Situació
Façana meridional de l’església, amb la porta d’accés, i, a primer terme, part de la capçalera carrada que substituí el primitiu absis semicircular.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Vicenç és situada al costat de les ruïnes de l’antic castell del lloc, al capdamunt del poble.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 31′ 41″ N - Long. 2° 7′ 22″ E.
Per a arribar-hi s’ha de seguir l’itinerari indicat en la monografia precedent. (MLIR)
Història
L’església de Sant Vicenç és mencionada ja en la donació que feu el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú de l’indret de la Llaguna al monestir de Cuixà l’any 942, car, segons l’escriptura, a més del lloc li cedí l’“ecclesiam Sancti Vincentii qui ibidem est”, amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. La possessió del lloc i l’església de la Llaguna per part de l’abadia de Cuixà fou confirmada l’any 950 al mencionat cenobi, en la butlla que li atorgà el papa Agapit II; així mateix, aquestes propietats li foren ratificades el 958 per un precepte del rei Lotari.
D’altra banda, existeixen dues butlles papals que confirmaven a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà la propietat sobre l’indret i l’església de la Llaguna; la primera, expedida pel papa Joan XIII i datada el 968, menciona entre les possessions, “villam Lagunam cum ecclesia Sancti Vincentii et cum finibus et terminis suis”, mentre que la segona, atorgada l’any 1011 pel papa Sergi IV, s’expressa en termes similars.
Cal dir que l’església de Sant Vicenç a què es fa referència en aquests documents que s’han citat no és l’edifici romànic que ha pervingut fins avui dia, ja que aquesta sembla que fou bastida —substituint l’anterior— vers el 1200, probablement després de les ràtzies fetes a la Cerdanya per les tropes del comte de Foix i el vescomte de Castellbò.
Interior de l’estança on es troben la creu amb la imatge de Crist en Majestat, el frontal i el baldaquí.
ECSA - A. Roura
Interior de l’església, que conserva la nau i la volta d’època romànica.
ECSA - A. Roura
El rector que tenia a càrrec seu l’església de Sant Vicenç de la Llaguna era sempre designat per l’abat del monestir de Cuixà. Cal dir que la Llaguna, quant a la jurisdicció religiosa, no depengué històricament de la diòcesi de Narbona com la resta d’esglésies capcineses, sinó a la d’Elna. Així, a la darreria del segle XIII, en les relacions d’esglésies que contribuïren a satisfer la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Elna els anys 1279 i 1280, consta que el rector de la Leguna pagà 27 sous el primer any i 22 el segon.
L’església de la Llaguna es mantingué fins a la Revolució Francesa sota el domini de l’abadia de Cuixà. (MD)
Església
Planta de l’església, sense santuari diferenciat, fruit d’una reforma obrada al segle XVIII.
R. Mallol
L’església de Sant Vicenç és un edifici profundament transformat, d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, sense santuari diferenciat.
L’única façana original que s’ha conservat és la del costat sud, on s’obre la porta, resolta en arc de mig punt, construïda en un aparell de carreus ben tallats i polits, que palesa les obres del segle XII. Per les dimensions de l’església actual i per dades que es coneixen, hom sap que la fàbrica original també era un edifici d’una sola nau, coronada per un absis semicircular del qual no queden vestigis, en ésser enderrocat al segle XVIII i substituït per una capçalera carrada.
Un campanar d’espadanya, de dos ulls i cobert amb una teulada de dos vessants, corona la façana de ponent.
A l’interior de l’església, al presbiteri, hom col·locà l’any 1743 un nou retaule d’estil barroc dedicat al sant titular de la parròquia. (JAA-MD)
Frontals i laterals d’altar
L’església de la Llaguna conserva un antependi en una estança situada al costat nord de la nau prop de la capçalera del temple.
