Situació
Vista aèria del petit nucli de Cubièras, disposat al voltant de la seva església parroquial o antic monestir de Santa Maria.
ECSA - F. Tellosa
Capçalera actual de l’església, orientada a tramuntana.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial i antic monestir de Cubièras es troba al centre del poble del mateix nom, que és emplaçat a l’encreuament de dues vies de comunicació, la procedent de la Fenolleda per les gorges de Galamús i la que uneix l’alta vall de l’Aude amb el Perapertusès després d’haver travessat el coll de Linars, al peu del Pèg de Bugarach.
Mapa: IGN-2447. Situació: Lat. 42° 51′46″ N - Long. 2° 27′43″ E.
Per a arribar-hi des de Sant Pau de Fenolhet, cal prendre la carretera D-7 que, en direcció nord, travessa les gorges de Galamús i condueix a Cubièras de Cinòble. (DB-CPO)
Història
El monestir de Cubièras apareix esmentat per primera vegada en la famosa Notitia de servitio monasterium de l’any 817, que conté una llista dels monestirs del S de França. La Notitia esmenta el monestir entre els de Septimània que devien a l’emperador el concurs de les seves pregàries. Aquesta relació de monestirs, tanmateix, sembla que és una interpolació del segle XI deguda a un escrivà aquità, per la qual cosa cal prendre-la amb moltes reserves. El primer document que amb seguretat parla del monestir de Cubièras és un diploma de Carles el Calb, datat el 14 de maig del 844, a favor de l’abadia, atorgat a precs de l’abat Llàtzer, en el qual es confirmaven els seus privilegis d’immunitat i el dret dels monjos a escollir abat. Sembla que Llàtzer demanà una carta d’immunitat per als béns del seu monestir que provenien del fisc. Aquests béns haurien estat donats al monestir probablement pel comte de Rasès en ocasió de la fundació del monestir, no gaire abans del 844. Sembla, per tant, que Llàtzer és el fundador i el primer abat de l’abadia de Cubièras. En el precepte de Carles el Calb l’abadia apareix governada sota la regla de sant Benet, que adoptà probablement des del seu origen, seguint les recomanacions del gran reformador de la vida monàstica a Septimània, Benet d’Aniana.
Sembla que l’abadia de Cubièras tingué un canvi d’advocació entre els segles IX i XI. A la Notitia porta com a titular Santa Maria i en el precepte del 844 sant Pere. Una sèrie de documents contemporanis que també esmenten el monestir no són gaire més explícits, ja que solament parlen de l’abbatia Cubaria, sense cap indicació de patronatge. En el testament del comte de Besalú Bernat I Tallaferro, del 1020, i després en la donació del monestir a Cluny i Moissac del 1073, apareix també el patronatge de Santa Maria. E. Griffe considera que l’advocació de sant Pere és la més antiga i que la de Santa Maria li va ser atribuïda al segle XI. És versemblant creure, no obstant això, que potser el monestir tingué en un primer moment una advocació doble, però que finalment la de Santa Maria va acabar prevalent sobre la de sant Pere.
Malgrat la protecció reial de Carles el Calb, el monestir de Cubièras tingué una vida poc reeixida. Cubièras és un cas típic d’apropiació en mans laiques de béns eclesiàstics. Ja al final del segle IX, Carles el Simple sotmeté les terres de Cubièras al capítol de la catedral de Narbona. Després, les coses encara es degradaren més. Al testament del comte de Besalú, Bernat I Tallaferro, el monestir apareix com a propietat comtal. Bernat I Tallaferro disposà que “l’abadia de Cubièras amb tot el que li pertany” fos donada al seu fill Guillem. El 1073, tot i que el comte de Besalú encara posseïa el patronat superior del monestir, la senyoria útil era a mans dels senyors de Pèirapertusa.
