Situació
Interior de l’església, amb l’entrada a la cripta que ocupa l’espai del semicilindre absidal.
ECSA - J.A. Adell
L’església de la Santa Creu és situada dins el recinte del castell de Calafell, a la part alta del poble, perfectament rehabilitat i condicionat per a ser visitat. (JAA)
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF801623.
Història
El lloc de Calafell és documentat des de l’any 999, quan l’espluga de Calafell era l’afrontació occidental d’unes terres que els comtes de Barcelona van vendre a Gombau de Besora. No obstant això, l’església de la Santa Creu del Calafell no és esmentada directament fins l’any 1189, en una donació d’una peça de vinya que Bargais i Almasura tenien per a l’església de la Santa Creu de Calafell.
El 1280 la parròquia de Calafell va pagar a la Santa Seu 30 sous de dècima. Al final del segle XIII era rector del terme Ferrer Bassa i el 1354 Pere Arnau de Palou, rector de Calafell i alhora beneficiat de la seu de Barcelona.
Es mantingué com a església parroquial fins al 1806, any en què fou beneït un nou temple fora de les muralles.
Després de l’excavació i restauració del conjunt, l’església es troba ara molt ben agençada, com tot el seu entorn. (SLIS)
Església
Planta de l’església, amb indicació de les tombes antropomorfes que es trobaren durant l’excavació.
J.M. Jané i J. Inglada
L’església ocupa l’angle nord-est del conjunt del castell, de manera que les seves façanes nord i est formen part del perímetre emmurallat defensiu, circumstància que ha provocat que fossin objecte de sobrealçats i reformes, en funció del seu caràcter militar.
L’església és un edifici molt modificat per un seguit de reformes i ampliacions, efectuades en època medieval, que li confereixen una estructura molt complexa, i que ha estat posada en relleu en les recents obres de restauració realitzades al conjunt.
L’edifici original, que ocupa tot el sector nord del conjunt, consta d’una nau, coberta amb volta de canó, i reforçada per dos arcs torals, un al centre de la nau, i l’altre adossat al mur de ponent, i coronada a llevant per un absis semicircular, lleugerament ultrapassat. Aquest és precedit d’un curt tram presbiteral, que se situa sobre una petita cripta, coberta amb volta, molt deformada, que ocupa l’espai del semicilindre absidal.
L’accés a aquesta cripta es fa per una estreta escala frontal, i la seva coberta aixeca notablement el paviment absidal, que força un accés elevat a l’absis. Actualment es resol amb una escala lateral, que constitueix l’agençament de l’escala existent abans de la restauració, i que no sembla correspondre amb el sistema d’accés original, ja que resulta excessivament forçat i tangencial.
A l’absis s’obren tres finestres, dues de doble esqueixada, i una orientada més al nord, d’una sola esqueixada, mentre que al mur sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada, com la que és situada a la façana de ponent.
El mur nord es presenta, externament, totalment llis, mentre que el semicilindre absidal presenta, al nivell del ràfec original, perfectament visible sota el sobrealçat de l’absis, una decoració mural formada pels característics motius llombards del fris d’arcuacions, en sèries de cinc arcuacions entre lesenes.
Els murs foren construïts amb un aparell de carreus petits simplement escairats, amb carreus més grossos als angles, amb juntes arrebossades, incises, mentre que la volta de la nau i els seus arcs torals són construïts amb un aparell de carreus ben tallats i polits. Cal assenyalar la tria de pedra de la construcció de les arcuacions i lesenes absidals.
Aquestes característiques constructives permeten de matisar la clara adscripció de l’arquitectura de l’església de Calafell a les fórmules dominants de l’arquitectura del segle XI català, que situen l’obra dins les formes evolucionades del seu estil, cap a la segona meitat del segle.