El frontal, que presenta un mal estat de conservació, és presidit per la Maiestas Domini ocupant l’espai central, inscrita dins una màndorla de color vermell. Els compartiments laterals narren escenes relatives a la vida i al martiri de sant Vicenç, patró de l’església. Dels quatre compartiments, només podem distingir les escenes del primer (superior de l’esquerra) i el darrer (inferior de la dreta) que inicien i culminen el cicle hagiogràfic. Representen respectivament com el sant és lligat sobre un cavallet i la veneració del cos del màrtir miraculosament retrobat; en la darrera hom veu un edifici, potser una església, i una dona que ofereix un objecte (Durliat, 1954, pàgs. 34-36).
Segons Ainaud, els antependis de Soriguerola i de la Llaguna serien l’obra del mateix artista, anomenat per aquest motiu el mestre de Soriguerola, que treballaria al segle XIII (Ainaud, 1954-55, pàgs. 75-82). (MD)
Talla
Detall de la imatge de Crist en Majestat corresponent al cap, on es pot apreciar una barba característica dividida en dues parts i restes de la policromia.
ECSA - A. Roura
En la mateixa estança on hi ha l’antependi que s’acaba d’estudiar, es conserva un Sant Crist que pertany al grup iconogràfic de les Majestats.
El Crist, que fa 120 cm, va vestit amb una túnica llarga de color blau i verd sembrada d’estrelles cenyida a la cintura mitjançant un cinturó els extrems del qual es perllonguen caient quasi fins a l’extrem inferior del vestit; el coll, les mànigues i la vora de la túnica són resseguits per una sanefa daurada, per bé que s’ignora si es tracta de la policromia original.
El cap, lleugerament inclinat cap a la dreta, és d’una gran delicadesa: destaquen els ulls grossos i oberts i el tractament acurat del cabell i la barba, que s’acosta al del Crist de Sant Pere de la Serra o la Trinitat de Bellpuig (Rosselló) (vegeu-lo estudiat al vol. XIV, pàg. 322 de la present obra). Precisament un dels trets que singularitzen la Majestat de la Llaguna és el realisme i la impressió d’humanitat que transmet la imatge en relació amb altres crucificats. La simplificació de formes que palesa és deguda a la utilització d’una nova tècnica que consisteix a preparar la policromia mitjançant la superposició d’una capa de pasta (vegeu el comentari que en fa DURLIAT, 1989, pàg. 88); com a conseqüència, els volums es fan més suaus i dolços, menys rotunds, i es dona una certa prioritat als trets pictòrics de la peça.
Talla de Crist en Majestat d’estil romànic, policromada i amb figures pintades als quatre extrems de la creu.
ECSA - A. Roura
El Crist és clavat a una creu que, com la de la Trinitat, és patent i té un disc central; a ambdós extrems del braç horitzontal hi ha pintades les figures de la Mare de Déu, a la dreta, i Sant Joan. Durliat ha suggerit que aquests darrers elements han pogut seguir el model d’alguns crucifixos meridionals realitzats en orfebreria entre el 1130 i el 1145 (ibid., pàgs. 88-89). La Mare de Déu i Sant Joan, que apareixen dempeus en actitud de dolor seguint el relat evangèlic, podrien simbolitzar l’Església; a la part superior de la creu es veu el sol i la lluna i a l’extrem inferior un XII que faria al·lusió a l’estació del viacrucis i que hauria estat realitzat recentment substituint la figuració primitiva. La simbologia d’aquests motius ha tingut diferents interpretacions. Durliat, igual que Bréhier i Mâle, pensa que la representació dels dos astres es referiria a les dues naturaleses de Crist (ibid., pàg. 89); per contra, Ponsich, basant-se en Hautecoeur, apunta que aquesta iconografia era ja representativa de les divinitats paganes com Mitra, Serapis, Júpiter i Dolichenus; més tard passà als emperadors romans i s’utilitzà finalment en obres preromàniques, tal vegada ja amb un simbolisme cristianitzat (per a altres interpetacions vegeu l’article de P. Ponsich, 1991, pàg. 162). D’altra banda, sembla clar que el XII que apareix a la zona inferior de la creu substituiria la pintura originària que tal vegada fou la tomba d’Adam, tema que a Occident apareixia amb freqüència als peus dels crucifixos. Ultra els motius descrits, la creu és policromada amb una bordura vermella que ressegueix el perfil de la creu de color blau; damunt del cap de Crist hi ha una inscripció que diu IHS XPS.