Aquesta situació va canviar gràcies a l’impuls de la reforma gregoriana. El monestir tornà a mans eclesiàstiques l’esmentat any 1073, en què Ramon Pere, senyor de Pèirapertusa, i Berenguer Pere, el seu germà, decidiren, d’acord amb les seves esposes i els seus fills, seguir els consells de Guifré, arquebisbe de Narbona, i restaurar el monestir en la seva dignitat; per això, els esmentats senyors, juntament amb el comte Bernat II de Besalú, restituïren tots els béns que li havien estat usurpats i el posaren sota el patronatge de les abadies de Cluny i de Moissac, filial de la primera. Cubièras es convertí a partir de llavors en un priorat de Moissac i per tant en un cenobi de la gran família cluniacenca. La filiació a Moissac s’explica pel fet que l’abat de Sant Pèire de Moissac era, des del 1072, Hunaud de Gavarret, cosí del comte de Besalú. La reforma de Cubièras s’inscriu, a més, dins un gran moviment suscitat, o si més no sostingut, pel comte Bernat II de Besalú en el conjunt dels seus dominis. El 1070, per exemple, l’abadia de Sant Martin de Les, a la Fenolleda, es convertí també en una dependència cluniacenca en restar sotmesa a Sant Ponç de Tomièras, cenobi llavors governat pel cèlebre abat Frotard. També el 1070, el comte Bernat II renuncià als seus drets sobre Sant Esteve de Banyoles, del qual afavorí la filiació a Sant Víctor de Marsella.
Després del 1073 no es tenen textos que permetin traçar la història posterior del monestir durant el període romànic, en què fou un priorat de l’abadia de Moissac. Tan sols se sap, per una carta escrita cap al 1200 per l’abat d’Alet a l’abat de Moissac, que un tal Bru havia estat nomenat prior de Cubièras.
Més endavant, ja al segle XIV, Santa Maria de Cubièras apareix simplement com la parròquia del poble de Cubièras de Cinòble, de la diòcesi de Narbona. Segons una visita pastoral del 1404 l’església de Camps de l’Aglin era una sufragània de la de Cubièras. (AB)
Precepte del rei Carles el Calb a l’abadia de Sant Pèire de Cubièras (14 de maig del 844)
El rei Caries el Calb atorga un precepte al monestir de Sant Pèire de Cubièras, al territori de Rases, a precs de l’abat Llàtzer, pel qual el posa sota la seva protecció.
"In nomine sancte et individue Trinitatis. Karolus, Dei gratia rex. Omnibus episcopis, abbatibus, comitibus vel omnibus fidelibus sancte Dei Ecclesiae et nostris notum sit presentibus atque futuris, quia veniens vir venerabilis abba, nomine Lazarus, ad nos cum monasterio suo quod situm est in pago Redensi in loco ubi dicitur Cuperia atque in honore sancti Petri dicatum, adiens quoque serenitatem et deprecans celsitudinem nostiam, ut faceremus ei de alodibus suis seu de fisco nostro auctoritatem regali ordine more firmatam; quemadmodum et facimus tam ad eundem monasterium quam et eidem abbati vel omnibus successoribus suis de omnibus causis sibi pertinentibus: id est in villis, villaribus, in ecclesiis, tam in donaticiis et tradicionibus quam etiam in empticiis et comutatu. Interea vero poscens et nostram deprecatus est mansuetudinem clementia, ut amodo sub nostra tuicione atque defensione predictum monasterium cum omnibus rebus predictis sibi pertinentibus reciperemus, sicuti et facimus; et quemadmodum in ceteris regularibus monasteriis auctoritas nostra succubit, ita et in eidem monasterium predictum Cuperia stabili tenore esse decrevimus. Quamobrem volumus atque iubemus seu et concedimus huic venerabili abbati Eleazaro vel omnibus successoribus suis, ut ab hodie et deinceps nullus comes, iudex, vicarius sive vilicus ad eundem monasterium, [nec in omnibus finibus vel terminis suis], nec in omnibus rebus predictis illi partibus e contrario audacter et temerarie ad emulandum vel ad insurgendum commote nec ad violandum insurgere vel ingredi audeat, non ad inlicitas occasiones querendas, nec nullas redibitiones vel paratas tollendas, neque mansionaticos vel fredas exigendas; quod si fecerit, dampnetur ita sicut decretum est in capitulo nostro. Quod si aliquis homo, Deo inspirante, ad eundem locum aliquit tradere vel augere voluerit, plenam in omnibus habeat licentiam. Set liceat memorato abbati et successoribus fratribusque suis ibi Domino deserviri et iamdictum monasterium cum rebus predictis omnibus per hanc nostram auctoritatem quieto atque tranquillo ordine possidere, atque in perpetuum utiliter quod voluerint vel diiudicaverint facere, et sub sancti patris nostri Benedicti regula Domino valeant militari quiete. Quod si ipsi abbates e seculo migraverint, quamdiu inter se tales invenire potuerint, qui ipsam congregationem secundum regulam sancti Benedictí regere possint, licentiam habeant, et ipsi pro nobis et coniugi proleque semper Domino exorari delectent. Et ut hec auctoritas nostra inviolabilis atque inconvulsam obtineat firmitatem, manu nostra subter ea firmavimus et anuli nostri impressione sigillari iussimus.
