells, el cap cenyeix una corona en forma de banda. La poca vestidura que observem és composta d’una túnica de coll rodó i amb volum amb un fermall al centre per a aguantar una presumpta capa.

Aquest tipus té unes característiques que fan pensar realment en un dels tres reis de l’adoració.

Una altra raó per la qual podria tractar-se d’una epifania és el fet que hi ha més d’un paral·lel en escultura, i concretament formant part d’un timpà. Un exemple clar, encara que d’un àmbit llunyà, és el relleu de l’església de Nuestra Señora de la Llama, de Cerezo de Riotirón (La Rioja), actualment en un nínxol de la porta del claustre de Cuixà, al Metropolitan Museum of Art (en la secció d’art medieval The Cloisters). El relleu presenta quatre figures separades de la Verge entronitzada amb el Nen, sant Josep en actitud de meditar i dos reis fent les ofrenes. Segons Rorimer(*), aquestes escultures mostren la monumentalitat i el vigor del final del romànic, dada a tenir en compte a l’hora d’establir datacions.

D’aquest tipus d’iconografia hi ha diversos exemples a Castella, com ara a la catedral de Burgos, on en uns brancals del claustre alt, datats al segle XIII, hi ha una representació de l’adoració dels mags, de factura gòtica(*).

Una altra representació paral·lela es troba a Agüero (Osca)(*). En aquest cas, els tres reis i les figures de la Verge i sant Josep formen un bloc perfectament estructurat i compositivament adient per a formar part d’un timpà.

Tot aquest seguit d’exemples condueixen a preguntar-nos quin pot ser l’origen d’aquesta morfologia i quin és el fil conductor que ha portat l’escultor de Breda a realitzar aquest relleu. De fet, hi ha paral·lels iconogràfics suficients perquè puguem afirmar que aquesta escultura forma part de l’àmbit del romànic. Estilísticament, després d’observar tots els conjunts esmentats, trobem que un exemple important a tenir en compte és la sala capitular de La Daurade de Tolosa. Les escultures a les quals fem referència són actualment al Museu dels Agustins de Tolosa(*). Tot i que amb diferències notables, les figures dels muntants de la sala capitular de La Daurade recorden el relleu de què ara tractem. El tipus de toca amb imitació d’orfebreria, les barbes, els plecs de la roba de les estàtues-çolumna de La Daurade, són una sèrie de motius que recorden el sant Josep de Breda. La Verge i el Nen són més comunicatius i de faccions més dolces, però el tipus de plecs en els vestits i el recarregament fan pensar en l’escultura de Breda(*).

Les escultures de la sala capitular de La Daurade segueixen el fil d’una escola d’escultura del Llenguadoc amb artífexs que, en termes molt amplis, treballaren a França i Espanya (Santiago de Compostel·la)(*).

El mestre de La Daurade recull el bagatge del mestre Gilabert de Tolosa, l’artífex que marcà una nova via en l’escultura i que s’evidencia en els exemples de Saint Étienne i presumiblement en la Verge del claustre de Solsona(*).

A tot estirar, i amb cautela, podem parlar, doncs, d’un àmbit escultòric que gira a l’entorn del mestre Gilabert de Tolosa i la seva escola, on emmarcaríem l’escultura de Breda. Segons Gudiol i Ricart, l’escola de Tolosa penetrà tard a Catalunya(*), i els primers influxos apareixen a Solsona(*). Els fusts de les columnes decorades són segurament obra d’artistes de Tolosa o del seu àmbit. Un d’aquests fusts, actualment al Museu Diocesà de Solsona, núm. d’inventari 141, presenta un paral·lelisme que cal tenir en compte en analitzar el relleu de Breda. Hi apareixen dos personatges. L’un suggereix la possibilitat que es tracti de sant Josep en actitud de preocupació o somnolència, tal com hem vist que es representa habitualment. L’altre personatge és la Verge, que sembla ser la Verge de l’anunciació. Segons Moralejo(*), aquesta escultura té paral·lels a La Daurade i “...denuncia la seva filiació tolosana en la seva estreta dependència dels recursos tècnics i concepció espacial desenvolupats per Gilabert i la seva escola en els pilars de St. Étienne”. Moralejo situa les escultures segons les seves paraules “...en línia amb estadis ulteriors de l’art tolosà, més permeables a les experiències protogòtiques”.

Un altre àmbit amb possibles relacions estilístiques que caldria estudiar es troba en els relleus escultòrics dels claustres de Girona i de Sant Cugat. Si bé no hi ha contactes directes, sí que aquestes escultures formarien part d’un grup gironí segurament interrelacionat.

Per les observacions fetes podem concloure que el relleu escultòric de Breda devia seguir aquest corrent tolosà si bé transformat i amb unes línies més matusseres, que no desmereixen, però, el treball de l’artista.

