Situació
Aspecte d’aquest antic monestir cistercenc, avui dia utilitzat com a dependència d’usos agrícoles.
Arxiu Gavín
Aquesta església és situada al lloc ara anomenat mas de l’Eula, a migdia del terme.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 39’ 56,4” N - Long. 2° 47’ 35,4” E.
L’edifici és 1,8 km al sud del poble del Soler. S’hi arriba per la carretera D-37. (PP)
Història
Santa Maria de l’Eula fou la seu d’un priorat de monges cistercenques, el qual depenia de l’abadia de Santa Maria de Fontfreda (Narbonès). La seva existència és atestada des del 1175. A més del domini immediat de l’Eula, la comunitat adquirí, per donacions o compres, entre els segles XII i XIV, alous als territoris veïns de Sant Feliu d’Avall i d’Amunt, de Tuïr, Cànoes, Orla, Vernet, Toluges, Pontellà i unes cases a Perpinyà. El priorat era governat, sota l’autoritat eminent de l’abat de Fontfreda, per una prioressa i, a partir del 1275, per una abadessa. Els documents esmenten, a més de l’ofici d’abadessa i de prioressa, els de sots-prioressa, cambrera i sagristana. Segons la documentació que s’ha conservat, les monges cistercenques de l’Eula eren sovint filles de la noblesa rossellonesa, com els Llupià, els Millars, els Soler, etc.
El monestir hagué de sofrir, l’any 1285, un cruel saqueig per part d’un escamot dels croats de Felip l’Ardit, segons el que conta en la seva crònica Desclot. Nogensmenys, l’any 1303, una carta anomena disset monges al si de la comunitat, a més de l’abadessa.
Amenaçades, una vegada més, en temps de la guerra entre Aragó i Castella pel pas freqüent de gent d’armes mercenaris de les grans companyies, les monges obtingueren del papa Urbà V, el 24 de desembre de 1362, un breu autoritzant-les a transferir el monestir a Perpinyà. Des del 1364 probablement s’instal·laren a la casa de Joan Homdedéu, al carrer de la Gallinería (avui de la Barra), que aquell burgès de Perpinyà havia deixat, pel seu testament del 13 de juliol de 1363, a l’almoina comuna de Perpinyà, amb la capella que hi havia instituïda l’any 1358, consagrada a Sant Narcís. Sembla que la deixa no havia estat feta directament a la comunitat a causa de l’oposició de l’abat de Fontfreda, ja que la dita casa era a cens de l’esmentat abat. Per impedir el trasllat de les monges l’abat al·legava probablement que la regla del Cister, instituïda pel capítol general del 1134, impedia “de construir cap cenobi en ciutats, castells i viles, sinó en llocs remots de tota freqüentació humana”. La qüestió era encara pendent l’any 1375, en què el cardenal bisbe d’Albano manava, als abats d’Arles i de Sant Genís de Fontanes i a l’oficial d’Elna, d’informar-se sobre la legitimitat de la demanda que li feien les monges de l’Eula d’obligar l’abat de Fontfreda, llur pare espiritual, a reconèixer el llegat de Joan Homdedéu. La problemàtica sobre la deixa d’Homdedéu fou tan llarga que la capella mateixa no fou concedida a les monges per la seu apostòlica fins al 15 de desembre de 1394.
De tota manera, des del 1367, el monestir primitiu i el seu territori ja havien estat establerts a particulars, excepte l’església, el cementiri i una casa contigua on residia un capellà. Molt més tard, el 21 d’octubre de 1434, l’abadia d’Eula, exercint el seu dret de prelació com a senyor directe, rescatà el mas de l’Eula, posat a la venda en licitació pels successors de Joan Fabre, burgès de Perpinyà.
La comunitat de monges cessà d’existir el 1567 i el 9 de novembre del mateix any, el convent i la capella de l’Eula, a Perpinyà, passà a mans dels monjos de l’abadia cistercenca de Santes Creus, els quals els conservarien fins a la fi de l’antic règim.
L’any 1790, en el moment de la supressió dels convents, l’església del mas de l’Eula feia funcions de parròquia als trenta feligresos de les dependències de l’Eula i era servida, en absència del prior, pel curat del Soler, mitjançant unes vint-i-cinc lliures anuals pagades pel prior. (PP)
Vegeu a continuació la llista de prioresses, abadesses i dignatàries de Santa Maria de l’Eula.