Signum Karoli gloriosissimi regis mitissimus.
Ionas, diachonus, ad vicem Hlodoici, recognovit et subscripsit.
Data II idus mai, anno IIII, indictione VI, regnante Karolo, gloriosissimo rege. Actum monasterii Sancti Saturnini prope Tolosam, in Dei nomine feliciter. Amen."
[O]: Perdut. Antigament a l’arxiu de la catedral de Narbona.
A: Còpia del segle XVII: BNP, col l. Baluze, vol. 115, foli 12r.
a: Devic-Vaissete: Histoire générale de Languedoc, 3a edició, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904, vol. II, cols. 226-227.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Carles, per la gràcia de Déu rei, a tots els bisbes, abats, comtes o a tots els fidels nostres i de la santa Església de Déu. Sigui conegut de tots els presents i futurs que va venir-nos a veure el venerable abat Llàtzer, del monestir que es troba al territori de Rasès, al lloc anomenat Cubièras, el qual està dedicat a honor de sant Pere, acudint a la nostra serenor i pregant a la nostra excel·lència que li féssim una confirmació dels seus alous i del fisc, firmada segons el costum de la nostra autoritat reial; així ho fem tant al dit monestir com al mateix abat i als seus successors i confirmem les coses que li pertanyen: és a dir, les vil·les, els vilars i les esglésies, tant les rebudes per donacions o llegats com les coses comprades o permutades. Entretant em va demanar i va pregar a la clemència de la nostra mansuetud que d’ara endavant prenguéssim sota la nostra protecció i defensa l’esmentat monestir, amb totes les coses que li pertanyen, com hem fet; manem que de manera estable l’esmentat monestir de Cubièras estigui posat sota la nostra autoritat com estan els altres monestirs regulars. Per això volem, manem i també concedim al venerable abat Llàtzer i a tots els seus successors, que d’ara endavant no hi hagi cap comte, jutge, vicari o administrador que s’atreveixi a actuar de manera audaç i temerària contra el dit monestir, ni contra els seus límits i termes, ni contra cap de les seves pertinences per anorrear-los, destruir-los o violar-los, ni per exigir-li falsos pretextos o prendre-li qualssevol altres contribucions o guarniments, ni li exigeixi allotjaments o altres exaccions; si algú fes això, que sigui castigat tal com està decidit al nostre consell. Però si algun home, per inspiració de Déu, volgués donar o ampliar quelcom al dit monestir, que tingui en tot plena llicència. Sigui lícit a l’esmentat abat i als seus successors i als germans que allà serviran el Senyor amb totes les coses esmentades, que ho posseeixin de manera quieta i tranquil·la en virtut d’aquesta nostra autorització, i que en endavant puguin fer el que vulguin o creguin que va en utilitat dels que militen sota la regla del nostre pare sant Benet. I quan els abats emigrin d’aquest món, que tinguin llicència d’elegir aquells que puguin trobar dintre de la seva comunitat que sàpiguen regir-la segons la regla de sant Benet i, ells, que tinguin el gust de pregar sempre a Déu per nós i per la nostra esposa i fills. I per tal que aquesta nostra autorització obtingui una fermesa inviolable i perdurable, la signem amb la nostra mà i manem que sigui segellada amb la impressió del nostre anell.
Signatura de Carles, rei molt benigne i gloriós.
Jonàs, diaca, actuant en nom de Lluís, ho ha reconegut i signat.
Datat el dos dels idus de maig de l’any quatre, del sisè any de la indicció, regnant el molt gloriós rei Carles. Fet al monestir de Sant Serni prop de Tolosa, en el nom benaurat de Déu. Amén."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Església
Planta de l’església, refeta aprofitant la nau de migdia i altres elements del temple romànic, amb indicació en puntejat de com devia ésser la seva estructura original.
L. Bayrou, segons Informació de R. Hyvert
L’actual església de Cubièras és, en part, l’hereva de l’antiga abadia benedictina romànica, que va patir importants transformacions en èpoques posteriors. Tanmateix, es poden distingir força clarament les parts primitives. Pels elements romànics que subsisteixen, podem deduir que l’església abacial de Cubièras era una església de tres naus d’amplada desigual, separades per pilars cruciformes, acabades amb tres absis a l’E. Res no permet precisar com es cobrien les naus, però és probable que ho fossin amb voltes de canó reforçades per arcs torals. L’edifici feia 18 m d’amplària. La seva llargada no es pot precisar amb exactitud fins que no es realitzin sondatges arqueològics, ja que el mur oest de la nau lateral sud, l’única que ha pervingut de l’edifici original, sembla tardà.