Tanmateix cal donar unes dades avançades a aquest treball, dintre el període en què els tallers tolosans actuen a Catalunya, això és durant la segona meitat del segle XII, i el començament del XIII. Per tot el que hem vist, la nostra peça formaria part d’un grup escultòric executat molt al final del segle XII, un moment en què les primeres fórmules es van acomodant a una manera pròpia dels tallers catalans en el treball de la pedra que enllaçaria a la vegada amb les primeres impressions de noves tendències. (NPP)

L’escultura d’un fragment d’alt relleu

Es tracta d’un fragment d’alt relleu d’un àngel turiferari que forma part d’una peça de pedra rectangular, de 63 cm d’alçària per 24 cm d’amplada per 15 cm de gruix, que actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona amb el núm. d’inventari 408.

La figura representada és la d’un àngel de peu dret que reposa damunt una petita cornisa de forma semblant a la meitat d’un hexàgon amb la part més exterior decorada amb flors de quatre pètals formant motiu geomètric.

L’àngel sosté amb les dues mans un encenser de grans dimensions que s’adossa al cos, i va vestit amb una túnica ampla agafada a la cintura; pel cim de la figura se superposa una capa que li envolta les espatlles i cau fins a mitja cama a manera d’estola. Els cabells i les orelles de l’àngel són ben definits i retocats, com també les ales que, a banda i banda, s’alcen formant escates dins un primer fragment en forma de llengua. Al dessota, les ales es despleguen en llargues plomes amb incisions a manera d’espina, formant una perfecta simetria. Segons Coll i Castanyer (1971) l’escultura prové del monestir de Sant Salvador, en una fotografia de l’Arxiu Mas de l’any 1906, però apareix documentada com a provinent de la col·lecció de P. Milà i Camps. Va formar part també de la col·lecció de Manuel Genovart.

Arreu de la nostra geografia és freqüent trobar àngels dins aquesta tipologia d’àngel turiferari. Normalment apareixen fent costat a la Verge; en tenim exemples pròxims al timpà de Santa Maria de Manresa(*), i també a Sant Martí de Mura on en una composició similar al timpà hi ha alguns àngels turiferaris envoltant la Verge(*).

Les línies de l’escultura palesen una acurada execució, que correspon a un moment d’intensa activitat escultòrica del segle XII i que podríem incloure dins la primeria del segle XIII. (NPP)

L’escultura d’un fragment de baix relleu

Relleu, de localització actual incerta, que representa un calvari; possiblement pertany a una col·lecció de Breda.

Arxiu Cuyàs

Es tracta d’un baix relleu de pedra amb la representació d’un calvari. De forma quadrangular, és esculpida per la part frontal i la dels laterals, que ara veiem escapçats.

Hom suposa que el fragment prové del monestir de Sant Salvador de Breda, ja que és en aquesta població on va ésser trobat(*). Actualment sembla que es troba en una col·lecció particular de Breda.

El calvari és emmarcat per un registre superior decorat amb daus, en els quals hi ha inscrita una flor.

Al mig de l’escena veiem la figura de Crist crucificat, nu, amb un perizoni i els peus agafats amb un clau. Els soldats que el prenen li claven sengles llances als costats. Flanquegen la imatge els dos lladres, i als extrems veiem la Verge i sant Joan en el seu paper d’intercessors.

La Verge porta a la mà dreta un objecte rectangular, potser un recipient d’olis, i al cap duu una corona decorada amb boletes. Sant Joan beneeix amb la mà dreta i amb l’altra sosté un llibre sobre el pit. Al lateral del calvari, fent costat a sant Joan, hi ha un altre personatge de les mateixes característiques. Al costat, una figura de mides molt més reduïdes té la mà a l’altura del rostre i duu una toca al cap a manera de corona.

El relleu és de mala qualitat; les línies matusseres dibuixen uns personatges desproporcionats i sense cap tipus d’expressió, amb un aire, si més no, d’embadaliment i un somriure inexpressiu. Només en la realització de les vestidures sembla que l’artista hagi esmerçat esforços per a aconseguir unes línies de volum en les capes de sant Joan, la Verge i els dos personatges del lateral dret. Els dos soldats porten també capa, ara sense plecs i que els cobreix el tòrax cuirassat, i unes dobles faldilles senzilles que els arriben a mitja cama.

Aquesta iconografia, amb diferències de qualitat, és present en algunes regions de la nostra geografia, com és el cas de Sant Esteve d’en Bas, a la Garrotxa, o la catedral de Tarragona(*).

D’altra banda, l’estil d’aquesta peça correspon a un tipus escultòric que és freqüent de trobar en terres gironines. Els tipus desproporcionats i ingenus recorden les figures de la imposta de l’Apocalipsi de la seu de Girona(*). Tanmateix, les mateixes formes són presents als capitells del sepulcre de Peralada(*), que J. Barrachina relaciona amb el mestre Bartomeu del calvari del Museu de Girona.

La mala qualitat no és, però, necessàriament un signe que en dilucidi l’època; hi ha una sèrie de característiques que situen l’obra dins d’unes dates avançades, encara que l’aparença sigui arcaïtzant. Si bé no en coneixem la situació original, per la forma observada sembla que era part d’un mur, més concretament d’un pilar.