Aquest edifici inicial fou ampliat, encara en temps medievals, amb una segona nau, rectangular, sense capçalera diferenciada a llevant, coberta amb una volta de canó, de formigó, on han quedat les empremtes de la cintra d’encanyissat. Al mur sud d’aquesta ampliació s’obre la porta del temple, resolta amb un arc de grans dovelles. Per a la comunicació de la nau original amb aquesta ampliació, es va obrir totalment el mur sud de l’església, on probablement es devia situar la porta de l’edifici inicial. Al sud d’aquesta nau se situa una mena d’absis, de planta interior semicircular, molt deformada, i exteriorment poligonal, on sembla molt clar que aquesta ampliació es va efectuar aprofitant altres estructures preexistents (Santacana, 1986, pàg. 35).
Encara que posteriorment a aquesta ampliació, de característiques arquitectòniques poc definides estilísticament, però que per analogia amb altres elements constructius del conjunt del castell es poden situar entre els segles XIV i XV (Santacana, 1986, pàg. 35), es produí a l’església una nova ampliació, cap a ponent, i s’aterrà el mur de ponent de l’edifici inicial, i el de la primera ampliació, moment en què, probablement, s’han de situar altres construccions de l’església, especialment el comunidor, construït sobre la volta de l’església original.
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal d’estructura gairebé cilíndrica i sense cap motiu ornamental. (JAA)
Necròpoli
Durant les excavacions que es feren a l’església del castell de Calafell, es descobriren diverses tombes excavades a la roca, que els estudiosos cregueren que pertanyien a dues etapes cronològicament diferents.
Un primer conjunt és format per uns 7 enterraments, situats a la part més plana, al lloc on després es construí l’església. La major part d’aquestes sepultures excavades a la roca tenen una planta rectangular o bé tenen els extrems arrodonits. Llur longitud oscil·la entre els 150 cm, amb una amplada d’uns 40 cm, (que trobem a les tombes 4, 5 i 7) i els 180 cm per 48 d’ample, de la tomba número 8. En alguns casos, les trobem tallades per estructures d’època romànica, en d’altres, foren tallades per altres tombes d’aquest mateix tipus.
Més cap a l’est d’aquest conjunt, hi ha diverses tombes excavades a la roca del tipus antropomorf, amb el cap diferenciat. Concretament, se’n poden identificar sis en aquesta zona excavada a l’interior de l’església. La tomba més gran — núm. 12— fa 189 cm de llarg per 51 cm d’ample, al nivell de les espatlles; la número 14 només fa 110 cm de llarg per 23 cm d’ample. Contràriament al que s’esdevenia al conjunt anterior, en aquest cas, les tombes tenen un encaix a tot el voltant per a les lloses de coberta. Convé assenyalar també el fet que algunes tenen el cap en forma d’arc de ferradura (núms. 12 o 16); d’altres tenen el cap en una posició clarament lateral dins la capçalera (núm. 13) o bé, en un cas, el cap és ficat dins la roca. Algunes d’aquestes característiques també les trobem al Pla dels Albats d’Olèrdola (vegeu Bolòs-Pagès, 1981-2, pàg. 77). És també evident que aquestes tombes tenen una orientació lleugerament diferent que les del primer grup; tenen el cap més cap al nord.
A banda d’aquest conjunt, descobert durant les excavacions de l’any 1982, des de l’any 1929 es coneixen 11 tombes més excavades a la roca: 7 al costat de la paret nord de l’església i 4 al voltant de l’absis.
Mentre que aquestes tombes antropomorfes cal datar-les, amb relació a l’edifici, cap al segle XI, les del primer grup, amb formes rectangulars o amb els extrems arrodonits, les hem de datar en una època anterior.
A part d’aquest conjunt d’enterraments, en aquest lloc també es descobrí un dipòsit (núm. 3), amb un encaix al voltant per a una tapa. Els que l’excavaren han suposat que és coetani de les tombes antropomorfes i han plantejat, hipotèticament, que tingués una funció religiosa relacionada amb la neteja dels difunts. Fa 198 cm de llarg per 71-87 cm d’ample i té una profunditat de 159 cm; té una capacitat de contenció d’uns 1 450 litres. (JBM)
Pintura
Vista general del que resta de la decoració mural a l’absis de l’església, amb sanefes, greques i bona part de la figura d’un àngel.