Al revers de la creu figuren, tot i que molt esborrats, els símbols dels evangelistes acompanyats de llur nom i d’un fullatge decoratiu que ja es retroba a les creus de Sant Joan les Fonts i les Planes d’Hostoles, l’estil del qual es relaciona d’altra banda amb un seguit de retaules del Rosselló, la Cerdanya i el nord de Catalunya influïts per l’art bizantí, amb una cronologia que oscil·la entre la darreria del segle XII i el començament del XIII (DURLIAT, 1989, pàg. 90); el motiu reapareix gairebé idèntic al baldaquí trobat també a la Llaguna i datat cap a la primeria del dos-cents. La presència del tetramorf fa pensar que la figura de l’Anyell podria haver ocupat el disc central com és tradicional entre altres peces d’aquesta tipologia.
El Crist de la Llaguna s’acosta estilísticament al de la Trinitat de Bellpuig i podria datar-se al segle XII. (MD)
Baldaquí
Plafó amb les restes de la decoració pictòrica d’un baldaquí, en la seva suposada situació original. A baix, detalls de la imatge de Crist en Majestat del plafó central i del brau alat, símbol de l’evangelista Lluc.
ECSA - A.Roura
El baldaquí que dominava l’altar de l’església a l’època romànica es conserva actualment, després d’una restauració, en la mateixa dependència on hi ha el Crist en Majestat i l’antependi estudiats anteriorment. La peça va ser trobada l’any 1957 sobre la tribuna de l’església actual i tot i la restauració realitzada, l’estat de conservació de la peça és força precari; tan sols es poden observar unes poques restes de la decoració pictòrica primitiva.
En el període alt-medieval aquest tipus de peces solien muntar-se sobre columnes, o bé, més senzillament, eren taules pintades que reposaven damunt d’una biga. Aquesta última tipologia és la de la Llaguna, encara que actualment es troba mutilada. La taula és decorada amb un Crist en Majestat a l’interior d’una màndorla rodona sostinguda pels quatre arcàngels, dels quals només resten sant Miquel i sant Rafael, i voltada pels símbols dels evangelistes, dels quals dissortadament només es poden observar els dos de la banda dreta amb les figures de l’àguila i el brau (sant Joan i sant Lluc). Tres inscripcions fan referència als personatges representats: RAPHAEL, [M]ICAHEL, LUCHAS. Aquesta obra dataria de la primera meitat del segle XIII. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 344-345
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 94-98
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 37 i 49
- Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 68, pàgs. 287-288, doc. 73, pàgs. 292-293 i doc. 94, pàgs. 313-315
Bibliografia sobre l’altar
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 180
- Ainaud, 1954-55, pàg. 78
- Durliat, 1954, pàgs. 34-36; 1961, pàg. 13
- Azcárate, 1974, pàg. 83
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 64
- Sureda, 1981, pàg. 350
Bibliografia sobre la talla
- Durliat, 1956, pàgs. 14-15
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. II c, pàg. 78-79
- Trens, 1966, pàgs. 143-144
- Bastardes, 1978, pàgs. 134-138
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàg. 89
- Durliat, 1989, pàgs. 88-90
- Ponsich, 1991, pàgs. 162-164
Bibliografia sobre el baldaquí
- Durliat, 1954-55, pàgs. 303-306
- Ainaud, 1957, pàg. 26
- Durliat, 1961, pàg. 10
- Ainaud, 1962, pàg. 47; 1965, s.p
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 64
- Durliat, 1975, pàg. 69
- Sureda, 1981, pàg. 361
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàgs. 89-91