J. Coll situa la peça dins del segle XII, centúria en què els obradors gironins conegueren la major activitat escultòrica. Hom observa uns recursos que són habitualment tractats a la segona meitat del segle XII, sense descartar el XIII. (NPP)

L’escultura en diversos fragments

Alguns fragments de l’antiga església han estat reutilitzats, cosa que permet veure una mínima part de la decoració original. Es tracta d’unes pedres esculpides que ara es localitzen al sòl de l’absis principal i que envolten desordenadament l’altar. Hi ha un motiu, un cercle rebaixat on s’inscriu un motiu floral de sis pètals allargats, que es repeteix i que, d’altra banda, també trobem a l’església de Sant Lleïr Casavella(*). Un altre motiu, també inscrit dins un cercle rebaixat, és una figuració animal, hom diria una cabra; en aquest cas ens trobem potser davant una al·lusió als fundadors del monestir, la família de Cabrera.

Podríem incloure, juntament amb aquests motius ornamentals, una tosca creu repussada damunt una pedra quadrangular i que ara és situada al mur exterior d’una casa de davant l’església. Aquesta creu és probablement una de les dotze de la consagració de l’església el 1068(*). (NPP)

Claustre

Única galeria subsistent de l’antic claustre del final de l’època romànica, adossat al mur meridional de l’església (fou restaurat per l’Associació d’Amics de l’Art Vell el 1931).

F. Tur

De l’ala de tramuntana del claustre de Sant Salvador es conserva un conjunt de dobles columnes estilitzades de fust alt i prim i amb bases molt simples formades per un tor. Les columnes acaben en capitells compostos de fulles d’acant que repeteixen un model derivat del corinti. Foren esculpits en pedra calcària de gra fi, i presenten una forma molt esvelta i simplificada. Un d’ells és ara al Museu d’Art de Catalunya(*).

Una part del claustre va ésser traslladat al principi de segle. L’any 1904 F. Monsalvatje(*) referia una notícia on feia constar, referint-se a la galeria de migjorn, que els capitells encara hi eren. Segons l’autor, aquesta sembla que és la més antiga, ja que els arcs són més baixos i tenen uns capitells amb una decoració més variada a base de fullatges entrellaçats. També Barraquer i Roviralta(*) fa esment d’aquesta galeria en referir-se al claustre adornat per un sortidor al mig. J. Coll (1971, pàg. 19) explica que en un moment donat les arcades completes d’aquesta església foren donades o venudes a un senyor de Blanes. Actualment els capitells tornen a ésser a Breda.

Planta i alçat, a escala 1:50, de la galeria del claustre amb indicació de les proporcions i les mides de les columnes i l’esquema estructural de composició d’elements.

J. A. Adell

La reconstrucció actual del claustre va tenir lloc l’any 1932, gràcies a les gestions de M. Genovart i Dolors Callol davant l’associació barcelonina dels Amics de l’Art Vell. L’arquitecte encarregat del projecte fou Jeroni Martorell. Alguns fusts i bases foren col·locats de nou allà on mancaven.

Fent referència a l’ala actual que es conserva al lloc original, cal pensar en dades avançades del romànic, cap a final del segle XII o fins i tot a la primeria del segle XIII.

Pel que fa a l’ala de migjorn del claustre, les diferències són evidents. Els capitells tenen tots una decoració animal i vegetal, i palesen la mà d’un altre artista; val a dir que aquesta obra no s’allunya gaire de les dates proposades per als capitells de la galeria del monestir. Actualment resten encara quatre capitells i una base, tots amb decoració floral i animal. La base és de tor llis i hi ha una mínima decoració als angles de la part més inferior.

Tots els capitells presenten un tipus de composició a la base força uniforme, amb el collarí motllurat i llis, i la part superior, al dessota de l’àbac, composta a base de daus també llisos situats als angles i a la part central de les cares del capitell.

Hom pot relacionar el conjunt amb algun capitell del claustre de la seu de Girona. Tot i les diferències de qualitat, aquests capitells demostren una activitat d’un taller important dins la zona gironina que ens ocupa.

El conjunt presentat beu encara en les fonts del romànic quant a una iconografia que perdurarà en segles subsegüents, però en aquest cas, el tipus de relleu alt i alguns motius utilitzats situen l’obra en els inicis del que serà la nova concepció escultòrica del gòtic. (NPP)

Bibliografia

Bibliografia general

• J. Villanueva, 1850, pàgs. 200-210; Monsalvatje, vol II, 1902, vol XIV, 1904, pàgs. 409-439; A. Pladevall, 1968, pàgs. 186-192; J. Coll i Castanyer, 1971.

Bibliografia sobre l’església

• A. Pladevall, 1968, pàgs. 186-192; C. Martinell, 1935; pàgs. 33-34; W.M. Whitehill, 1974, pàg. 59.

Bibliografia sobre l’escultura

• Coll, 1971, làm. XI.; Puig i Cadafalch, 1952; Coll, 1971;

Bibliografia sobre el claustre

• Coll, 1971, pàg. 19, làm. XIV; Carbonell, 1975, pàg. 36.