Situació
Una de les torres cilíndriques que defensaven els antics portals de la vila, corresponent al segon recinte dels segles XIII-XIV.
ECSA - A. Roura
El poble de Baixàs és situat al sector nord-oest de la plana rossellonesa, entre l’Agli i la Tet, a 11 km de Perpinyà.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 45’ 7,8” N - Long. 2° 48’ 33,6” E.
Hom pot arribar a Baixàs per la carretera D-614. (PP)
Història
Baixàs (Baixanum, Baixanos, 843; Baixianos, 925;Bexas, Bexans, 988), deu el seu nom al fet de ser edificat dins una depressió natural.
El seu territori era a la fi del segle IX una possessió de Lindoí (ex-vescomte de Narbona, revoltat i destituït el 878) i de la seva esposa Arsenda, els quals el cediren el 901, amb altres importants àrees, a llurs fills Adelinda, esposa de Ponç, i Ramon, amb la condició de guardar-ne la fruïció durant llur vida.
Poc després, Arsenda i els seus fills vengueren Baixàs a Guadall, bisbe d’Elna.
Aquesta població ha conservat quasi intacta la seva cellera o recinte fortificat. La primera menció d’un castrum de Baixàs data del 1214. Les muralles de la vila estaven ja construïdes totalment el 1324, any durant el qual la documentació també esmenta la porta narbonesa. A l’inici del segle XV el recinte murat de la vila ja era considerat antic, com ho denota l’expressió muro veteri formulada en algun document.
Al mateix emplaçament és molt probable que existís el palau o habitació fortificada del prebost representant el capítol d’Elna, com hom podria deduir de la locució aula et habitatio castri de Baxanis, del 1343, o camera buade aule castri de Baxanis, de l’any 1408, entre d’altres.
Baixàs restà sota la jurisdicció del capítol d’Elna fins a la Revolució Francesa. (PP)
Recinte fortificat
Plànol de la vila on s’aprecien els dos recintes fortificats: el primitiu de la sagrera i el que es va ampliar als segles XIII i XIV.
J. Bolòs, basada en l’estudi de J. Castellví i L. Bayrou
A Baixàs sembla que hom pot distingir l’existència de dos recintes d’època medieval. Un primer clos, el castrum primitiu, s’estenia al voltant de l’església, al cim d’un petit turó, i tenia un diàmetre d’uns 70 m. Segons Bayrou i Castellví (1987: pàg. 193) resten pocs vestigis d’aquest recinte primitiu o cellera; se’n troben sols a l’angle sud-oest del campanar, en alguns murs de contenció propers i al portal de Nostra Senyora (de doble arc, un dels quals lleugerament apuntat, i amb restes de merlets a la part superior). Cal tenir present que, d’acord amb les seves mides, aquesta cellera pot correspondre perfectament amb la sagrera que devia envoltar d’ençà del segle XI l’església d’aquesta població.
A ponent d’aquesta vila closa original s’estén la població de la baixa edat mitjana, que té una planta amb uns 7 costats. Té una longitud, de nord a sud, d’uns 250 m; de la muralla primerenca a la segona muralla —d’oest a est— hi ha uns 130 m. Bàsicament s’organitza en dos carrers de traçat poc recte que es creuen en una plaça que hi ha al mig de la població i en un carrer ángulos que ressegueix les muralles per la part interior del primer rengle de cases adossades al mur. En cada un dels extrems dels dos carrers principals, hi ha sengles portals (portes de Narbona, de Pàmies i de Sant Josep); a part, n’hi havia, però, segurament tres més, oberts o bé cap a la vila vella, a la banda de l’església, o bé cap al nord-oest o bé vers el sud-est.
Del segon recinte s’han conservat diversos panys de mur, tres torres circulars d’angle i diverses bestorres semicirculars, d’angle o de fianqueig. En dos dels quatre portals conservats, en els orientals, encara es conserva, al costat, una bestorre. (JBM)
Bibliografia
- Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 193-194.