De l’església romànica, parcialment enderrocada, es conserva, com acabem de dir, la nau lateral sud. La façana sud de l’església, doncs, és l’única original i presenta un aparell de petits carreus tallats força acuradament. Va ser sobreaixecada tardanament per tal de bastir un pinyó, que és coronat per un campanar d’espadanya. En aquest mur hi hi oberta la porta d’entrada, amb un arc de mig punt, precedida per una construcció moderna a manera d’atri. A sobre de la porta hom distingeix els suports d’un matacà. Les tres antigues finestres originals que hi havia en aquest mateix mur, d’arc de mig punt i doble esqueixada, són paredades. Per tal d’il·luminar l’església es va obrir un gran finestral, en època tardana, que destruí en part una de les finestres romàniques.
Absis de l’antiga nau lateral de migdia, l’únic conservat de la primitiva basílica.
ECSA - A. Roura
La nau lateral sud fa 3,50 m d’ample i 15,50 m de llarg (llargada actual). Per l’E, acaba amb un petit absis semicircular cobert amb una volta de mitja cúpula. Aquesta nau lateral comunicava amb la nau central a través d’arcades suportades per grans pilars cruciformes. Encara se’n conserven dos. El primer pilar, al costat est, i el massís oposat, en el costat oest, tenen una columna encastada que suporta un capitell simplement escalabornat.
La nau central ha desaparegut, però es pot restituir fàcilment, ja que ha conservat els pilars primer i segon del costat nord. Feia 7 m d’ample. L’absis major i la nau lateral nord ja no existeixen. Això no obstant, se’n pot reconstituir el dibuix per simetria amb els elements encara drets del costat sud.
En una època més recent, després de la ruïna parcial de l’edifici primitiu, es van edificar dos murs oblics per tancar l’espai comprès entre els extrems de la nau lateral sud i els dos pilars centrals de la nau lateral nord. Tot seguit es va bastir un absis entre aquests dos pilars. Així, es va obtenir un curiós edifici de forma triangular, l’eix del qual segueix la direcció S-N. Va ser cobert amb una volta d’ogives de maó el 1877.
Pel tipus d’aparell i per l’aparença general de l’arquitectura visible de l’edifici primitiu, podem estimar que l’església romànica de Cubièras va ser construïda al final del segle XI o al principi del segle XII. Cal pensar que la restitució dels béns de l’abadia, el 1073, va permetre els monjos bastir una nova església en substitució de l’antic edifici preromànic. (AB)
Sagrera
Disposició del clos o sagrera que envoltava l’abadia a l’època medieval, segons la restitució a partir del cadastre del segle XIX.
D. Baudreu
L’estudi de l’urbanisme actual entorn de l’església de Santa Maria i del cadastre antic permet fer un conjunt de consideracions. L’antiga església abacial de Santa Maria apareix ben centrada en una àrea poligonal ben delimitada en convergir-hi i en ser envoltada per sis camins, tres dels quals són eixos principals. Aquest espai eclesial o antiga sagrera feia 50 m en sentit E-W i 62 m de distància màxima en sentit N-S. Encara conté dins la meitat nord el cementiri parroquial; al S i a l’E de l’església les parcel·les són edificades. Fora d’aquest nucli, l’hàbitat es reparteix en illots probablement posteriors a l’establiment del clos eclesial, que tal vegada són els successors del poblat subordinat a l’abadia establert fora del clos eclesiàstic.
És possible relacionar el perímetre que centra l’església amb el cincto que és esmentat l’any 1073 en el document de donació de l’església de Cubièras a Cluny i a Moissac. El seu origen es podria relacionar amb una àrea d’immunitat de la qual devia disposar l’antiga església abacial, potser des de la seva fundació en l’època carolíngia, tret que la gènesi d’aquest clos monàstic sigui contemporània de la fase romànica de l’edifici, del final del segle XI o l’inici del segle XII. La dimensió del clos sembla proporcional a la importància modesta de l’abadia de Cubièras. (DB)
Bibliografia
- Devic-Vaissete, 1872-1904, vol. II, cols. 226-227 i vol. 5, cols. 600-602
- Griffe, 1933, pàgs. 203 i 207
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 500, pàgs. 12-16
- Meyer-Cauwenbergh, 1954, vol. 13, col. 1084
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàgs. 49-50
- Griffe, 1976, pàg. 82