Prioresses, abadesses i dignatàries de Santa Maria de l’Eula
| Maria (sagristana) | 1176 |
| Ermessenda (prioressa) | 1197 |
| Saurina (prioressa) | 1205, 1206, 1213, 1217 |
| Comdors (prioressa) | 1231 |
| Galceranda de Torderes (abadessa) | 1275, 1276 |
| Bernarda de Montagut (abadessa) | 1283 |
| Vesiada de Sant Feliu (prioressa) | 1283 |
| Adalaidis (abadessa) | 1303 |
| Sibil·la del Voló (prioressa) | 1303 |
| Sibil-la de Llupià (abadessa) | 1316, 1318, 1319 |
| Felipa (abadessa) | 1320 |
| Arsenda de Peracalç (prioressa) | 1320 |
| Bernarda de Vilallonga (abadessa) | 1340, 1341 |
| Blanca Cartona (prioressa) | 1341 |
| Boneta Squarera (prioressa) | 1344 |
| Felipa de Caramany (abadessa) | 1354, 1356 |
| Comdors Gaucelma (prioressa) | 1356 |
| Beatriu de Cervià (abadessa) | 1396, 1399, 1404, 1410, 1411 |
| Francesca Adela (abadessa) | 1411 |
| Elionor de Callar (abadessa) | 1422-1439 |
| Elisabet Bou | 1548 |
| Aldonça Bardaxina (abadessa) | 1553 |
| Anna Arcaina (abadessa) | 1554 |
| (PP) | |
Església
L’antiga església prioral del segle XII subsisteix, malauradament, partida entre dos propietaris, i és utilitzada en part com a cambra de mals endreços i en part com a celler.
És una església de nau única, coberta amb volta de canó llis i capçada a llevant per un absis semicircular. Encastats a la maçoneria de la volta es veuen encara uns vasos porosos, amb la boca vers el sòl, que foren segurament destinats a assegurar la sequedat de la volta més que no pas a millorar l’acústica.
A l’interior de l’església de Santa Maria de Toluges es conserva una marededeu procedent de l’Eula (talla de fusta daurada i policromada), obra del segle XV. D’altra banda, és probable que el portal esculpit que avui es veu al mur de migdia de l’església de Toluges també provingui de l’Eula. (PP)
Sarcòfag
Tapa d’un sarcòfag amb la imatge jacent de Ferran del Soler encensat per dos àngels, que es conserva en l’actualitat al claustre de la catedral d’Elna.
ECSA - A. Roura
Provinent d’aquest antic monestir cistercenc es conserva, a la galeria de llevant del claustre de la catedral d’Elna, la tapa d’un sarcòfag amb la imatge jacent de Ferran del Soler —probablement senyor del Soler abans del 1203—, obra de l’escultor Ramon de Bianya. A banda i banda del cap de la figura del difunt s’han representat dos àngels turiferaris, els quals subjecten un drap que fa com de coixí, i al cim la mà de Déu.
A banda i banda de la imatge jacent, sobre els suposats muntants de la tapa, hi ha dues inscripcions. El text inscrit a la dreta diu:
ANO
M CC III
OBIIT F
DE SO
LERIO
XVI KALENDAS
JANUAR
II QUI INSTI 9TUIT
UNUM
PRESBI
TERUM
El text traduït vol dir:
“L’any 1203 morí F. del Soler, el 16 de les calendes de gener [17 de desembre], el qual instituí (un benefici per a) un prevere” Sobre el que fa de muntant esquerre hom pot llegir:
R[AIMUNDUS] DE BIA
JA ME
FE
EI
MAZ
ESE
RE
Inscripcions situades als muntants esquerre i dret, respectivament, del sarcòfag de Ferran del Soler.
ECSA - A. Roura
La lectura proposada ha estat molt discutida. En tot cas, correspon a la signatura de l’autor de l’escultura jacent, Ramon de Bianya. Alguns autors proposen la següent lectura: “Ramon de Via ara m’ha fet i seré una estàtua”. (CPO)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 170-171 i ap. XXIII, pàgs. 354-355
- Cazes, 1990, pàg. 71.
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Durliat, 1973*, núra. 4, pàgs. 129-130
- Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 64-66.