ECSA - J.A. Adell
A l’interior de l’església encara es conserven, a la zona de l’absis, alguns fragments de pintura mural, que durant molts anys romangueren sota repintats posteriors i foren restaurats vers el 1990 pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya.
Els fragments són distribuïts pel mur semicircular, les finestres i la conca absidal. Els més ben conservats es troben a la part baixa, mentre que cap al sostre els fragments es converteixen en taques de color. La zona inferior, just per sota de les finestres, és decorada amb motius geomètrics de dos tipus. Unes tres quartes parts d’aquesta superfície, des de terra cap amunt, eren ornades amb una combinació de cercles enllaçats que definien una mena de reticulat o teixit. Aquest tipus de representació es pot trobar en alguns conjunts romànics del segle XII, com ara a Sant Pere del Burgal, Sant Quirze de Pedret, Sant Joan de Tredòs, Càldegues, Santa Eulàlia d’Estaon, al frontal de Sagàs, al baldaquí de Toses o l’altar de Santa Maria de Taüll, entre d’altres (vegeu temes 67 a 70 de Carbonell, 1981, pàgs. 81-84). L’altra quarta part era decorada per una sanefa o greca de motius quadrangulars en espiral, de la qual avui resta una petita mostra, que també és freqüent trobar dins els repertoris murals romànics. El motiu és una variant dels temes 150 i 152 classificats per E. Carbonell (1981, pàgs. 141 i 142), els quals apareixen a Santa Maria de Taüll i Polinyà, el primer, i a Sant Martí de Fonollar, el segon.
Detall de les greques i bona part de l'àngel.
ECSA - J.A. Adell
Al damunt d’aquesta greca encara resta una part de la figura d’un àngel, del qual es conserva el dibuix o traç lineal que el conforma però sense els colors que definien el volum. L’actitud del personatge, que presenta les ales desplegades en sentit horitzontal, podria correspondre a la de subjectar una màndorla —la disposició de les mans enlaire així ho fan pensar— o simplement la de flanquejar una figura superior: al damunt del cap d’aquesta figura alada s’aprecia una sèrie de figures circulars, delimitades per una gruixuda franja vermella que potser formava part d’una aurèola.
En aquesta greca, però, X. Barral (1980, pàg. 52) no hi veu cap figura alada, sinó un home barbat, sense nimbe, que podria ser un dels apòstols que governen la barca de l’Església. El mateix autor proposa, com a hipòtesi, que es pugui tractar d’un cicle de Jonàs, de Noè o una pesca miraculosa com la de Sant Pere de Sorpe.
Quant a l’estil i la data, X. Barral compara els murals de Calafell amb els d’Olèrdola i els situa, tot seguint la datació de l’església, a mitjan segle XI. Creiem, però, que pel tipus de decoració geomètrica que resta (cercles entrellaçats i greca) i pel traç de la figura de l’àngel, el conjunt s’adiu bastant a la manera de fer de l’estil del segle XII. (MLo-LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Santacana, 1971, pàgs. 20-22
- Barral, 1980, pàgs. 48-50
- Llorach, 1983, pàgs. 187 i 188
- Cruañes-Virella, 1984, pàg. 59
- Cruañes, 1990, pàgs. 91-93
Bibliografia sobre la necròpoli
- Bolòs-Pagès, 1982, pàgs. 59-103
- Santacana, 1986
Bibliografia sobre la pintura
- Ainaud, 1973, pàg. 52
- Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 167
- Barral, 1980, pàgs. 50-54
- Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 24
- Sureda, 1981, pàgs. 217 i 218, 270-272, 275
- Llorach, 1984, pàgs. 187 i 188
- Dalmases-José, 1986, pàg. 54
- Ainaud, 1989, pàg. 36