Santa Eulàlia de Noves (Garriguella)

Situació

Una perspectiva de l’interior de l’església de Santa Eulàlia de Noves.

F. Tur

L’església de Santa Eulàlia de Noves és la parroquial de la vila de Garriguella, que és situada al nord-est de la plana de l’Alt Empordà, als contraforts de la serra de la Baga d’en Ferran, a la zona de contacte entre l’Albera i la serra de Rodes. La població es divideix en dos barris, Garriguella Vella o Baix Garriguella i Noves. Noves és, de fet, el centre i el nucli més gran de la vila i on es troba, ben destacada, l’església.

Mapa: 220M781. Situació: 31TEG055880.

Per anar a Garriguella hom pot situar-se a Figueres i seguir el nou traçat de la carretera de Portbou fins al trencall amb la local de Roses al Pont de Campmany, vora la qual i a poca distància de la cruïlla es troba la població. En conseqüència, hom pot seguir també des de la N-II, al Pont de Campmany o des de Roses, aquesta carretera local. També hi arriba l’antic traçat de la carretera de Figueres a Portbou, per Peralada.

Història

El monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions a la “villa Novas”, segons el precepte del rei Lotari de l’any 982; també li són confirmades en la butlla del papa Joan XV de l’any 990. En una escriptura sobre possessions de diferents cavallers, en feu del monestir de Sant Quirc de Colera, datable al darrer quart del segle XI, figura que el vescomte de “castrí Birtini”, Ramon Guillem, tenia a la “villa Novas” tots els masos, les terres i les vinyes i altres pertinences, juntament amb l’església de Sant Nazari. També s’hi expressa que Dalmau Berenguer tenia la meitat de l’església de Sant Nazari amb masos, terres i vinyes, i que Gausbert Gausbert de Castelló tenia dos masos amb terres i pertinences a la “villa Novas”.

Aquesta església o domus de Sant Nazari, que és esmentada més tard, al començament del segle XIII, com a possessió de Sant Quirc de Colera, era situada a la rodalia de la font de Sant Nazari, al sud-oest del nucli de Noves, i no en queden restes.

Al segle XIII i a la primera meitat del XIV hi ha diferents notícies dels delmes de la parròquia de Santa Eulàlia de Noves que el bisbe tenia infeudats a diferents cavallers; hi apareixen sovint els Güell o Desgüell de Llers, els Pau i els Sord de Vilanova de la Muga. L’any 1315 ja es distingeix entre els delmes de Santa Eulàlia de Noves i els de Garriguella.

En les Radones decimarum del 1279 i el 1280 figura l’església de Noves, que és esmentada entre les parròquies en les relacions diocesanes del 1362 i del final del segle XIV. En les darreres apareix l’“Ecclesia parrochialis sancte Eulalie de Novis, vel de Garriguella”, amb la particularitat que la precisió sobre Garriguella és una interpolació que, pel tipus de lletra, cal considerar del segle XVI. De manera idèntica apareix en el nomenclàtor del 1691. S’hi observa, doncs, el procés de preeminència del topònim Garriguella, que ha acabat per designar tot aquest terme.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, de la qual resten avui, dintre la construcció moderna, les tres naus amb què fou concebut l’edifici primitiu.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

L’església actual de Santa Eulàlia de Noves és un edifici força gran que fou bastit enterament entre els anys 1722 i 1785; el campanar data del 1883.

A llevant d’aquest temple modern es conserva una part de l’església anterior, romànica, com a simple dependència parroquial.

Aquesta església antiga era de planta basilical, de tres naus, molt més ampla la central que les laterals. S’aguanten una bona part de les naus, però tot el sector oriental, amb la capçalera, ha desaparegut totalment. Exteriorment, és visible el tram conservat del mur lateral de tramuntana. Al de migjorn, s’afegeix un edifici tardà. El frontis tampoc no és visible ja que queda adossat a llevant de l’església nova, que fou construïda, doncs, a continuació de la romànica vers ponent. D’aquest frontis destaca, només, un campanar d’espadanya, de tres pilars, sense arcades, que també queda afegit a l’església moderna.

L’estructura romànica és, en canvi, ben manifesta a l’interior, malgrat alguns envans que clouen els arcs, els arrebossats tardans i algun altre element que contribueix a cobrir-los. En aquesta part subsistent hom pot comprovar que les tres naus són cobertes amb volta de canó, fins i tot lleugerament ultrapassades, dividides en tres trams per arcs torals de mig punt, de dovelles estretes, sobre pilars adossats en el cas de les col·laterals. S’han conservat també els tres arcs formers, per banda, que comuniquen aquestes naus; els de llevant són malmesos a l’extrem a causa d’unes parets afegides. Aquests arcs formers són de mig punt i tenen unes impostes prominents, bisellades; són fets amb carreus grossos als pilars, i dovelles estretes força ben tallades.

De la façana de ponent s’observa només, des de l’interior, l’existència d’una finestra oberta a la nau de tramuntana, que possiblement era d’un sol biaix.

L’aparell visible al parament extern de tramuntana és fet a base de pedres de mida petita, sense treballar o només escalabornades, però escollides per llurs formes i mides, la qual cosa permet una sedimentació horitzontal que en certs punts aconsegueix de formar unes curtes filades seguides. Són lligades amb morter de gra aspre, sorrenc. Hi ha un predomini de la pissarra; aquest parament és coronat per una cornisa bisellada, tallada en pedra sorrenca.

Evidentment, sense treballs d’excavació és impossible de conèixer detalls de la part oriental, desapareguda, de l’església, amb la capçalera, que lògicament devia ésser triabsidal.

Per les seves característiques formals (la relació de les cobertes i els arcs de les naus), els elements primitius d’aquesta església recorden edificis de la mateixa comarca, com la propera església de Palau-saverdera, també de pla basilical. Palau-saverdera és una mostra molt primitiva dels intents d’adopció de decoració i formes llombardes en un edifici d’una certa monumentalitat als comtats nord-orientals catalans. Per l’aparell molt més rústec, les restes de Santa Eulàlia de Noves s’apropen també a alguns edificis de la mateixa zona encara sense decoració llombarda, com Santa Maria de Vilajoan, Santa Maria d’Ermedàs o la també molt propera de Sant Martí de Pau, sobretot a la part primitiva.

El desconeixement de la capçalera priva de saber si el temple de Noves estigué o no totalment mancat d’elements decoratius llombards. En qualsevol cas, cal situar-lo cronològicament, com els exemples esmentats, dins les primeres dècades del segle XI.

Bibliografia

  • Francesc Romaguera: Constitutiones Synodales Diocesis Gerundensis, Girona 1691.
  • Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III-IV, Barcelona 1905-06.
  • Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, 196465, Girona 1965.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 199-202, vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 559.
  • Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, “Institut d’Estudis Gironins”, Girona 1984.
  • Ignasi Baiges i Jardí i M. Lluïsa Cases i Loscos: Catàleg dels documents en pergamí de l’Arxiu Municipal de la Comtal Vila de Besalú, (inèdit), doc. II.