Situació
Església castellera i antiga parròquia que s’alça al peu de les ruïnes de la fortalesa.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada en un planell, sobre el qual s’aixequen les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG765977.
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Miralles, prop del mateix castell. Des d’un principi fou l’església parroquial del terme, funció que exercí fins que el seu culte fou traslladat a l’església de Sant Romà, molt més avinent.
Les primeres referències d’aquest castell corresponen al 960, any en què el comte Borrell donà al seu fidel Isarn, fill de Sal·la de Sant Benet, el castell de la Roqueta que Sal·la, el seu pare, havia retingut. Aquest castell afrontava amb la serra que dividia el castell de Miralles i el terme del castell de la Roqueta (ipsa serra quam dividit per kastrum Miralias et per suum terminum).
Per contra, les referències a l’església de Santa Maria són molt tardanes, i no se’n tenen fins l’any 1303, en què el bisbe de Barcelona Ponç de Gualbes visità la major part de les parròquies del seu bisbat. Aquell any el bisbe visità la parròquia de Miralles, però, a diferència de les visites de segles posteriors, aquest no es preocupà per l’estat del temple, sinó que inquirí sobre la moralitat dels sacerdots que tenien cura de l’església i de llurs feligresos.
A partir de l’any 1911 l’església de Sant Romà, situada a la part baixa del terme, adquirí funcions parroquials que compartí amb l’església de Santa Maria. El fet que el poblament es traslladés al pla, provocà que l’església deixés de tenir culte com a parròquia en una part del terme, i encara que actualment s’hi manté culte, aquest només és de manera ocasional. (ABC)
Església
L’edifici, d’estructura molt simple i amb un marcat traçat longitudinal, és compost d’una única nau rectangular, llarga i estreta, desproveïda d’absis i amb l’additament d’un sol cos d’edifici, afegit posteriorment a la banda nord, a manera de capella.
La nau és coberta per una volta de pedra lleugerament apuntada que, al mur nord, arrenca d’una simple cornisa, absent al mur sud, esquitxat superiorment per un reguitzell de forats quadrangulars, i alleugerit per un arc de descàrrega apuntat, que s’oposa a l’arc d’obertura de la capella de la banda nord.
La llum penetra a l’interior del recinte a través de cinc finestres (tres a la façana sud, una a la de llevant i una altra a la de ponent), bona part de les quals no s’adiuen pas amb l’obra original. Les del mur sud, llevat d’una que és cruciforme, són simples obertures rectangulars, cosa que també es repeteix en el mur de ponent, la finestra del qual, retocada, conserva encara una columneta amb la seva respectiva base. L’única que té doble esqueixada és la del mur de llevant, que, a més a més, és coronada amb un arc de mig punt adovellat, força matusser.
La porta d’accés, oberta al capdavall del mur sud, acaba en un arc de mig punt, fornit d’àmplies dovelles, extradossat per una arquivolta que retorna en imposta a ambdós costats.
En conjunt l’aparell és constituït per carreus força grossos (54 × 36 cm; 50 × 29; 44 × 29, etc.). Uns quants d’aquests han estat polits, mentre que els altres, al començament del mur sud i a la façana de ponent, tot i que han estat ben carejats, no mostren la mateixa polidesa i el bon acabat que tenen els altres i que retrobem en gran part dels paraments interns.
Es tracta d’un edifici romànic, força tardà, bastit probablement a les acaballes del segle XII o, fins i tot, al segle següent, que acusa, a més, alguns remodelatges posteriors, als quals cal afegir les empremtes deixades per les restauracions. Actualment l’edifici és ben conservat. (FJM-AMB)
Pica
A l’interior de l’església, dins una fornícula del mur de ponent i sota el cor de l’església, es conserva una pica baptismal de factura força tardana, amb una estructura octagonal, sense cap decoració, la qual potser fou repicada quan va ser restaurada l’església l’any 1948. (ECO-XVT)
Bibliografia
- Iglésies, 1973, pàg. 5
- Buron, 1980, pàgs. 90 i 91
- Albareda, 1980-82, pàgs. 7 i 8